Hendaia: el mar, l'urbanisme, la natura i la història.

Quan passem a França per la frontera d'Hendaia, canviem d'estat, que no de país. El traç de les façanes conserva l'estil basc, si bé l'urbanisme és absolutament diferent: desapareixen els blocs de pisos en forma de nius d'abella, els carrers es fan amples, creixen els jardins, els camins per vianants i bicicletes es dupliquen, reservant-se'n un pels vianants, i un de diferent per les bicicletes. Potser França és, en alguns aspectes, més rígid i més absurd pel que fa a algunes normatives; però en d'altres aspectes és més bell, més dolç i més lliure.
El primer que trobem a Hendaia és un Parc Natural Marítim dins del mateix nucli urbà, ran del braç de mar que el separa d'Hondarribia i que esdevé frontera política; ran del braç de mar que custodia l'Illa dels Faisans, on Ferran VII i Napoleó van decidir el destí d'Espanya; ran del braç de mar on Hitler va mirar Espanya amb la fúria entre les celles, maldant la manera d'ampliar el seu poder pel sud, i organitzant l'entrevista amb Franco, que tindria lloc en aquesta mateixa població; ran del braç de mar on Unamuno vivia exiliat a causa del dictador Primo de Ribera, ullant els contraforts dels Pirineus Bascos que s'endinsen a la mar, i la forma del Fuerte de San Marcos, que s'aixeca ben al costat d'on escric tot això.
La Badia de Txingudi, tal com diu el rètol, pertany a la Reserva de Caça Marítima d'Hendaia, creada per un decret interministerial francès, el 23 d'agost de 1977; condició que prohibeix pertorbar la fauna, caçar-hi, baixar a la platja, practicar-hi windsurf, caminar per les maresmes, deixar-hi baixar els animals domèstics, o nedar. Des del camí per a vianants que transcorre ran de les maresmes, podem observar, amb la marea alta, llenguados, crancs, i d'altres espècies que no identifiquem, amb la qual cosa ens adonem de fins a quin punt la fauna creix quan els humans ens allunyem d'ella.
Al vespre, la badia ens regala la visió del sol morint a l'oest, damunt la població de Hondarribia i les muntanyes de Guipúscoa.

.

De què ens serviria "sobreviure" si no fóssim capaços de "viure"?

.

Fuerte de San Marcos

Algú sap què és?

A escadussers quilòmetres del barri de Beraun d'Errenteria, rere el “Fuerte de San Marcos” (el mateix que Unamuno descrivia des del seu exili d'Hendaia), s'obre un ventalls de boscos i turons tan atapeïts de vegetació que els camins es tanquen i desapareixen fàcilment després d'una tardor, un hivern, una primavera i un estiu de pluges intenses. Aquests paratges estan entre els límits dels termes municipals d'Astigarraga i Errenteria, i és convenient no recorre'ls amb pantalons curts si un vol conservar la pell de les cames en bones condicions; però sigui com sigui aquests boscos amaguen història i històries. Els romans van fer el que van poder; molts asseguren que mai no van conquerir tot el territori. D'altres parlen de les llegendes dels homes peluts, que diuen que van ser expulsats pels bascos quan van arribar per primera vegada a aquestes terres fa desenes de milers d'anys (es referien aquestes llegendes als Neandertal?).
El que hem pogut visitar i tocar, després de buscar-lo amb anhel de tan amagat com estava, és el Monòlit de Txoritokieta, de l'Edat del Ferro, que es feia servir com a monument funerari i d'enterrament després de la incineració del difunt; es calcula que fou aixecat entre el 900 i 300 abans de Crist.
És curiós pensar com des de sempre hi ha hagut persones, i aquestes persones s'han mort, i aquesta mort ha entristit algú; en moltes llengües, des de molts àmbits psicològics, socials, culturals, històrics... Els éssers humans sempre ens hem emocionat, sempre hem lluitat per aconseguir la supervivència, la nostra i la dels qui estimem. Sempre han nascut criatures i sempre han estat belles. I això sempre continua, malgrat que el context canviï. L'essència de la humanitat avança per damunt del banal, per molt que l'entronitzem i el divinitzem. L'essencial és algú que “sent”, algú que estima la vida. I es busca la supervivència no pas per no morir, sinó per “viure”, i viure és sentir i estimar. De què ens serviria sobreviure si no fóssim capaços de “viure”?

.

.

Oiartzungo Udala. Arditurriko Bidegorria.

.

És un plaer recorre el Bidegorria (el camí vermell), que uneix Oiartzun i Errenteria (a banda d'altres poblacions), per enmig de turons clapats d'una vegetació infinita, rius que sempre porten aigua, i una bonior d'espècies vegetals i animals. Ha de representar algun avantatge el fet de posseir un microclima en el qual el més habitual és la pluja. Estem a la primera terra que es troba el vent del nord-oest, el vent del Cantàbric, quan arriba de l'Oceà. Les realitats més, grosses i les més petites, ens regalen belleses que cal mirar; si les mirem, les veiem, perquè hi són.

.

Un tastet de Donostia.

.

Potser un vi a l'Alcalde i unes anxoves de Passaia o una tapa de concurs. Potser l'olor de mar de la brisa dels carrers del casc antic. Potser la humitat de les façanes, que fa rònega la bellesa antiga dels edificis de pedra groguenca. Les estàtues d'argent que canvien de posició amb el dring de les monedes. Els nens i les nenes repipi amb un llaç gegantí a la part de darrere de la cintura i un altre al cabell, sempre com si anessin a fer la comunió. El cel gairebé plumbi de continu; o el cel canviant, que passa del sol i el blau a la pluja pesada de l'agost que avança. La platja urbana de la Contxa, amb la sofisticació complexa del canvi de banyador tradicional fent filigranes dins d'una tovallola immensa o dins d'una tenda de tela d'estil clàssic i reclàssic, davant de la Perla, clàssica i reclàssica, amb para-sols clàssics i reclàssics, amb gandules clàssiques i reclàssiques. I nenes rosses de Bera Bera amb vestidets comprats a les botigues més xics dels voltants del Buen Pastor, parlant un castellà xic que passa a basc, que torna a castellà i que fa gust de piruleta gegantina i de rialla que agrada al papà, a qui un dia farem feliç estudiant dret o medicina. O joves amb rastes, samarretes amples, barba de setmana i consignes extremes i definidores d'idees i actituds vitals ben al límit. Turistes d'arreu. Molts francesos que han creuat la frontera propera per a passar el dia. Els qui busquen onades a Gros. Els qui hi tenen la segona residència i es dediquen a llegir, a pensar i a escriure mentre contemplen el Cantàbric. Els qui descarreguen el verat al port. Els qui porten els turistes a fer un tomb al voltant de l'illa de Santa Clara; ara, en Paquito, el dofí, ja no hi és, però els turistes encara hi són, i també la mar tranquil·la de la badia de la Contxa, i el Paseo Nuevo amb les esporàdiques onades gegantines que destrueixen qualsevol barana de formigó que s'hi posi.

I més. I records. I olors. I la llum, la llum del Sol escolant-se entre les boires i reclamant l'atenció, ara per Santa Maria, ara per l'edifici de la Telefònica, ara per Urgul... Així és Donòstia.

.

Cant del fill del mar

.

.

Cant del fill del mar.

.

Sóc del vent,

del blau i el verd gemat del mar,

del plomall esgarrapat a l'infinit,

de l'instant etern de l'ara que em regala

flamarades d'existència i llibertat.

Sóc un bri de vida

al llarg camí de tot;

escultura de l'amor de l'univers.

M'ha format la llum immensa de la platja;

la bellesa que desperta allò que sóc.

Jonc de cala i rocs,

palau de vidre viu;

fimbrament del pulmó etern i salabrós.

Ferro fos,

de coure plata i foc;

color d'aram a les ribes del meu cos.

.

(Cant escoltat i transcrit, com un mormoleig, enmig del brum de les onades,

en un racó de Tarifa a finals de juliol de 2010)

.

.

.

Les imatges pertanyen a l'autor del blog.

Cas que les necessiteu les podeu fer servir

sempre que feu referència al seu origen

i no tingueu una intenció comercial o negativa.

.

.
..

Bany de fang a les piscines de Claudi.

.

La tarda del 29 de juliol ens n'anem a la Platja de Bolònia, per la seva punta més oriental, que coincideix també amb la seva punta més meridional, i caminem per la riba més enllà del bunker que té el graffiti del Bob Marley.

Caminem i caminem uns quants quilòmetres per una costa que l'any passat ja vam explorar; completament salvatge, sense nuclis de població, sense edificis, sense camins. Només dunes, bosc i roques. Solitud i nuesa. Alguns Hippies pescant peixos immensos per a sopar. I al'últim, després d'un seguit de roques de formes fantasmagòriques, arribem a un indret anomenat “Los Chorritos” amb una mena de piscines naturals entre els esculls de la marea que està baixant, on la llegenda diu que l'emperador Claudi (el meu amic) baixava a remullar-se i a posar-se uns fangs especials damunt la pell. Igual com ell, avui, unes quantes persones intrèpides s'acosten en aquest racó, agafen un grapat de terra fosca del damunt d'una font natural d'aigua dolça que brolla del penya-segat, i s'empastifen el cos esperant algun tipus de sanació o revifament dèrmic. Nosaltres no vam ser menys.
Més enllà de les roques, Àfrica. Pertot, un lleuger llevant, la blavor del mar, un silenci guarnit de sons suaus i naturals, la indiferència lliure de les persones lliures, la llum acarbassada de la costa encenent-ho tot, i la sensació de ser lluny d'allà on es pretenia ser lluny.

.

.