Escriure sense raó enmig de les fúries del món.

Per què escrius encara al blog? Si els blogs ja han passat de moda... Em demanava algú no fa gaire. No vaig saber què dir-li, perquè cada vegada em cansa més explicar per què faig les coses. Vaig començar a escriure aquest blog en privat (no era un blog públic). Un dia el vaig obrir a qui volgués llegir-lo. Tant una cosa com l'altra, la vaig fer per gust. Perquè em venia de gust. La moda no va influir. De fet, dels molts defectes que tinc, no n'hi ha cap semblant a seguir la moda. Si el tingués seria un defecte al qual no li sabria trobar el gust, i, posats a tenir tares, millor tenir aquelles que ens fan passar una bona estona. 

La veritat és que escriure al blog sempre ha estat un plaer; independentment que sigui llegit o no; això va com va, i un dia n'entren sis-cents, i a 'endemà trenta. Tant se val. A molta gent li costa entendre que el meu plaer com a escriptor no es ser llegit (dec ser estrany); ser llegit fins i tot de vegades es una pega, quan se m'enfaden o se m'ofenen. A alguns els molesta la seguretat amb la qual parlo d'allò que estic segur, a d'altres el que els resulta esquerp són  els dubtes que tinc; em diuen que me'ls guardi per mi, que ells ja en tenen prou amb els seus. Hi ha qui s'ha ofès del fet que parli tan descarnadament de les meves opinions sobre la religió, o que defensi la bondat de la nuesa a la natura, o que barregi costums de la gent conservadora amb costums de les persones anàrquiques...

A tots plegats els diria que reposin, que es limitin a escriure els seus blogs, si així ho desitgen, i a acceptar que al món hi ha persones rares com jo, hereves de mil experiències i d'una bonior d'inputs entre els quals m'ha calgut triar.     

Seria terrible posar-se contínuament a la moda; amb un racista de president als Estats Units, amb cada vegada més estats mirant-se el melic, més financers desvivint-se pels seus capitals, més violents justificant les seves guerres i més gent espantada contemplant els perills reals i possibles en comptes del cel i el mar, tan blaus.

He après a trobar joies anònimes als racons oblidats de la xarxa, i he entès que el mot mediàtic amaga una significació concreta que té molt a veure amb aixecar i enfonsar allò de més enllà o això de més a prop segons el gust o la gràcia de qui hagi rebut l'encàrrec de fer-ho. He aconseguit gaudir amb un camí solitari entre els pins i un bassal, una codina pelada i una boira negra que amenaça pluja, un somriure únic que només sent algú, i l'estranya presència invisible que ara no toca explicar. 

He perdut les ganes de perseguir triomfs mediàtics i em moro de ganes d'aconseguir petites o grans fites ocultes que no és que amagui però que no tinc ganes ni esma d'escampar. M'agrada llançar ampolles a l'oceà amb missatges secrets i vidre autodegradable per a no contaminar el mar. Crec que la cultura és el conte que l'avi explica al nét, mot al qual li continuo posant accent. Crec en el poder infinit de la música de la cançó que algú canta en un racó de bosc i que no queda enregistrada a cap xarxa, melodia reina de l'instant i del lloc i prou, energia dels éssers invisibles. He trobat el color que arriba un captard a una roca solitària i que no tornarà mai més, i demà continuaré escrivint, perquè això que té de bo el blog entre d'altres coses és no haver d'explicar ningú perquè escric el que escric, ni per què tot d'un plegat deixo d'escriure.

Fins demà!  

La llar no és un espai físic determinat, és el lloc a on la família està unida.

La llar no és un espai físic determinat, és el lloc a on la família està unida, sigui quin sigui aquest lloc. Els moments en què tot penja d'un fil, en què es percep amb claredat que s'ha caminat a frec d'un precipici sense haver-hi caigut, ajuden a prioritzar les qüestions de la vida, i tot seguit una mena de tranquil·litat estranya, fruit d'una substància sedant generada pel propi cos, ens relaxa i ens mig adorm. Quan el pitjor ha estat a punt de succeir, un s'adona que la pròpia mort és una anècdota sense excessiva importància, i perdre-li el respecte a la mort atorga molta llibertat. La finalitat de la parella (ho dic de cor tot i que només és una opinió) és la família; a partir d'aquí, els capricis són secundaris, i el benestar de la família es converteix en la màxima realització personal. La família, arriba un dia que, per llei natural, d'una manera o una altra, es dispersa, la vida és un canvi constant; però la llar continua existint allà a on continua viu l'amor i la proximitat entre les persones de la família, sempre amb llibertat i independència. 

La sensació de descobrir la llar en una sala d'hospital, un dia de Nadal, és molt gratificant; malgrat el sofriment que ha conduït a la situació concreta. Quan es percep que un lloc així pot convertir-se en una llar, en un banquet nadalenc, en un espai de festa... la confiança i l'esperança en la vida creix de valent.

.

.  

El temps és breu.

• CC BY 2.0 
• File:Flickr - DVIDSHUB - PRT donates clothing, blankets to Khowst orphanage (Image 2 of 5).jpg (From wikipedia)

Volem viure! Ens movem per viure! Mirem per viure! Lluitem per viure!

Tant se val d’on venim, la llengua que ens regala el fat, les faccions del rostre que la sort ens ha dibuixat. Plorem de por i de frustració quan se’ns barren els somnis i quan no es reconeix la nostra llum. Som humans i necessitem respirar i somriure.

Volem viure! Ajuda’ns a viure!

No em vulguis perfecte, tu no ho ets ni ho seràs mai; i si un dia ho ets, quantes esperances hauràs enterrat per aconseguir-ho. No visquis per esculpir-me, el temps és breu i se t’acabarà abans no hagis assaborit el ritme dolç de la tolerància. S’acaben els anys i no podem arribar al final descobrint que no hem deixar de retreure-ho tot a tothom, especialment als qui tenim més a prop. Existim per agafar alè, per agrair la flaire de la mar i de l'herba. El temps és massa breu per a no estimar-nos; el temps és massa preciós per a no estimar-nos.

Pensa bé què o qui et preocupa; el teu cos farà pudor; una pudor insuportable. Per això el tancaran en una caixa de fusta hermètica i l’enterraran rere quatre parets desagraïdes; ben aviat, ningú no et recordarà; i una mica després, ningú no recordarà tampoc els únics que t’haurien pogut recordar. 

Ben poca cosa ets fora d’allò que vius ara; per tant, pensa bé què vius, què fas i què sents... perquè tot sembla indicar que això, ara per ara, és tot; i, per tant, allò que pots de debò tenir ara, és això que ara sents, això que ara vius, i, sobretot, això que ara estimes. Pensa bé què et preocupa... l'opinió dels qui com tu ben aviat seran oblidats? Estarruf de pols que el vent aixecarà qualsevol tardor... Pensa bé què t’angoixa... la neurosi dels qui adoren la perfecció o la imatge i que s’atorguen el dret a decidir per tu les teves prioritats vitals? Pensa bé si convé anguniar-se. 

Mira el bosc i el turó gemat, i el guspireig de la rosada a l’alba. I el Sol damunt del mar solitari al migdia. Mira tot això i digues als del protocol i els ítems, que res no substituirà els valors de les persones ni la bellesa de la unicitat del moment. La mecànica exacte del sistema no superarà el valor de les persones i la necessitat que tenim de la seva paraula i de la seva visió insubstituïble i inimitable. Si les persones no salven la Vida, res no la pot salvar; res no pot substituir el valor i la mirada de les persones.   

Només tenim l'amor que donem. 

Por

Què dius? Que tens por? De qui? Per què?

Del que dirà la gent per allò que no tens? Del que et farà la gent per allò que ha fet el teu fill o el nebot del teu cosí? Del que pensarà la societat si et pentines amb la clenxa al mig?

Por? Més aviat te n’has de riure.

No és veritat que siguem esclaus d’allò que diem i amos dels nostres silencis; en realitat, som esclaus de la importància que donem a allò que els altres pensin sobre el que diem, o sobre el que hem dit, o sobre les nostres opinions, o sobre els nostres escrits. No és cert que siguem esclaus del passat; som només esclaus del valor que donem a l’opinió dels altres sobre el que alguna vegada hem pensat o dit o escrit. La necessitat que tinguem d’aprovació social o d’encimbellament o d’afalac o d’aprovació determina una part important de la nostra llibertat o del nostre esclavatge. Perdre la por a la reacció social davant la nostra identitat és l’actitud necessària per assolir la nostra independència identitària, i representa un dels fonaments de la nostra pau interior.

«Tothom s’ha enfadat amb tu pel que has dit!» Tothom? Tothom qui? Has parlat amb tothom? Coneixes tothom?»

«Tothom ho fa; no passa res!» Tothom? Tothom qui? Has parlat amb tothom? Coneixes tothom? Em coneixes a mi? Has de fer-ho perquè ho fa tothom? Ho fa bo el fet que ho faci tothom?

«Si escrius això, ningú ho entendrà, no agradarà a ningú» Ningú? Ningú, qui? Has parlat amb tothom? Saps com sent tothom? Tothom té els mateixos gustos? Tothom té el teu funcionament mental? Cal que agradi, per a ser escrit?

«Ho fas tot malament!» Tot? Tot, què? Saps tot el que faig? Coneixes totes les meves accions? Tota la meva feina?

Els dragons del món i l'absolut

Quan els dragons del món posin, una vegada i una altra, l’absolut en els judicis i les normes; alça la mirada vers la muntanya i repassa el verd, i el blau, i la puresa del vent, i el poder infinit d’un somriure. Quan el poder reclami la seva entronització com un fet evident, i quan a més tothom ho accepti, recorda els temps del vi i dels sons, de la llar de foc i de Cole Porter; i els teus, la mar i la sorra; i els Esquirols i els òbits; els ulls de cel i l’absència de lleis perquè l’amor les fa inútils; i l’absoluta evidència de la buidor de l’autoritat com a concepte absolut o inqüestionable. Recorda-ho bé, perquè maldaran per desdir-te’n; els altres i fins i tot el fat, i l’atzar estrany del món competidor. Recorda que l’absolut és l’humor del pallasso, i no el renec del vigilant; el ball del dansaire i no el pas de l’oca del poder militar; l’abraçada de l’amic que perdona, i no el gest sec i enèrgic del botxí que executa; l’absolut és allò que saps que et diu de bo de bo el que és amor i el que no ho és, allò que fa que viure pagui la pena ni que tot s’acabi amb la mort. Al qui posseeix l’autoritat, ves-li fent que sí amb el cap, potser ho necessita; però no mana el poder, perquè és buit, mana el somriure sense el qual ni el qui ostenta el poder no hauria arribat a existir; mana la llibertat, raó per la qual tenim la fugida assegurada ni que sigui amb la mort i l’adéu; mana l’acudit i la cançó, el poema que fa néixer de nou cada dia, com si ahir mai no hagués estat i fóssim nadons i tot fos possible. No oblidis a on és l’absolut, perquè no reposaran fins que te’n desdiguis; saben que si no te’n desdius, han perdut el poder sobre tu.

Il·lumina la foscor dels temps amb la teva convicció, i camina per la vall de les ombres sabent que les ombres no tenen poder i que no són l’absolut. Quan t’arrosseguis pel túnel fosc que t’impedeix el sol; tingues clar que mana el Sol, que tu l’has vist i has cregut en ell, i que el tens a dins. El túnel passarà, però el Sol continuarà allà a fora, i també a dins teu, milers i milers d’anys.

Regala als petits que tens a prop l’esperança en la vida, la confiança en les persones, i el secret de l’esforç que s’aplica per passió i no pas per por; parla’ls convençut que parles amb algú més proper a la veritat que no pas tu, perquè encara es recorden d’on és l’absolut, perquè encara no els han desdit del tot. Sigues la roca que els confirmi la fortalesa indestructible del bé. No els posseeixis ni un bri, que marxin aviat i t’oblidin; que els quedi allò que han après sense adonar-se’n, la fe en l’existència, l’absurditat dels càstigs com a eina educativa, i l’absoluta omnipotència i incondicionalitat de l’amor.   

Els corruptes són la conseqüència del vot de tots els corruptes que no ho poden ser perquè no en tenen ocasió.

• CC0
• File:Hyp Cixi Empress.jpg
• Uploaded: 5 January 2011
• from wikipedia...

Em fa por la bèstia humana, racional i intel·ligent; em fa por. És un problema meu, ho sé. Però em fa por. Quan es mor una persona, es mor una persona; algú que un dia va ser una filla estimada amb bogeria; algú que en algun moment, potser, va ser una mare, una germana, una amiga, una dona. Em fan potser més por els ollals, les rialles de hiena, el judici per inèrcia, perquè sí, perquè està tot clar... que els robatoris i l'horror de la corrupció. No em serveix de consol pensar que qui es mor m'hauria matat si per diners fos; si això fos cert, que no ho sé, encara més pena sentiria, i encara més por tinc d'aquesta bèstia que sent que ho sap tot de tothom, i que es veu en cor d'esclafar fins els morts.

Si hi hagués una illa deserta per començar de nou, potser me n'hi aniria. L'avidesa de diners abassega qui els té i a qui no els té, i odia qui els té, i qui els roba, i qui no els roba perquè no pot... I d'aquests n'hi ha molts. Els corruptes són la conseqüència del vot de tots els corruptes que no ho poden ser perquè no en tenen ocasió, però sí que tenen ocasió d'escopir una persona morta. La vida és un buf i n'hi ha que han escollit ser jutges i botxins, que valents! Jo sento dolor per la mort de tothom, fins per aquells que pensen tan diferent a mi que caic d'esquena, i fins per aquells que al meu parer ho han fet tan malament que no tinc altre remei que ofegar les flames de l'odi que em surt amb un bri d'antropologia objectiva i d'independència moral. El mal dels altres no em mourà a jutjar ni a sentenciar ni a alegrar-me de la mort de ningú, ni a enriure-me'n de cap persona, ni de la seva fi, ni de la seva maldat, ni de les seves misèries... al contrari, em mourà més a la compassió.

He vist centenars d'infants arribar a l'univers no sé d'on, i a tots els he vist plens de bondat.

Contempleu la por de fit a fit, i trieu si us hi abraceu o si l'engegueu; en català, engegar pot voler dir enviar a fer punyetes, expulsar... Sé que costa esvair la por quan mirem al nostre voltant i descobrim bèsties. Fa respecte, fins i tot, escriure això últim que he escrit; l'última vegada, sols per expressar que sovint veig monos, un dels monos em va menysprear; sol passar, no passa res; la llibertat d'expressió té un preu, però val la pena. No hi ha cap preu massa alt si el que comprem és la llibertat d'opinar. I jo no puc evitar témer els instints d'espècie d'aquesta mena de mico a on m'he descobert viu. Un dia, de nen, em vaig adonar que m'havia tocat existir essent un individu de l'espècie dels micos sense pèl que no saben que són micos, que es pensen que són el centre de l'univers i la raó per la qual tot existeix. Què he fet jo per a ser un simi d'aquests? Crec que res. Tampoc no ha fet res el peix que dóna voltes dins d'una peixera petita, que menja cada dia una fulla d'insectes i algues assecades, i que un dia es mor i apareix flotant dins la mateixa peixera a on ha passat la vida sencera. Què ha fet la vaca per a ser vaca? El cas és que em miro els dits de les mans, els pèls de la part superior dels dits, les ungles, i tot plegat em confirma que pertanyo a una espècie de simis; així, de cop, me n'adono, i em meravello de ser; però, alhora, em sé finit, ignorant, i ple de pulsions que em menen a seguir les línies de l'espècie que s'organitza en societats; aquí és on he aconseguit en bona part alliberar-me. Dic en bona part, perquè del tot és impossible, almenys per a mi. Em fan molta ràbia alguns aspectes de la manera de ser d'aquest simi; els entenc profundament analitzant-me a mi mateix. Dins meu tinc gairebé tota la riquesa genètica i instintiva de la resta d'individus; observant-me com si estigués fora de mi mateix ho aprenc gairebé tot. I aprenent-ho gairebé tot de les pulsions, dels instints, de la influència de la serotonina, de la dopamina, de la norepinefrina, de l'adrenalina, de l'oxitocina... aconsegueixo de vegades no seguir la força de la selecció natural i convertir-me en un individu independent a la marxa de l'espècie; només molt de tant en tant, per a vèncer la por, per a gaudir de la bellesa, per a treballar per un futur objectivament millor per a tots, lliure de les falses creences, que no són altra cosa que la conseqüència cultural de l'actuació d'un feix de pulsions i d'un grapat de químiques. Aquest cos de mico a on m'he trobat em fa molta ràbia moltes vegades. També és veritat que sovint et trobes individus plens d'una bondat natural que m'omple d'esperança. Sé que molts monos, fins i tot monos que escriuen llibres d'autoajuda, monos amb títols, monos plens d'un ego guanyat amb el propi esforç... neguen la bondat natural amb la qual arribem i que Rosseau va saber descobrir. L'ego té això: fa assumir les asseveracions en funció de l'esforç aplicat, en comptes de la seva harmonia amb la realitat. L'ego té això, es rebolca en la mitomania d'autors "micos" sobrevalorats, de cognoms sonors, que el que sí que tenien és molta intel·ligència i imaginació; però la realitat es mostra a qui vol més que a qui pot. He vist centenars d'infants arribar a l'univers no sé d'on, i a tots els he vist plens de bondat; una bondat que massa vegades es va apagant, o amagant, o espantant... tant aviat com la fúria dels instints engega tota la seva artilleria per a poder competir dins la societat dels monos, per a no morir. I per a no morir, es mata; i per a no morir, es realitzen totes les bestieses pròpies de les bèsties que no saben que ho són. Ai! Si morir no ens fes por! I si el que ens fes por fos seguir l'instint d'espècie i renunciar a ser nosaltres! "Ets una cèl·lula cancerígena que actua sense obeir els codis socials i que per tant actua contra el tot que és l'espècie" em diuen! L'individu, cadascun, és una finalitat per l'individu; i no la societat o l'espècie, que no somnien, ni estimen, ni senten, com no senten els eixams d'abelles, com no senten els formiguers com un tot. Crec en el cor de les formigues més que en la mecànica bestial del formiguer. Crec en l'amor de cada abella, més que en l'honor i les lleis de l'eixam adorador d'una reina que no sap ni caminar. I si l'eixam ha de morir perquè visqui l'amor de cada abella, que mori l'eixam, i que esdevingui l'instant d'amor, que ni que es mori, haurà viscut de debò. La vida és un instant en el temps de l'univers. Em fa por l'eixam que amb la seva fúria vota aquell qui  deportarà tres milions de persones perquè no han nascut al país. Em fa por el formiguer que només tem l'horror que afecta al propi formiguer. Però aquesta por l'esvaeixo, l'engego a dida; la por al meu propi formiguer, insensible, absurd en les seves lleis i els seus càstigs, mediocre en la seva educació fonamentada en la por al càstig i a les males qualificacions. Adorem l'avaluació com si fos el tot, i menystenim l'aprenentatge de cada hora, de cada dia; el constructivisme i la significació creativa d'allò que podem ensenyar a estimar, la passió per crear i per viure eternament ni que sigui només dins del breu interval d'un instant. Em fa por el meu formiguer, i m'allunyo de les seves directrius; me'l miro des de fora, bo i treballar-hi amb tota la passió des de dins. I haig de mirar una vegada i una altra a cada formiga, a cada abella; perquè cada abella em reconcilia amb la raó de ser, encara que el formiguer, com un tot, intenti fer-me enrere. La finalitat de la vida no és l'eixam, ni que la vida ho digui; no és el formiguer, ni que l'univers ho exigeixi. La finalitat de tot és cada abella, que arriba bé i s'espatlla; és cada formiga, que arriba bé i s'espatlla. I a dins de cada mono, que sóc, que som, hi ha un tresor i una força més gran i més important que la resta de l'univers i les seves forces. Les normes, les lleis, la força, la violència, legal o no, no són més que la demostració que som bèsties, i mentre siguin necessàries l'ésser humà viurà empresonat.