L'ànima dels pobles

Hi ha tresors que cal conservar, i un d'ells és l'ànima del poble. Els cants que al llarg de generacions es repeteixen i s'enriqueixen. Els ritus que uneixen els amics i els converteixen en família per damunt de diferències o de trifulques. Els pobles estan fets d'art, de fraternitat i de paisatges. Avui, el monstre antihumà del capital ho posa tot en perill, però a l'últim, a força de cor, quedarà l'anima del poble i tot allò que mai no desapareixerà.

No som productes fets en sèrie

És fàcil escriure el nom d'algú a la llista dels condemnats quan es desconeix gairebé tot d'aquest algú; les seves pors, els seus patiments, els atzucacs als quals la vida l'ha abocat, les injustícies patides, la frustració de no poder sortir d'una situació d'horror perquè la vida és com és i sovint no es pot escollir. Quan es desconeix la vida que s'amaga darrere d'algú, condemnar una mala actitud és senzill i temptador, però fer-ho converteix el jutge en algú profundament injust.

En algun moment, ens podem sentir així; jutjats sense coneixement, sense historial. Jutjats per nosaltres mateixos fins i tot. Jutjats per la nostra ment instintiva. Jutjats, de vegades, pels qui han gaudit d'una vida més ortodoxa, més plana, més regular, per les persones que consideren els éssers humans com productes fets en sèrie i seguint el model d'una marca determinada; si el cotxe no va és culpa del cotxe, perquè tots els models són iguals. El problema és que els individus humans no pertanyem al mateix model; cada persona és única, les experiències vitals són úniques i el dolor és únic; l'horror, únic; la genètica, única; la infantesa i els seus terrors oblidats o no, única.

No sabem gaire d'un individu humà si només sabem que és un individu humà. No sabem res d'ell o ella, ni que li coneguem el nom, el rostre, la veu, el caràcter, l'ofici, les idees. No sabem res d'un individu humà des de fora d'ell; per això no sabem res gairebé de ningú; i per això no podem jutjar.

La pell de gallina

Com a teràpia per a l’ictus, em vaig enfrontar al piano més profundament; com per portar la contrària als mals humors de la natura i perquè em van dir que la pràctica d’instruments que obliguessin a coordinar diferents parts del cos era beneficiosa per a la recuperació. I pensant en els autors que em posen la pell de gallina quan els interpreto, he elaborat una llista per homenatjar-los: George Gershwin, Ira Gershwin, Cole Porter, Nils Lindberg, Red Mitchell, Joseph Kosma, Jacques Prévert, Johnny Mercer, Mitchell Parish, Glenn Miller, Richard Rodgers, Lorenz Hart, Alan Jay Lerner, Frederick Loewe, Henry Creamer, Turner Layton, Jerome Kern, Oscar Hammerstein II, Henry Mancini, John Mercer.

 

 

Descans

Hi ha moment que l'esgotament t'asseca la imaginació, i et fa l'efecte que no ets capaç de res, que no pots més, que no veus res del que de normal veus. Toca descansar. Donar la raó en part al desànim, però no pas per signar la rendició, sinó per gaudir de descansar. El cap hi veurà bé no pas quan nosaltres vulguem veure-hi bé, sinó quan ell estigui en una situació de pau interna, de salut, de recuperació de forces, d'entusiasme, de passió. 

Un bri de química que pot ser serotonina o dopamina generada del Sol i el repòs, o de l'exercici fet amb gust i sense estrès i de riure a cor que vols, i tot es veu diferent. El món és el mateix que vèiem quan érem al pou, però aquests neurotransmissors naturals, generats per la llum i el propi cos, fa que veiem el món més bonic, i amb més opcions; ja no decideixen els malalts, ja no defineixen la realitat els generadors de dolor psíquic; veiem ja el món com és sense que cap fumera negra ens enredi embrutant-nos la llum.

El descans és un dret, és un plaer, és una teràpia, és una necessitat, és una obligació, és humilitat. I el descans no és estar-nos sense fer res; és fer el que no ens esgoti i el que ens faci sentir bé; és declarar-nos, durant el temps que estipulem com a descans, senyors dels nostres instants; i és tenir el coratge de no fer res útil, ni per triomfar, ni per aconseguir arribar enlloc, només per descansar.

El monstre que s'enriqueix amb el nostre morir diari

Necessitem parar. 

Cada matí, caminant cap a la feina, podem escoltar un brunz, un brum, una remor de fons de milers de cotxes conduits per persones nervioses, espantades, insegures, atabalades i molt accelerades. Treballem, en el fons, per engreixar les arques d'aquells a qui els sobren els diners, que són els que per interès engeguen la maquinària que ens permet guanyar diners. Sostenim, cremant la nostra tranquilitat i retallant-nos pedaços generoses de vida, el monstre enorme que s'alimenta del nostre "morir" diari per pur desig de riquesa.

No són pas idèntiques totes les necessitats. L'angoixa de qui no pot pagar un habitatge està més justificada i és més comprensible que la preocupació del multipropietari a qui sobren els diners i s'esforça per a guanyar-ne més especulant amb els preus dels lloguers. No podem empatitzar d'igual manera amb qui intenta tenir un sostre i amb qui intenta enriquir-se amb aquesta necessitat de sostre que tenim tots.

El monstre salvatge que sosté el sistema és qui ens alimenta perquè continuem regalant-li hores de vida en benefici del seu enriquiment.

Si fóssim capaços de fer funcionar el sistema sense que existís aquest monstre que s'engreixa, tothom podria viure en pau.

El fetge cru

(Relat de ficció)

Al càmping, les coses tenien un ritme diferent. Els matins eren sorollosos, amb bicicletes, nens cridant i gent carregant bosses de pa acabat de coure. 

Però a mi el que m’atenallava l’estómac no era el pa, ni els esmorzars feliços a les taules plegables sota els pins. Era el record d’allò que podia passar al migdia, quan la mare decidia que calia alimentar-se bé. 

Anàvem al supermercat del càmping, aquell espai fred, amb llums fluorescents que feien tremolar els colors dels productes. Mentre els altres nens corrien a buscar gelats o cromos, jo caminava darrere de la mare, amb una sensació de condemna. Sabia exactament cap a on anava: el taulell de la carn. Allà hi havia safates de plàstic amb carn vermella, encara brillant de sang. I ella sempre triava el mateix: un tros de fetge de vedella, gran, humit, gairebé negre a les vores, i d’un roig intens al centre. 

El carnisser posava el fetge dins un plàstic transparent, i de seguida tot degotava, tacant el paper de la bossa. Jo no podia apartar els ulls de la textura: relliscosa, viva, com si encara respirés. Només l’olor ja em feia venir basques. 

Quan tornàvem a la tenda, la mare s’asseia a la taula plegable sota els pins, desplegava el paquet i, amb tota naturalitat, tallava aquell tros de fetge en porcions. El sol queia a plom, i la calor feia que la carn brillés encara més. Ella deia que el fetge cru tenia totes les vitamines intactes, que era un tresor que ningú més no sabia aprofitar. Es justificava amb aquella veu que no admetia dubtes: “Si es cuina, tot es perd. Cal menjar-lo així.” 

Jo no gosava replicar. Sabia que era inútil. Quan m’acostava al plat, sentia que tot el món se m'aturava. El tros de fetge era dens, relliscava sobre la forquilla, i tenia un color tan viu que semblava encara un òrgan que bategava. 

El primer contacte amb la boca era un suplici: fred, metàl·lic, amb aquell gust ferrosós que s’escampava de seguida per tota la llengua. L’instint era vomitar. Sempre. Alguna vegada no vaig poder evitar-ho. Però la mare, amb calma ferotge, recollia el que jo havia escopit amb la mateixa forquilla i me’l tornava a posar al davant. “Tot. Sencer. No pots malgastar-ho.” I jo, amb les llàgrimes a punt, havia d’empassar-me de nou aquell mateix tros. 

Els dinars podien durar hores. Jo feia petits intents, empassades mínimes, i després em quedava mirant fixament la taula, amb el cos tremolant i la gola bloquejada. La mare insistia, una vegada i una altra. 

El món del càmping seguia el seu curs: nens jugant a pilota, famílies rient a la taula del costat, algú estenent tovalloles al sol. Però per a mi tot era mut i llunyà. Només hi havia el plat davant meu, el fetge cru, l’olor ferrosa, i la veu insistent de la mare. Hi havia algun element gairebé ritual en aquella escena. El fetge cru es convertia en un símbol: de submissió, de vergonya, d’una estranya crueltat quotidiana. Jo m’hi quedava atrapada durant hores, fins que, esgotada, aconseguia acabar-me’l. Llavors, la mare somreia, com si hagués aconseguit una victòria. Jo, en canvi, sentia que dins meu alguna cosa s’havia esquerdat. 

A la nit, encara tenia el gust metàl·lic enganxat a la llengua. I alhora, hi havia en mi una mena de fascinació fosca: aquell acte brut, aquell sacrifici imposat, havia deixat empremta. Era com si hagués menjat no només carn, sinó també por i vergonya, i com si aquestes haguessin entrat a formar part de mi mateixa. 

Avui, quan penso en aquest meu passat llunyà, el record del fetge cru torna com una ombra. Aquella sensació de ser obligada, d’haver d’empassar-me el que em repugnava; era un martiri, sí, però també un secret que em definia. I d’alguna manera, encara, inconscientment, dins d'aquesta esquerpa vida que he triat per a mi, en busco la repetició.

"LOS DOMINGOS" de Alauda Ruíz de Azúa

Una gran pel·lícula.

A mi, particularment, m'agraden molt les pel·lícules a on els primers plans i els plans mitjos curts són abundosos. Que t'enganxen des del primer moment i no et vols perdre ni un detall. On l'expressió de les mirades ho diu tot. Un plaer, haver-la vist. Del tot recomanable en pantalla gran. Qualitat d'imatge perfecte.