A qui estimaré? A qui admiraré? ¿Amb l'obra de qui gaudiré si necessito que les persones siguin bones del tot per a admirar-les? ¿Com podré estimar els meus fills, els meus pares, els meus amics, si només estic disposat a acceptar els qui mai no cometen errors? És clar que... hi ha errors i errors... però... qui sóc jo per a valorar gravetats, culpes, nivells de perversitat? Allò que les circumstàncies, l'entorn, la força de la genètica, l'educació repressiva, la por, el desig... fa venir imperativament com una necessitat, com una obligació que aparentment no cal defugir... Allò que abans de fer-ho sembla innocent o menor, i que després acaba sent una tragèdia o un acte irreparable... ¡Quants grans genis han actuat així! De quants, genis i no genis, mai no s'ha conegut la perversitat comesa, el vici, la vergonya, la misèria, el crim...
Em nego a separar els bons dels dolents; els simis som massa complexos per a ser garbellats com si fóssim fàcils d'objectivar. El pare més dolç podia ser un capitost del nazisme i alhora amanyagar els seus fills, preocupar-se per la salut dels amics i aplaudir Wagner; inconscient, potser, que el que esclafava amb signatures eren persones i no animals; o potser no, potser n'era plenament conscient però el seu context convertia en gloriós el genocidi que per a ell esdevenia una necessitat de la història. No el justifico; era un genocida, un monstre, un diable; però també era un pare que estimava els seus fills. I si no, pregunteu-ho als seus fills.
I sense arribar a exemples tan extrems, podríem pensar en Jean Genet, l'escriptor de “Santa Maria de les Flors” i “Miracle de la Rosa”; era lladre, i en molts períodes de la seva vida, a més de robar, es prostituïa i demanava almoina, i quin gran escriptor era. O en Alfred Hitchkock que era misogin i que gaudia fent sofrir les actrius que treballaven per a ell; de vegades de manera sàdica com a Tippi Hedren, la protagonista de “Els Ocells”, o a Madeleine Carrol. I Einstein, que malgrat la seva filosofia humanista, era un masclista empedreït, maltractador psicològic de la seva dona, a la que obligava a viure com una criada i a la qual menyspreava; Einstein! Que va desatendre completament els seus fills! I Newton: egocèntric, egoista, que maltractava psicològicament el seu rival científic, Leibniz, i que es creava falses identitats amb les quals enviava cartes als diaris lloant-se a ell mateix o atacant el seu oponent, a qui envejava fins al moll dels ossos. I Elvis Presley, que abusava de les drogues, que mantenia relacions amb menors després dels concerts; menors que eren escollides pels seus assessors que coneixien bé els seus gustos. I Frank Sinatra, que tenia negocis amb la màfia, que es barallava amb matons, que tractava les dones com mocadors d'usar i llençar. I Marlon Brandon que era maltractador psicològic de dones, masclista, viciós, deshonest... malgrat la seva mentalitat defensora de les causes justes. I el pintor Caravaggio, que era assassí, i que va matar persones en baralles i trifulques, i que acostumava a atonyinar els qui li criticaven l'art. I no cal explicar gaire la història de Roman Polanski, acusat i perseguit per violar una menor. I Picasso, maltractador de les dones que més s'estimava. I Enid Blyton, que feia pública la seva simpatia pels nazis, racista i mala mare. I Anne Perry, que va assassinar la mare de la seva millor amiga per evitar que les separessin. I Karl Mai, l'escriptor, que era un lladre. I William Burroughs, drogoaddicte, traficant, i addicte també a les armes de foc, conductor borratxo i assassí de la seva dona. I Hugh Collins, assassí. I Sergiusz Piasecki, contrabandista i assassí. I Maurice Sachs, espia dels nazis. I Jean Ray que malvesava fons. I el mateix John Lennon, que segons la seva primera esposa, Cinthyam, tenia rampells de violència, abusava de les drogues, i era cruel.
I podria continuar!
Tots els éssers humans cometem errors; alguns grossos, d'altres no tant, però la nostra vida és massa rica i massa complexa com per a ser definida pels errors. Tots els éssers humans són capaços d'estimar i tots mereixen ser estimats al marge dels seus actes. No es tracta de deixar de condemnar la inconveniència dels seus actes, ni de justificar-los, ni de negar la seva culpa; sinó de reconèixer que al costat dels errors, hi ha una vida infinitament digna i una consciència que necessita reconciliació i respecte. No necessitem ser bons per a estimar-nos els uns als altres i per ajudar-nos els uns als altres a ser cada dia millors. I necessitem perdonar-nos els uns als altres, perquè tots cometem errors.
.
.
