L'honestedat de dir que no sabem gaires coses del perquè de tot plegat. Davant del dolor, silenci de fàbules i abundància d'amor i d'esperança.

Sempre se'ns presenta, davant del dolor i de la mort, la mateixa pregunta: ¿per què no aparèixer ja a l'existència directament feliços, directament bons, directament comprensius intel·ligents i empàtics? ¿Per què no aparèixer de cop, amb tot allò que tenen de bo els infants, i restar així per sempre, sense dolor, sense un adéu, sense tristor...?

No... no em respongueu amb històries de barbers, ni amb contes inventats, ni amb doctrines que us han fet creure; sigueu honestos! Digueu que no ho sabeu, que no ho enteneu. Després calleu i estimeu. I en tot cas, i a tot estirar, tingueu esperança; i el bo i sa costum de mirar allò que tenim i que hem tingut i que ningú mai no ens manllevarà; el que hem viscut, el que hem estimat, els somriures que hem produït, els projectes que hem engegat, les vides que hem ajudat, el planeta que hem assaborit, el perdó que hem rebut i que hem donat, i que continuarem rebent i donant fins a l'últim alè.

Quedeu-vos per vosaltres les mitologies, que empitjoren la situació. Sigueu honestos! Digueu que hi ha moltes coses que no enteneu i que no sabeu. Limiteu-vos a estimar fins a l'últim alè, ni que no us en considereu dignes. I mireu el que heu viscut, que, al capdavall, és la raó per la qual existeix la mort. No podríem morir si no haguéssim viscut molt, i si no estiguéssim molt vius. Una de les causes de la mort és la vida. I al capdavall, com que sabem tan poc, i no entenem gaires coses... ¿i si a l'últim resulta que no existeix la mort?

.

.