Ja ha passat gairebé un mes, i ho tenim més digerit. No et vam poder evitar. Dos segons, potser un i mig abans de l'impacte, i vaig copsar la teva vida, el tremolor de la teva vitalitat, els ulls que ho observaven tot. No hi va haver temps per reaccionar. Et va tocar morir a tu, i hauríem pogut morir tots. Anàvem a la velocitat a la qual s'acostuma anar en una carretera, i tu saltaves. Venien cotxes pel carril esquerra, i no vam poder girar, de fet, tampoc no vam tenir temps de girar. Si haguéssim tingut reflexos per a fer-ho, potser encara hauria pres mal més gent.
Després van venir les autoritats pertinents i et van llençar al mig del bosc sense més cerimonial.
Els del taller a on vam dur el cotxe, van pronunciar una frase tòpica "Uns altres!" Es veu que sou molts i que la carretera passa pel mig dels vostres territoris, i moriu contínuament.
Quan ho explico, tothom em pregunta pel cotxe i per si ens vam fer mal. Quasi mai i quasi ningú no em pregunta per tu.
Tampoc no et vull enganyar, jo no sóc un apologeta obssedit de la vida dels animals no humans. Sóc un animal més, i com a humà, defenso la vida i els drets de tots els animals, humans inclosos. Jo no crec que existeixin els éssers humans per una banda i els animals per una altra, com si fóssim realitats diferents. Crec que els éssers humans són una espècie més del món animal. De fet, fins fa uns deu mil anys, vam viure de manera similar a qualsevol altra espècie. Hem estat uns dos-cents mil anys vivint si fa no fa com vosaltres, i només en fa deu mil que la nostra vida ha fet un tomb tecnològic, de manera que ens estem convertint en una mena de plaga per a la resta d'espècies i fins i tot per a la nostra pròpia espècie. Però tot això són singularitats dels moments evolutius de la vida a la Terra; puntals de l'evolució que per a individus de curta vida com nosaltres, semblen estables; però que en realitat són tan fugaços con l'escuma d'una onada.
Amb tot això et vull dir que, en determinades circumstàncies, et podria devorar per a alimentar-me, però mai no et mataria perquè sí, i mai no et torturaria. Et podria devorar com ho faria un lleó amb mi. El lleó és carnívor; jo sóc omnívor, menjo de tot, com els porcs. Però tot això no treu que em dolgui la teva mort accidental, i que senti horror i ràbia quan algú et mata per plaer, o quan algú et turmenta perquè li produeix satisfacció fer mal un ésser viu.
Em dolen també les mascotes. Molts que es consideren defensors dels animals tenen mascotes, i afirmen que les mascotes són molt intel·ligents perquè entenen tot el que el seu amo els diu, i perquè obeeixen en tot. Jo em pregunto... no serien més intel·ligents si decidissin no obeir i fugir? L'obediència és prova d'intel·ligència o de submissió. És el gos el millor amic de l'ésser humà perquè obeeix? O és un esclau que obeeix perquè entén que aquesta és la seva millor estratègia per a sobreviure. És més intel·ligent el gos per obeir que el gat per desobeir? De fet, no és pas el gos el qui diu que és el millor amic de l'ésser humà; aquesta frase tan sentida sempre la pronuncia un individu Homo sàpiens. Apartar un individu de qualsevol espècie del seu hàbitat natural, dels seus companys d'espècie, per a ensinistrar-lo i determinar-lo perquè només sàpiga viure amb un grup d'Homo sàpiens, i els obeeixi, i segueixi uns patrons de conducta que no interfereixin amb els hàbits higiènics i culturals dels Homo sàpiens, no deixa de ser una forma d'esclavatge i d'explotació que molts que es consideren defensors de les bèsties no veuen. Jo, com a defensor de totes les espècies, em nego a tenir mascota, perquè una mascota és un esclau desarrelat. Tot i això, com a humà i membre de l'espècie humana, prioritzaré la meva espècie, i si me haig de cruspir una vedella, ho faré; i si haig de fer servir un ratolí per a salvar milions de vides humanes, ho faré; igual com un llangardaix prefereix els de la seva pròpia espècie, o com un lleó, o com un elefant.
I com a defensor de totes les espècies, considero inadequat que l'espècie humana creixi com una colònia de formigues, amb interessos i estratègies molt semblants als de les colònies d'insectes. Som humans, i no hem de ser plaga; perquè les plagues de mamífers extingeix la diversitat de la resta d'espècies; però, per sort o per desgràcia, la natura es cuidarà de posar les coses al seu lloc.
Tornant a tu, estimat cérvol; em sap greu la teva mort, tot i que algun dia pugui coincidir amb algun parent teu al menú d'algun restaurant; no he escollit jo aquesta mena de llei natural que ha fet evolucionar les espècies mitjançant la seva lluita.
Rebutjo i condemno també les rialles cíniques d'amics i coneguts defensors de les curses de braus, i enemics declarats i fatxendes de l'ecologia, quan els vaig explicar que havia atropellat a un cérvol. Saben que sóc defensor de la naturalesa i em van arribar a dir que la culpa la tenien els ecologistes i els "naturistes" (paraules literals) perquè impedien que es cacés, ja que si es cacés no hi hauria tants cérvols, ja que són una plaga. Òbviament aquest argument que van fer servir era fals, perquè precisament hi ha sobrepoblació de cérvols perquè és una zona de caça, i els mateixos caçadors introdueixen més exemplars (dels que de manera espontània hi hauria) perquè criïn i així tinguin sempre animals per a matar. Només li faltava dir a aquest individu que la culpa la vam tenir els catalans, o els independentistes catalans, o un contuberni judeo-masònic, o els immigrants.
Algun dia ens tornarem a trobar, company cérvol, en un ordre més adient a les consciències, i m'agradarà saludar-te i recordar la bellesa, la lluita i el dolor, d'aquesta estranya i fascinant existència que ens han regalat.
.
.
