El caràcter incondicional de l'amor

Estem malalts d'amor condicional, i acabem confonent l'amor amb un intercanvi d'interessos. L'amor és una actitud unilateral, que es fonamenta en una decisió, no pas en un sentiment, si bé el sentiment acaba emergint quan l'amor és de debò; algunes vegades se'n va el sentiment i roman l'amor com l'estructura d'un edifici que continua dempeus quan les parets han volat amb el vent, els anys i el vandalisme.

Si pensem en l'amor dels pares cap als fills, la incondicionalitat de l'amor encara es fa més evident, i hauria de ser inevitable. Només aprenem a estimar si els nostres pares ens estimen incondicionalment. Si alguna vegada, algun pare o mare, estima a canvi de... a condició de... li està donant al seu fill o filla la recepta equivocada i corre el risc que el seu fill o filla sigui incapaç d'estimar sense interès, que és l'única manera en què podem estimar de debò.

Estimar a canvi de... posa la dignitat de la persona per sota d'allò que li demanem a canvi. També és cert que no hem de confondre necessàriament estimar amb conviure, amb ésser aprop, amb negociar, amb relacionar-nos... La persona que estima algú per qui és maltractada (per exemple una mare que estima el seu fill heroïnòman que l'estossina) l'ha d'estimar de lluny, se n'ha d'allunyar, no hi ha de conviure, però això no li ha d'impedir estimar-lo des de la distància i el dolor, perquè l'amor que té al seu fill no depèn dels actes del seu fill sinó de la mare.

Els fills necessiten ser estimats en tota circumstància, i potser l'amor que els pares exerceixen en els moments en què els fills menys el mereixen és el més transformador, perquè mostra el seu caràcter incondicional.

Que un fill mai no sigui un “bulto”, que un fill mai no sigui invisible, que mai no sigui una nosa, que mai no estigui per sota de cap interès. El món necessita nens i nenes que creixin entenent fins a l'essència el caràcter unilateral de la decisió d'estimar, amb tots els matisos que les circumstàncies exigeixin.

De vegades, ser minoritari és reconfortant.

Mirar pedres és un costum que tinc, i que és bastant minoritari.

Aquí teniu una roca conglomerada de la riera dels voltants de la torre de l'Àngel.

.

.

Finalment ha tornat aquella idea que ahir us comentava que havia fugit del meu cap i que la meva ment no aconseguia de caçar de nou, i és una idea una mica estranya, però el cert és que va venir ahir. Alguna altra vegada, però, ja havia rondat a prop del meu raonament.

La idea és: "¿Convé, de debò, aconseguir un augment significatiu de l'audiència, dels lectors, dels seguidors, del blog, del que un escriu, del que un pensa... si realment aquelles realitats que avui aconsegueixen endur-se el triomf pel que fa a audiències i vendes són realitats que fan pudor de carn crua i una mica passada?

Intentaré explicar-me.

"Gran Hermano" "Supervivientes" "Hotel Glam" "El Bus" "Confianza ciega" "La isla de los famosos" "Popstars" "La granja de los famosos" "Supermodelo"... podrien ser exemples del que la gran massa demana dins l'àmbit televisiu. Com ja és ben conegut, aquests són espais en els quals l'atracció per les misèries dels altres esdevé el principal reclam. Atrauen (com alguna cosa que fa pudor a les mosques) la xafarderia per les intimitats més primàries de personatges anònims o famosos; els ulls escrutadors que analitzen sense ser vistos, arrapats al sofà de casa, substituint els propis reptes vitals pels fracassos exposats públicament; la sed de morbositat; el plaer pel dolor aliè... Aquests són els productes que atrauen un major nombre de ments d'Homo sapiens. Avui per avui, els Homo sapiens, en la seva gran majoria, consumeixen aquesta mena de productes.

Tenint en compte això, em preocuparia descobrir que les visites del meu blog augmenten, perquè potser voldria dir que allò que ofereixo té alguna similitud amb el que ofereixen espectacles com els que anomeno o publicacions de similars continguts. Em preocuparia, potser, també, que allò que escric o que publico es vengués amb la mateixa avidesa que "La Caja" o que "Sálvame".

Cert és que alguns productes es venen molt, i són de qualitat; per exemple les novel·les de Jaume Cabré; si bé les xifres de vendes dels bons llibres es queden curtes si es comparen a les estadístiques dels estirabots de la Belén Esteban, les faltes de respecte als convidats del Jorge Javier Vázquez, les baralles dels "pavitos" i les "pavites" dels grandes hermanos, les pixarades a la dutxa de la gran hermana Milà, i tot el reguitzell de brams dels primats que no saben que ho són que s'escolten l'artefacte que presideix la majoria de llars de la humanitat.

En aquest sentit, ser minoritari és reconfortant.

.

.

La sorpresa més bèstia és ser.

Ahir, em vaig despertar de la migdiada (que gairebé mai no faig) i vaig tenir una d'aquelles sensacions úniques, difícils d'explicar, que alguna altra persona m'ha confiat que també sent esporàdicament. S'assembla al Deja Vu, però no ho és; diria que pertany a la mateixa família de sensacions. Consisteix en experimentar per un instant la sensació d'impossible, de sorpresa, de vertigen, pel fet de ser. I abans que se m'oblidessin les paraules exactes que dins del mateix son, un instant abans de despertar-me, vaig pensar, les vaig escriure al facebook:

La sorpresa més bèstia és "ser"

Avui hem tornat a la riera de les rodalies de la Torre de l'Àngel a l'hora en què la muntanya es tenyeix de roig; la sorpresa d'ahir ja s'havia apaivagat; ve quan vol; suposo que per evitar que m'enfonsi en la rutina i m'oblidi de l'excepcionalitat de ser. Hem de contemplar el fet de ser com un privilegi, com un misteri sorprenent; com sorprenent és que siguem qui som. Per què no som un cargol? Un ocell? Una guineu? Per què no som una altra persona? Per què hem nascut com a "nosaltres"? Per què les coses són?

Tenia una altra cosa a escriure que em semblava fascinant, però se n'ha anat. Em passa sovint. Quan torni, si torna, l'escriuré. També és veritat que de vegades aquests pensaments fascinants se'n van per a no tornar mai més; però això no deixa de ser fascinant, també. Algú va dir que no prenia mai notes perquè allò que valia la pena no s'oblidava mai; no és el meu cas. Moltes vegades haig de córrer a apuntar les idees, perquè fugen, i les millors, a cops, no tornen.

.

.



Nova proposta del blog de "Grans preguntes que no em deixen dormir": ¿quantes persones caldrien per a reconstruir de zero la nostra civilització?

El blog "Grans preguntes que no ens deixen dormir" ens proposa un tema de debat: "Quin és el mínim nombre de persones que caldria per reconstruir la nostra civilització?".

Deixò escrita, a continuació, la primera resposta que se m'ha passat pel cap i que he penjat com a comentari al blog abans citat, i us convido a visitar el post de debat i a afegir-vos a la reflexió:

El nombre seria molt petit. De fet, fa uns setanta mil anys, el nombre d'individus Homo sapiens a tot el planeta es va reduir a 1000, a causa de la catàstrofe de Toba. Un volcà gegantí va entrar en erupció al llac de Toba (nord de Sumatra) i les temperatures van caure en picat; la mortalitat va ser brutal i es va haver de tornar a començar. Per tant, en aquest cas, amb mil n'hi va haver prou. I si tiréssim més enrere, i arribéssim a l'origen de l'espècie Homo sapiens, fa entre 200.000 i 300.000 anys, ens trobaríem amb un petit grup d'individus africans, diferents als individus de la resta de grups (tot i que la diferència no era evident a primer cop d'ull), que segurament no sumaven més de cent o dos-cent individus.

Tiro tan enrere, perquè la civilització, tal i com la coneixem, depèn de la totalitat dels coneixements anteriors. La nostra civilització no va començar a finals dels XVIII, amb l'energia del vapor, ni a les acaballes del XIX, amb els motors de combustible fòssil o els primers generadors d'electricitat, sinó que és l'herència de centenars de milers d'anys d'un procés d'error i aprenentatge que no ha abastat només els coneixements, sinó també les actituds, els mètodes de fer i els mètodes de raonar.

Si tornéssim a començar de zero, n'hi hauria prou amb un nombre encara més reduït que el que hi va haver a la primera evolució tecnològica; no només perquè sabem més coses, sinó sobretot perquè tenim una visió més objectiva de la realitat quant a mètodes de raonament i de treball. La manca d'especialistes seria solucionada amb temps. Potser la pregunta més que "quants individus caldrien?" seria "quant de temps caldria?".

L'altre dia, veient volar un avió, em vaig fer una pregunta que té una certa relació amb el tema que tractem:

"D'acord que fer un avió és un procés difícil, però... un cop vam inventar el primer avió... com diantres vam aprendre a volar? És evident que el primer pilot, la persona que va pujar per primera vegada al primer avió no havia volat abans. Com va aprendre a volar? A força d'accidents?"

.

Al final, ens quedem amb el temps en què hem estat a prop.

Al capdavall, quan tot s'acaba, queda el viscut; i del viscut, l'estimat. Arriba la posta i ens retorna la dolçor dels instants que hem dedicat als fills i la ràbia del temps que hem perdut allunyats d'ells, o al seu costat però en realitat lluny, lluny... Res no mereix la tragèdia de ser lluny dels que tenim tan a prop i creixen tan de pressa. De vegades penso que el temps corre massa, que és massa poc un any per tenir un any, i massa poc un any per tenir nou anys; hauríem de tenir molts anys nou anys, molts anys... En altres ocasions penso que per què hem de créixer, si la infantesa és, potser, el resum del millor que som; o potser no, potser és el resum del millor que som, però no tant com el que podem ser i que sovint ningú no arriba a ser.

De debò, arriba el final, tan de pressa, i queden els instants en què hem estat a prop d'ells; el temps en què els hem comprès; els moments en què els hem demostrat que no passava res si se'ls trencava un plat; quan hem jugat amb ells, potser sense ganes. Punxen totes les dèries que en algun moment ens els han posat en segon terme; penseu-hi els que teniu fills, que encara hi sou a temps. Que quan el sol declini, guanyin els instants en què hem estat a prop, els instants en què hem transmès el secret de la felicitat, que ells mereixen, com mereixen totes les criatures del món.

Grans espais

Sovint cal pujar a la muntanya i mirar més enllà, per a descobrir com n'és de gran i de bell el planeta, i com nosaltres només som petits éssers que han brollat del paisatge, igual com brolla un arbre, un bolet o una flor. En mans de tanta bellesa, tot ha de tenir un sentit positiu; l'existència ha de ser necessàriment bona. Els grans espais ens retornen la perspectiva de la realitat i, com a conseqüència, la pau i l'esperança.

.

.

Carnestoltes 2012 a Terrassa.

Algunes imatges, un petit tastet, molt petit, del Carnestoltes 2012 a Terrassa:

No hem de fer mal.

Fer mal? A qui? Per què? Per diners? No! Mai!

Fer mal? Col·lapsar? Obstruir? Crear el caos? A qui? Per què? ¿Que és que són ells els qui en tenen la culpa? ¿Que és que fotent hòsties als innocents se solucionarà la crisi?

No cal omplir-nos la boca de referències a crisis passades de les quals vam poder sortir perquè el nostre estat tenia mecanismes com el de la devaluació de la moneda, que permetia fer competitius els preus dels productes que es fabricaven aquí; avui, aquesta competència no la tenim, i hem d'esperar que el xicot francès aquell o la bona dona alemanya aquella ho vegin bé, si als seus països convé; i si no ho veuen bé, ens tocarà eternitzar l'atur i la misèria. Sense mirar altres èpoques, girant tan sols els ulls cap a Grècia, veiem, en aquests dies que vivim, un país esfondrat. Funcionaris i no funcionaris amb el sou rebaixat al 50%. Desenes d'hospitals tancats. Atur. Insolvència enquistada. Les manifestacions i les pedrades contra el parlament grec no han servit de res. Fer mal, no ha servir de res. Col·lapsar les ciutats, les carreteres, les escoles... no ha servit de res. Si l'amo no té diners, ni que l'escanyis, no te'n podrà donar; perquè no en té.

Disposem-nos a combatre el culpable amb l'únic que tenim: la dignitat de decidir a qui confiem els nostres diners; la dignitat de no fer mal per cap finalitat; la dignitat de no comprar productes manufacturats enllà de les fronteres estatals; la dignitat de continuar estimant la feina que fem, i de fer-la amb la mateixa força que quan cobràvem per fer-la; la dignitat de votar escollint el que comprem, quan ho comprem i a qui ho comprem; la dignitat de no falsificar els papers de l'atur com tants van fer a l'època de les vaques grasses; la dignitat de no evadir capitals, com tants fan i han fet, molts als qui no han agafat i als qui no agafaran mai; la dignitat de pagar impostos; la dignitat de no falsificar factures, de no estafar amb l'exclusió de l'IVA a les factures, de no permetre'ns l'enganyós i mal parit luxe de ser corruptes; la dignitat de no deixar que el Govern de Balears ens construeixi un palau per a nosaltres, un xalet per cadascun dels nostres fills, i un iot anomenat Fortuna per a descansar de l'estrès de la bona vida; la dignitat de no fer servir diners públics per enriquir les nostres empreses privades i construir-nos un palauet a Pedralbes; la dignitat de no permetre que ens regalin terns, puros, plomes, corbates o el que sigui que ens vulguin regalar per exercir un càrrec que hauria d'estar al servei del poble; la dignitat de no acceptar sous vitalicis per “haver estat” el que hàgim estat, sigui el que sigui el que hàgim estat; la dignitat de comportar-nos segons els nostres principis més nobles, encara que mantenir-nos-hi fidels vulgui dir deixar de guanyar molts diners.

Dignitat... Els corruptes s'han venut la dignitat per diners i es pensen que han fet un bon negoci. No s'adonen que els diners són una merda perquè s'han convertit en la condició que se'ns demana per a viure; i hi ha qui només és capaç d'enamorar-se dels diners. Hi ha, també, qui decideix perdre la vida per abraçar-los. Hi ha qui es posa una camisa amb agulles que es claven a la pell per a garantir-se un “emolumento” d'aquests que fan xisclar les pijes i pronunciar un “que pocholo!” als pijos. Com diu (bé...essent precisos, com deia) La Trinca “la riquesa pot ser posar els peus en remull tot i sabent que l'aigua bull, i escaldar-se'ls, prenent deixalles culturals i tradicions patriarcals per eixugar-se'ls”.

El que vinc a dir és que lluitaré per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus alumnes, que són sagrats i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells, no els toqueu. I si fos metge, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus pacients, que són sagrats, i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells no els toqueu. I si fos mosso, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no canteu “que viva España!” per caritat! Ni parleu en castellà per a tocar el voraviu. No toqueu ni un cabell de la meva llengua, que és sagrada, i no és la culpable de la crisi. Les mesures que calguin! Però a la llengua no la toqueu.

I... anem tots contra els culpables; sense perdre la dignitat, òbviament. Cal recordar que tenim un vot, una elecció, una veu. Quan comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que comprem. Quan no comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que ens neguem a comprar. Quan posem en un banc o en un altre banc els nostres diners, votem, i tenim més força que la que ens volen fer creure que tenim.

Aleshores, si fins ara no hem votat bé, comencem per aquí en comptes de voler fer “tan mal com puguem”.

.

.

Les persones que de debò ens estimen.

.
.
.

Carta a una Hel·lènica genèrica, com milers n'hi ha.

Em preocupes, Hel·lènica, perquè dius i afirmes que el més important de la teva vida és la roba, la roba de moda, la roba de marca, la roba de Bershka, de Kaotico, de Stradivarius; la roba que et fa ser com aquelles noies que surten a les sèries més fashion, o a You Tube, o a la bonior de músiques i imatges que et descarregues d'aquest hipnotitzador anomenat internet, del qual molts adults diuen que amaga tots els dimonis.

Em preocupes perquè quan parles imites els de la tele. “Fuck”, exclames, “fuck” estudi, “fuck” exàmens “Fuck” el que sigui; com el Justine, com el Michael, com els Kris Kross. Sona tan bé pronunciar-ho! Pronunciar-ho, sobretot, com ho pronuncien els dels pantalons caiguts i la gorra, aquells que canten parlant, o que parlen cantant a la tele, a la pantalla de l'ordinador o de qualsevol joguina electrònica d'aquestes que et fan creure que si no la tens no existeixes. I t'agrada caminar arran de precipici; gaudir del vertigen dels penya-segats als quals t'acostes.

Saps, Hel·lènica? No és lletja la gorra, ni els pantalons caiguts, ni les músiques, ni les imatges, ni les cançons que parlen, ni les paraules que canten... tot això és fascinant i no fa cap mal. Però no et deixis enredar pels que venen fum, pels que només pensen a embutxacar-se diners amb la teva necessitat de risc i d'identitat; tu ets infinitament més valuosa que la teva roba; tu ets infinitament més que la teva roba. Aprendre el secret de la ment dels dofins no és “fuck”, ni és “fuck” descobrir els mecanismes del càncer per combatre'l; ni és fuck investigar el funcionament de la pila d'hidrogen per aconseguir un món més natural i més bell. Millorar la vida i fer-la més intensa no és “fuck”. I aquests somnis els aconsegueixen aquells que matinen per anar a escola, aquells que s'esgargamellen per a comprendre allò que d'entrada no s'entén, aquells que quan se'ls demana un set busquen un deu, aquells que si han d'estudiar fins a les dues de la matinada, sense mòbil, sense facebook, sense messenger, sense twitter... ho fan i se senten feliços de comprendre millor l'aparell digestiu dels dofins, l'estructura de l'ADN, els esdeveniments de la revolució dels clavells o el muntatge d'una placa solar; aquells que encara que els foti esforçar-se, ho fan, i guanyen.

El que de debò és “fuck” és creure's les “fuck” mentides dels “fuck” flautistes d'Hamelin que diuen que si no tens la samarreta de la “fuck” marca no vals res.

Alguna cosa falla a la societat, al currículum educatiu, a les prioritats de la formació... si realment, a ple segle XXI, un percentatge preocupant d'adolescents somnien tenir tots els diners del món només per a comprar-se tota la roba possible i de les millors marques possibles. Alguna cosa no va bé si en plena crisi, i amb un futur que serà auster o no serà, un percentatge significatiu dels que pugen si no es compren moda, se senten ensorrats i miserables.

Tu, Hel·lènica, ets infinitament "més" que allò que tens. El que tens, si no vigiles, et pot encadenar. Aprèn a desitjar només allò que pots ser amb el teu esforç. Que et faci feliç el que ets i el que fas, i no el que voldries tenir. Allibera't de tant d'engany. Ves al bosc, d'on mai no havíem d'haver sortit. Camina pel bosc i no pensis en res més que en el bosc i en allò que hi veus.

La ment de vegades se'ns omple de pensaments subtils que algú, sense que ens n'adonem, ens introdueix. Algú, sovint, xiuxiueja mots demencials com si fossin poemes captivadors; els escoltem, i, com bens, com ovelles obedients, fem nostres els seus prejudicis, els seus tòpics, les seves afirmacions irracionals, que esdevenen l'arrel del racisme, del consumisme, del gregarisme o de qualsevol altra bestiesa. Cal desitjar el bé de tothom, no tan sols el dels nostres amics. Cal cercar aquells riscos que no ens enfonsen la vida i que ens poden regalar fins i tot més adrenalina que els riscos que de debò ens poden enfonsar la vida.

Per contra, les persones que de debò ens estimen, Hel·lènica, sovint, pronuncien aquells mots que de primeres ens couen però que a la llarga es converteixen en la llavor d'una planta que neix, que creix , i que ens regala flors i fruïts meravellosos. Escoltem les persones que ens estimen i deixem d'anomenar “fuck” als reptes que poden millorar la humanitat i que nosaltres hem d'emprendre. Els reptes que definiran qui som i què volem. Jo també t'estimo, Hel·lènica.

.

Decidim-nos a fer les coses perquè gaudim fent-les.

Qui canta de debò no canta perquè l'aplaudeixin sinó pel goig de cantar. Per això pot cantar encara que li surti malament. Perquè no canta per agradar, sinó perquè li agrada cantar.
Qui corre de debò no corre per guanyar curses, ni per ser lloat, ni per col·leccionar afalacs, sinó perquè és feliç corrent. Per això pot córrer encara que no guanyi curses i encara que no competeixi.
Qui estudia la formació de les estrelles de debò, no ho fa per poder explicar que estudia això, ni per a penjar-se un títol al despatx, ni per a fer saber tothom que en sap molt i que pot donar lliçons. Qui estudia la formació de les estrelles de debò ho fa perquè estima els misteris de l'univers amb bogeria. Per això ho pot continuar fent encara que no es presenti a cap examen, i encara que ningú li pagui diners per fer-ho.
Qui pinta de debò no pinta per exposar, ni per fer-se famós, ni per enriquir-se, ni per ser reconegut... pinta perquè se sent tan ple pintant, que si no pinta es torna boig. Per això pot pintar, i és bo que pinti, encara que les seves obres no agradin.
Qui escriu de debò no escriu per publicar, ni per guanyar premis, ni per ser considerat un triomfador, ni per sortir als mitjans de comunicació. Qui escriu de debò ho fa perquè estima tant el fet d'escriure que si no escriu es panseix i s'enfonsa; escriu per parlar-se a si mateix, per amor apassionat a l'escriptura en si mateixa.

Mitja humanitat fa coses només per ser vist, envejat, lloat i entronitzat... i llavors, les coses, no les fa de debò, no arriba al goig de les coses, no mira la finalitat objectiva de les coses, sinó el seu ego, que, de manera dissimulada, es converteix en la finalitat real dels actes, empenyent l'objectiu natural dels actes a un segon pla.

Si estimem allò que fem, pel goig d'allò que fem i no per l'efecte enlluernador que causa en l'opinió dels altres, trobarem la felicitat en allò que fem, i transformarem la humanitat des de la discreció, en la mesura en què la humanitat pot ser transformada en allò que fem.

Estimem el que fem, pel que fem, i gaudirem. Deixem, d'immediat, tot allò que fem perquè ens vesteix i ens muda. Despullem-nos de la necessitat de pidolar la valoració aliena i llancem-nos nus al mar dels actes per ells mateixos i pel benefici que aporten a la humanitat. 

.

.

La bellesa pronuncia el nostre nom.

Cecs i enderiats serem si tapem la dona com si fos nostra, com si fos una inútil i no sabés tenir cura d'ella mateixa, com si els seus cabells fossin ofenses i els seus pits escultures del dimoni.

Cecs i enderiats si no ens adonem de continu com n'és de lluminosa l'existència i com de nostra n'és la llibertat; acabarem matant algú, perquè qui no creu en la bellesa de l'existència emmalalteix fins a exercir la violència contra algú i contra ell mateix.

Cecs i enderiats si embogim quan la nostra dona exerceix la llibertat de marxar; si l'estimem, deixem-la lliure; si és nostra de debò, tornarà ella sola, i si no torna, serà perquè mai no ha estat nostra. Ningú és de ningú, i en tot cas, només tenim de debò les persones que hi són perquè hi volen ser. L'amor no es pot forçar, i tot intent d'obligar a estimar és un absurd similar a exigir silenci i pau cridant i xisclant com monstres.

Cecs i enderiats quan considerem absolutes les tradicions, quan les fem superiors a la llibertat i al progrés, quan supeditem la dignitat i el benestar de les persones als costums o les tradicions d'aquesta o aquella altra cultura. Ni cultures, ni ciències, ni llinatges, ni diners, ni llengües, ni títols, ni costums, ni formes, ni protocols... res de tot això serà mai més que la llibertat de les persones. Cecs i enderiats si no estimem la bellesa, si tenim por de la vida, si dubtem de la bondat de ser, si preferim la mediocritat a la passió d'estimar allò que fem com si el futur de la humanitat en depengués.

Cecs i enderiats si dubtem de si les coses acabaran bé, perquè acabaran, i llavors segur que estaran bé; i vindran d'altres coses, i d'altres éssers, que hauran de descobrir que la bellesa és arreu i que a cada instant, i a cada punt de l'espai, s'amaga la llum esclatant de la bellesa de l'existència. Si algun dia, algú, recupera en el futur aquest registre magnètic que sàpiga que aquest és el missatge principal d'aquest blog, la resta no és altra cosa que guarnició. La bellesa és arreu i ens crida, pronuncia el nostre nom i ens estima. 

.

.

Llibertat d'expressió. Llibertat d'acció. L'enganyosa força dels mots.

Quan escoltem la frase “Llibertat d'acció” d'alguna manera sabem que és un ideal, un desig no absolut, una significació que necessita límits; ningú no pot actuar sense límits. No fóra just malversar diners públics, legalitzar les baralles de gladiadors o els sacrificis humans, matar algú o violar algú altre, ni que ho fessin els césars o els reis. La llibertat d'acció necessita fronteres.

En canvi, quan el que escoltem és “Llibertat d'expressió” s'activen tots els mecanismes mentals que ens mouen a la revolta i a la reivindicació. Alguna realitat dins nostre ens diu que la llibertat d'expressió és indiscutible i que és “absolutament” necessària. Posar-la en qüestió és un dels exercicis més mal vistos de la modernitat. Però si pensem objectivament, ens adonarem que tampoc fóra just permetre que un mestre, en expressar-se, ensenyés els seus alumnes a odiar la raça negra; o tolerar que algú altre, mentint, digués a un nen, només per fer-lo plorar, que el seu pare és un assassí i que acabarà a la presó; o que un periodista s'inventés una notícia que provoqués un perjudici a algú només per augmentar l'audiència; o que algú fes creure a una noieta que pel fet de ser dona és una ciutadana de segona; o que algú cridés i insultés algú altre, o...

La llibertat d'expressió, com la llibertat d'acció, necessita fronteres, encara que els humans d'avui dia atorguin als mots un valor no en funció del seu significat racional sinó de la força inconscient que el moment històric proporciona.

Llibertat d'acció i llibertat d'expressió, sí; sempre; però evitant ferir o destruir.

.

. 

Classes

Avui, el meu amic Robert Conway estava atabalat, li ha passat de tot; i com fa sovint, m'ho ha explicat fil per randa per a desfogar-se.

Fins avui, el Robert Conway anava a prendre el cafè a un bar que té clients de classe 1 i clients de classe 2. Els clients de classe 1 fan una cua diferent als clients de classe 2. Són dues cues amb igualtat de drets, perquè la Fàtima, la cambrera, va atenent allternativament els clients d'una fila i els clients de l'altre.

Tot seria equitatiu si no fos perquè de clients de classe 1 n'hi ha molts menys que de clients de classe 2; això fa que la cua de clients de classe 2 es faci molt i molt llarga, i que a efectes pràctics, la situació sigui equivalent, o molt similar, a la que esdevindria si només hi hagués una cua de clients de classe 2 i els clients de classe 1 es colessin. Val a dir que els clients de classe 1 tenen més diners i acostumen a fer una despesa més gran. També és curiós el fet que els clients de classe 1, si ho volen, poden anar a d'altres bars, i això la Fàtima ho sap, en canvi, als clients de classe 2 només se'ls permet d'anar al bar de la Fàtima. Sí, sé que la situació és estranya i surrealista, però és així com succeeix, el Robert Conway m'ho ha assegurat, i la llei del país on viu el Robert Conway ampara la situació.

Avui, la Fàtima ha renyat en Robert Conway, perquè en Robert és un client de classe 1 i s'ha posat a la cua dels clients de classe 2, que era l'única a on hi havia gent en el moment en què ell ha arribat; perquè ja dic que de clients de classe 2 n'hi ha molts més. En Robert ha explicat a la Fàtima que ell no podia posar-se a la cua de clients de classe 1 perquè és republicà; i ella li ha respost que d'acord, però que allà manava ella, i que les coses s'havien de fer com ella deia. En robert li ha dit que en això tenia raó, i que a partir d'ara sempre que anés al seu bar es posaria a la cua de clients de classe 1, encara que a la cua de clients de classe 2 hi hagués molta gent, i encara que a la cua de clients de classe 1 no hi hagués ningú. I no ha mentit, si en Robert algun dia hi torna, ho farà com diu ella, si algun dia hi torna... és clar.

.

.

La neu no fa soroll

A poc a poc,

com el que és gran,

la neu vesteix la nit.

No sona el crit

de l'ego enterc

per un mal vent ferit.

Qui prem el foc

veloç del boig

estridor mal parit,

no pas de ser

ans de semblar

un ametller florit,

se'n va lligat

al buf de l'or

amagat i adormit;

afany d'escriure,

amb sang i plor,

buidor, soroll, brogit.

La neu del cel

no apunta triomfs,

ni registra vagits;

el gruix vesteix

el verd, i el pols

batega amorosit.

A poc a poc,

el gran amor

treballa dins la nit;

com el que és gran,

sense dir res,

la neu cobreix la nit.