Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, February 23, 2012

Al final, ens quedem amb el temps en què hem estat a prop.



Al capdavall, quan tot s'acaba, queda el viscut; i del viscut, l'estimat. Arriba la posta i ens retorna la dolçor dels instants que hem dedicat als fills i la ràbia del temps que hem perdut allunyats d'ells, o al seu costat però en realitat lluny, lluny... Res no mereix la tragèdia de ser lluny dels que tenim tan a prop i creixen tan de pressa. De vegades penso que el temps corre massa, que és massa poc un any per tenir un any, i massa poc un any per tenir nou anys; hauríem de tenir molts anys nou anys, molts anys... En altres ocasions penso que per què hem de créixer, si la infantesa és, potser, el resum del millor que som; o potser no, potser és el resum del millor que som, però no tant com el que podem ser i que sovint ningú no arriba a ser.
De debò, arriba el final, tan de pressa, i queden els instants en què hem estat a prop d'ells; el temps en què els hem comprès; els moments en què els hem demostrat que no passava res si se'ls trencava un plat; quan hem jugat amb ells, potser sense ganes. Punxen totes les dèries que en algun moment ens els han posat en segon terme; penseu-hi els que teniu fills, que encara hi sou a temps. Que quan el sol declini, guanyin els instants en què hem estat a prop, els instants en què hem transmès el secret de la felicitat, que ells mereixen, com mereixen totes les criatures del món.

2 comments:

Ada said...

Tal vez nunca he tenido hijos por esto: no sé si hubiera podido soportar lo que explicas, hubiera sido una madre castradora, seguro...

helena arumi said...

Completament d'acord amb el que expliques al post. Al final hi ha com un megafiltre del cervell que es queda amb els records que comporten més emotivitat i amor. Allò que dónes sense esperar-ne res.
No sé si sóc prou bona mare, jo estic orgullosa dels pares que vaig tenir. La meva mare sempre estava a prop. El meu pare treballava molt, en un banc i en el tema esportiu, però les hores que passàvem amb ell eren de qualitat. I ara que no hi és, m'adono de l'abast del que ens van transmetre. La meva mare és la persona més bona que conec, la més desinteressada, la més directa, la menys sofisticada, potser és perquè venia de casa de pagesos i mai se li can pujar els fums de res.
Recordo, que molts directius del Barça li deien al meu pare que com era que seguia vivint en un lloc tan cutre com Sant Boi, podent anar a Sarrià o a un lloc de més nivell. (Nivell de què?) Ell, sempre responia que no volia oblidar els seus orígens i que va créixer al barri on encara vivim i que se sentia genial.
Amb el temps m'he adonat que aquesta actitud és la correcta per diners que tinguis o per bé que et vagin les coses. L'èxit és efímer. El que construeixes al teu voltant, no.

És molt important estimar, i si es pot, expressar aquesta estimació. S'ha de ser al costat de les persones que estimem. El meu sogre té un càncer de colon. El van operar després de reis i ara rep les sessions de quimioteràpia. Ell, valora que siguem a prop, que li fem una abraçada, saber que som la seva família i que farem el que calgui perquè sigui una mica més feliç dins l'adversitat.