Aquella olor de llibre nou, la veig;
i el cos dels somnis als
meus dits petits.
Per un forat, un món s’eixampla viu,
i
jo menut sols soc un nen que riu.
El tacte del cartó a
les meves mans;
si és vell, pot ser el saur del temps
etern.
Llavors la flaire és fusta, espelma i nit,
al fosc
racó d’un castell adormit.
Pilots de plecs amuntegats
al fons,
ara és Marc Twain, ara l’Espriu o Foix.
Passo
el matí perdut als llimbs, content,
pel cel que construeix la
meva ment.
Després, a casa, sol, ran de la gent,
recordo
els cims nevats, les valls de flors,
i els ulls d’aquella noia
que he llegit;
quan bategava el cor sota el meu pit.
I
veig l’olor, la veig, a llibre nou,
no fóra jo si no veiés
olors,
I flairo sons i fins i tot colors
mirant, de fora el
vidre, tants sabors.
1 comentari:
Un bell poema que s’obre com una finestra a l’ànima: cada vers és un batec, cada imatge una llum que s’estén suaument. La seva veu deixa un rastre que perdura, com un eco que vol ser escoltat una vegada i una altra, en un intent aconseguit de rememorar la infantesa.
Salut
Publica un comentari a l'entrada