A l’hora de dinar, he tornat al refugi, pensant que hi trobaria la
mare i el Xavi. No és que em fes il·lusió ser a prop del Xavi,
però tenia gana, i no volia estar enfadada amb la mare encara que
avui es comporti com si li fallés el cap. De fet, li falla, i li
falla molt; però no tinc a ningú més. Sense la mare, estic
sola.
Quan he arribat al refugi, ells no hi eren; ni el
Xavi ni la mare. Li he preguntat a la Magda si els havia vist, més
que res per esbrinar si li havien deixat algun missatge; però la
dona no en sabia res, i tampoc no li havien deixat cap missatge, ni
tan sols li havien encarregat dinar per a mi.
M’he
esperat una estona, confiant que tornarien, però res. La Magda m’ha
vist tan amoinada, asseguda tota sola en una taula del refugi amb els
braços creuats, que m’ha preguntat si volia dinar. Li he dit que
no, perquè no tenia prou diners per pagar el dinar, i no sabia si
me’l podrien apuntar a les despeses de l’estada. Tot això a la
Magda no li ho he explicat, però ho deu haver deduït, perquè cinc
minuts després de la meva negativa m’ha posat un plat d’escudella
al davant i m’ha dit que em convidava a dinar, que ella també
tenia dret a tractar bé les seves amigues. M’he emocionat tant,
que gairebé se m’han negat els ulls. Després de l’escudella,
m’ha portat un tros de truita de patates i un pastís de
formatge.
Durant el dinar, tampoc no he vist el Marcel ni
la seva família, perquè avui se n’anaven a Andorra. Potser millor
així; no m’hauria agradat que veiessin que la mare i el Xavi
s’havien desentès de mi. Perquè, de fet, això és el que ha
passat: han fet la seva i no han pensat en mi; ni en el meu dinar, ni
en què faria jo al llarg de tot el dia.
M’he sentit
molt sola i amb unes ganes de plorar que se’m menjaven per dins.
Havent dinat, he pujat a l’habitació, m’he abrigat més i m’he
posat a caminar muntanya amunt.
Quan he estat un bon tros
lluny, he plorat a cor que vols; com que no em veia ningú, m’he
desfogat. Enmig de les llàgrimes, m’he proposat que si algun dia
tinc fills, no m’oblidaré mai d’ells i seran el primer objectiu
de la meva vida, la meva prioritat. I he pensat també que algun dia
els tindria, i que serien la meva família. Tots aquests pensaments
m’han fet sentir una mica millor.
M’he assegut prop
d’un bosc, al costat d’un riu. He vist cèrvols i marmotes. Han
passat dues o tres hores i he contemplat com el sol desapareixia
darrere les muntanyes. Després he tornat cap al refugi.
La
mare i el Xavi eren allà, i quan m’han vist m’han ensenyat una
bota de vi dolç que havien comprat a Bellver. He tingut ganes de
preguntar-los per què no m’havien avisat que anirien a Bellver,
però no he dit res. Hem sopat al refugi i m’han fet anar a
dormir.
Des del llit he escoltat riure la mare i el Xavi;
xerraven amb la Magda i el Pere, i reien no sé exactament de què.
M’he adormit i només m’he despertat quan han arribat d’Andorra el Marcel i la seva família. El Marcel s’ha posat dins del sac, al costat meu, i m’ha dit que s’havia passat tot el viatge pensant en mi, i que li hauria agradat que els acompanyés. Aquestes paraules del Marcel m’han fet tan feliç que se m’ha oblidat del tot el mal dia que he passat. M’he tornat a adormir pensant en el Marcel i en el que m’ha dit mentre sentia la seva respiració al meu costat.





