Anem al bosc, no fos cas que, arribat el final, ens adonéssim que no hem viscut.

Hi vam venir fa poc, però hi hem tornat.

La llum sempre és diferent, els colors, com que són llum, també.

Cal trepitjar el bosc per a sentir que la vida no és perduda; que, passi el que passi, si hem caminat pel bosc, hem fet alguna cosa bella i essencial. Caminar pel bosc fa que la nostra ment ordeni (sense que ho sapiguem) la segregació d'unes substàncies beneficioses per a la felicitat i la pau interior.

Una de les millors teràpies contra l'angoixa, l'estrès, la por, la inseguretat, la tristor... és caminar pel bosc, sense pensar en res més que en allò que veiem, escoltem, palpem, olorem... El nostre cos és una fàbrica de serotonina, norepinefrina, dopamina, adrenalina... Aquests productes materials tenen uns efectes emocionals i espirituals fonamentals per al nostre equilibri mental, i la dosi que necessitem la sap la nostra ment, per això és només la nostra ment la que ha d'ordenar la seva producció; nosaltres la podem disposar a fer-ho, tornant al bosc, a la muntanya, al mar... que són els nostres hàbitats, els espais que ens van formar, la garba on la nostra espècie es va seleccionar. La natura és la nostra pàtria i la nostra llar, i en ella trobem la curació de la nostra ment i la recuperació de les nostres prioritats.

Ara bé, cal deixar l'equipatge dels pensaments enrere; el bosc només ens guarirà si hi anem oblidant tot allò que no existeixi dins de l'instant present. Sempre hi ha algú que porta el cos al bosc mentre que ell o ella es queden allà on són els seus tràfecs.

Com va dir Thoreau, anem al bosc, no fos cas que, arribat el final, ens adonéssim que no hem viscut.

.

El gran mar. El cony. Els freaks. Els monstres humans. Els micos. La misèria. La renuncia absoluta a la venjança. Perdoneu-me, és que tinc mal de queixal.

Si no us agrada el que llegireu,

perdoneu-me,

però és que tinc molt mal de queixal;

i l'amoxicilina té aquestes coses.

Que què som?

Som un cony.

Som un cony de moralistes.

Som un cony de perfeccionistes.

Som un mico esvalotat en veure un altre mico que triomfa amb, a ulls nostres, menys qualitats, menys mèrits, menys mereixements; i no sabem, que aquests ulls nostres són titelles de les pulsions arcaiques que mouen a divinitzar l'ego, que l'altre dia esmentava.

Som adoradors de les modes, dels llistons socials, dels comportaments acceptats per la majoria. Imitem, ens agenollem, aprenem les pautes per a ser considerats normals, i ens creiem que aquestes pautes són les que han de ser, i que no n'hi podria haver d'altres; i quan algú, del nostre entorn no segueix aquestes pautes, envestim contra la seva llibertat, i li escrutem el gest, el mot o la vida sencera, per a demostrar que és un inadaptat, un friqui (freak), algú, a ulls nostres, amb poques qualitats, amb pocs mèrits, amb pocs mereixements. Som així, i tampoc no en tenim la culpa.

No en tenim la culpa? Quan prenem una decisió la prenem perquè som com som; si ens haguessin fet diferents, de ben segur que la decisió hauria estat diferent. ¿Podríem, essent com som, haver decidit de manera diferent? Probablement, en el moment en què vam decidir, no podríem haver decidit de manera diferent, perquè si no, ho hauríem fet. I si, per un casual, haguéssim pogut decidir de manera diferent, potser el fet de no fer-ho fou fruit d'una estranya ruleta mental empesa per un atzar incomprensible, o potser vam prendre la decisió mirant un estel estrany de guspirs dissonants; potser no vam veure l'estel correcte; potser, pel fet de ser com som, i per ser l'estel dissonant tal com és, no hauríem pogut decidir de manera diferent; potser, al capdavall, si haguéssim comprès la totalitat de la dissonància de l'estel, hauríem decidit diferent. Potser si no haguéssim sigut nosaltres, hauríem decidit diferent. Però... fins i tot si la causa de la decisió errada és ser qui som... ¿Quina culpa tenim de ser qui som, i de no ser algú altre? ¿Hi ha algú que comprengui del tot les últimes causes del comportament humà? ¿Hi ha algú que sàpiga si som responsables del tot de ser nosaltres?

No sé com he acabat plantejant-me el paradigma de la llibertat individual, quan el que volia fer era parlar del gran mar, el mar que tots amaguem sota de la forma que ens mostrem els uns als altres. El freak, l'esnob, el pijo, l'intel·lectual, el violent, el gandul, el presumit, el xafarder, el pocavergonya, el pertorbat, el fanàtic, l'obtús, el traumatitzat, el sectari, l'introvertit, el que ens fa por, el qui no entenem, el qui no sabem com perdonar... té a dins un mar d'aigües maragdes; i un dia, en aquest mar, el sol misteriós de l'existència hi va filtrar els seus raigs; un dia, abans de prendre la decisió, el mar infinit i lluminós de cada ésser va reflectir, a la seva superfície, l'autèntic rostre de cada persona; i aquest mar encara hi és. I tossut, continua reflectint la mateixa imatge, ni que la crueltat del pas del temps hagi deformat la nostra identitat fins al punt de fer-nos similars a la totalitat dels micos.

Hi ha casos extrems? N'hi ha. Penso, per exemple, en la neboda néta deHimmler, atordida pels seus orígens; en la néta de Goëring, que viu obsesionada pels seus avantpassats, sempre a la contra, sempre definint-se en oposició a la família del seu avi; en el nét de Rudolph Hoess, que a Austchwitz, setanta-cinc anys després de l'holocaust, i davant d'un públic que li preguntava què diantres hi havia anat a fer allà, va proclamar, en un rampell, que si tingués davant el seu avi, el mataria amb les seves mans. Penso en el fill de l'assassí nazi Amon Göth, que als últims anys de la seva vida va repetint la mateixa conferència, una vegada i una altra, assegurant que odia els seus pares, perquè, entre d'altres barbaritats, el portaven, de petit, a veure com un jueu esquelètic i nu pujava dalt d'un ase, i com l'ase el feia caure per terra d'una sacsejada, i ell, nen i inconscient, reia i reia... fins que un dia es va adonar que l'home nu que queia a terra no s'ho passava bé. De vegades passa que els fills dels qui han pres les decisions més monstruoses senten la necessitat de dir al món que odien els seus pares; però em fa l'efecte que ho fan més per ells mateixos que no pas pel món ni pels seus pares; necessiten eixamplar la distància entre el mal i ells. ¿Algú sap com respondria en la seva situació? El cor vol respondre, la raó també, la sang es vol encendre, però la resposta ens és desconeguda, i convé que mai no arribem a haver de respondre una monstruositat d'aquesta magnitud.

Bo i córrer el risc de ser anomenat beneït, utòpic, il·lús, o, fins i tot, còmplice per “omissió d'odi als monstres” crec que, d'alguna manera, el mar que portem a dins i que, de vegades s'arriba a veure, continua reflectint a les seves aigües la imatge de l'infant que un dia vam ser, del mateix infant que en algun racó del nostre ésser continua existint; potser adormit, segrestat, lligat, esgotat, contaminat... I que si matem el monstre que veiem, matem també l'infant que sovint no veiem. I que si creiem que aquest infant, en algú, ja no existeix, estem concedint, ni que sigui una mica o un molt, la victòria definitiva al mal i a la violència.

Si no us agrada el que he escrit, perdoneu-me, és que tinc un mal de queixal més gros que un elefant.

Però què dic? Si no us agrada, tampoc no cal que us demani perdó, no passa res... És cert, però, que tinc mal de queixal!          

.

.

Barcelona. Tarda de diumenge. La línia i la llum.

 Sovint passem mil vegades sota edificis que de tant veure'ls no copsem, i n'hi ha prou amb alçar la mirada i descobrir els ulls de desenes de balcons que ens miren; balcons beneïts amb la corba del modernisme, enormes vitralls d'un temps etern com cada instant. Viu cada instant com si aquest instant pogués ser etern i repetir-se un cop i un altre per a sempre més, i si ho fas, neix l'art i la bellesa. 

 El cel, damunt els detalls d'una ment que els va voler per sempre, desafiant segles i poders. I potser el senyor Malagelada, o l'espardenya, de "La veu melodiosa" mirant rere els vidres de la finestra.

 Deixem el XIX i ens endinsem a l'edat mitjana, els carrers dels esclaus, dels clergues, dels gremis, dels prínceps del carrer Montcada, dels defensors de Barcelona; i ens trobem les olors d'un món divers i lliure fins allà on la necessitat de sobreviure permet ser lliure. Els grisos ressalten els colors càlids de la vida i la riquesa bigarrada de milers de matisos inesperats.

 Rostres anònims sota fanals carbassats en una tarda de diumenge.

 Els balcons reflecteixen l'ànima de qui els habita.

Art amagat darrere l'aparent necessitat de la rutina i la funcionalitat de la supervivència. El gargot d'una època es converteix sovint inconscientment en el decorat d'un teatre real amarat d'una bellesa ignorant d'ella mateixa.

Allò que algunes malalties mentals ens revelen sobre el grau de llibertat del nostre pensament.

Imatge de la wikipedia.

.

Adverteixo als qui cerquen informació a través del google (perquè tenen encarregats treballs acadèmics o universitaris) que tot això que escric en aquest post no és res més que especulació i opinió, i que no s'ho han de prendre com a ciència.

El cas és que després de veure el reportatge “Bicicleta, cullera, poma” que explica el procés inicial de la malaltia de Pasqual Maragall, m'han vingut al cap algunes idees sobre el grau de llibertat que té el procés del nostre pensament. A poc a poc, els malalts d'Alzeihmer, van adquirint trets psicològics simptomàtics: desinhibicions estranyes, decisions que no haurien pres abans del problema, oblits insòlits, confusions... Paro atenció en l'efecte de la desinhibició; és a dir, en aquells actes o mots dits amb plena llibertat, però que resulten ser histriònics o sortits de mare; decisions lliures, al capdavall, però que són fruit d'una llibertat que treballa amb un “ordinador” diferent a l'habitual, les decisions de la qual es fan xocants per a les normes socials. La llibertat és tan gran, i tan real, que el mateix malalt, sovint, no accepta que determinades respostes o actes siguin conseqüència de la malaltia. Això ens podria fer pensar que, igual com en el moment de la malaltia el malalt realitza actes lliures amarats de la raresa que causen les estructures físiques malaltes del cervell, prèviament a la malaltia, quan el seu comportament era l'habitual, els seus actes socialment correctes (essent igualment lliures) depenien també en la seva qualitat de les estructures físiques del cervell. Tenint en compte això, sembla que la llibertat, bo i ser-hi, no és una decisió pura de l'individu, sinó que és conseqüència del substrat material responsable del pensament. La capacitat de triar els actes i els mots hi és, però aquesta tria està limitada per la manera com és el cervell (tant en el procés d'una malaltia mental, com en un estat considerat de bona salut mental).

Les malalties mentals sovint ens revelen característiques del funcionament quotidià de la ment; i veiem que el mot “malaltia” neix d'un conveni, i que de vegades, a la història, han estat anomenades “malalties” diversitats psicològiques, sexuals, etc. que en realitat només eren diferències. Suposo que el mot “malaltia” defineix estats en els quals l'individu veu perjudicada la seva vida en qualitat i en independència; a cops també pot perjudicar la vida dels individus del seu entorn. La distància significativa entre el que històricament s'ha considerat malaltia mental, i l'habitual diversitat psicològica, de vegades, des d'un punt de vista objectiu no existeix, i per diferenciar tots dos conceptes cal mirar els efectes socials dels comportaments. És conegut l'error del passat de considerar malalts els esquerrans o els homosexuals. No és el cas de l'Alzeihmer, que és obvi que es correspon amb una malaltia amb un procés degeneratiu que ara per ara acaba malament.

Tot això fa pensar que en l'àmbit dels crims i dels delictes, algunes vegades (si no sempre) la idea de “culpa” potser s'hauria de substituir per “malaltia”, i la consideració de la “justícia” com a instrument de càstig o de venjança s'hauria de canviar per la idea de “educació” “reeducació” “cura” “reinserció” “recuperació”; si bé és cert que en una comunitat superpoblada d'Homo sapiens això no sempre serà possible, i que la por al “càstig” s'haurà de continuar fent servir; amb la confiança que el futur ens regali una evolució cultural, social, biològica, individual... que faci possible el que ara per ara és un xic utòpic.

 

.

.

Caminada des del Castell de Penyafort a Castellet, a les ribes del Foix.

La ruta comença al Castell de Penyafort, on va néixer Raimon de Penyafort al 1180; ben a prop de La Ràpita, no gaire lluny de Els Monjos. L'inquisidor, el del dret canònic, especialista en nul·litats i altres morals, l'amic de Jaume I, va créixer en aquests paisatge. Sembla increïble que amb tota aquesta bellesa s'escalfés el cap amb intoleràncies i abstraccions surrealistes.

De Penyafort, surt un camí que s'allunya de la civilització industrial que es combina amb la natura i que discorre entre masos i vinyes; a la tardor, els camps es deuen vestir d'ocre. De tant en tant, el camí s'endinsa al bosc i s'enfila als turons.

A la meitat de la caminada, i després de travessar un camí que s'enfila damunt d'un penya-segat, s'arriba a Torrelletes, enmig del silenci i de la solitud.

De Torrelletes a Castellet, mana el bosc, que deixa entreveure, a clapes, clarianes de ceps.

Al final del camí, el Castell de Castellet, del segle XI, damunt del pantà del Foix, paradís d'ànecs que s'allunyen tant com poden dels sapiens, dibuixant deixants sobre l'aigua dolça. El pantà del Foix promet una bonior de racons de solitud, sol i aigua, la nostra substància mare.

.

.

Ho sento... som micos.

Hi ha un lleu TM (transtorn mental) benigne, que afecta gairebé la totalitat dels individus de l'especie Homo sapiens. Aquest TM consisteix en no “copsar” que l'espècie Homo sapiens és una espècie més de primats, una espècie més de simis, amb les seves peculiaritats com a espècie. El TM fa que en una primera visió, sense reflexió, i fins i tot en una segona i tercera visió, l'individu humà es vegi a si mateix com un ésser “no animal”, i acabi, així, fent una diferenciació entre “els animals i nosaltres”.

Sovint, els membres d'aquesta espècie expressen frases com "els animals són així..." o "són d'aquesta altra manera..." o "actuen per instint..." o... I realment es creuen aquesta diferenciació. Contemplen les peculiaritats humanes com a trets que certifiquen la “no animalitat” de l'espècie.

I el dogma de la “no animalitat” no es qüestiona, en la majoria dels casos, ni es coneix, perquè l'evidencia provocada pel TM sembla assegurar que no som animals, que no som monos. Però és una evidència que neix d'una percepció deformada pel TM.

Som una espècie més, amb la peculiaritat de la intel·ligència tecnològica i un grau potser més elevat d'autoconsciència i de capacitat de reflexió. Però aquestes característiques no deixen de ser peculiaritats que per a nosaltres són signe de superioritat (potser perquè són nostres?).

La contemplació des de fora de l'individu Homo sapiens, de les seves coordinacions hereditàries (pulsions), dels “tics” de les seves societats, de la seva tendència a la violència, al domini, a la destrucció, a l'expansió, al càlcul del poder... La contemplació de les seves característiques físiques, els dits, les extremitats, el pèl, la manera cíclica i simiesca de riure, la influència de l'inconscient damunt dels pensaments aparentment racionals... fan evident que som només una espècie més; això sí, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals. El primer pas per al progrés és ser objectivament conscients del que som.

.

. 

Que mani el nostre timoner.

-Capità! El mar s'encabrita!

-Som navegants, mariner; no avancem per pantans ni rieres!

-Tinc por, capità!

-Què et pot passar, mariner? Morir? Els més grans s'han mort i no els ha passat res. I si moríssim, seria per unir-nos a aquesta mar tan bella. T'has fixa't en l'escuma blanca? I en la boira negra travessada pel sol? L'únic que t'ha de fer por és perdre la direcció, mariner. Navega sempre vers el teu destí. Tant se val si el masteler de proa va tort, o si fem més salts que una granota borratxa, o si un miler d'onades converteixen la coberta en les piscines del mateix Claudi. Que el vaixell avanci sense por! Cap a la direcció que toca! Que mani el nostre timoner, les nostres cartes de navegació. Que no ens sedueixin sirenes amb cants melosos i seductors. Que no ens facin tremolar els taurons que salten buscant la carnassa i que s'enduen els braços i les cames dels despistats. Hi haurà dies de sol i calma, dies com el d'avui en els quals sembla que tots els déus s'han conjurat per a enfonsar-nos, dies de vent de proa, dies d'empenta, dies en què freturarem descobrir un tros de terra, dies en què enyorarem la dona i els fills, dies en què ens farà l'efecte que hem errat la direcció, dies en què l'avorriment i el tedi intentaran vèncer-nos. Però passi el que passi, cal mantenir la direcció i continuar el viatge. Aprendre a descobrir els infinits colors del blau, la bonior de flaires diferents de la sal de tots els oceans, els milions de postes úniques per a cada dia de l'any i per a tots els anys de l'eternitat, la companyia de les balenes i la carícia del vent salabrós. No existeix la rutina, mariner, cada instant és únic.

-Capità, el mar es calma, el vent s'atura...

-Sí. I una escletxa de sol s'escola entre les boires. Però saps què? A mi m'agrada més navegar amb la tempesta. Em sento més a prop de les aigües.

-Doncs la tempesta se'n va, capità.

-Se'n va, mariner, però tornarà; sempre torna... 

.

.

Ningú no esborrarà mai els instants.

Com se'n va el temps! Com se'n va! Si bé a cada instant hi som, en un flux constant de vivències que sovint, com a instants, passen desapercebudes. Els instants, però, que han estat conscients, guspiregen com si sempre hi fossin.

Recordo aquell octubre que moria a Cadaqués; l'any tombava cap a l'hivern.

La llum dels cotxes ens diu que malgrat que la foscor creixi, la voluntat de la persona posa llum allà on hi ha nit; i si la pluja cau, és per a fer més fèrtil la terra i per a escampar flaires de carrer humit i mar grisós que sedueix la terra i els seus fills. L'ahir, a cops, sembla un consol perdut, però no ho és pas; és un tresor al cor que ningú ens pot robar; és una saviesa més, una prova més d'un amor estrany i invisible que ens guia vers fats sorprenents i enriquidors. Avui, encara que no ho sembli, i ni que siguem més vells, és més que ahir, perquè és present, i perquè conté l'ahir i el perfecciona. 

Se'n va el temps, però no se'n va, perquè és aquí; el mateix temps que ahir va contenir Cadaqués, i la pluja, i les boires, i les flaires de la mar, i la llum acarbassada dels automòbils, i el rostre innocent d'un nen petit que ara s'acosta a la preadolescència i comença a preguntar-s'ho tot. Avui hi ha rostres que ahir no hi eren; i Cadaqués encara hi es, i tornarà la tardor; i el mar, si fa no fa, sona igual; i hi ha milers de pobles a la Mediterrània que encara sonen igual, i que continuaran sonant igual tot i que la fúria dels mercats intenti globalitzar el got de vi, el plat d'olives, el temps que es perd, el silenci dels sobretaules, l'olor de fusta vella, l'olor de fusta nova, la taverna, la vorera escantellada, el tabac, la llibertat de morir a poc a poc si ens abelleix, de cridar i saltar pels carrers. 

Vivim un estrany embat en contra de la llibertat dels instants a la Mediterrània; una fúria integrista de perfectes i mercaders que uniformitzen la vida, esborrant els instants en benefici dels dies i dels anys, que corren amb un nom nou que no té lletres, que té xifres i preu i perfil de qualitat.

Ningú no esborrarà mai la Mediterrània. Ningú no esborrarà mai els instants.

Excursió a La Mola (Sant Llorenç del Munt)

El massís, sota un cel boirós, que de tant en tant deixava passar alguna escletxa de sol, flairava a farigola i romaní, i deixava entreveure a tots els racons els vestigis dels pobres senglars, amagats durant el dia per la presència dels micos estranys que no saben que són micos, carregats d'objectes tan estranys com els mateixos micos, que per cert, no deixaven de parlar de caps de secció, de mòbils, d'empreses, de...
Sant Llorenç resisteix l'embat d'una civilització decadent que ha perdut les arrels naturals i no ho sap, i que en perdre les arrels naturals ha signat el seu destí i la seva més o menys lenta davallada. Aviat tornarà la primavera.

Me'n vaig a passar uns dies al Palau de Marivent!

 Origen de la imatge

.

.

Aquestes vacances he pensat que aniré a passar uns dies a Marivent, al palau; després agafaré el Fortuna i navegaré una mica pels voltant de Mallorca, a la recerca de cales amagades; una de les meves passions és arribar a racons salvatges als quals no s'hi pot accedir a peu. 

Ho podré fer sense problema, perquè tant el Palau com el iot Fortuna són patrimoni públic, ja que formen part del patrimoni històric nacional, i per tant no són dels Reis d'Espanya. Els Reis d'Espanya, tothom ho sap, no tenen res, no posseeixen béns immobles; viuen, com tothom sap també, en l'austeritat i en un continu servei a l'estat. Així doncs, demanaré tanda per anar a Marivent uns dies amb la meva dona i els nens. Tinc entès que les despeses del palau les paga el govern de Balears, però ja me n'asseguraré, perquè amb les retallades, si em féssim pagar la llum o l'aigua, no sé si podria afrontar-ho; però ja dic que em penso que ho paga el govern de Mallorca. Potser aviso uns quants amics, per si volen venir, ja que es veu que dins de Marivent hi ha com una mena d'annexos pels fills dels reis; no és que els annexos pertanyin als fills dels reis, no... perquè ja he dit que la família real no posseeix res, però normalment la fan servir ells per des-estressar-se. Ja buscaré la manera d'avisar els fills dels reis per tal que no hi vagin els dies que passaré jo allà amb les famílies dels meus amics; res... seran uns dies i prou, tampoc no vull molestar, perquè segur que algun altre ciutadà també hi voldrà anar, i tots no hi cabem. 

. 

.

El caràcter incondicional de l'amor

Estem malalts d'amor condicional, i acabem confonent l'amor amb un intercanvi d'interessos. L'amor és una actitud unilateral, que es fonamenta en una decisió, no pas en un sentiment, si bé el sentiment acaba emergint quan l'amor és de debò; algunes vegades se'n va el sentiment i roman l'amor com l'estructura d'un edifici que continua dempeus quan les parets han volat amb el vent, els anys i el vandalisme.

Si pensem en l'amor dels pares cap als fills, la incondicionalitat de l'amor encara es fa més evident, i hauria de ser inevitable. Només aprenem a estimar si els nostres pares ens estimen incondicionalment. Si alguna vegada, algun pare o mare, estima a canvi de... a condició de... li està donant al seu fill o filla la recepta equivocada i corre el risc que el seu fill o filla sigui incapaç d'estimar sense interès, que és l'única manera en què podem estimar de debò.

Estimar a canvi de... posa la dignitat de la persona per sota d'allò que li demanem a canvi. També és cert que no hem de confondre necessàriament estimar amb conviure, amb ésser aprop, amb negociar, amb relacionar-nos... La persona que estima algú per qui és maltractada (per exemple una mare que estima el seu fill heroïnòman que l'estossina) l'ha d'estimar de lluny, se n'ha d'allunyar, no hi ha de conviure, però això no li ha d'impedir estimar-lo des de la distància i el dolor, perquè l'amor que té al seu fill no depèn dels actes del seu fill sinó de la mare.

Els fills necessiten ser estimats en tota circumstància, i potser l'amor que els pares exerceixen en els moments en què els fills menys el mereixen és el més transformador, perquè mostra el seu caràcter incondicional.

Que un fill mai no sigui un “bulto”, que un fill mai no sigui invisible, que mai no sigui una nosa, que mai no estigui per sota de cap interès. El món necessita nens i nenes que creixin entenent fins a l'essència el caràcter unilateral de la decisió d'estimar, amb tots els matisos que les circumstàncies exigeixin.

De vegades, ser minoritari és reconfortant.

Mirar pedres és un costum que tinc, i que és bastant minoritari.

Aquí teniu una roca conglomerada de la riera dels voltants de la torre de l'Àngel.

.

.

Finalment ha tornat aquella idea que ahir us comentava que havia fugit del meu cap i que la meva ment no aconseguia de caçar de nou, i és una idea una mica estranya, però el cert és que va venir ahir. Alguna altra vegada, però, ja havia rondat a prop del meu raonament.

La idea és: "¿Convé, de debò, aconseguir un augment significatiu de l'audiència, dels lectors, dels seguidors, del blog, del que un escriu, del que un pensa... si realment aquelles realitats que avui aconsegueixen endur-se el triomf pel que fa a audiències i vendes són realitats que fan pudor de carn crua i una mica passada?

Intentaré explicar-me.

"Gran Hermano" "Supervivientes" "Hotel Glam" "El Bus" "Confianza ciega" "La isla de los famosos" "Popstars" "La granja de los famosos" "Supermodelo"... podrien ser exemples del que la gran massa demana dins l'àmbit televisiu. Com ja és ben conegut, aquests són espais en els quals l'atracció per les misèries dels altres esdevé el principal reclam. Atrauen (com alguna cosa que fa pudor a les mosques) la xafarderia per les intimitats més primàries de personatges anònims o famosos; els ulls escrutadors que analitzen sense ser vistos, arrapats al sofà de casa, substituint els propis reptes vitals pels fracassos exposats públicament; la sed de morbositat; el plaer pel dolor aliè... Aquests són els productes que atrauen un major nombre de ments d'Homo sapiens. Avui per avui, els Homo sapiens, en la seva gran majoria, consumeixen aquesta mena de productes.

Tenint en compte això, em preocuparia descobrir que les visites del meu blog augmenten, perquè potser voldria dir que allò que ofereixo té alguna similitud amb el que ofereixen espectacles com els que anomeno o publicacions de similars continguts. Em preocuparia, potser, també, que allò que escric o que publico es vengués amb la mateixa avidesa que "La Caja" o que "Sálvame".

Cert és que alguns productes es venen molt, i són de qualitat; per exemple les novel·les de Jaume Cabré; si bé les xifres de vendes dels bons llibres es queden curtes si es comparen a les estadístiques dels estirabots de la Belén Esteban, les faltes de respecte als convidats del Jorge Javier Vázquez, les baralles dels "pavitos" i les "pavites" dels grandes hermanos, les pixarades a la dutxa de la gran hermana Milà, i tot el reguitzell de brams dels primats que no saben que ho són que s'escolten l'artefacte que presideix la majoria de llars de la humanitat.

En aquest sentit, ser minoritari és reconfortant.

.

.

La sorpresa més bèstia és ser.

Ahir, em vaig despertar de la migdiada (que gairebé mai no faig) i vaig tenir una d'aquelles sensacions úniques, difícils d'explicar, que alguna altra persona m'ha confiat que també sent esporàdicament. S'assembla al Deja Vu, però no ho és; diria que pertany a la mateixa família de sensacions. Consisteix en experimentar per un instant la sensació d'impossible, de sorpresa, de vertigen, pel fet de ser. I abans que se m'oblidessin les paraules exactes que dins del mateix son, un instant abans de despertar-me, vaig pensar, les vaig escriure al facebook:

La sorpresa més bèstia és "ser"

Avui hem tornat a la riera de les rodalies de la Torre de l'Àngel a l'hora en què la muntanya es tenyeix de roig; la sorpresa d'ahir ja s'havia apaivagat; ve quan vol; suposo que per evitar que m'enfonsi en la rutina i m'oblidi de l'excepcionalitat de ser. Hem de contemplar el fet de ser com un privilegi, com un misteri sorprenent; com sorprenent és que siguem qui som. Per què no som un cargol? Un ocell? Una guineu? Per què no som una altra persona? Per què hem nascut com a "nosaltres"? Per què les coses són?

Tenia una altra cosa a escriure que em semblava fascinant, però se n'ha anat. Em passa sovint. Quan torni, si torna, l'escriuré. També és veritat que de vegades aquests pensaments fascinants se'n van per a no tornar mai més; però això no deixa de ser fascinant, també. Algú va dir que no prenia mai notes perquè allò que valia la pena no s'oblidava mai; no és el meu cas. Moltes vegades haig de córrer a apuntar les idees, perquè fugen, i les millors, a cops, no tornen.

.

.



Nova proposta del blog de "Grans preguntes que no em deixen dormir": ¿quantes persones caldrien per a reconstruir de zero la nostra civilització?

El blog "Grans preguntes que no ens deixen dormir" ens proposa un tema de debat: "Quin és el mínim nombre de persones que caldria per reconstruir la nostra civilització?".

Deixò escrita, a continuació, la primera resposta que se m'ha passat pel cap i que he penjat com a comentari al blog abans citat, i us convido a visitar el post de debat i a afegir-vos a la reflexió:

El nombre seria molt petit. De fet, fa uns setanta mil anys, el nombre d'individus Homo sapiens a tot el planeta es va reduir a 1000, a causa de la catàstrofe de Toba. Un volcà gegantí va entrar en erupció al llac de Toba (nord de Sumatra) i les temperatures van caure en picat; la mortalitat va ser brutal i es va haver de tornar a començar. Per tant, en aquest cas, amb mil n'hi va haver prou. I si tiréssim més enrere, i arribéssim a l'origen de l'espècie Homo sapiens, fa entre 200.000 i 300.000 anys, ens trobaríem amb un petit grup d'individus africans, diferents als individus de la resta de grups (tot i que la diferència no era evident a primer cop d'ull), que segurament no sumaven més de cent o dos-cent individus.

Tiro tan enrere, perquè la civilització, tal i com la coneixem, depèn de la totalitat dels coneixements anteriors. La nostra civilització no va començar a finals dels XVIII, amb l'energia del vapor, ni a les acaballes del XIX, amb els motors de combustible fòssil o els primers generadors d'electricitat, sinó que és l'herència de centenars de milers d'anys d'un procés d'error i aprenentatge que no ha abastat només els coneixements, sinó també les actituds, els mètodes de fer i els mètodes de raonar.

Si tornéssim a començar de zero, n'hi hauria prou amb un nombre encara més reduït que el que hi va haver a la primera evolució tecnològica; no només perquè sabem més coses, sinó sobretot perquè tenim una visió més objectiva de la realitat quant a mètodes de raonament i de treball. La manca d'especialistes seria solucionada amb temps. Potser la pregunta més que "quants individus caldrien?" seria "quant de temps caldria?".

L'altre dia, veient volar un avió, em vaig fer una pregunta que té una certa relació amb el tema que tractem:

"D'acord que fer un avió és un procés difícil, però... un cop vam inventar el primer avió... com diantres vam aprendre a volar? És evident que el primer pilot, la persona que va pujar per primera vegada al primer avió no havia volat abans. Com va aprendre a volar? A força d'accidents?"

.