Em fixo en els personatges dels quals vaig parlar l'altre dia: els tertulians del cor, alguns d'ells "periodistes", mercaders del dolor. Enmig de les seves discusions, la veu els agafa una tonalitat com de peixater o de peixatera, amb un falset de mercat, un bon tros descarat, carregat de tòpics, prejudicis i servilismes morals; criden molt quan volen reforçar una posició que peca d'irreal o de poc probable; els aplaudiments d'un públic, sovint guiat, reforcen la seva posició artificiosa, destinada a satisfer la portera, l'executiu, la perruquera, l'empresària, el paleta, el professor universitari, la científica, que criticaran aquesta mena de televisió, però que paradoxalment se la miraran amb desfici; existeix una estranya dèria per les misèries de les divinitats modernes. El dolor, i les trifulques, dels que inconscientment són considerats superiors, ens alliberen de manera compulsiva dels complexos d'inferioritat inconscients i ens atorga el plaer morbós de contemplar el dolor sense patir-lo.
I criden, exhibint uns fets que desconeixen, amb un èmfasi forçat, com si allò que expliquen fos la preocupació més important de l'estat “Toda España sabe que te has acostado con...” Todo el país está pendiente de los cuernos de...”.
Potser el més trist és que reflecteixen i enquisten la moral popular més carca; la moral, la moda com si fos un absolut, l'esnobisme, els prejudicis, els tòpics, les falses concepcions i valoracions de la importància de les coses, els costums, els ritus... Imposen, amb els comentaris, amb la ironia, amb els crits... un ritme de vida i una escala de valors superficials i buits, com si fossin el normal, com si la felicitat no pogués arribar per cap altra via. Consideren obligatori allò que la societat considera veladament normal: “Antes de que se acabe la conexión sabremos si bautizaran al niño o no” acaba de dir una de les periodistes “marujones”. “Que pena tan grande tiene Rosa Benito por lo de no bautizarlo” diu una altra sibil·lina d'aquestes, que pel seu currículum no sembla pas gaire caritativa. “Han pillado a fulanita en top less” vaig sentir que deia una vegada una altra anomenada periodista que es veu que va estar casada amb no sé qui, i que per aquest motiu ja té la càtedra de tertuliana guanyada ... “...que alguien le compre un biquini, como dios manda”, vinga a enquistar la visió carca del bon gust! “Le dio a su hija marihuana!” va acusar no fa gaire un treballador del “cor” a una mare famosa que ha sofert molt. No deu saber, aquest estrany home periodista/voltor/cridaner (amb veu d'esnifar coca) que el debat de la legalització de la marihuana està obert, i que el tabac és una droga que mata, com l'alcohol, que segurament ell absorbeix generosament en més d'una farra. I que ell no és ningú per esbombar rumors. I que els medicaments poden drogar fins a l'addicció i la mort una persona, o salvar-li la vida, segons com es facin servir. No hi ha res més trist que un moralista immoral. Es pensen que perquè criden més fort, i amb més ràbia, la seva veritat triomfa. En realitat triomfa la seva misèria; entretenen una població que descobreix els seus defectes més vulgars a la seva manera de debatre i de relacionar-se. ¿Tant s'estimen el diner que han bescanviat la seva vocació d'informar per la de deformar i ferir?
.
.
3 comments:
Respuesta lógica: sí. Hace siglos que no les miro.
Molt bones les teves reflexions sobre el comportament d’aquests personatges que fan televisió, i a més a més, totalment d’acord amb tot el que has exposat.
De vegades em qüestiono un altre tema, que hi està relacionat i que ara exposaré. M’agradaria saber si algú més també s’ho planteja.
He observat, en alguna visita a la casa de coneguts, que una televisió de “moltes pulgades” ocupa el lloc central de la sala d’estar, és la protagonista. Fins aquí, no tinc res a dir, la televisió com entreteniment, per distreure’s, per lleure, per informar-se o per relaxar-se.
Després, quan engegues l’aparell, te’n adones que no hi ha continguts alegres, i si ho són, sembla que estiguin pensats per ser mirats per estúpids (és una opinió personal). La resta tot són desgràcies, males notícies, problemes, baralles, pel•lícules de por, futbol (alegre però en molts casos“fanàtic”)...
Per què la gent s’ho mira? I en concret, per què es miren els programes de tertúlies com el que has descrit? Crec que a molts els serveix per evadir-se dels seus propis problemes. Escoltar com es discuteixen misèries més grans que les seves els fa sentir millor, momentàniament, és clar. A banda dels altres motius que tu has exposat.
Així, que per evadir-se dels problemes s’utilitzen uns altres problemes, i gran part del dia es viu dins d’una atmosfera de seriositat i de dificultat. La vida és dura i complicada, va calant dins de cada espectador.
El que em qüestiono és si aquest estat anímic de conflicte continu, suma de problemes propis i aliens, deixant pas a poc espai per l’autèntic lleure, pot afectar al cervell, als valors i al comportament de les persones.
Salutacions,
Marisa M.
Crec que sí que pot afectar: a la manera de pensar, a les prioritats, als costums... I tot el procés té lloc d'una manera inconscient. De fet, tots estam tan íntimament relacionats, que tot, tant el bo com dolent de tots, afecta a tots. I encara més si treballa amb un mitjà que arriba a milions de persones.
Post a Comment