TESERAC i la hipòtesi dels infinits universos.

Ens proposava el relataire “ambre” al nou web de relatsencatala.cat un Repte Poètic Visual que s'inspirés en el TESERAC, o cub de quatre dimensions. Vaig tenir la sort, gens esperada, d'escriure el poema més votat dels que es van presentar ( tot i que a mi personalment no m'acaba de fer el pes). El que sí que puc dir és que el meu poema va ser un intent honest de traduir en vers, i amb una certa sonoritat, la idea que tinc de les múltiples dimensions de la realitat, que de fet no és altra que l'acceptació del que la ciència de moment sembla que diu. Tres dimensions de l'espai, en principi lliures, una quarta dimensió temporal forçada (tots els éssers som empesos vers el futur vulguem o no), i fins a set dimensions més replegades, que només es manifesten a distàncies subatòmiques, i que són probablement les responsables que algunes d'aquestes partícules manifestin comportaments aparentment il·lògics, o que com a mínim sembla que se saltin les limitacions físiques dels límits de la velocitat de la llum; però és clar, si hi ha més dimensions ( fins a 11 ) i a sobre estan plegades (corbades) l'aparent distància entre dos punts pot ser en realitat molt menor. Al meu parer, les dimensions que afecten un univers depenen de les característiques del seu big bang i de l'atzar. Al meu parer, també, hi ha infinits universos, cadascun d'ells amb diferents arquitectures dimensionals; aquestes arquitectures determinen el futur de l'univers i la possibilitat o no que en cadascun d'ells s'hi desenvolupi la vida. La majoria dels universos són bords; és a dir, adquireixen una arquitectura dimensional que els condueix d'immediat al col·lapse. En una mostra d'infinits universos és un succés segur el fet que n'existeixin alguns que derivin vers la vida, i, un grup més reduït, vers la vida intel·igent. Tot això està més desenvolupat al meu assaig "Principi Antròpic Fort". 

Amb tota aquesta explicació vull dir que els versos següents no són mots a l'atzar, buits de significació, sinó que encara que no ho sembli cadascun dels versos té un contingut científic/artístic.

Us poso el poema que em va sortir. Tot just el vaig haver acabat, el vaig penjar a la proposta del repte, i se'm va oblidar que l'havia escrit. De sort que un dia després del veredicte remenant pel fòrum de relatsencatala.cat em vaig adonar que jo havia guanyat i que en conseqüència em tocava organitzar el RPV152 al qual us convido a tots.

Oda a totes les dimensions d'un cos.

 

Enllà del punt,

ni amunt, ni avall,

enllà.

A cada punt,

on cada punt

s'està.

Endins, potser,

però no ben bé.

Serà

la inflor emergent

per un espai

lligat

a un tot ignot,

potser infinit,

o no.

Fins a onze diu,

el savi, i riu.

I el boig

brandar de brins

enllà dels plecs

més fins;

on el petit

forat s'envà

del punt;

no pas amunt,

ni avall, ni enlloc;

ni lluny.

Que gran que és el

tot el que hi ha

al forat

immens de ca-

da mos de buit

i temps.

Ja veia jo

el buf dels vents

del cap,

vers més enllà

dels gels del pol

surant.

I els meus ulls cecs

a l'ombra del

real.

Som el besllum

del sol que llu

rotund;

enorme esfe-

ra de contorns

de fum.

Enllà d'aquí,

però aquí també

hi és fos.

No entenem res

i anem negant-

ho tot.

No entenem res

car tot és fosc

i ocult

De l'univers

xuclem sols el

perfum

Paraules sobre el més enllà a Cadaqués.

Al poble, pel desembre, el mar es torna de color de vi no gaire tard; la boira s'amara a les muntanyes, encesa d'or, i el Casino bull de gent prenent cafès o refrescs. L'instant en què el cel és travessat per filagarses roges és fugaç com tot el que és bell, però sempre torna, potser per això la seva desaparició és dolça com la vesprada de Cadaqués.

No fa llàstima que marxi tot allò que sabem que tornarà.

I cada vegada més, i sense cap base racional, estic més i més convençut que tothom qui se'n va, aparentment per sempre, tornarà; o que tothom qui se'n va, en realitat no se'n va. I ho crec potser per la bellesa; o per la necessitat que tinc, com a escriptor, de tancar bé els arguments de les històries; o pel record dels primers instants de consciència de la meva infantesa, quan tot era tan nou i tan bell, quan l'existència em feia evident la necessitat dels finals feliços, o potser la percepció que darrere cada final arribava un nou principi, que també tindria un final, que donaria pas a un nou principi; o perquè, de fet, si després no hi ha res, mai no ho sabré i mai no ho podré evidenciar; o potser per les carícies que sento damunt dels meus cabells quan sóc ajagut al llit, i darrere les orelles, i al muscle; o potser per la mà invisible que em despertava perquè estudiés a les set del matí en punt quan tenia divuit anys; o pel reguitzell de coses que no dic.

Volia parlar només de Cadaqués i estic derivant cap a la reflexió sobre el més enllà. I penso en l'eruga, blanquinosa i cega. Només percep les erugues. Les toca, les palpa, s'adona que s'amaguen dins d'un capoll de filaments funeraris i que, passat un temps, deixen només una carcassa seca i lletja que anomenen mort. No veuen la papallona. La papallona vola lluny de l'eruga que encara resta cuc i que és cega. El cuc creu en la mort perquè no veu la vida; ni tan sols no sap què vol dir el verb veure. No sap ni comprèn gairebé res i gosa negar-ho tot.

Crec en el més enllà sense cap prova; com una opinió, com una intuició, com un exercici d'humilitat perquè encara no ho sé tot, perquè no ho comprenc tot; per això no em veig en cor de negar res d'una manera absoluta.

El cel i el mar, del roig, passen al blavís, que tenyeix la façana de les cases blanques. Un lleu brum esdevé el rerefons de converses pausades. Les barques, a la platja, boca-terrosa, afegeixen color a la grisor de la nit que s'enceta. Una serp de llums es mira la plàcida majestat de l'església, i una criatura riu davant “L'amistat”. Olor de gofre prop de l'Anco. Botigues-taller de pintures càlides. Cabells de palla de nord enllà que se senten a casa. I no gaire lluny, el Cap de Creus i la llibertat sagrada de la natura.

.

.

Retorn als orígens. Cala Jugadora. Cap de Creus.

Retornem, de tant en tant, a l'origen de la llibertat, a la pàtria de l'ésser humà, on l'empremta de l'univers dibuixa poemes de déus silenciats.

Res no és estàtic. Tot canvia. Als espais en què ahir hi érem sols, avui una bonior d'Homo sapiens s'hi atansen no sempre amb prou esperit per a respectar la natura tal com és. La natura cal respectar-la no tan sols perquè aquesta actitud és la millor per l'Homo sapiens, sinó pel valor de la pròpia natura, per ella mateixa; i de retruc la nostra espècie se'n beneficiarà.

Som un fruit més de la Terra i, en conseqüència, de l'univers. La nostra identitat està lligada al verd taboll de les oliveres, al tremolor frenètic de les fulles batudes per la tramuntana, al blau plumbi de les boires que sallen damunt d'una mar matisada de crespons blancs. La forma del nostre cos, les connexions del nostre cervell, la capacitat perceptiva dels nostres sentits, el món que dibuixa la nostra ment... tot brolla del paisatge d'on hem sorgit. Podrem elucubrar teologies carregades de mites i de suposades lògiques metafísiques; la realitat té color de mar i tast de salabror; la bellesa és un racó de costa que roman, amb esforços increïbles, avui, si fa no fa, igual com era fa dos-cents mil anys; la bellesa és un cos nu i innocent que busca el sol, que busca el mar, que busca l'instant present enmig de les llesques de tenebror que malden per impedir-li-ho; la bellesa és una consciència que estima sense por, amb l'autèntic significat del verb estimar. 

I a l'hivern, quan el cos es protegeix dessota teixits trenats per la tècnica de l'Homo sapiens, el vent ens abraça amb una força especial, enyorant potser el contacte amb nosaltres; i el brum de les onades ens saluda, ens retroba i ens estima. Tota la potència de l'univers embolcalla, com una mare tendra, l'ésser dels qui estimen la natura per ella mateixa.

Cap de Creus; desembre de 2010.

Escriure o volar de nit.

Escriure és com volar en un avió dels anys trenta: ho fas sol, i de vegades de nit; i ho fas perquè t'apassiona, perquè estimes escriure, perquè necessites sorprendre't amb allò que el teu inconscient suggereix a la teva veu interior. Ho fas perquè des de petit t'han atret d'una manera estranya les llibretes encara no estrenades, l'olor del paper, els dibuixos de la ploma o del bolígraf traçant mots que d'aquí a unes hores esdevindran reveladors per a tu mateix i no els reconeixeràs com a teus.

I, mentre escrius, igual com els antics aviadors, passes per damunt d'oceans negres, de muntanyes perdudes envoltades de tempestes de neu. I ets allà dalt, tu sol. I ningú no t'aplaudeix. Fins i tot estàs convençut que gaudeixes més quan no et reconeixen, quan l'escriptura és pura i nua, quan escrius per tu, i potser pel teu fill d'aquí a unes dècades, o pels teus néts, o pels néts dels teus néts, quan t'estalvien la petita i ridícula glòria dels premis i la falsa i balmada eufòria dels diners. Els reconeixements emfarfeguen. Les felicitacions creen incomoditat; dibuixen falsos miratges, destorben el plaer de la solitud del cel damunt de la tempesta. Ets allà dalt, amb l'avió, perquè estimes la nit i el cel i la dolça sensació de sortir de la tempesta i trobar-te, a sota, la calidesa dels llums de les llars; cada espelma en la nit, el far d'una tendresa.

"La idea d'Europa" d'Oscar Intente, es representa aquests dies a "Círcol Maldà"

Fa unes setmanes, us parlava d'una representació teatral deliciosa, d'aquelles que et fan venir salivera a la boca de l'esperit i de la raó. “La idea d'Europa” d'Oscar Intente, que esdevé un poema d'amor a l'ànima de l'Europa de sempre, un cant a la identitat europea, amb tota la seva diversitat, i amb tota la força del seu poble, de la seva gent, i de les seves idees: al voltant del cafè i de les melodies.

Ara, novament, des de l'1 de desembre fins al 29, teniu la oportunitat de gaudir d'aquesta representació al “Círcol Maldà” per un preu força assequible. No us perdeu el goig de viatjar per Europa, pel temps, per la raó i pels sentiments, sense aixecar-vos de la butaca. Conèixer Europa és conèixer una mica més el nostre origen i la nostra identitat.

Círcol Maldà.

La idea d'Europa, d'Oscar Intente.

L'estil del Barça de Guardiola és l'aplicació del Modernisme Gaudinià al futbol.

Avui, amb el vostre permís, i com a homenatge a un equip que està assolint uns nivells de qualitat que mai no s'han vist a la història del futbol, repetiré el post que vaig escriure el 26 de setembre de 2009, perquè continua sent igual d'actual, potser encara més actual avui, que no fa un any.

Hi ha puristes que consideren el futbol com una activitat humana inferior, que no es pot comparar a l'arquitectura, a la música o al teatre. S'equivoquen; la creatividad humana es manifesta en totes les activitats. I existeix una harmonia entre la manera de ser i la manera de viure, entre la manera de pensar i la manera de crear una "bellesa" que pot plasmar-se en una columna, en una catenària, en un arc... o en una manera de fer futbol. Josep Guardiola és, en el futbol, (i la història ho confirmarà d'aquí a unes dècades) el que Gaudí fou en l'arquitectura. I malgrat que hi hagi qui s'esquinci les vestidures per això que acabo d'escriure, ho afirmo convençut, perquè el joc que va desenvolupar el Barça ahir, el que ha desenvolupat al llarg dels últims anys, és d'una dificultat extrema, d'una qualitat que frega la perfecció, i d'una intel·ligència estratègica que traspua una bellesa estètica similar a la de les columnes gaudinianes; una força natural conduïda per un esperit de bellesa i força combativa, amb l'alè de la modèstia, del respecte i de l'esportivitat.

Hi ha una similitud entre les línies d'inspiració modernista de l'arquitectura i les línies d'inspiració o d'estratègia del futbol Guardiola/Cruyff: triangulació, geometría natural, velocitat natural, esperit d'humilitat i de glòria alhora, bellesa, recerca de la bellesa sense renunciar a l'efectivitat de l'estructura; millor dit encara: la mateixa bellesa de la força natural que triangula i que corre esdevé l'estructura més efectiva. L'estil de Guardiola és l'expressió del modernisme gaudinià en el futbol.

Ja no m'embolico més i us deixo amb "La república de Josep Guardiola":

¿Es pot parlar de futbol des d'un punt de vista científic o filosòfic? Quan es parla del futbol de Josep Guardiola, sí. El sistema introduït per l'actual tècnic del Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que un sistema; no és una manera de jugar més, no és una altra proposta estratègica de les moltes que al llarg de la història d'aquest esport s'han posat de moda; és, sens cap mena de dubte, un canvi de règim en la manera d'entendre la manera de jugar. Jugar senzill, jugar ràpid, jugar precís, jugar efectiu, jugar creatiu, triangular, avançar, no perdre pilotes, no fer passades a l'atzar, fer-les bé, fer-les de pressa, fer-les al lloc, al punt precís, no confiar en les grans curses de les estrelles mediàtiques (bo i que si en algun moment convenen, benvingudes siguin).

Quan l'estrella no és un nom sinó el joc d'un equip, el joc que acabo de descriure, no ens trobem davant d'una oligarquia de joves milionaris que s'exhibeixen, sinó davant d'una república d'artistes del futbol que es fan iguals al primer toc. Quan el futbol és el futbol de Josep Guardiola, les estrelles són tan efectives com els qui han pujat del Barça B, o com els qui no tenen el carisma dels "catxés" més elevats. El futbol ràpid els iguala a tots, els fa a tots grans i senzills alhora, déus i humils, perquè si els déus són de debò només poden ser humils, i la glòria de l'estrellat passa, de cop, des de les figures fins al conjunt del grup, vers el grup de companys que treballen a l'encop per un únic objectiu sense protagonismes estèrils i banals. Aquest sistema, però, no frustra pas la qualitat individual, que sovint es manifesta davant l'àrea del contrari. La república de Guardiola permet l'art dels qui quan cal han d'actuar sols, recolzats per un exercit de soldats (tots ells igual d'importants) que condueixen la pilota allà on ha d'anar, ni un mil·límetre més lluny, ni un mil·límetre més a prop, i ben de pressa. És per això que aquest nou canvi de règim dins del futbol és art, art major, tan valuós com la música, com la literatura, com l'arquitectura modernista. La república de Guardiola trena un futbol que com el jazz, el flamenc, o la dansa clàssica exigeix el misteri de la inspiració i la tècnica dels qui treballen molt, dels qui treballen cada dia, sabent que són mortals i que també poden perdre.

Felicitats i per molts anys!

.

Solucions al fracàs escolar (II). Segon objectiu. Descobrir l'estrella.

Quan un viatger avança per camins estrets, a cops amb mal temps, i sovint per pendents i arran d'espadats, li convé posar els ulls en l'estrella que marca la seva direcció; li cal contemplar la seva bellesa, desitjar la seva proximitat, valorar els progressos en el trajecte que ens hi condueix, adonar-se que el viatge, malgrat els sofriments de l'esforç, és un goig, i que el camí ben fet dóna sentit a tots els actes.

Cal comunicar tot això al nen o a l'adolescent que estudia; i fer-ho acomplint dues condicions: fer servir un llenguatge comprensible, i no mostrar-nos falsos en la nostra expressió i en les idees que transmetem.

Si algú pretén aconseguir, només amb la repressió, l'amenaça i els càstigs, que un adolescent estudii, treballi, faci els “deures”, i elabori les estratègies necessàries per a triomfar en el procés d'aprenentatge, que sàpiga que té la batalla perduda. Cal ajudar-lo a descobrir l'estrella, a enamorar-se de l'estrella, a perseguir amb anhel l'estrella. I cal que sigui la seva estrella, no pas la nostra. Cal ajudar-lo a apassionar-se per alguna musa present en el món que l'envolta, o en el de més enllà, alguna activitat o temàtica susceptible de convertir-se en un objectiu professional del futur; i ha de ser el seu objectiu, no el nostre; la seva passió, no la nostra. En alguns cassos aquesta fita serà la d'aconseguir la independència personal, una casa pròpia, una llar, una posició econòmica segura que li permeti viure amb comoditat. En d'altres serà investigar la vida dels cetacis, o les causes de la revolució russa, o la cursa de l'espai, o les últimes tècniques d'entrenament, o les col·lisions del LHC, o els secrets dels sistemes operatius, o...

Cal ajudar l'estudiant a assaborir el gust per la feina ben feta, la immediata, l'exercici realitzat amb polidesa, amb competència, amb rigor, amb creativitat, amb eficàcia. Cal felicitar les petites gestes, els progressos, els avenços, els èxits... L'absurda frase d'alguns adults que es neguen a felicitar allò que consideren “d'obligació” és això: absurda. Necessitem felicitar a qui fa bé alguna tasca, perquè podria no haver-la fet bé. Perquè allò que és rutinari i quotidià té el defecte d'amagar-nos la seva excepcionalitat, el privilegi que tenim de gaudir-ho, i igual com cal celebrar l'existència cada dia, cal felicitar la tasca ben realitzada sempre, per alimentar l'auto-estima de qui viatja vers el seu futur i la seva llibertat. No podem progressar sense auto-estima. Ningú no pot progressar sense auto-estima. Tan necessària és la felicitació com la correcció.

I cal mirar cada dia la nostra estrella, cal que l'alumne aprengui a mirar-la, a estimar-la, a enamorar-se d'ella, a canviar-la lleugerament si descobreix que és un xic diferent, a endolcir-se amb ella quan l'agulló de l'esforç l'enganxi al llit o a la distracció. Cal que l'alumne tingui l'estrella al cor quan s'adoni que la tasca que se li demana és molt més feixuga que un video-joc, i que no hi ha cap més remei que enfrontar-se a una activitat que mai no serà tan divertida com un video-joc. I que moltes vegades l'esforç d'enfrontar-se a una activitat menys divertida que un video joc, acaba sent infinitament més apassionant.

.

.