Uns dies als llacs de la Maragda (IX)

IX

A partir d’aquí la meva història ja no neix de les pàgines d’un diari adolescent; està corregit. La meva veu infantil va enregistrar tot allò d'una manera massa imperfecte i he cregut convenient millorar-ne la forma. Hi quedan, potser, algunes frases originals. Tot el que us explicaré seran records del que vaig viure i que m’he disposat a escriure molts anys després.

Un cop es van haver oblidat de mi al llarg d’una setmana sencera, la mare va dir que volia compensar-me. Ho va dir així, exactament; com si hi hagués alguna compensació que tingués sentit fora de l’actitud evident de no tornar a oblidar-se mai més de mi. Però aquest llenguatge era tot el que jo tenia llavors, i era més que res; si més no, era algun gest, o ho semblava.

Va entrar a la meva habitació un matí de dissabte amb un somriure molt gran i em va dir que aniríem al Tibidabo, només ella i jo; que passaríem tot el dia pujant a les atraccions, que menjaríem gelats, que ens faríem fotografies, i que seria “el nostre dia”. Em vaig posar tan contenta que em van venir ganes de saltar damunt del llit. Feia molt de temps que no anàvem enlloc juntes sense ningú més. Vaig pensar que potser això volia dir que tot tornava a ser com abans, com en els temps en què el Xavi no existia, quan jo era algú important per a ella.

Vaig passar tot el matí preparant-me. Vaig triar els texans que més m’agradaven, els que tenien un forat petit al genoll, i una samarreta blava amb un dibuix d’un ocell que em va regalar la Magda quan vam marxar del refugi. La mare va entrar quan ja m’estava posant les bambes; em va mirar de dalt a baix. Va fer una cara estranya, com si no li agradés res del que portava.
—No, amor, avui no. Avui et posaràs roba més bonica, com quan eres petita. Mira què vaig trobar l’altre dia!
Va treure del fons de l’armari un vestit rosa de quan jo tenia deu o onze anys. Era un d’aquells vestits que es posen les nenes petites per anar als casaments: de maniga llarga, amb tot de tul i de volants, amb un llaç enorme a l’esquena que semblava una papallona gegant. El color rosa era tan intens que feia mal als ulls. Quan me’l vaig posar, vaig veure que m'anava curt, la faldilla m’arribava just per sobre del genoll; em feia sentir com una nina que algú hagués tret d’una caixa vella.
—Mare, això… és massa infantil. Tinc dotze anys. Em va massa petit.
Ella va riure i em va fer girar davant del mirall.
—Estàs preciosa! Sembla que tornis a ser la meva nena petita. Avui vull que siguis la meva nena petita, eh? Sense discussions.

—Si us plau, no vull dur això; no puc anar així!

—Ja veig que el que vols és que m’enfadi. I mira que estava contenta! A mi, em fa il·lusió que et mudis, que et vesteixis una mica més maca que de costum. Tan difícil és fer-me contenta?

No vaig dir res més. Em vaig mirar al mirall i em vaig sentir ridícula. No em podia moure amb comoditat; m'anava tan curt que tenia por que se’m veiés més del compte. A més, cada pas que feia sonava com si portés paper de seda arrugat; la tela estava com resseca. Però la mare estava tan il·lusionada, i per a mi era tan difícil tenir-la contenta, que no li volia esgarrar el dia posant-me tossuda. Vaig pensar que, al capdavall, ningú no es fixaria en mi.

Quan vam arribar al portal, el Jeep vell estava aparcat allà mateix, i el Xavi era al volant, amb les ulleres de sol posades i un somriure que em va provocar un calfred.
—Ei, barrufeta! Mira quina nina més maca que tenim aquí! Si sembles una princesa de sucre!
Va riure molt fort, com si fos la broma més graciosa del món. La mare va riure també i va dir:
—Va, puja, que avui ho passarem genial tots tres.
Jo em vaig quedar parada al mig del carrer. No m’ho podia creure. La mare m’havia assegurat que estaríem soles totes dues. La vaig mirar i ella va fer com si no passés res, només em va obrir la porta del darrere.
—Va, amor, que arribarem tard!
Vaig pujar sense dir res. No em vaig atrevir davant del Xavi, però per dintre, em sentia enfonsada. I a sobre, el vestit va fer soroll quan em vaig asseure. Em vaig posar la motxilla davant per tapar-me una mica les cames.
Al Tibidabo, tot era com a les fotos antigues de l’àlbum que de vegades em mostrava la mare quan era petita; a on hi sortia ella amb un cotofluix de sucre: la muntanya alta, el cel molt blau, l’aire que feia olor de dolces i de fusta vella. Vam agafar el funicular, i des de dalt, s'hi veia tota Barcelona com un tapís gegant. Jo volia estar contenta, oblidar-me del disgust de tenir el Xavi a prop, però el vestit no m’ajudava. Cada vegada que bufava una mica el vent, i en feia bastant, la faldilla se m’aixecava i havia d’aguantar-me-la amb les mans. Em va semblar que la gent em mirava. Uns nens petits van riure i van assenyalar el llaç. Una senyora gran em va dir “quina nena més maca”, però ho va dir com si parlés amb una criatura de cinc anys. Em sentia exposada, com si portés un cartell que deia “mireu-me, sóc ridícula”.
Vam pujar primer a l’avió, aquella atracció antiga que sembla un avió antic de veritat i que gira fent cercles amb vistes de la ciutat. M’encantava la idea, però quan em vaig asseure al seient, el Xavi es va posar al meu costat i no parava de fer-me bromes:
—Ei, barrufeta, no et moguis gaire que el llaç et volarà com una bandera! Sembla que portis un coixí a l’esquena!
La mare reia.
Després vam anar a la Muntanya Russa. Allà el problema va ser pitjor: em vaig despistar i el vent em va aixecar la faldilla mentre baixàvem la primera rampa a tota velocitat; vaig haver de subjectar-la amb les mans tot el trajecte. Quan vam baixar, tenia la cara vermella i les mans suades. Em feia mal l’estómac pels nervis.
Vam pujar al Carrusel, al Globus, al Giradabo… En tots em passava el mateix: el vestit no em deixava gaudir, se m’enganxava, feia soroll, em voleiava, i el Xavi no parava de fer comentaris. “Mira quina nina! Sembla que vagis a una festa de nenes de quatre anys!”. La mare de vegades li deia “deixa-la”, però reia mentre ho deia.

A mig matí, vam parar a menjar un entrepà i un gelat. El Xavi va anar a buscar begudes; va tornar amb cerveses per a ell i la mare, i amb una cola per a mi.
Després de dinar vam anar a la Talaia, aquella torre alta que puja i gira. Quan érem a dalt, mirant Barcelona, la mare em va abraçar per darrere i em va dir a cau d’orella:
—Gràcies per avui, amor. Sé que he fet coses malament últimament… però avui som felices, oi?
Jo vaig fer que sí, però no ho era del tot. Tenia ganes de treure’m el vestit i llençar-lo muntanya avall.

I llavors, no sabria dir com, van desaparèixer.
Va ser de cop. 

Havíem baixat de la Talaia i tots dos van dir que anaven a buscar una beguda. 

—Ara tornem —, va dir la mare. —No et moguis d’aquí . 

Em vaig quedar asseguda en un banc davant del Museu d’Autòmats, mirant la porta per on havien entrat. Van passar deu minuts, i no els vaig veure sortir. Vaig a entrar a veure què passava, i no eren a dins. Vaig caminar una mica, buscant-los entre la gent. El parc era ple de famílies, de nens que corrien, de parelles que es feien fotos. Vaig sentir un rosec a la panxa que no m’abandonava. Ningú no em mirava, i ja ja gairebé no feia cas del vestit rosa i el llaç gegant; només m’angoixava haver-me quedat sola. 

Vaig preguntar a una noia que treballava allà si havia vist una dona amb un home amb barba i una samarreta negra. Em va dir que no ho sabia.

Les hores passaven. El sol va començar a baixar. Van anunciar per megafonia que el parc tancaria en mitja hora. Vaig esperar prop de la sortida, asseguda en un mur baix. Feia vent, i tot i que estàvem a finals d’agost, a dalt de la muntanya ja refrescava. Em vaig abraçar les cames i vaig esperar; no apareixien. Em vaig cansar d’escrutar tots els rostres i de no descobrir el d’ells dos mentre em consumia d’angoixa.
Quan van tancar les portes, vaig sortir al carrer de fora. Hi havia un petit aparcament i la carretera que baixa cap a Barcelona. Va passar gent que em miraven amb curiositat. Què havien de pensar? Una nena sola amb un vestit rosa ridícul a les deu de la nit! Un home gran em va preguntar si necessitava ajuda. Vaig dir que no, que esperava la meva mare; després em vaig penedir de no haver-li demanat ajuda. Se’n va anar.
Va aparèixer un cotxe amb quatre nois joves. Van frenar al meu costat i van baixar la finestra. Van riure molt fort.
—Ei, nena! Vas a una festa de princeses o què? On has deixat el castell?
Em vaig tapar la cara. Van accelerar i se’n van anar, rient.
Llavors em vaig posar a plorar. Vaig plorar tant que em feia mal el pit. Vaig decidir baixar caminant a Barcelona. No sabia què més fer.
La carretera era fosca, amb revolts i arbres al costat. Vaig caminar una estona i de cop vaig sentir un soroll al bosc. Va aparèixer un senglar, gros i negre, amb els ulls brillants sota dels fars d’un cotxe llunyà. Vaig córrer cap al voral i em vaig quedar quieta. El senglar em va mirar i se’n va tornar al bosc. Jo tremolava.
Em venien ganes de fer pipí i caca alhora. Vaig entrar una mica al bosc, entre els arbres, molt espantada. Em vaig ajupir darrere d’un matoll i ho vaig fer ràpid, amb por que sortís un altre animal o que algú em veiés. El vestit es va embrutar de fulles i de terra. Em sentia bruta i perduda.
Vaig continuar baixant per la carretera. Les cames em tremolaven. El llaç se m’havia descosit una mica i penjava tort. Vaig veure unes llums que s’acostaven; era el Jeep del Xavi.
Es van aturar al meu costat. El Xavi va baixar la finestra. Feia olor de cervesa.
—Ei, barrufeta! T’ha agradat la broma? T’hem buscat una estona, eh!
La mare va riure des de dins, una rialla estranya, massa alta.
—Ai, Xavi, no siguis dolent! Vine, reina, puja. T’hem deixat de veure un moment al parc i hem pensat: “deu estar gaudint molt”. Hem anat a fer un volt i se’ns ha fet tard. Perdona, amor…
Vaig pujar al darrere sense dir res. El cotxe feia pudor d’alcohol i de tabac. El Xavi conduïa molt de pressa, la inèrica em feia tombar als revolts. La mare cantava una cançó i reia sola. Jo mirava per la finestra i plorava baixet.
De cop, van aparèixer unes llums blaves i vermelles darrere nostre; la policia. Ens van fer parar.
Van parlar amb el Xavi. Li van fer la prova de l’alcohol. Va donar positiu. Van dir que de moment li retenien el cotxe i que havíem de baixar. La mare va discutir una mica, però no va servir de res. Vam haver de continuar a peu carretera avall.
Jo plorava fort. La mare es va girar i em va renyar:
—No facis un espectacle, eh? Ja està! Ja ha passat! Camina i calla!
El Xavi reia i deia que tot plegat era una aventura.

Vam trigar més d’una hora a arribar al peu de la muntanya. Allà vam agafar un taxi. A casa, quan vam entrar, la mare va tancar la porta i es va girar cap a mi. Tenia els ulls molt vermells.

—Per què has baixat sola? Podria haver-te passat alguna cosa!
Jo la vaig mirar i, per primera vegada, li vaig dir el que pensava:
—Perquè us heu oblidat de mi un altre cop.
Ella es va quedar quieta. Després va començar a plorar, però no com plora una mare que ho sent. Plorava com si fos ella la víctima. Va dir:
—No em diguis això! No em facis sentir pitjor! Jo t’estimo, sents? Tot ho faig per tu.

Va agafar l’ampolla de vi que tenia a la nevera i se’n va servir un got sencer. Se’l va empassar d’un glop. Després va agafar el telèfon i va trucar a algú, parlant molt alt i plorant.
Em vaig tancar a l’habitació. Em vaig treure el vestit rosa i el vaig deixar a terra com si fos una maledicció. Em vaig ficar al llit amb la roba interior i vaig plorar fins que em vaig adormir.

L’endemà al matí, quan em vaig llevar, el vestit ja no era allà. Més tard vaig saber que la mare l’havia llençat a les escombraries. No em va dir res. Només em va fer un cafè amb llet i me’l va posar al davant.
Alguna cosa dins meu s’havia trencat definitivament.