Ni determinats ni lliures com àngels.

Ni la determinació absoluta, on tot comportament depèn de factors ingobernables i es conclou que el sentit de la vida és purament el triomf dels gens més adaptats i res més; el nihilisme; el no res que es fa conscient i que torna al no res.

Ni la llibertat absoluta i jmperturbable de l’esser humà, on tan sols decideix el “jo”, i es conclou que aquest jo és absolutament responsable de la totalitat dels seus actes els quals es consideren fruit de la seva decisió lliure, conscient i documentada.

Perquè el cert és que si rebo una educació en valors, si sóc estimat, si em sento protegit de petit... tinc moltes més possibilitats de prendre decisions correctes pel bé de la meva vida i de la meva societat.

I surt sempre qui diu: “Sí però, trobaràs algú que haurà estat maltractat, i serà savi i bona gent”. Sí; sempre hi haurà algú, però en la majoria dels casos els comportaments depenen d’allò que s’ha rebut. I fins i tot en les escadusseres ocasions en què un individu no compleix aquesta norma, no sabem del cert si no la compleix; perquè no coneixem altres factors imperceptibles que tenen a veure amb l’estructura del cervell, i que a persones puntuals les fan més poderoses en les decisions correctes bo i que l’entorn sigui esquerp.

No escollim del tot ser com som. Però en el poc que depèn de nosaltres, podem anar-ho escollint a poc a poc i fent tentines.

La llibertat existeix, però no funciona igual en totes les circumstàncies, per això és tan important la feina dels educadors que han de fer que les circumstàncies de tota persona siguin, cada vegada més, les adients; per això és tan important l’amor als infants, l’amor incondicional i desinteressat, perquè la sensació de seguretat i protecció els fa més forts de cara a futures inclemències de la vida. Per això té sentit la medicina, la bona alimentació, l’esport, els hàbits saludables... perquè tot això afavoreix les decisions correctes. La llibertat necessita un entorn adequat per funcionar bé. Necessita també un cervell entrenat per al sofriment i les dificultats; un excés de cotofluixos ens espatlla.

La feblesa de la nostra llibertat no ens determina, no ens converteix en éssers determinats a comportar-nos d’una manera concreta; però la nostra llibertat funciona millor o pitjor depenent de factors sovint aliens a la pròpia voluntat.

Vist així, el sentit de la vida pot perfectament ser buscar-li sentit a la pròpia vida com afirmava Victor Frankl. La pròpia vida, la de cadascú, és l’exercici de neterjar-se els vidres de les ulleres per veure-hi cada vegada millor i fer-se cada vegada menys mal; però sovint necessitem que ens ajudin a netejar-nos els vidres, a buscar el drap que les netejerà si no hi veiem bé per trobar-lo; a saber que l’hem de buscar, que cal netejar els vidres de les ulleres. La nostra llibertat neix feble, ignorant, de vegades poc conscient... però existeix i ens permet arribar a ser nosaltres.

Viure endavant.

Viure endavant; quan el que hi ha enrere atrapa cap al cantó fosc com un imant; quan mirar enrere no fa bé a ningú; quan cap endavant hi tenim un futur ple d'esperança en una vida millor construïda cada dia amb la sinceritat de cada instant. 

Viure endavant, quan la vida va endavant, i quan enrere no hi tenim res que puguem arreglar. 

Viure endavant per crear records bonics i valuosos que un dia seran un passat reconfortant. 

Viure endavant per tots els qui estimem més que a nosaltres; per la seva vida, per la seva felicitat, per la seva llum, per la seva confiança en l'existència. 

Viure endavant amb el compromís sincer d'una futura i real trobada amb els fantasmes del passat; per ben endavant, quan siguem allò que qui ens ha pensat vol que siguem, i quan tinguem la llum i les forces per abraçar aquests fantasmes i trobar els mots i els gests que el senyor de la vida i de la pau vol per a tots.

El sentit de la trascendència

 

No dic que sigui impossible, però és més difícil, molt més difícil, entendre-ho tot si no tenim el sentit profund de la trascendència vers totes les realitats de l’existència. No parlo de cap religió, ni de cap doctrina, ni de cap creença normativitzada. Però que difícil seria per a mi donar valor a allò que penso i que faig en la meva intimitat si no estigués convençut que no estic mai sol, que comparteixo el meu jo més profund amb algú que m’estima més que no pas jo m’estimo a mi mateix! Com em costaria d’acceptar l’exercici de donar la meva vida si de debò no estigués segur que una realitat superior a mi ho veu bé i convenient! Perdre la vida, en comptes de produir-me l’alegria que em produeix, m’espantaria i em deprimiria. No tindria esma d'abraçar el sentit de l’honor, perquè sovint aquest sentit, quan és sincer, treballa enmig del silenci i de la discreció. Em costaria molt d'estimar els enemics, d'abraçar els qui m’escupeixen, de perdonar els qui em fan mal i me’l volen continuar fent, de perdonar-me sobretot a mi mateix davant d’errors estrepitosos que he comès, d'esperar en la vida i en el món malgrat tot el que veig i malgrat tot el que he vist. 

Hi ha una presència que tinc sempre en ment i que em permet ser com m’agradaria ser i actuar com’agradaria actuar moltes vegades; no puc pas dir que totes. Una presència que jo, personalment, percebo més en els dies de pluja, en els moments de solitud i de silenci; un silenci abillat dels sons de fons de la ciutat. Però sovint també enmig de la bullícia i de les persones que m’envolten. Una presència que no aconsegueixo sentir tant dins de cap temple. Una presència que no trobo en cap llei ni en cap càstig. Una presència que molt pocs éssers humans m’han aconseguit pinzellar lleugerament. Si no la percebés alguna vegada, si no cregués en ella pel record que tinc dels moments en què la percebo, em costaria molt viure. I em costaria entendre el mínim essencial que entenc de totes les coses. I em costaria estimar tothom; esperar-ho tot; gaudir-ho tot; i dir que no sovint; i dir que sí encara més vegades; i sentir-me lliure, tot i que els assenyats m’expliquen que les persones com jo mai no serem lliures. Intueixo que no sóc l’únic que és així. Descobreixo aquesta mateixa i estranya fe en algunes altres persones; de vegades, són persones creients, moltes vegades no ho són; però són gent que quan estan sols enmig de la natura, no suporten llençar ni un paper a terra; gent que van a visitar cementiris sense explicar-ho a ningú; gent que potser accepta morir, per aconseguir que un altre visqui, o el que és més difícil encara, no viure tant, per poder fer que un altre visqui millor; i ho fan sense que ningú no ho sàpiga; gent que creu en el perdó incondicional, que militen en el canvi com a realitat perpètua, que no es recolzen en el mal real i terrible que hi ha a l’existència per justificar un suposat nihilisme, que en comptes de buscar un sentit a la vida intenten amb la pròpia vida convertir-se en sentit; gent imperfecte que no es dóna per perduda a causa de la seva pròpia imperfecció, que no obeeix morals sinó amors, que intenta trobar estímuls nous sense por a la novetat o a la contradicció, que prioritza l’amor abans que la veritat, perquè l’amor és a l’abast de tothom, i la veritat de vegades fa més mal si és revelada quan no toca o de la manera que no toca. Gent que no s’enfonsa quan les estiren dels braços, de les cames i del cap en diferents direccions, i quan no saben quina de les direccions en què treballen les forces esquarteradores té més raó.

La mirada molesta de boc mal educat

 

Si tens una opinió molt majoritària, jo la revisaria; de vegades, no sempre, i sense saber-ho, la tenim perquè és majoritària, no pas perquè hàgim arribat a la conclusió que és el més encertat tenir-la.

 Com per exemple els qui consideren lògic que un home miri descaradament el cul o els pits d’una dona, si aquesta dona en qüestió va nua, o amb poca roba. 

El problema és ell, que no està acostumat a veure el cos humà nu fora de les situacions de pràctica sexual, i per aquest motiu quan veu un cos humà de dona nu o poc vestit ho identifica compulsivament amb una insinuació sexual i se li desperta la bèstia. 

El problema és ell que en molts casos exigeix que la dona sigui tapada per suposadament protegir-la dels mascles suposadament normals com ell. 

El problema és ell i la peixera on viu. 

El problema és ell que es pensa que la peixera, com que quasi tothom hi viu, és la realitat absoluta. 

El problema és ell que com que veu que a la peixera hi ha peixos que fan com ell es pensa que el que fa ell és normal. 

El problema és ell que considera que la dona és la causa quan la causa és ell. 

 El problema és ell, que es pensa que el que ell sent és un imperatiu natural, quan en realitat sí que és natural, però és una conseqüència natural d'una ocultació vital traumant. Si per la pressió social imperant ens tapessin el nas com ens tapem els culs, ell tremparia quan veuria un nas de dona, i es pensaria que la dona que l'ensenya o l'insinua és una provocadora per no tapar-se’l; i ja li podries explicar tot això que explico que no ho entendria, perquè és incapaç de posar en dubte les normes de l’única peixera que entén.

La mirada molesta de boc mal educat que dirigeix ofensivament el mascle reprimit cap a determinades persones és conseqüència del trauma col·lectiu d'ocultació habitual i perpètua dels cossos humans nus, de la llunyania respecte la imatge natural de l'ésser humà, en un context masclista de possessió de la femella. 

Tot això mou a l'ocultació forçada de la dona, que en alguns països adquireix fins i tot la condició de llei, la transgressió de la qual comporta conseqüències penals. En latituds més properes, també existeix aquesta culpabilització del cos de la dona, aquest considerar que el cos humà és l'origen del problema, quan el problema en realitat rau a la ment reprimida del mascle possessiu.

El meu petit hort és meu i me l'estimo

És curiós com la ment humana se les empesca per justificar els instints més primaris, els que afecten al control de l'entorn com diria Konrad Lorentz. La gelosia, l'enveja, poques vegades és considerada com a tal per qui la pateix. Qui l'experimenta la disfressa de defensa del que és seu, defensa del que toca, defensa del que ha aconseguit... Queda més bé això que no pas reconèixer que s'estan patint els efectes d'un instint de bèstia. Però el cas és que si no ens tallem els pèls del nas, ens creixen; o els de la cara, o els de les cames. El cert és que bramem sovint, i sovint ens fa soroll l'estómac; sobretot quan tenim gana. Sovint considerem els nostres costums com els normals, i hi ha qui mira amb malfiança els qui no els comparteixen. De qui l'inconscient considera una amenaça, tot es veu negatiu. 

Fan el mateix els goril·les de muntanya; l'animal a qui l'Homo sapiens s'assembla més des d'un punt de vista evolutiu. També trobaríem els mateixos tics en unes quantes bestioles més, força properes filogenèticament. El vestit de la humanitat intenta tapar la cua del llop, les orelles del burro, les dents del gos, la mirada sorruda de l'ós que defensa la cova, els cops de peu del brau que protegeix el que és seu. El vestit ho tapa, ho muta, ho disfressa... però la mirada sorruda hi és; una mirada a mig camí entre la tristor i l'enuig. 

En realitat, caldria agrair allò que tenim; ni que sigui poc és ben nostre, i és un regal encara que ens sembli que ens ho hem guanyat; tot és un regal. Prefereixo el meu petit hort, del qual conec els límits, els topants, els murs de pedra, el petit grapat de tomàquets, l'ombra de la figuera... Prefereixo el meu petit hort que no pas el latifundi del veí... perquè el meu petit hort és meu i me l'estimo; i sobretot l'agraeixo. Si envegés allò que té un altre, que de segur que és millor i més gran i més meritori, em perdria el gust dels pebrotets del meu hort, les albergínies, el camí de pedra que hi he dissenyat, els raig de sol a través de les fulles. Quina mandra l'enveja!

Ni és la teva noia, ni la noia és teva.

 

Et penses que amb una rialla, un acudit de mal gust dels habituals, la teva posició de poder, i l’adulació freqüent als presidents, tens dret a tocar, abraçar, grapejar, petonejar... a qui sigui i quan sigui. Les bromes ho tapen tot, et penses; però “entre broma i broma la verdad asoma”, i la veritat és que el teu inconscient està convençut que les noies són teves, i que a un tio com tu se li permet tot, i que no passa res... que per un piquito no passa res. I repeteixes que és només un piquito, perquè necessites convèncer-te'n. Però saps que no és només un "piquito", que és apropiar-te del que no et correspon, que t’estàs posant les botes, aprofitant-te d’una suposada amistat que té les arrels podrides, i mai millor dit trempades. Plantes els teus llavis allà on et peta, agafant-te unes confiances que ningú no et dóna, util·litzant l’euforia de la victòria esportiva per a satisfer el teu narcisisme masclista, i confonent la confusió de la sorpresa davant la teva fatxenderia de mascle bavós amb un consentiment que mai no hi va ser. 

I elles no han de plorar després per poder denunciar una injustícia; la teva injustícia. Només faltaria! Només faltaria que no poguessin enriure-se’n de tu. El millor que es pot fer amb un mascle grapejador que no comprèn que està agredint és enriure-se’n i denunciar, i mai no deixar de celebrar victòries, no permetre que la misogínia les aigualeixi. 

El respecte profund a les persones fa que se les pugui estimar molt i molt sense tocar-les, perquè sovint el tipus de relació que es té no ho fa natural, però això els "machitos" no ho entenen; perquè si trempen ja ho consideren natural; no hi veuen més enllà. Els amors més grans no necessiten ni mans, ni llavis, ni “piquitos”... van per un altre camí. I com a president, com a gestor esportiu, allò que no li faries a un tio amb bigoti no li has de fer a una noia; si els tractes diferent, ets com a mínim un masclista, perquè és el fet que sigui una noia el que et fa petonejar-la; però ni és la teva noia, ni la noia és teva. I si el que fas amb qualsevol part del cos d’una noia no li agrada a la noia, no t'ho ha demanat, no pertoca, no ho vol... diguis el que diguis, posis les excuses que posis, i per molt que riguis, i per molts acudits amb què ho tapis, i per molta làbia que facis servir, ets senzillament un agressor.

Un dia més

Que bé! Avui un altre dia! Gent pel carrer. Persones a qui tractar bé. Boires negres que insinuen una pluja força necessària. El silenci del capvespre. La meva decisió de ser millor cada dia. Una publicació que m'ha fet feliç. Un humus que em promet un sopar agradable. Demà que és divendres. Diumenge que potser farà sol i podrem anar a la platja. La Companyia de Cinema que insisteix a tornar a començar. Els borinots bruzidors que no se surten amb la seva. L'olor de Sant Llorenç que arriba al meu balcó. La vida, que és un tresor. La mort que s'acosta molt lenta, i que en certa manera il·lusiona. El meu timó que és ferm. La meva esperança que no s'acaba.