Pensaments d'ecologia profunda a la costa de Calella de Palafrugell. La boira creativa de Capote sobrevolant un paradís torturat.

¿És realment necessari que arribem amb facilitat a tot arreu? Si arribem a tot arreu amb talons, ¿on serà el misteri? Si allà on anem, embrutem i degradem, fins i tot sense voler-ho, ¿per què hem de poder d'arribar a tot arreu sense cap esforç mercès a la urbanització més carrinclona de la natura? ¿Com coneixerem l'estampa original del paisatge si caiem en el patetisme de creure que el podem millorar amb un camí empedrat, asfaltat o pavimentat? ¿A on haurem d'anar per trobar-nos sols amb la mar i la natura si acostem la Diagonal de Barcelona als racons que fins avui, o fins ahir, havien estat salvatges i virginals? ¿Quina diferència hi haurà entre un parc urbà i la costa virginal si convertim aquesta costa en un passeig d'urbanites que es pensen que poden arribar a la fi del món amb roba Coronel Tapioca o Quechua, i, en alguns casos, fins i tot amb sabatetes de taló, amb la ràdio a tot estrop i estrafent crits estrafolaris que van explicant com n'és de car l'H i M últimament, o el Zara, o el Media Mark? ¿On és la bravor de la Costa Brava si resulta que podem recórrer tota la seva costa sense arrugar-nos el tern ni la corbata?

D'aquí a tres-cents anys, una nova manera d'entendre la vida, farà que els actuals camins de ronda siguin esbotzats i desfets, i els ajuntaments lluitaran per aconseguir que el paisatge recuperi la seva empremta original; hi haurà lleis que vetllaran perquè el planeta recuperi la identitat perduda. Hi haurà associacions de persones que proclamaran els efectes beneficiosos de caminar descalços sobre la pinassa (no pas sobre la roca, ni sobre la neu, però sí sobre la pinassa que reposa damunt del sòl del bosc salvatge). El peu de l'infant li revela misteris amagats als seus gens quan durant setmanes es dedica a caminar descalç pel bosc, i, al llarg de la seva vida, millorarà la seva comprensió i la seva devoció per la natura i per la identitat del planeta.

Avui, però, en aquesta era post triomfalista en la qual ens endinsem, els humans mediterranis, en la seva majoria, vivim enganyats pels audis, els trajos, els artefactes mòbils de la nova comunicació, la imatge, l'aparença, el so de la trepitjada social que ens cega respecte la nostra realitat de micos que no sabem que ho som; de micos que no sabem que molt del que fem són picades al pit per defensar un poder balmat que té els peus de fang.

Tot això em ve al cap al camí de ronda de Calella de Palafrugell, al nord del bosc on Truman Capote, amagat en una d'aquelles mansions de quan la costa tenia amos, va elaborar la major part de la seva novel·la "A sang freda". Alço els ulls per damunt de la roca vermellosa que s'alça sobre l'aigua maragda, i veig la boira creadora de Capote, els Clutter, Dick Hickock i Perry Smith a la forca, i el veig a ell mateix, l'entranyable Truman Streckfus Persons, fent incursions a Palamós, on els vilatans, en veure el seu amanerament, es miraven sorneguers i deien "Ui... aquest em sembla que és de Palafrugell... tu ja m'entens!"

Josep Pla diria que aquesta és l'hora en què la mar té color de vi.

Quan els victorians disfressats de "progres" escombren el sexe i la nuesa al calaix del prohibit. Doble moral. Pujada de la prostitució.

Hi ha alguna cosa que no va en la manera com l'individu Homo sapiens viu la seva sexualitat. 
Al 2008, el 27% dels individus masculins de l'estat espanyol que tenen entre 18 i 48 anys asseguraven haver estat clients d'una prostituta alguna vegada a la seva vida. Al 2009, la xifra va pujar fins al 32%. I al 2011, va arribar a un 39%.

D'altra banda, un cert moralisme de doble rostre ha crescut sorprenentment a les televisions; un moralisme amb profundes contradiccions, que no superarien amb brillantor cap anàlisi psicològic. La visió dels culs, dels pits, i d'altres parts de l'anatomia, es prohibeixen a l'horari anomenat infantil; greu error, ja que l'infant hauria d'assumir el cos nu com una part més de la natura humana en comptes d'enviar-lo al calaix de les imatges reprimides; tot allò que prohibim adquireix una força morbosa desproporcionada. En canvi, en aquest mateix horari, es permeten humiliacions a famosos, a familiars de famosos, debats vergonyosos en els quals el torn de paraula es trepitja contínuament, morts, assassinats, violència, programes en què un xicot envoltat de noies escull la que més li agrada mitjançant cites i entrevistes i en funció no ja de la seva integritat humana sinó del que és pur atractiu físic. En aquest horari (anomenat protegit) proliferen les xafarderies cruels, les publicitats falses i consumistes que s'inventen falses necessitats i falsos valors... I ai! la pseudoperiodista de guàrdia demana perdó perquè en horari infantil ha pronunciat el mot “merda”, i després de demanar perdó menysprea, com si res i fins a la mèdula, l'exnòvia de l'exmarit d'una cantant retirada perquè porta un vestit que segons ella s'hauria de prohibir de totes totes.

I els bordells s'emplenen de persones força respectuoses amb l'horari infantil; persones que de petites mai, o gairebé mai, no van veure un cul per la tele; persones que tenen la vida configurada en calaixos; i al calaix de la morbositat, del prohibit, del clandestí, malauradament, hi oculten realitats que haurien d'estar al calaix de la natura, de la llibertat, de la felicitat, de la llum més neta i més pura del dia. Algú els va enganyar obligant-los a desar els culs i els pits i les cames i els braços i els mots lliures i la creativitat i la fantasia i tantes realitats naturals bellíssimes al calaix equivocat, per culpa d'un moralisme que es proclama laic però que té les seves arrels clavades al més profund de la mitologia arcaica.

¿Quantes vegades no hem sentit dir “ha perdut la innocència!” quan una criatura manifesta que ja sap qui són els reis, o que ja sap d'on vénen els nens? ¡Com si comprendre els mecanismes de la realitat impliqués perdre la innocència! Qui etziba aquestes expressions, en el fons, creu que l'existència és culpable o corrupta. La sexualitat lliure, compromesa amb les seves conseqüències, és un reflex de la innocència i de la bellesa de la natura; com innocent és el cos nu, i la veritat, i el fang de la terra, i els bassals, i la fantasia, i la creativitat, i la curiositat, i totes aquelles potencialitats humanes que la repressió ancestral vesteix de culpa i de foscor.

L'èxit econòmic de la prostitució ens diu que alguna cosa no va bé en la nostra manera de viure la sexualitat; tenim normes morals i legals fonamentades en pors arcaiques i en instints violents de possessió de l'altre; limitacions de l'època en què la ciència i la tecnologia encara no ens permetien planificar amb seny la reproducció.

No és fàcil deslliurar-se d'aquest corrent arcaic sense caure en la manca de valors, que tant necessitem. Però, bo i proclamant els valors com a estendard, cal superar aquesta doble moral, aquest voler semblar "progres" i ser més carques que la Reina Victòria, aquest joc ocult a favor de la corda de l'inconscient que es tensa i que dibuixa un món maniqueu de princeses i de putes, de Disney i de Play Boy. Cal que substituïm la repressió per la llibertat, la foscor per la llum, la mentida per la veritat, la imposició per la tolerància; cal que la nuesa deixi de ser un pecat o un tabú i que sigui assumida com una realitat natural i innocent. Cal que la sexualitat natural es contempli com una realitat tan lliure i tan innocent que la prostitució no tingui raó de ser; i cal que l'amor entre les persones sigui de debò, que no obeeixi a interessos econòmics, sexuals o materials. 
Vist com és l'individu Homo sapiens, i com són les societats que forma, tot això no serà fàcil; però jo hi confio.

.

. 

Santa Fe del Montseny. El pantà i l'hivern.

 El sòl del bosc s'enfila sota els arbres nus de l'hivern. Els peus s'enfonsen a la catifa de fulles mortes. Cada pedra és col·locada per l'atzar del vent, de l'aigua, de la Terra. L'atzar, fonamentat als valors indeterminats de la quàntica, crea una bellesa austera amb la qual estem íntimament lligats. Harmonies de rectes apuntant un cel de fons, com un mar indefinit, ocult entre unes línies governades per un lligam matemàtic que brolla d'arreu.

 El tronc, des del niu de sota terra, obre els seus braços nus, i alça el seu cos, dibuixant un entramat de nervis; camins de la saba per les alçades de l'aire. Ben bé com les antenes d'un insecte gegantí que explora el seu espai vital. Com els sentits humans que copsen l'ordre extern a partir del qual la ment s'inventa el model de la realitat i ens el regala. Allò que copsem és el conte que la nostra ment ens explica perquè comprenguem una petita part de l'ordre extern a nosaltres. ¿Com deuen copsar la realitat els arbres? Al capdamunt del tronc, les arrels del cel; sota de la terra, l'anhel del vegetal enfonsat cerca vies a les profunditats del planeta.

 Tots els troncs són paral·lels i malgrat tot, nosaltres i la càmera de fotografiar, els veiem com radis concèntrics que es tallen en un punt llunyà i misteriós; un punt on tot allò que és immensament llunyà convergeix a mesura que se'n va.

 La superfície de l'aigua es presenta com un espill, com un forat buit que ens retorna la llum que li arriba, gairebé sense errors. Les petites imperfeccions del reflex augmenten la bellesa i creen un escenari que, sense deixar enrere la realitat, la modula i la despulla; despulla, en concret, l'evidència que tot el que és aparent és només un model, que podria ser diferent si les lleis que governen la llum fossin diferents, o si funcionés diferent aquella part de la nostra ment responsable de generar les sensacions en funció dels estímuls externs.

 El color ataronjat de les fulles seques matisa la grisor pàl·lida del paisatge. Cada fulla, abans de desprendre's, tremola obeint forces que probablement depenen, poc o molt, de valors indeterminats. El seu ball és únic i imprevisible.

 La bonior de branques nues es mostra com un cotó cendrós, que, des de la llunyania, es confon amb la forma dels turons i es reflecteix a l'aigua. L'hivern convida a la son i al repòs. 

 A les solanes, els camins coberts de fulles seques, conserven l'alegria de la calidesa.

 Una de les cimeres del Montseny s'alça damunt del pantà de Santa Fe amb una verticalitat contundent. 

 Les arrels s'escampen des del tronc i s'enfonsen dins la terra amb avidesa. Aquest ésser viu ens podria explicar moltes històries si aconseguís de comunicar-se amb nosaltres.

 Els troncs rectes i paral·lels tracen ombres radials sobre la flaçada de fulles mortes. El Sol il·lumina un exèrcit d'esquelets negrencs que a la primavera resuscitaran.

 I rere l'exercit de la mort, la blavor apagada del pantà de Santa Fe.

 Garbuix de grisos, reflectits i reals; al capdavall tots reals, o tots subjectius. Les petites diferències en la longitud d'ona permeten que la nostra ment comprengui el significat de la visió. Així apareix la riba, amb les fulles ataronjades, l'aigua que ens retorna la grisor argentada dels troncs; el laberint de branques, que representen l'anhel de la vida per la llum, per l'aigua, pels espais oberts, per la llibertat. La llibertat dels arbres són les seves branques creixent amunt.



Quan el cos es fa cendra, el patetisme perd el vestit que l'ocultava.

Quan tinc present el cos d'algú molt estimat que crema i que desapareix, convertit en fum i en cendra, la veu del pare que escridassa el seu fill des de la grada perquè no juga prou bé a futbol em resulta un so sorprenent, digne d'un estudi antropològic; faria riure si la situació de referència (les cendres i el fum) no fossin un tema tan seriós.

Les cendres i el fum d'un cos que ha estat estimat durant dècades em fan mirar amb estupor el pas de l'oca dels qui glorifiquen el poder del diner i el valor dels guspireigs de l'or i de les etiquetes que el diner compra; la crem de la crem, la fama, el protocol, la sang reial i la noblesa antiga, la persecució de glòries daurades i recarregades de l'orgull de l'època.

Davant del cos d'algú estimat que crema, algú que somreia i que era una persona enamorada de la vida, la vida sencera deixa caure a terra l'embaf del que no és essencial i que ens arrabassa la passió pel que de debò val la pena: l'instant, la perfecció de l'aigua sota del sol, la força de l'onada, la natura, la tranquil·litat, l'alegria, la convivència, compartir, celebrar, gaudir, admirar, lloar, protegir, alliberar...

Val la pena tot allò que val la pena en el moment que ens morim, i el que no val la pena en el moment que ens morim no val la pena quan vivim.

El vent de l'ambició manlleva més vides que la mort; vides que continuen sobrevivint, però que viuen lluny d'elles mateixes, lluny de la seva identitat, lluny del nom que el destí va escollir per a cadascuna d'elles. Existeix, en algun racó de l'univers, una cançó escrita per a cada vida; i cada vida es troba a si mateixa quan escolta aquesta cançó, que adorm els estels i que encén les espelmes de la nit més bella.

Davant del cos que es fa cendra i fum, la vida es revela com el somriure de cada situació. Llavors, la fúria absurda de la competició no aconsegueix d'ocultar el seu patetisme; l'absurd, per un instant, es revela com a absurd; guanyar o perdre, ja no és guanyar o perdre un partit, un negoci, una aposta, una guerra... guanyar és entendre el que és la vida; perdre és no comprendre-ho i deixar-se endú pel vent dels objectius absurds i de les falses necessitats.

La vida es veu clara al llarg dels moments, breus i nítids, en què un cos estimat es fa cendre i fum. Allò que era vida no resta destruït quan el foc ho devora. Fa nou anys, ni un sol àtom dels que ara ens formen a cadascun de nosaltres no formava pas part del nostre cos. No som la matèria que ens forma, perquè fa nou anys aquesta matèria formava part del blat dels camps, dels tomàquets, de l'aigua, de la carn dels animals, de la fruita d'un arbre, de l'oxigen, de l'aire... Canviem, cada set o nou anys, la totalitat dels àtoms del nostre cos; allò que som nosaltres no és el nostre cos, perquè no tenim el mateix cos tota la vida. Seríem, en tot cas, la manera com els àtoms s'organitzen, independentment que siguin o no els mateixos, però ni això; perquè la manera com s'organitzen canvia constantment; som un canvi constant. Ens resten els records, però fins els records els canviem. Recordem no el que va passar, sinó que recordem el que recordem; reescrivim la nostra història sense adonar-nos-en en funció de les necessitats de la nostra ment.

El cos que crema i que es fa cendra ho posa tot al seu lloc, i ens ajuda a comprendre que la vida és un privilegi; i que l'hem de viure conscients d'aquest privilegi; amb una eufòria constant, i alhora continguda, pel fet d'existir; aprofitant cada moment per estimar, sense perdre el temps en banalitats que ens roben l'essència.

Val la pena tot allò que val la pena en el moment que ens morim, i el que no val la pena en el moment que ens morim no val la pena quan vivim. 

.

.

Senyors elegants que escridassen i fan botifarres a les persones a qui se'ls atura el cotxe davant d'ells i no poden passar.

Cas 1

Se li atura el cotxe a una dona, i dins l'automòbil del darrere, que no pot passar, un senyor d'aparença respectable, li fa gestos irats; escarafalls d'enuig desesperat; el llavi inferior li puja un xic per damunt del superior expressant un menyspreu encès; fa sonar el clàxon; acaba fent-li la botifarra amb el dit del cor aixecat, i si les mirades matessin la dona ja seria morta. I tot això ho fa un senyor de poc més de cinquanta anys, vestit amb un tern força elegant, dins d'un cotxe d'aquests que molts es compren per donar una imatge; un senyor que probablement quan arribi a casa farà un petó als seus fills, i que potser al llarg del dia premerà la mà de persones a qui ell considerarà respectables, i amb qui voldrà quedar bé. En aquest moment que el miro és una bèstia enduta per les pulsions; si baixés del cotxe deixaria anar un reguitzell de frases que cercarien la disfressa d'una raó mancada de fonament; l'instint fa vergonya i qui perd els estreps a causa de l'instint sovint el vesteix d'una pseudo-lògica que naufraga per tots costats.

Cas 2

En Jordi Èvole, el Follonero, un paio que qualsevol que el conegui podrà estar o no d'acord amb ell però que és un tros de pa, i que se li veu de lluny que és bo, anava dins del cotxe amb la finestra oberta la nit post-electoral, i un home, d'aparença respectable, li va cridar amb mots de brasa ardent i continguda: “Que contento estarás con lo de Amaiur, eh!. Porque se nota un huevo que estás con esos etarras. Los demás no sé... pero a ti se te nota un huevo” I li deia això, apuntant-lo amb el dit, i expressant el mateix menyspreu que l'home del cotxe del primer cas.

Cas 3

En Jordi Èvole, novament, desfilant amb el micro a la mà a la manifestació per l'alliberament dels presos, en un magnífic i valent programa que va dedicar a Euskadi, es va sentir dir per un dels manifestants de caire marcadament kale borroka “Que hace este payaso aquí? Te parece divertido lo que ves aquí? Payaso de los cojones!” I mentre li deia això, el mirava amb l'idèntic foc de flama d'odi dels senyors d'aparença respectable del cas 1 i del cas 2. Amb el llavi inferior per damunt del superior. Amb la mirada disparant bales d'odi. Amb una veu que s'assemblava en el seu timbre al lladruc espantat d'un gos que necessita mossegar qui sigui, però que necessita que algú mereixi ser mossegat per mossegar-lo i quedar-se a gust.

Podria continuar descrivint casos i casos quotidians; alguns de fa poques hores; altres de no fa gaires dies; molts d'algunes setmanes cap aquí; casos de gent que per uns instants substitueixen el diàleg i l'objectivitat per l'escopinada més baixa de les seves ments; configuren l'enemic absolut en el rostre d'aquell o d'aquella que no pensa com ells, o que comet un error, o que, amb culpa o no, els fa perdre el temps; un temps que tampoc no fan servir per viure, perquè s'encadenen a l'ira, a l'odi, al prejudici, a la por, a la pressa... Són gent que si es veiessin des de fora, sentirien vergonya. El seu problema, però, és que mai... mai... mai... han arribat a aconseguir de veure's a si mateixos des de fora de si mateixos... I mai han aconseguit veure's dins de la situació de l'altre. I encara que no ho reconeguin, consideren que ells són els qui fan bé les coses i que els altres són la “chusma”; una paraula que repeteixen molt, tot i (en molts casos) considerar-se força “progres”.

És, de fet, habitual que al llarg del dia, l'individu Homo sapiens actuï per impulsos, i que la raó arribi bastant més tard que la decisió presa d'actuar d'una determinada manera; a mi, però, aquest costum em posa la pell de gallina. Perquè, tot i que ho portem als gens, també portem als gens la capacitat d'automodificar-nos; el cervell és un òrgan en creixement constant, potser l'únic que es va modificant al llarg de tota la vida, i és capaç d'invertir el procés. El cervell, per voluntat del seu propietari (que de fet és la conseqüència de la seva activitat), pot modificar-se gradualment al llarg de la vida a través de la bona elecció dels pensaments, i dels hàbits de funcionament reforçats amb la reflexió i la senzillesa vital.

No s'ha de prendre cap decisió de relació amb els altres sense que aquesta decisió hagi passat primer per la garba de la lògica, l'empatia, la humanitat, el sentit comú, el respecte...

Cal adquirir l'hàbit de pensar abans de dir o abans d'actuar; els mots potser seran escadussers, però la comunitat humana en sortirà beneficiada fins a uns límits inimaginables.

TED ens ofereix les 3 coses que va aprendre Ric Elias mentre el seu avió s'estavellava.

Com que aquests dies estic amb grip, i no puc escriure gaire, us deixo aquest video de cinc minuts, que insisteix en algunes de les idees que des d'aquest blog transmetem. L'experiència d'algú que s'ha vist mort atorga uns aprenentatges que tots hauríem d'aprofitar.

Aprofito per recomanar-vos el web que conté aquestes miniconferències, totes elles interessantíssimes i amb un punt de fi sentit de l'humor.

http://www.ted.com/ 

TED es presenten a ells mateixos com una organització no lucrativa dedicada a les idees que segons ells val la pena difondre. Expliquen que tot va començar al 1984, en una conferència que va reunir persones de tres mons: el tecnològic, el de l'entreteniment i el del disseny. Des de llavors, TED va començar a créixer, fins al punt de celebrar dues conferències anuals - la Conferència TED a Long Beach i Palm Springs cada primavera, i la conferència a Edimburg (Regne Unit) TEDGlobal, que es fa cada estiu.

TED inclou un premi de vídeos TEDTalks, l'Open Translation Project, les converses TED, l'inspirador TED Fellows, els programes TEDx, i el Premi anual de TED.

..

L'honestedat de dir que no sabem gaires coses del perquè de tot plegat. Davant del dolor, silenci de fàbules i abundància d'amor i d'esperança.

Sempre se'ns presenta, davant del dolor i de la mort, la mateixa pregunta: ¿per què no aparèixer ja a l'existència directament feliços, directament bons, directament comprensius intel·ligents i empàtics? ¿Per què no aparèixer de cop, amb tot allò que tenen de bo els infants, i restar així per sempre, sense dolor, sense un adéu, sense tristor...?

No... no em respongueu amb històries de barbers, ni amb contes inventats, ni amb doctrines que us han fet creure; sigueu honestos! Digueu que no ho sabeu, que no ho enteneu. Després calleu i estimeu. I en tot cas, i a tot estirar, tingueu esperança; i el bo i sa costum de mirar allò que tenim i que hem tingut i que ningú mai no ens manllevarà; el que hem viscut, el que hem estimat, els somriures que hem produït, els projectes que hem engegat, les vides que hem ajudat, el planeta que hem assaborit, el perdó que hem rebut i que hem donat, i que continuarem rebent i donant fins a l'últim alè.

Quedeu-vos per vosaltres les mitologies, que empitjoren la situació. Sigueu honestos! Digueu que hi ha moltes coses que no enteneu i que no sabeu. Limiteu-vos a estimar fins a l'últim alè, ni que no us en considereu dignes. I mireu el que heu viscut, que, al capdavall, és la raó per la qual existeix la mort. No podríem morir si no haguéssim viscut molt, i si no estiguéssim molt vius. Una de les causes de la mort és la vida. I al capdavall, com que sabem tan poc, i no entenem gaires coses... ¿i si a l'últim resulta que no existeix la mort?

.

.

Si mirem bé, la rutina no existeix.

Al Sol dels dies rutinaris, hi ha espurnes d'eternitat. El Sol damunt les teulades, i un cel blau sense un núvol. La pressa quallada a massa rostres que es perden l'instant i que es resignen a la rutina. La rutina no existeix. Mireu els ulls dels qui us envolten i us adonareu que pertanyen a l'instant; cada instant té una necessitat única, diferent, peculiar.

Al blau dels dies rutinaris, a la volta blava del firmament, hi ha espurnes d'eternitat; enmig de les anomenades misèries, i enmig de les que de debò són misèries, hi ha la força de l'existència. Si no us n'adoneu, penseu que us esteu morint; us esteu morint des que vau néixer; si el dia d'avui fos l'últim, i no us fes por la mort, com viuríeu aquest dia? Doncs us explico un secret: ens estem morint. Però si ens estem morint és perquè estem vius.

Els dies rutinaris són viatges interestelars damunt d'una nau que s'anomena planeta Terra. Viatgem per l'univers, al costat del nostre Sol, vers l'infinit, en companyia d'humans, tots parents nostres; tots similars, en pors, en somnis, en esperances; i tant si volem com si no, continuarem viatjant per l'univers.

Cada dia rutinari amaga un diamant, o dos, o tres... Cada persona amb qui ens topem, i amb qui ens relacionem, és una espurna d'eternitat que esquinça la rutina i obre l'escletxa per on entra l'originalitat inigualable de l'instant (i de la força misteriosa de l'univers) per misèries que tinguem; ens han fet així.

L'amor, entès des de la distància i la discreció, quan cal, i des de la proximitat, quan toca (però sempre amb tota la seva potència infinita), converteix allò que per a molts és rutina en art i en creació úniques.

.

.

La bellesa està feta d'invisible.

La bellesa no es limita al conjunt d'ones de l'espectre electromagnètic que emanen d'una imatge que la nostra ment considera sublim. La bellesa està feta, també, de sensacions, de valors invisibles, de records i d'oblit, de perdó i d'esperança. La bellesa, al costat de la llum que desprèn, hi pot tenir un so, el timbre d'una veu, el significat d'un mot, una manera de mirar, un defecte adorable, un somriure, un estil, una flaire, una manera d'acollir, de celebrar, de plorar o de riure. A la bellesa, tot es barreja, llum sons, colors, formes, valors, judicis, oblits, records, il·lusions... tot es presenta com una única realitat que acceptem o que rebutgem; és per això que la bellesa sempre és subjectiva, perquè, ni que l'espectre electromagnètic deslligui per a tots una mateixa imatge visual, els components invisibles, que depenen més de com som que de com és allò que mirem, són sempre diferents, personals i intransferibles, cadascú té els que té.

Per això pot ser bell el vell o la vella, i pot ser bella l'arrel d'un arbre, l'explosió d'un volcà, un rostre desfigurat, uns ulls guerxos, una veu enrogallada, un cos nu de vuitanta anys, uns cabells blancs, un somriure que deslliga milers d'arrugues.

Per això pot ser horrible un jove o una jove, un passeig marítim, un centre comercial, el rostre d'un àngel, una bossa de pell de cocodril, o un vestit de la millor marca de moda del moment.

Una cançó d'amor pot ser infernal i el so d'una tos pot fer sentir el cel.

Cerquem la bellesa que ho uneix tot, el visible i l'invisible, i ho presenta tot com a una unitat; llavors descobrirem que la bellesa invisible sempre fa bell el visible; fins a límits insospitats. El camí de la bellesa íntegra és sempre sorprenent i imprevisible.

.

.

El coratge de ser fidels al més profund del cor.

No val tot.
La casa amb piscina fa gust de crema passada. El pis de luxe, no se sap per què, però deixa una sensació malsana d'inseguretat merescuda. Les bosses de plàstic atapeïdes de bitllets de cinc-cents euros foraden l'estómac.
No val tot. Els caramels aconseguits amb la filosofia de “Jo ho puc fer, però els demés no” o de “si no ho faig jo, ho farà un altre” o de “Ja ho sé, que no és ètic, però és legal, i és una oportunitat professional que només passa una vegada a la vida” s'acaben convertint en verí. Els qui persegueixen fites professionals que aporten molts diners, i potser molta fama, però que representen un perjudici social, o personal per algú, s'acaben topant de morros amb l'agror de la seva obra.
La lletjor immaterial és la característica més essencial de la bellesa que s'assoleix en contra del profund del cor. Cal molt de coratge per a viure fent cas del més profund del cor.
Deixa els aplaudiments, deixa els copets a l'esquena, preocupa't que el qui tracta amb tu sigui respectat i estimat; mira la pluja, mira les fulles seques damunt l'herba, sota els arbres; atura't. I si vius a la vall de les ombres, i enlloc hi ha amor, sigues tu l'amor.

Al més profund del cor, hi ha els somnis de la infantesa, l'únic període en què hi vèiem clar, perquè copsàvem el valor natural de les situacions: l'amor dels qui es necessiten, l'amabilitat tothora, la tendresa, l'alegria, els detalls dels temps, la llar de foc, la crepitació dels buscalls a la flama, la neu rere la finestra, l'avi que canta cançons, el pare que riu, el vent que udola allà fora entre els pins, el record dels qui ja no hi són. Quan un és infant, veu clarament allò que a la vida té valor, més enllà de la durada de la mateixa vida, o dels diners que es tinguin. Per això, en els moments confusos, quan els orgullosos encenen la guspira de la guerra, sovint a causa del fum que el vent s'endú, cal recordar la infantesa i preguntar-li a aquell nen que vam ser la resposta correcta per a cada situació. Davant l'estupidesa d'algunes afirmacions carregades de prejudicis, d'enuig mancat de fonament, de queixes injustes, de mandra disfressada de dignitat ofesa... el nen o la nena que vam ser ens mostra el veritable valor dels mots que ens arriben i les prioritats essencials de l'existència; ens ensenya l'Arc de Sant Martí, una serp que surt per la tele, la formiga que sura sobre una fulla al bassal del carrer. I l'executiu que ha bescanviat la seva essència per una nòmina i un tern, passa la vida maldant per convèncer-se que no l'ha errat, que pot anar als hotels que pertoquen a la seva posició i que pertany a la classe dels selectes; necessita creure-s'ho.

La vida és massa curta per a allunyar-nos els uns dels altres a la recerca d'una hipotètica realització que ja tenim i que no sabem veure. És tan curta que no val la pena abandonar un gerro que considerem que ha estat massa vegades arreglat amb cola per a buscar-ne un altre; el gerro que tenim, bo i no ser el més valuós, és el nostre, i tenim el repte d'embellir-lo amb aquella bellesa invisible que neix de l'amor més que del plaer o de l'egocentrisme.

Tinguem el coratge de ser fidels al més profund del cor. La vida és massa curta per perdre-la buscant amb angoixa la felicitat. La felicitat ja la tenim, cal mirar-la de fit a fit i enamorar-nos-en.

L'essencial és el més bell. Només l'essencial. Una frase, un mot, una melodia que dediquem a algú. Un pensament. I la bellesa de l'amor venç el dolor.
..
.

Discussió amb déu.

De vegades no puc evitar de posar-me a pensar en les profundes mancances humanes; no em refereixo als defectes sinó a la sed. Sed d'afecte, sense que sovint sapiguem que tenim sed. El nostre cap sap coses que nosaltres no sabem que sap; i el nostre cap sap que tenim sed d'amor, necessitat d'afecte; l'amor és la nostra essència. Tendim a l'amor. L'atracció vers l'amor és una força natural a les consciències humanes, i potser a totes les consciències de l'univers. ¿Per què, tantes vegades, aquesta sed resta oculta a la nostra consciència? ¿Per què l'individu humà actua en contra d'aquest corrent?

La por, com a fenotip filogenètic, n'és una de les causes. Al cap que sap coses que no sabem que sap, “l'altre”, li fa por; perquè “l'altre” és, probablement, un competidor. Llavors, la consciència que no sap que té por, transforma aquesta por en “no amor”, que a cops se sublima en indiferència, i que als casos més extrems pot materialitzar-se en odi, frivolitat, superficialitat, racisme, violència... o en qualsevol actitud que menysprea la importància dels efectes de la nostra acció damunt dels altres.

No estimem sempre ni a tothom perquè tenim por; i tenim por perquè ens han posat (qui sigui o el que sigui) en un planeta on hem de competir per a sobreviure, per a reproduir-nos i per a controlar l'entorn.

¿Em pots dir, tu, qui siguis que ens has posat aquí, per què nassos ens fas competir? ¿No hi havia alguna altra manera de fer les coses?

Em dius, i t'escolto, que és precisament perquè estem damunt del planeta en disposició de competir (perquè de manera natural necessitem competir) que podem estimar. Et dic que no t'entenc, i em respons que, si estem aquí per a competir, i, en comptes de competir, el que fem és estimar-nos, voldrà dir que som nosaltres els qui estimem i no només la força natural ni les condicions del sistema. Estimar en un entorn on tot mou a competir vol dir estimar.

Resto sense mots i amb la boca oberta, i et demano un favor personal, no faig res més que demanar-te coses, i últimament et demano moltes vegades aquesta mateixa cosa. I em dius que el que et demano no és personal, que el que et demano sadolla la necessitat d'una altra persona, d'unes altres persones. Et dic que és cert, però que per a mi és important. Em preguntes que per què és important, amb aquella expressió que poses quan saps prou bé la resposta però vols que sigui jo qui la digui. Et dic que no ho sé, que de debò que no ho sé, però que jo també necessito que ajudis aquesta gent, ni que a mi no m'afecti. Em mires, aixeques el dit índex, i dius
-Aquí... aquí... vull arribar... A tu també t'afecta.
Faig que sí amb el cap i li dic de cor que m'afecta tot allò que faci patir les persones, totes les persones, i que és per això que estic segur que si té algú a l'infern, com diuen alguns integristes, no ho podré suportar, no li perdonaré mai.

-Si hi ha algú a l'infern, qui siguis que ets, jo no vull ser feliç al cel, perquè no suporto que ningú pateixi, sigui qui sigui, no ho suporto ni ho suportaré mai. El dolor és intolerable, l'odi és intolerable, que algú pateixi és inacceptable... -li dic esverant-me cada vegada més.

M'atura. Posa el seu dit als meus llavis. Em fa callar.

-Per això és important per a tu que els ajudi... per això que dius... perquè qualsevol sofriment és també el teu sofriment, i és també el meu sofriment -em diu.

-Aleshores, els ajudaràs? -li pregunto.

Em mira. Calla. Respira.

-¿Coneixes algun dolor que duri per sempre? -em pregunta. I penso en els ulls tan plens de vida de qui va marxar; i m'adono de com se l'estima; i sé que tot acabarà bé. I juro que mai competiré, que mai de cap manera no competiré; excepte, és clar, en un camp de futbol.
M'eixugo les llàgrimes. I estic segur que tanta bellesa com hi ha aquí i arreu vol dir que necessàriament tot acabarà bé. Això de “ser” és indescriptiblement bell.
-No fotis, qui siguis, no ho espatllis -li dic -; sóc teu incondicionalment, per això, entre d'altres raons, m'he quedat sol en aquest petit esquif, navegant enmig de l'oceà, cercant una illa. El vaixell en què viatjava tenia masmorres i parlava d'inferns. Però jo no suporto existir si algú sofreix, oi que m'entens?

.

.

.

Tenim valors!

Tenim els valors!

Tenim els valors; no els bescanviem per la llibertat dels mercats; que els mercats se sotmetin als nostres valors mediterranis.

Tenim els valors humans; no els bescanviem pels valors dels mercats.

Tenim una terra que ha sospirat des de sempre per la llibertat en totes les seves vessants; el dret a parlar, a pensar, a ser d'esquerres o de dretes, a creure en déu o a negar-lo, a fumar o a no fer-ho, a menjar carn o peix o només verdures, a banyar-nos en pilotes o vestits, a tapar-nos el cap o a destapar-lo, a dur els cabells llargs o curts, a participar en una processó de setmana santa o en una manifestació maoista. Som una terra de llibertat i de cultura; no caiguem en la temptació de copiar estils forasters, d'uniformitzar l'estètica o l'art, d'encimentar la costa, d'omplir de neons la nit, de viure el nostre lleure dins d'un casino enmig del desert ple de màquines escurabutxaques i d'indis que s'han venut la llibertat a canvi de molts diners.

Tenim la dèria per la poesia senzilla, per la música que surt del cor i que neix de la nit dels temps. Tenim tot el temps d'una jornada, des que surt el sol fins que s'amaga, arran de les oliveres, vora les onades, als penya-segats eterns que alguns han començat a bescanviar pels valors del mercat.

Tenim un segell diferent, escrit en l'idioma del cor i del seny, que va més enllà del mots i del diccionari. Tenim l'obsessió de respectar l'individu, ni que sigui culpable; tenim l'obsessió de protegir la seva dignitat ni que els seus fets hagin estat menyspreables; no bescanviem aquest valor per estratègies més efectives però que no són nostres; l'eficàcia forana condueix potser a una riquesa material més evident, però a una buidor humana galopant. Ha costat arribar fins als valors que emanen de les vinyes, de les oliveres i del pa nostre; molta sang i molts errors, però ja els tenim i són ben nostres perquè ens imitin, no pas per a perdre'ls imitant potències fredes i inhumanes. Anys fa que hem vençut la vergonya de l'esclavatge i la foscor de la venjança. Escollim el vi més que no pas la marihuana; l'oli i no la llard; la cançó que brolla del roig dels turons més que no pas la síntesi electrògena dels poderosos del món; la lentitud de la tarda de Cadaqués abans que l'esbojarrada carrera japonesa vers la productivitat per damunt de l'humà; l'austeritat d'una cabana de pescadors, abans que els gratacels foscos que malden per acostar-se a un Sol que no tenen temps de gaudir; el bar, la taverna, el “bistrot”, el sifó i la cassalla... abans que el complex macrocomercial plastificat de menjar ràpid i uniforme, cuina sense ànima, individu sense nom ni identitat.

Tenim valors; uns valors que envolten la nostra mar, embrutada per l'avarícia i per l'anhel d'imitar el que no és nostre. Una mar de moltes ribes i de moltes llengües, que uneix pobles diferents que estimen de la mateixa manera i que arrenquen cançons al paisatge amb els mateixos matisos del cor. Pobles que de mica en mica van arribant al valor més gran i més indiscutible, al valor de la llibertat per damunt dels esclavatges i de la manca d'amor i d'amistat. L'amistat és el valor més gran dels nostres pobles i dels nostres barris, i no pot existir si no existeixen els veïns, els botiguers, els bars, els cafès, els carrers, les persones càlides i properes que se saben iguals i finites.

Tenim valors, els millors valors; i ho podem perdre tot menys la seva vigència.

       

Els mercaders del dolor (II). De "De Luxe", només les patates.

Em fixo en els personatges dels quals vaig parlar l'altre dia: els tertulians del cor, alguns d'ells "periodistes", mercaders del dolor. Enmig de les seves discusions, la veu els agafa una tonalitat com de peixater o de peixatera, amb un falset de mercat, un bon tros descarat, carregat de tòpics, prejudicis i servilismes morals; criden molt quan volen reforçar una posició que peca d'irreal o de poc probable; els aplaudiments d'un públic, sovint guiat, reforcen la seva posició artificiosa, destinada a satisfer la portera, l'executiu, la perruquera, l'empresària, el paleta, el professor universitari, la científica, que criticaran aquesta mena de televisió, però que paradoxalment se la miraran amb desfici; existeix una estranya dèria per les misèries de les divinitats modernes. El dolor, i les trifulques, dels que inconscientment són considerats superiors, ens alliberen de manera compulsiva dels complexos d'inferioritat inconscients i ens atorga el plaer morbós de contemplar el dolor sense patir-lo.

I criden, exhibint uns fets que desconeixen, amb un èmfasi forçat, com si allò que expliquen fos la preocupació més important de l'estat “Toda España sabe que te has acostado con...” Todo el país está pendiente de los cuernos de...”.

Potser el més trist és que reflecteixen i enquisten la moral popular més carca; la moral, la moda com si fos un absolut, l'esnobisme, els prejudicis, els tòpics, les falses concepcions i valoracions de la importància de les coses, els costums, els ritus... Imposen, amb els comentaris, amb la ironia, amb els crits... un ritme de vida i una escala de valors superficials i buits, com si fossin el normal, com si la felicitat no pogués arribar per cap altra via. Consideren obligatori allò que la societat considera veladament normal: “Antes de que se acabe la conexión sabremos si bautizaran al niño o no” acaba de dir una de les periodistes “marujones”. “Que pena tan grande tiene Rosa Benito por lo de no bautizarlo” diu una altra sibil·lina d'aquestes, que pel seu currículum no sembla pas gaire caritativa. “Han pillado a fulanita en top less” vaig sentir que deia una vegada una altra anomenada periodista que es veu que va estar casada amb no sé qui, i que per aquest motiu ja té la càtedra de tertuliana guanyada ... “...que alguien le compre un biquini, como dios manda”, vinga a enquistar la visió carca del bon gust! “Le dio a su hija marihuana!” va acusar no fa gaire un treballador del “cor” a una mare famosa que ha sofert molt. No deu saber, aquest estrany home periodista/voltor/cridaner (amb veu d'esnifar coca) que el debat de la legalització de la marihuana està obert, i que el tabac és una droga que mata, com l'alcohol, que segurament ell absorbeix generosament en més d'una farra. I que ell no és ningú per esbombar rumors. I que els medicaments poden drogar fins a l'addicció i la mort una persona, o salvar-li la vida, segons com es facin servir. No hi ha res més trist que un moralista immoral. Es pensen que perquè criden més fort, i amb més ràbia, la seva veritat triomfa. En realitat triomfa la seva misèria; entretenen una població que descobreix els seus defectes més vulgars a la seva manera de debatre i de relacionar-se. ¿Tant s'estimen el diner que han bescanviat la seva vocació d'informar per la de deformar i ferir? 

.

.

Montserrat Roig. L'escriptora de la Barcelona eterna. Vint anys de la seva mort.

Avui fa vint anys que se'n va anar l'escriptora de l'Eixample, la que va retratar millor la vida dels patis interiors de les illes d'Ildefons Cerdà; la que va narrar la submissió de la dona barcelonina del franquisme. La seva descripció mostrava una dona analfabeta, optimista, resignada, subjugada a un marit misogin, addicte a la ràdio, al futbol, al tàbac, senyor i rei d'un pis pobre que feia olor de resclosit, reprimit i espantat per la doctrina, voyeur de les lligacames de les dones de qualsevol portal.

L'escriptora que va saber posar la pell de gallina a una generació sencera que es va reconèixer en la descripció d'un canvi d'època a “El temps de les cireres”. La poetessa que a través d'una prosa simbòlica va escriure el més agredolç poema novel·lat, o la millor novel·la poètica a “La veu melodiosa”, narració que representà un autèntic homenatge a la literatura catalana més eterna i universal. Barcelona traspuava dels seus mots, enamorats de les lletres.

Un univers sencer viu amagat a les línies de les seves novel·les, gràcies a les quals una època sencera resta gravada per sempre amb els sentiments i els matisos més precisos; aquells que cap càmera pot atrapar tan bé com la millor prosa catalana del segle XX.
.
.

La por

La por és el fosc camí que no du enlloc;

assassina brins de llum fets d'infinit;

enquista errors, eternitza fermalls;

construeix jous i els imposa amb delir.

Decideix com ha de ser la realitat,

i envesteix contra qui sigui que no ho creu;

escapça flors de salvatges contorns;

ho fa tot bla, tot pla, tot tou.

La por enxiqueix la humanitat que bull

en un continu creixement dispers.

"Som" per morir avançant rere una llum,

ni que a voltes ens aboqui a l'espadat;

més val morir cercant l'atzar del fat

que viure amb por, vençuts i agenollats.

Som risc dessota el tro al massís perdut,

enamorats del llamp i el fang humit;

ben nus rebem la pluja i, embogits,

agraïm l'existència dins la nit.

.

.

La por a les doctrines a la moral als costums a la vida davant la llibertat, la bellesa, l'art, etc.

Desfent la ceguesa de la rutina. (I) La llum indeterminada de cada instant.

Guspireja la llum que mai no mor,

a cada instant;

i cal mostrar-la arreu.

No pas per mi;

esborro el meu gargot;

jo no valc res si no sóc “u”

amb aquesta lluor que sempre hi és;

al núvol fosc,

al llamp atzur que trenca el cel;

a la difusa volta de la pluja

que abilla el firmament de bes d'hivern;

al dolç mantell taboll del bosc quan plou,

amb les flaires humides de la nit.

Pertot, la llum dibuixa l'infinit,

i l'haig de fer present a cada instant,

per defugir la mort gris del corrent

que empeny vers la rutina i la buidor.

Crear és cridar ben fort contra l'horror

de no mirar la llum que lluu pertot.

Traducció: 

Enmig del quotidià, del que sembla banal, s'hi amaga una llum per a molts invisible; un guspireig d'eternitat que destrueix la rutina. Cada instant és únic, ni que hom senzillament camini per una vorera, o contempli l'aigua dins d'un vas, o miri un núvol. Cada situació és una proposta d'aquesta llum que ens suggereix una manera de mirar amarada d'un amor que si es descriu s'espatlla perquè és de natura superior als mots. L'avorriment o el desencís vital tenen la seva arrel en la impossibilitat de veure aquesta llum metafòrica que trobem simbolitzada en escenes de la natura, i de la ciutat enmig de la natura, de la humanitat al cor de l'univers. La llum, però, és invisible i té com a única expressió física el reflex del dia a dia a cada instant i el truc al cor de la llum i qui la crea vers cada situació. Cada instant és nou i cada instant és present i la llum hi és, a cada instant.

És un crim abraçar la rutina i negar-se a mirar aquesta llum que no té contorns, ni està limitada, ni té les arrels a la moralitat a la religió o a la didàctica. És una llum salvatge i indeterminada com salvatge i indeterminada és l'existència i la natura; sempre sorprèn i no es pot endevinar la seva direcció; sempre crea, fins en el dolor més agut. No ho sé explicar millor, tot i que hi ha més. 

.

. 

"Estupor i tremolors" "Stupeur et tremblements" d'Amélie Nothomb.

Us recomano amb avidesa “Estupor i tremolors” d'Amélie Nothomb. De fet, i ja ho sabeu, us recomano sovint novel·les d'aquesta autora, que mai no em decep, tant per l'estil com pel contingut.

“Estupor i tremolors”, a través de la seva trama de fort contingut autobiogràfic, descriu de manera afuada la masclista societat japonesa, carregada de concepcions tradicionals i enquistades relatives a la jerarquia entre les persones. El poder, al Japó, esdevé el valor que ordena les classes i els individus, abocats al treball com a una religió, profundament lligats al protocol, a l'aparença, al costum fossilitzat i inhumà, al xovinisme que menysprea el món occidental, que nega els seus valors i que el ridiculitza. El món laboral japonès és dibuixat com una selva asèptica de sentiments ocults que se sap que hi són però als quals no es permet exhibir.

La dona és l´últim graó (afirmen, amb l'actitud i les omissions) el servidor mut, la catifa damunt la qual els homes millor caminen; per bé de l'ordre d'una societat que es creu superior.

Amélie Nothomb sap del que parla, perquè ha nascut i ha crescut al japó, i perquè ha pogut comparar els valors del seu entorn amb els de la seva família belga. I a més de conèixer a fons l'escena de la novel·la, domina amb mestria l'art de la ironia i de l'humor fosc; obre amb un bisturí precís, com el millor cirurgià, el cos esblanqueït del Japó, i en mostra, sense pudor, les vísceres ocultes, fetes de poder i servitud. Un plaer, la seva lectura.

.

.

.