Infantesa

Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre cauen fulles mortes,
color d'or i roig roent.

Guspireig rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes errabundes,
des del sostre del noguer.

Els meus peus descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel talús de les castanyes,
vers la bassa dels til·lers.

Ara canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el sol fa babarotes,
mentre l'encalço impacient.

Panteixant, guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides d'heure,
i a la teulada els ocells.

El vent obre i tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.

Darrere els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s'arrapen a les finestres
amb un somriure de neu.

M'entrebanco a la baixada
de la molsa i els cairells,
rodolo fins la riera,
dins l'aigua de fang burell.

Amb un tremolor a les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la basarda,
de la mort als meus budells.

Per les capçades més altes,
s'escola el garbí rabent;
mentre el sostre del bosc dansa,
ballant les ombres silents.

Deso la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.

Amb el buf més dolç de l'aire,
branda nu el meu cos valent;
i em converteixo en l'oratge,
fins al mar, llunyà i potent.

J.S.

.

.

.