Uns dies als llacs de la Maragda (VI). Diari adolescent.

 

A l’hora de dinar, he tornat al refugi, pensant que hi trobaria la mare i el Xavi. No és que em fes il·lusió ser a prop del Xavi, però tenia gana, i no volia estar enfadada amb la mare encara que avui es comporti com si li fallés el cap. De fet, li falla, i li falla molt; però no tinc a ningú més. Sense la mare, estic sola.

Quan he arribat al refugi, ells no hi eren; ni el Xavi ni la mare. Li he preguntat a la Magda si els havia vist, més que res per esbrinar si li havien deixat algun missatge; però la dona no en sabia res, i tampoc no li havien deixat cap missatge, ni tan sols li havien encarregat dinar per a mi.

M’he esperat una estona, confiant que tornarien, però res. La Magda m’ha vist tan amoinada, asseguda tota sola en una taula del refugi amb els braços creuats, que m’ha preguntat si volia dinar. Li he dit que no, perquè no tenia prou diners per pagar el dinar, i no sabia si me’l podrien apuntar a les despeses de l’estada. Tot això a la Magda no li ho he explicat, però ho deu haver deduït, perquè cinc minuts després de la meva negativa m’ha posat un plat d’escudella al davant i m’ha dit que em convidava a dinar, que ella també tenia dret a tractar bé les seves amigues. M’he emocionat tant, que gairebé se m’han negat els ulls. Després de l’escudella, m’ha portat un tros de truita de patates i un pastís de formatge.

Durant el dinar, tampoc no he vist el Marcel ni la seva família, perquè avui se n’anaven a Andorra. Potser millor així; no m’hauria agradat que veiessin que la mare i el Xavi s’havien desentès de mi. Perquè, de fet, això és el que ha passat: han fet la seva i no han pensat en mi; ni en el meu dinar, ni en què faria jo al llarg de tot el dia.

M’he sentit molt sola i amb unes ganes de plorar que se’m menjaven per dins. Havent dinat, he pujat a l’habitació, m’he abrigat més i m’he posat a caminar muntanya amunt.

Quan he estat un bon tros lluny, he plorat a cor que vols; com que no em veia ningú, m’he desfogat. Enmig de les llàgrimes, m’he proposat que si algun dia tinc fills, no m’oblidaré mai d’ells i seran el primer objectiu de la meva vida, la meva prioritat. I he pensat també que algun dia els tindria, i que serien la meva família. Tots aquests pensaments m’han fet sentir una mica millor.

M’he assegut prop d’un bosc, al costat d’un riu. He vist cèrvols i marmotes. Han passat dues o tres hores i he contemplat com el sol desapareixia darrere les muntanyes. Després he tornat cap al refugi.

La mare i el Xavi eren allà, i quan m’han vist m’han ensenyat una bota de vi dolç que havien comprat a Bellver. He tingut ganes de preguntar-los per què no m’havien avisat que anirien a Bellver, però no he dit res. Hem sopat al refugi i m’han fet anar a dormir.

Des del llit he escoltat riure la mare i el Xavi; xerraven amb la Magda i el Pere, i reien no sé exactament de què.

M’he adormit i només m’he despertat quan han arribat d’Andorra el Marcel i la seva família. El Marcel s’ha posat dins del sac, al costat meu, i m’ha dit que s’havia passat tot el viatge pensant en mi, i que li hauria agradat que els acompanyés. Aquestes paraules del Marcel m’han fet tan feliç que se m’ha oblidat del tot el mal dia que he passat. M’he tornat a adormir pensant en el Marcel i en el que m’ha dit mentre sentia la seva respiració al meu costat.

L'error, el dubte i el trencament amb els codis establerts com a motor del canvi i del progrés.

Avui, reconèixer que dubtes, que no estàs segur d’una cosa, està mal vist. La gent acostuma a protegir la sinceritat de la seva expressió amb una màscara de seguretat que no és tal. Però dubtar, a més de ser una actitud humana, pot convertir-se en el motor de l’encert que ningú arriba a deduir perquè no corre el risc d’equivocar-se.
Charles Chaplin va quedar tercer en un concurs d’imitadors de Charlot al qual es va presentar d’incògnit. Einstein s’equivocava sovint quan havia de multiplicar; ell es justificava dient que les matemàtiques són bàsicament lletres. Els errors són naturals en gent que, dins d’un camp determinat del saber, són experts i apassionats, però aquesta passió els mou a ser despistats, o a saltar-se l’abecedari tradicional que alguns consideren un dogma.
I no queda bé dir tot això; més val callar i, a tot estirar, escriure-ho. La gent no suporta que algú li expliqui una manera diferent de fer les coses; però mai no diran que no ho suporten, perquè la màscara d’humilitat que dóna una bona entrada social atorga massa seguretat com per renunciar-hi.
Però les coses que sempre es fan d’una manera poden començar a fer-se d’una manera diferent, i perquè això passi cal equivocar-se moltes vegades.

De fet, el primer pas per fer una cosa ben feta és fer-la malament; fer-la malament és senyal que anem pel bon camí. I en determinats terrenys, mai no es fa bé del tot res, i resulta molt difícil, o impossible, trobar el punt màxim de perfecció, que potser ni existeix, perquè alguns camps del saber i del saber fer, els que tenen a veure amb l’art, no es fan d’una única manera, ni han d’obeir un únic codi ortogràfic. 

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure

Una ment lliure desplegarà una successió infinita de possibilitats magnífiques. La plenitud de la nostra vida es transformarà quan decidim alliberar la ment, viure de manera lliure i assolir els nostres somnis més alts. 

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure. El canvi de la nostra ment obrirà mons completament nous per a nosaltres. Ara és el moment d’aixecar-nos de la cadira; és fins i tot el moment d’alçar-nos, caminar, avançar, i ser valents i pacífics. 

Molta gent es deixa enfonsar, es deixa endur pels malsons de la por, es deprimeix per allò que sent com una vida absurda. Tenim un tresor dins nostre, en la manera com veiem la vida, però hem d’avançar i respirar l’aire net del paisatge salvatge. El paisatge salvatge és el llibre on podem llegir el secret de la felicitat, la nostra «ànima-llar», la mare de la nostra sang.

Tot just acabàvem de néixer quan algú va decidir impedir que les nostres vides s'unissim a la natura salvatge, al fang, a l’aigua freda, a la terra… Tot just havíem començat a caminar quan algú va obligar els nostres passos a seguir les normes escrites de la civilització, lluny de la nostra terra natal, lluny del nostre nucli veritable. Tot just havíem arribat a l’edat de la maduresa quan algú ens va forçar a tenir por de viure; i en tenir por de la vida, vam començar a ser esclaus invisibles del ritme de la civilització. Hem de resoldre aquest drama per nosaltres mateixos; la nostra vida és a les nostres mans; la nostra llibertat és el poder que construeixen els maons de «l’Edifici de l’Èsser Humà Lliure»; la nostra valentia és la nostra arma principal; el nostre amor a la vida és l’energia més poderosa. 

I en algun lloc hi ha algú que pensa igual; en algun lloc hi ha un sol brillant, un mar immens, un vent fresc i net… Però en algun lloc també hi ha esclaus; una realitat tèrbola que es marceix dins la foscor de les ments esclaves. No permetem que ens enfonsin. Tampoc no hem de lluitar contra ells amb violència ni amb agressivitat; la nostra manera de lluitar és la d'avançar amb el cor ple de pau i esperança.

M’agrada contemplar les fulles vermelles i daurades de les vinyes, arribar a un poblet i anar a qualsevol hostal per a prendre alguna beguda. Llavors acostumo a tocar i cantar una cançó amb la guitarra arrelada a l’estació i al lloc. M’agraden les cançons desconegudes del país (de qualsevol país); les cançons que van fer plorar la gent fa molts anys; gent que ja és morta. M’agraden les cançons que fan plorar encara els éssers invisibles que ens envolten i que vénen a escoltar-me. Sento la seva proximitat, el seu amor i els seus sentiments. Cantar em dona més energia que qualsevol pastilla o teràpia. Cantar és una manera de parlar amb Déu i amb la gent que ja ha marxat. Cantar no és només un passatemps ni una manera d’animar una festa; cantar és una eina per parlar amb un món que existeix més enllà del nostre univers i del nostre temps.

Molta gent s’equivoca quan pensa en el cant i les actuacions com si fossin simples maneres de perdre el temps o camins cap a la fama; solen fixar-se en els noms resplendents de neó dels carrers, l’esclat fals de la fama i la fortuna que la civilització valora com si fossin el tot de la vida. Veuen i assumeixen el fals lluentor de l’acte de cantar, una mentida que els mitjans de masses repeteixen i repeteixen fins que la gent s’ho creu fermament i errònia. Però cantar és molt més i molt més interior. Cantar és un tresor per a cada persona, com també ho és pregar.

La vida dels amants del poder esdevé buida i rància. El poder corromp els seus esclaus i se sent encara més famolenc. Els esclaus del poder solen quedar cecs; arriben a les artificialitats més extremes que poden assolir pensadors en decadència, que en un temps passat havien estat brillants. 

Hem de ser humils i hem de ser somiadors. Hem de viure amb la idea que estem envoltats de milers i milers d’éssers humans que un dia rebran els fruits de les nostres creacions. La feina més petita és un camí cap a la creació. El vers més senzill pot portar notícies dels àngels. Com més estimem, més es salvarà el món. 

Vivim sempre en un crepuscle. La llum d’un sol moribund sempre cedeix la seva bellesa i canta una cançó suau i pacífica d’esperança. Vivim sempre esperant el moment en què viurem i restarem a la terra de la llibertat. Hem nascut per a la llibertat. No hem de viure com conductors endormiscats al llarg de la carretera de l’existència; hi ha massa estrelles a dalt. No hem de permetre’ns perdre tanta bellesa. 

Hem d’avançar amb la ment plena d’esperança mentre el món trona al nostre voltant. El nostre ésser ha de ser un refugi de pau. Hem d’acollir el nostre proïsme amb calma. Hem de gaudir del gust saludable de l’existència vivint lliurement en contacte amb la natura salvatge i els éssers invisibles que ens envolten. Els carrers, els racons, les places, els llums de les nostres ciutats són plens de forces invisibles i amables que estimen la nostra existència i inspiren creacions. El sentit de l’existència empeny cap a la pau i l’empatia vers tothom. 

Justícia no és una paraula que demani venjança o càstig sinó una alliberació absoluta del mal i del buit. Els càstigs només afegeixen més mal i no resolen res. Ningú entén l’amor a través dels càstigs; al contrari, molta gent es torna més i més dura, cega i agressiva. Només l’amor pot crear amor. Només els pensaments poden canviar pensaments. Només la pau pot desenvolupar pau. És clar, no parlo de solucions generals per a un estat sencer sinó d’actituds individuals. La plenitud de les actituds individuals és el poder que pot canviar el món.

Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.

Uns dies als llacs de la Maragda (V). Diari adolescent.

V

No sé com ha pogut passar, però aquest matí m’he quedat adormida a la llitera mentre tothom s’ha vestit i ha baixat a esmorzar. La mare no m’ha dit res i m’ha deixat dormint sola a l’habitació. 

He obert els ulls quan ja eren les nou i, per un moment, abans de mirar el rellotge, no he sabut dir quina hora era ni per què era jo tota sola allà dalt. El sol m’ha enlluernat els ulls i per això m’he despertat; si no, hauria continuat dormint fins qui sap quan.

M’he vestit i he baixat al menjador. La Magda m’ha vist i m’ha assenyalat un racó de la taula immensa on no hi havia ningú; la sala era buida, semblava ben bé com si tothom s’hagués fet fonedís.

—Avui has descansat bé, eh! —m’ha dit.

No li he contestat. M’he menjat les torrades amb dues tires de pernil i un raig d’oli. Després m’he empassat el cafè amb llet i he sortit del refugi.

He caminat uns cinquanta metres en direcció al camí del llac, i els he vist a tots dos estirats damunt d’una tovallola; no m’ho podia creure. La mare i el Xavi; l’un al costat de l’altre; somrient com si no hagués passat res.

—Nena! Mira qui ha tornat! M’ha demanat perdó!

Ha exclamat la mare amb una expressió d’eufòria que no hauria pensat descobrir-li ahir; ni abans-d’ahir.

—No estàs contenta? Ja no estic sola! Te n'hauries d’alegrar!

El Xavi s’ha incorporat i m’ha mirat sense gaire expressió.

—L’altre dia vam tenir un mal moment, carinyo... —m’ha dit el Xavi.— Però ens hem de saber perdonar. Oi, reina? —ha afegit tombant-se cap a la mare.

La mare ha esclatat a riure com una boja, i he tingut la sensació que havia begut alcohol o que s’havia pres alguna substància estranya. De fet, alguna vegada ja ho ha fet, i quan consumeix jo ho noto de seguida; ara potser feia mesos que no passava.

No els he dit res. He continuat caminant cap al llac gran de la Maragda, i, un cop allà, he buscat un racó que quedés amagat de la visió de qui pogués aparèixer pel camí, i m’he posat a plorar.

He estat mitja hora al costat de l’aigua, plorant i eixugant-me la cara. Després m’he posat a llançar pedres planes i a intentar que rebotessin. No tenia ganes de tornar cap al refugi ni de veure altre cop la meva mare i el Xavi. Però ells han aparegut, i, tot i que el racó on era jo quedava arrecerat, m’han vist des de lluny i s’hi han acostat.

—Què? T’hi tornaràs a ficar? La teva mare m’ha dit que us vau banyar fa dos dies! Que valentes! Ja sabeu que està prohibit? Us multaran els guardes si us pesquen! —m’ha deixat anar el Xavi, en to de burla. La mare s’ha posat a riure.— I a més m’ha dit que ho vau fer en pilotes! Això sí que no m’ho esperava de tu, barrufeta! Tan vergonyosa com et feia!

—M’has dit que no li diries que ho sabies, cabró! —ha exclamat la mare, rient com una lloca.— Que no ho veus que s’ha posat vermella? I no va ser en aquest llac! Va ser a dalt de la muntanya!

—Però jo vull veure com es banya un altre cop! —ha afegit. Després s’ha girat cap a mi i m’ha insistit:— Va, barrufeta! Vull veure com et banyes despullada!

—Deixa-la, cabró! Que no se’t pot explicar res! —ha exclamat la mare, rient.

He marxat corrents perquè no em veiessin plorar, i, pel camí, m’he trobat el Marcel, que s’ha preocupat molt en veure’m així. De primeres no li volia explicar res, però m’ha insistit tant que li he acabat dient tot, fins i tot que la mare de vegades pren substàncies estranyes. S’ha posat molt seriós i m’ha abraçat amb força. I encara que no m’ha dit res, la seva abraçada m’ha fet sentir molt bé. He passat la resta del matí amb ell, xerrant de coses sense importància, però he aconseguit oblidar el Xavi i la mare una estona.

Montcau

 

Visitem aquest lloc com qui visita un temple; i ens sentim com qui torna a casa.

A on són les ments que em van guardar?

Where are the minds that once cared for me?

They nursed me more than they nursed themselves.
Some years ago, they went away
to the earth of the landscape.

If they became earth, how could they love me?
How could they be a pure and steadfast wish?
If they were thought, how could they die?
The will remains, the matter fades away.

When the wind blows, I think of them
as if they were the air that drifts away,
and their hearts spoke with a silent voice
around my skin, wakeful and near.

Once they held a whole world inside,
they stood as strong and tall as trees.
I was their heritage, their dream,
but one day they turned to ground.

I can’t understand how the thrill
can rise or die from dust of stars.
Where is the thrill when body passes?

And when the fire fizzles out,
and stars grow dark in the coldest night,
where are the minds that once loved me?

J. S. 

La traducció, no literal, que intenta mantenir un ritme, i l'esperit del poema:

A on són les ments que em van guardar?

On són les ments que ahir em guardaren?
Que m'acolliren més que a elles?
Fa molts anys ja, se’n van anar,
dins de la terra del paisatge.

Si es van fer llot, com m'estimaren?
Sent un desig, tan poderós?
Si eren raó, com van morir?
Roman l'alè, el fang se'n va.

Quan bufa el vent, me n'en recordo,
foren com l’aire que ha marxat,
els cors cantant,  amb veu silent
ran de la pell, desperts i a frec.

Varen tenir, el mon dins seu;
foren tan grans, com els xiprers.
Jo era l'hereu, del seu esforç;
se'n van anar, no entenc a on.

Com pot, la vida, tremolar,
néixer o morir, el sucre d'estels,
el nervi ardent, si el jo es desfà?

I quan el foc viu, ja no hi és
i els estels moren dins la nit,
on són les ments que em van guardar?

J.S.