No dic que sigui impossible, però és més difícil, molt més difícil, entendre-ho tot si no tenim el sentit profund de la trascendència vers totes les realitats de l’existència. No parlo de cap religió, ni de cap doctrina, ni de cap creença normativitzada. Però que difícil seria per a mi donar valor a allò que penso i que faig en la meva intimitat si no estigués convençut que no estic mai sol, que comparteixo el meu jo més profund amb algú que m’estima més que no pas jo m’estimo a mi mateix! Com em costaria d’acceptar l’exercici de donar la meva vida si de debò no estigués segur que una realitat superior a mi ho veu bé i convenient! Perdre la vida, en comptes de produir-me l’alegria que em produeix, m’espantaria i em deprimiria. No tindria esma d'abraçar el sentit de l’honor, perquè sovint aquest sentit, quan és sincer, treballa enmig del silenci i de la discreció. Em costaria molt d'estimar els enemics, d'abraçar els qui m’escupeixen, de perdonar els qui em fan mal i me’l volen continuar fent, de perdonar-me sobretot a mi mateix davant d’errors estrepitosos que he comès, d'esperar en la vida i en el món malgrat tot el que veig i malgrat tot el que he vist.
Hi ha una presència que tinc sempre en ment i que em permet ser com m’agradaria ser i actuar com’agradaria actuar moltes vegades; no puc pas dir que totes. Una presència que jo, personalment, percebo més en els dies de pluja, en els moments de solitud i de silenci; un silenci abillat dels sons de fons de la ciutat. Però sovint també enmig de la bullícia i de les persones que m’envolten. Una presència que no aconsegueixo sentir tant dins de cap temple. Una presència que no trobo en cap llei ni en cap càstig. Una presència que molt pocs éssers humans m’han aconseguit pinzellar lleugerament. Si no la percebés alguna vegada, si no cregués en ella pel record que tinc dels moments en què la percebo, em costaria molt viure. I em costaria entendre el mínim essencial que entenc de totes les coses. I em costaria estimar tothom; esperar-ho tot; gaudir-ho tot; i dir que no sovint; i dir que sí encara més vegades; i sentir-me lliure, tot i que els assenyats m’expliquen que les persones com jo mai no serem lliures. Intueixo que no sóc l’únic que és així. Descobreixo aquesta mateixa i estranya fe en algunes altres persones; de vegades, són persones creients, moltes vegades no ho són; però són gent que quan estan sols enmig de la natura, no suporten llençar ni un paper a terra; gent que van a visitar cementiris sense explicar-ho a ningú; gent que potser accepta morir, per aconseguir que un altre visqui, o el que és més difícil encara, no viure tant, per poder fer que un altre visqui millor; i ho fan sense que ningú no ho sàpiga; gent que creu en el perdó incondicional, que militen en el canvi com a realitat perpètua, que no es recolzen en el mal real i terrible que hi ha a l’existència per justificar un suposat nihilisme, que en comptes de buscar un sentit a la vida intenten amb la pròpia vida convertir-se en sentit; gent imperfecte que no es dóna per perduda a causa de la seva pròpia imperfecció, que no obeeix morals sinó amors, que intenta trobar estímuls nous sense por a la novetat o a la contradicció, que prioritza l’amor abans que la veritat, perquè l’amor és a l’abast de tothom, i la veritat de vegades fa més mal si és revelada quan no toca o de la manera que no toca. Gent que no s’enfonsa quan les estiren dels braços, de les cames i del cap en diferents direccions, i quan no saben quina de les direccions en què treballen les forces esquarteradores té més raó.
No comments:
Post a Comment