En una existència on brilla aquest Sol, o a on plou a cops gotes de
plata que fan més verd el paisatge, o a on el mar rugeix com un
animal salvatge, o a on el camí de llum damunt de l’aigua ens
regala granellons de Sol, o a on un infant somriu feliç i tot de cop
té sentit, o a on un vas de vi esdevé un robí, o a on la corba
inigualable d’un cos un ens assenyala una consciència encara més
preciosa… En una existència així no ens podem resignar a no ser
feliços. La felicitat és un acte de resistència. L’alegria és
un acte de resistència.
La felicitat neix de la pau, però
la pau no és el mateix que control, i sovint es confon. La pau no
apareix quan tots els perills, riscos, i desgràcies de la vida són
impossibles; això s’anomenaria control. El control no produeix la
felicitat perquè està condicionat al seu acompliment. La pau
s’assoleix quan es manté fins i tot quan els riscos i perills de
la vida no estan sotmesos, i fins i tot quan es deslliguen i pretenen
enfosquir-nos l’alegria. El pensament estrany del qual de vegades
he escrit, la inèrcia incomprensible que tendeix com una llei
entròpica a esbotzar-nos una alegria que és íntimament nostra; a
la selecció natural li ha funcionat aquesta estratègia per
manipular el nostre fer, però nosaltres som molt més que un
recipient que conté òvuls o esperma; cada persona humana és una
finalitat perquè té consciència, i té el deure de viure la
felicitat com un acte de resistència.
Però aquesta
alegria no pot persistir en solitari; si no tenim la voluntat de fer
que estigui oberta amb l’alegria de les altres persones, es
marcirà; i d’aquí neix la necessitat de la noblesa. La felicitat
és un art perquè necessita una visió molt especial que depèn de
la manera com ens situem a la vida. La pau que repta les desgràcies
i que es torna més forta que el destí necessita un cor noble; no
n’hi ha prou amb un cor noble, però sense un cor noble s’apaga,
s’afebleix, i ningú acaba de comprendre el caràcter absolut de
l’expressió que diu que la felicitat ha de ser un acte de
resistència; sense la bondat de les intencions, perdem el dret a
defensar el nostre tresor. I la bondat de les intencions no és pas
la perfecció dels actes i dels pensaments, sinó una realitat molt
més senzilla: la voluntat de ser bona gent amb la gent.
La
felicitat viu al campament protegit del nostre jo íntim quan els
sentinelles dels valors que hem rebut expulsen la desesperança i el
nihilisme que pretenen envair-nos. És la nostra manera silenciosa i
discreta de ser al món, amb una alegria interior difícil de
transmetre perquè no depèn de res d’aquest univers exterior a
nosaltres, sinó de la nostra visió; i aquesta visió, com a mínim,
necessita la nostra actitud.
