Caldes d'Estrach, quan plou al maig...

Caldes d'Estrach, quan al maig plou, és una festa. Una festa de colors contrastats, com si haguessin decidit vestir-se amb roba neta. Les façanes dels indianos s'alcen enmig d'un silenci humit, en una tarda en què tothom fuig d'aquesta benedicció d'aigua que cau del cel i que ho fa tot nou. Caldes és al final d'aquella línia recta que surt de Terrassa i que va cap a l'est; la línia que va cap a l'est es capbussa a Caldes dins la mar, i em porta records de sal i sorra en llibertat, quan tot era un xic, només un xic, més salvatge.

La vida d'un poble s'emmiralla a la llum de la pluja, i als carrers de cada dia, buits de turistes, plens del millor, que és el de sempre. La felicitat, mai no em cansaré de dir-ho, no és un viatge a Cancun, sinó un passeig tranquil i sense pressa per la rambla de qualsevol poble de casa, l'olor del pa dels forns, la brillantor dels bassals, el graó desfet de la sorra de la platja allà on la riera regala l'aigua al mar, la rialla dels més joves, la forma gastada de les voreres, les passes d'una àvia, i sobretot, el cop del vent del poble, de cada poble, de cada paisatge... un buf que porta la quantitat exacte d'humitat que assenyala la identitat del lloc, les flaires i la vida... aquell cop de vent que ens saluda quan tornem d'un exili dur i desesperançat; i que ens fa saber que som a casa, que som a la llar.

"La idea d'Europa" a la Jazz Cava

Pels qui encara no l'heu vista, especialment de Terrassa i del Vallès, aquest dijous, 23 de maig, a les 19h, arriba “La idea d'Europa” a la JazzCava. L'aforament és limitat i cal confirmar l'assistència a: internacional@terrassa.cat

L'obra reprodueix i encarna les paraules de George Steiner sobre Europa, que als temps que vivim haurien de ressonar a les orelles i als cors de tots els ciutadans.

Us enllaço cap a l'escrit que vaig penjar en aquest blog després d'anar-la a veure:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2010/10/la-idea-deuropa-doscar-intente-sala.html

.

.

L'Eurovisió, l'Iñigo, la Bonnie Tyler, els ideals de 1976 que s'han perdut. La marxa enrere dels crancs malgrat que l'Iñigo i la Bonnie Tyler ahir hi tornaven a ser.

Corria l'any 1976 , i a Holanda, guanyava a l'eurovisió la cançó britànica “Save your kisses for me”, interpretada pel grup “Brotherhood of man”. L'Iñigo, que ahir mateix, a ple 2013, va fer de comentador del festival, es consolidava, en aquell 1976, en estrella mediàtica amb el programa “Directísimo”, i la Bonnie Tyler, que igualment ahir, al mateix festival i a ple 2013, representava a United Kingdom, començava en aquell 1976 a assajar el seu famós “It's a Heartache”.

En aquella època, l'estat espanyol es movia per, aparentment, desempellegar-se d'un segrest de quatre dècades, Catalunya anava desfent cadenes i recuperant llibertats. La Costa Brava romania encara força verge, i es podia sentir la tonada del “kissis for me” a la piscina del Camping Cala Gogo; més enllà ja no, perquè si et movies per la costa d'entre les poblacions, els espais eren notablement virginals (si més no, molt més que ara); molts d'aquells espais, trenta-set anys després, són ja ciment, o rajoles, o camps de golf, o “camins de ronda maquíssims”, per on els i les turistes del ramat de Barcelona passegen amunt i avall les seves sabates de pobre vergonyant que vol semblar triomfador, mentre van deixant el rastre dels seus sentors de perfum enmig d'uns pins que enyoren el paisatge de la seva llar perduda.

Al 1976, creixien amb força les llavors dels moviments que lluitaven per la llibertat d'apropar-se nus a la platja; i a molts racons d'Europa s'afermaven els ideals socialdemòcrates que construien l'estat social amb els impostos de tots, deixant enrere l'imperi del capital que posava les persones i els seus drets al servei de la producció industrial. D'altra banda, el català anava agafant posicions, molt lentament, en el camí esperançat de l'educació, arribant, anys més tard, a convertir-se en la llengua vehicular de l'ensenyament. El món, especialment a Europa, i malgrat la guerra freda i les dictadures que encara bullien, era com una mena de flor que s'obria i que movia a l'esperança.

Els que forjaven aquest futur de llibertat es van anar morint; dècades més tard, els seus fills es van enamorar dels diners i del poder, i es van pensar que s'ho podrien emportar tot sense que es notés gaire; va tornar la prioritat de la producció per damunt dels drets de les persones; la nuesa i l'estètica natural va tornar a ser proscrites pels esnobs vergonyants de la gran crisi de l'especulació financera; els governants espanyols van convertir de nou el català en una llengua folcklòrica de segona categoria; la llei de costes va arribar als nivells de 1969, quan un “xiringuito”, un complex d'apartaments o qualsevol altre artificialitat, podia desfer unes dunes verges amb la justificació sagrada dels diners. Al mateix temps, els indicadors d'alarma naturals del planeta es van disparar sense que això provoqués cap modificació substancial a les polítiques mediambientals.

L'Homo sapiens es va anar convertint a poc a poc en una societat d'insectes que adoraven l'eficiència i la imatge.

El que va passar després, us ho escriuré un altre dia.

Quan vingui la mort, que em trobi vivint.

Si ve la mort, seré encara més fidel a la vida; i gaudiré fins a l'última ranera de tot allò en què crec, que és la llibertat, la natura salvatge i la nuesa; la realitat de la mort em farà més fidel a la vida a la qual pertanyo. El besllum de la vida, i tot això de lluminós i bell que transmet, em comunica una sensació d'esperança per a totes les persones. Si Déu no fos amor, no voldria que existís. Si Déu no fos amor, no mereixeria existir. Si Déu castigués els qui actuen segons són, Déu no seria amor. Si a l'altra banda em trobés algú abandonat de Déu, no tindria pas cap interès en fer companyia a aquest Déu. Si Déu donés a algú per condemnat sense remei, aquest Déu no seria el meu Déu; ni jo, d'ell. Si només hi ha una vida, ja m'està bé. Si per contra la vida no s'acaba mai, i vivim per sempre; també m'està bé. El que no m'estaria bé seria tenir una vida, tan bella com la que ens han regalat, i que algú, qui fos, em posés com a norma “no poder viure-la”.

L'esclavatge de les tradicions, normes i protocols.

Imatge de http://www.shorpy.com/ que representa la norma de bany de principis del segle XX als Estats Units, i que no supera els 512 pixels tan com demana aquest web.
.
.
.

Totes les cultures i estats del món tenen les seves elits, que viuen lligades a unes tradicions, normes i protocols allunyades del natural; són pobre gent esclava.

Encara és més fotut quan els grups amb menys recursos s'encadenen a les mateixes tradicions, normes i protocols; sense més raó que el fet que sigui “el que toca”. Aleshores tota la població és autènticament esclava.

Un marc legal dissenyat per a no permetre la llibertat dels pobles de l'estat.

.
.

Junqueras: 

"El marc legal espanyol no és apte per fer la consulta, perquè està dissenyat per no poder-la fer" "La legalitat espanyola no és neutral" "El problema de Catalunya no és el fet de ser una nació sense estat, sinó formar part d'un estat que li va en contra"

Dóna gust escoltar un polític que explica la realitat amb tanta claredat: no es vol permetre opinar el poble català, les forces unionistes no volen la llibertat de decidir, volen la unió encara que el poble no la vulgui; i tenen por de la democràcia.

La constitució va ser redactada amb la por als militars franquistes arrapada a la pell; militars adoctrinats que tenien els fusells a les mans.

Espanya és la mateixa Espanya que va torturar i destruir el nostre GRAN GENERAL VILLARROEL, el qual mai no ha de ser oblidat. La mateixa Espanya que sent aversió, dissimulada o no, vers la nostra realitat cultural i nacional i que ens nega com a poble. 

La paraula nació atribuïda a Catalunya és una pesta per als espanyolistes que senten terror davant d'una hipotètica pregunta al poble. El poble, segons ells, no ha de poder decidir, no ha de poder ser lliure per marxar. Són espanyolistes abans que demòcrates; i no senten vergonya d'això.

Tingueu per segur, feixistes,

que el meu país serà lliure,

que el meu país podrà viure,

que el meu país podrà escriure,

lletres de llibertat.

Tingueu per segur feixistes,

que el meu país parlarà,

i la vostra por pudenta,

ben enrere quedarà,

ben enrere quedarà.

La vostra estructura negra

de misèria i de maldat

que no entén cap més bandera

que la que ens heu imposat

es desfarà com la sorra

quan la mar la va esfondrant

el meu país, ni que us pesi

trobarà la llibertat.

Tingueu per segur feixistes

que el poble no callarà.

Ni que li tapeu la boca

la terra sobreviurà.

Avui la platja emmalalteix

Els importem una merda. Per ells no som un poble. Recordeu-ho!

Avui el Tribunal Constitucional Espanyol ha dit que li és igual la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, és a dir que li importa ben poc el que senten pensen i creuen els representants del poble de Catalunya, és a dir que, segons la “Constitución Española”, l'opinió del Poble de Catalunya no importa. De tot això es pot deduir que, a ulls d'Espanya, el Poble de Catalunya com a poble no existeix, no té veu política, no té res a dir; el que digui el poble de Catalunya és una tifa punxada en un pal; o altrament dit, el Parlament de Catalunya és un Parlament per a contentar les ovelles i les vaques del ramat, tipus Navarro, que se senten cofoies de l'autonomia i de l'”estatutet”, i que mentre el Parlament digui coses boniques serà tingut en compte, però que quan pretengui ser la veu del poble serà enviat a la merda amb bones o males paraules.

Prenem-ne nota.

Amics del llamp

.

.

Vencem els amplis espais de temps en què la calma no empeny les veles i el vaixell llangueix amb la sensació que la vida s'esmuny sense ser viscuda, caminant cap al cim sota la tempesta. 

Quan avancem cap a un destí lluminós, tant se val si les boires són fosques; la llum perlada dóna ple sentit al viatge, i ens fem amics del llamp i còmplices de les flaires del bosc. Absorbim d'aquests paratges aquella ànima que, malgrat les ombres tedioses pròpies i alienes, ens cal per moure'ns enmig d'un món que adora la imatge i el poder. Retrem tribut a la lentitud de la vida per a no perdre'ns cap trepitjada, cap mirada, cap silenci, cap somriure fugisser, sense esperar res més que el trajecte sota la tempesta i la bellesa de tot.

Quan trepitgem el bosc, el temps perdut es converteix en el sentit de la vida, i albirem un món més lliure i més verd per als nostres fills i per als fills dels nostres fills. Confiem en aquesta natura que ens sosté amb el palmell de la seva mà; li agraïm la vida i la bellesa, i sabem, per ella, que tot val la pena.

La dignitat de les vaques, que pensen i estimen

.
.
Això va passar l'altre dia, dimecres 1 de maig, i unes quantes persones ho vam poder veure.

De les desenes de vaques que pasturaven, una se'ns va acostar trotant i va passar de llarg. La vaca caminava de pressa i mugia amb expressió d'angoixa a la mirada. 
Tots sabeu com n'és de tranquil·la la mirada d'una vaca; aquesta no n'estava pas. S'acostava freturosa arran de precipici. Cridava vers el buit; no sabíem per què ho feia. Girava la testa, mirant la persona que cada dia li acostava el menjar i que sovint li ordenava d'anar a pasturar o la tancava a l'estable. La vaca mirava aquest guardià, que d'entrada no entenia per què l'animal s'amorrava gemegant al precipici. 
La vaca el mirava a ell, després mirava el buit, i s'angoixava. El guàrdia li va cridar: “Quieta, vaca, quieta!” i va abocar el cap per a mirar espadat avall. Hi va veure un vedell estavellat que semblava que encara es movia. 
L'home va córrer pel camí que vorejava el prat i que baixava fins a sota del precipici. Va carregar amb els seus braços el vedell petit, de no més d'una setmana de vida, mentre la vaca mare esbufegava i mugia. Va deixar el vedell a terra, el qual va trigar pocs segons a sostenir-se amb les quatre potes. La vaca mare va deixar de mugir i s'hi va acostar tranquil·la. 
El vedell intentava de mamar. La vaca mare lluitava contra l'instint que la forçava a donar cosses al vedell, que en agafar-se als mugrons clivellats li provocava dolors insuportables. I la mare vaca tornava a acostar-se al vedell compungida; li llepava les ferides, l'olorava, intentant valorar-ne els danys. A l'últim, el vedell va aconseguir de mamar.

Els animals, i sobretot els mamífers, som si fa no fa iguals, cada espècie amb la seva peculiaritat. 
La nostra peculiaritat és la tecnologia i la intel·lectualitat, i la considerem superior només perquè és la nostra peculiaritat. 
Tots els animals formem part d'una mateixa vida que evoluciona com pot. Venim tots de la mateixa mare unicel·lular originària. 
Els Homo sapiens no som els únics que estimem, no som els únics que tenim consciència, no som els únics que pensem, no som els únics que tenim constància d'un jo. No som superiors als altres animals; som una de les tres espècies més poderoses, les altres dues també poderoses són insectes. 
Per molt que ens humiliï evidenciar-ho, som animals similars a les vaques, i no val a dir que elles actuen per instint. L'expressió “per instint” és una etiqueta que ens han plantat els educadors del segle passat, que ni sospitaven que els Homo sapiens som una espècie més. Les vaques pensen, els ximpanzés pensen, els cetacis pensen, els gossos pensen... la majoria de mamífers, i algunes altres espècies, pensen; i a més, són cosines nostres. I els Homo sapiens actuem moltes vegades per instint, encara que aquest instint sovint actua construint un pensament que el disfressa de racionalitat. 
Més que sentir-nos humiliats, aquesta evidència ens hauria de moure a considerar molt més les altres espècies, que no són tan poc dignes com alguns antropocèntrics creuen. 

"Per què hi ha mal?" o... "El regal constant que significa llevar-se cada dia"

El mal és conseqüència de la necessitat de competir. El fet d'haver hagut de competir amb els individus de la nostra mateixa espècie al llarg de centenars de milers d'anys, i de competir també com a espècie, en contra de les altres, per a sobreviure, ha fet que la selecció natural beneficiï la presència de pulsions violentes dins la informació genètica. Aquestes pulsions (o coordinacions hereditàries) sovint són responsables no només d'actes inconscients de brutalitat, sinó, en el cas dels Homo sapiens, de l'existència d'idees i de pensaments elaborats per la part racional i conscient del cervell, però esperonats i ordenats de forma imperceptible per aquestes mateixes pulsions no conscients. 

Els pensaments, de vegades, són l'efecte que es produeix a la part racional i conscient del cervell a instàncies de la part inconscient que està al servei de les pulsions o de les coordinacions hereditàries, moltes de les quals les compartim amb la resta d'espècies. Si no haguéssim hagut de competir, no tendiríem ni a la violència, ni a la mentida, ni a la guerra, ni a l'odi, ni al menyspreu... totes aquests elements “no ètics” han aparegut per mutació i s'han escampat pels gens exitosament a causa de la seva utilitat per a la supervivència. 

Les actitud que els humans etiquetem com a “no ètiques” són conseqüència de les pulsions que ens han permès sobreviure, reproduir-nos, controlar l'entorn i al capdavall configurar-nos com a espècie. L'odi és un fenotip mental conseqüència d'una pulsió que ha tingut èxit evolutiu perquè ens ha mogut a cops a allunyar-nos i altres vegades a destruir els qui posaven en perill la nostra supervivència, la nostra capacitat de reproduir-nos o les nostres possibilitats de controlar l'entorn.

Això no justifica en cap cas que hàgim de contemplar l'odi com a instrument d'actuació; l'aparició de la consciència superior, de l'empatia i de l'amor, com a fenotips triomfadors, ens obliga a fer tot el possible per a eliminar les accions o les decisions fonamentades en la violència o en l'odi. El fet que hàgim picat amb un martell contra el marbre per a construir una estàtua, no justifica que després piquem amb el mateix martell contra les formes ben definides de l'estàtua un cop aquesta ja ha estat aconseguida.

Amb aquests raonaments el que vull dir és que és la pròpia natura la responsable d'aquesta tendència nefasta al mal que experimentem, sense que això justifiqui que nosaltres, com a consciències superiors, la tolerem en nosaltres mateixos. Podríem dir que hem d'esforçar-nos en defugir-la i en adquirir un comportament humà superior, però que això ens costarà, i que les nostres caigudes han de ser compreses i redreçades més que no pas condemnades i/o convertides en un motiu per a destruir una persona o per a condemnar-la a qualsevol infern.

Quan contemplem l'ésser humà en tota la seva bellesa, la seva capacitat d'estimar, d'oferir amor i tendresa, la seva vulnerabilitat, la seva feblesa... només podem sentir compassió i un amor profund que va més enllà dels sentiments, o que en tot cas prioritza els sentiments de l'ésser humà al qual estimem i al qual volem feliç i lliure més que no pas els nostres. Aquesta contemplació ens mou a evidenciar la necessitat de no donar ningú per perdut mai; ni en aquest univers ni a l'eternitat. Si déu existís, que ningú no ho sap, no podria ser pitjor que cap de nosaltres, no podria tenir menys sentit de la recuperació humana, no podria obviar la presència natural de les pulsions violentes i "no ètiques" que l'univers que habitem i que no hem dissenyat nosaltres ha sembrat als nostres gens; no podria no estimar-nos; no podria deixar de buscar-nos en la foscor, no pas perquè l'adorem com han fet i fan els primitius ni que duguin tern i corbata, sinó per tal que estimem, per tal que ens admirem de la bellesa de ser, per tal que procurem pels que ens envolten totes les benediccions naturals que el planeta i la vida ens regalen, per tal que somriguem i ajudem a somriure els altres, per tal que desfem les xarxes de la por que apaguen la llum de la vida, per tal que desintegrem la desesperança i instaurem l'esperança més absoluta i més profunda per a totes les consciències, per tal que no tinguem por de la bellesa i ensenyem els altres a no tèmer-la, per tal que combatem la filosofia de la por i de l'ocultació, que podreix la matèria viva enclaustrada a les masmorres de la resignació, de la prudència i del terror, per tal que proclamem que creiem en l'ésser humà d'una manera incondicional, en les seves possibilitats de rectificació, d'aprenentatge, i de perdó sens límit, de reinserció, de resurrecció diària respecte una mort que es fonamenta en la ceguesa vers el privilegi d'existir; aquesta ceguesa mou a no plorar de felicitat pel fet de ser i de gaudir cada matí que ens despertem, pel privilegi de poder estimar al llarg de tot el jorn.

Cada dia que vivim és un regal més valuós que tots els diners del món junts: ens planten al davant, al costat, ben a prop, un feix de cors que podem estimar amb majúscules, pels quals ens podem preocupar, als quals podem fer saber que ens tenen pel que necessitin, pels quals podem treballar per fer més feliços, més sans, més savis, o més contents... sense que aquest desig busqui cap mena de compensació fora del goig de veure que de debò aconseguim millorar la seva existència i que de debò aconseguim estimar-los. Cada situació que se'ns presenta és un regal indescriptiblement valuós: la confiança que tot el poder de la natura diposita en nosaltres.

Des de la nit dels temps, les lleis de la natura han treballat per arribar a l'instant de cada jorn en el qual l'existència ens planta davant d'unes persones per tal que les estimem i perquè els dediquem la vida i la il·lusió. Les religions que converteixen en absolut el sistema jurídic de premis i de càstigs per damunt del sentit superior i definitiu que ens mou a estimar i a ser estimats, a perdonar i a ser perdonats, a créixer i a progressar sens límit, són en realitat religions idòlatres que converteixen un instrument humà de convivència tribal en paraula divina d'un suposat déu justicier al qual fins i tot defineixen en funció de la seva tasca de castigar i de premiar. Si déu és, no pot ser pitjor que un metge, ni pitjor que un psiquiatre... no pot renunciar a ser l'origen de tot aquest amor que ens envolta i que se simbolitza en la bellesa esclatant de la natura amb tota la seva força, empenyent vers la vida i l'alegria.

Del Castell de Montesquiu al Castell de Besora (II)

Tornem a Montesquiu en un dia radiant. L'any passat hi vam venir i ho vam deixar escrit en aquest blog:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2012/03/del-castell-de-montesquiu-al-castell-de.html

 Avui, després de cuatre dies seguits de pluges intenses, l'aire és net i clar. El Sol encén els colors del paisatge. El terreny s'enfila fins al cel. Al davant, el castell de Besora; a l'esquerra, el Puigmal nevat de cap a cap; a la dreta la plana de Vic. Desenes de vaques de mirada calmosa ens miren tranquil·les. Una mare vaca s'apropa a un precipici cridant amb angoixa; el ramader descobreix el seu vedell que havia caigut i el rescata; encara és viu i la vaca mare respira alleugerida.

Sens dubte, un dia immens.

Cole Porter, per sempre...

Poca gent sap que la major part de cançons d'amor de Cole Porter foren escrites pensant en homes; l'homosexualitat d'en Porter, malgrat els seus matrimonis amb dones, va ser negada per la mentalitat hipòcrita i puritana dels estudis de Hollywood. Tot i això, els temps d'en Porter, durant les seves estades a París, van ser temps de llibertat; les nits de París bullien de diversió i art; eren freqüents les tertúlies amb Hemingway, Picasso, Rubinstein, Stravinsky, Scott Fitzgerald, Coco Chanel, Elsa Maxwell... La vida de'n Porter fou un devessall de daltabaixos, barrejats amb una immensa llibertat creativa.

L'harmonia de les seves melodies camina per rutes no escrites, ran de la frontera de l'exotisme i del misteri musical. Endinsar-se en la textura de la seva música és com avançar per un paisatge bromós, i alhora lluminós, enmig d'una boira baixa que emplena l'escena. Les llenques del fum de la boira s'enlluernen amb llums ara groguenques, ara morades, ara blavisses. I en aquest entorn, apareixen edificis antics, clàssics amb un punt d'heterodòxia que s'esforça en mantenir intacta l'elegància de la creativitat. Porter trena melodia allà on sembla que no n'hi poden haver; i un acord impossible i inesperat acaba brollant quan aparentment no toca; però que resulta que no només toca que hi sigui, sinó que pel fet de ser-hi la cançó es converteix en obra mestra. Els acords inesperats es converteixen en el seu segell, i l'amor que es desprèn de la seva obra adquireix una identitat que esdevé una sola realitat amb la llibertat del sentiment.

Els moralistes l'acusen d'hedonista, de viure com un milionari sense privar-se de cap plaer, de passar-se el dia dins les piscines de les seves mansions, d'acabar alcoholitzat als últims dies de la seva vida, de mantenir matrimonis de conveniència amb actrius que igual com ell vivien la seva homosexualitat d'amagat en un món que devorava els diferents... Però el cert és que aquest senyor vivia en llibertat, fidel a la bellesa que buscava, que trobava i que creava, sense fer mal a ningú. Em resulta fastigós pensar que hi ha gent que el considera a l'infern només perquè va viure a la seva manera, només perquè va intentar exprimir de la vida tot allò de bo i de bell que té. Els qui el condemnen són els mateixos que mai no podran crear, perquè la creativitat necessita d'avançar per les rutes valentes de la llibertat, defugint la por al fracàs, al ridícul o a la ruïna. Els camins de la creativitat no existeixen, perquè la creativitat exigeix dibuixar cada jornada nous camins vers una bellesa que no segueix mai els mateixos paràmetres i que es regeix per unes lleis que es desprenen de la pell i de l'instint. Podem ser pebre, sal, picant o dolç... però no podem permetre que la nostra vida sigui insípida perquè les normes del protocol de la societat que hem inventat ho exigeixen. Al capdavall, les nostres vides seran valorades pel fet d'haver estat fidels a allò que estimem i que considerem sublim.

Des d'aquí, un record afectuós a Cole Porter.   

El següent enllaç us du a una web on podreu escoltar l'essència de cadascuna de les seves cançons:

http://www.coleportersessions.com/?navigatieid=1

L'únic capital que val

Aneu al golf. Aneu al golf? I a l'espà. L'espà?

Sempre amb un somriure malparit als llavis; que no és als ulls.

Els ulls us ploren enfonsats als solcs;

escrutant,

sibil·lins, els gests d'aquells votants

que sospiteu que són qualssevol cors que aneu trobant.

Votants. Futurs votants.

Constructors del vostre petit regne de taifas d'euros i fons d'inversió.

Suissa estimada, que verda que ets!

Sopars de partit, congressos, copets a l'espatlla, lluita de grups de poder.

Els de l'un, els de l'altre; sotsdirector, sotsecretari, delegat del govern, candidat al senat...

"Que listo que es Alberto, y que planta que tiene";

sentor de perfum pujat de Pedralbes amunt;

menyspreu a la mirada que es clava a les sabates de vint euros;

orgull de classe que venç el complex profund de saber-se orfe d'empatia i sensibilitat,

escalant graons a la cursa del poder.

“Que viva el Rey!

Que viva Dios!

y si el obispo rie,

riámonos, riámonos”.

La vida se'ls fon en un món diferent al de tu i jo;

el nostre món és fet d'alzines i massís roig; flaire de farigola i romaní; arrels al cor, i fent camí

lluny d'uniformes i de protocol.

Odiem la gespa empresonada als jardins de Monterols, 

arran del golf dels del poder i el banc.

Perquè tu i jo

som del massís i els Òbits, 

de la quitxalla bruta arrencant cançons;

somrient des del profund

amb llavis i ulls;

muntanya amunt;

petons a cucs, tresors ocults

de nit al bosc;

un petó escadusser als matolls,

independència i llibertat;

nuesa i igualtat;

parracs al jec;

un tronc de banc;

un bany en boles al barranc obscur.

I com va dir aquell Joan:

“faré una cabana

de pedra i de fang”.

I som aquests

els qui hem de fer marxar

al tuf de golf, al tuf d'espà;

pagat amb la suor del teu germà;

de l'avi que no cobra;

del pare que plorant;

no pot comprar ni els llibres escolars.

I som aquests els qui hem de dir d'un cop

que el capital s'ha mort;

que l'únic capital que val

és cor i és carn.

Somriure amb els ulls

 Res no és absolut fora de la necessitat que somriguis. Ni déus, ni dogmes, ni lleis, ni protocols, ni reis, ni diners, ni prestigi, ni ambicions... Has de somriure d'aquella manera que fa que ni que et tapis la boca per amagar el riure, et somriguin els ulls i et delatin. Ningú no t'hauria de prohibir somriure, ni riure, ni riure amb els ulls, amb aquell somriure que s'encomana, amb aquell somriure que quan em mira força el meu somriure. Els professors haurien d'aturar les classes quan descobreixen algun alumne que somriu i mirar-se'l, per a somriure amb ell, per aconseguir que la classe sencera somrigui, amb aquell somriure que s'encomana i que força a somriure. Hi ha poques coses més importants que somriure; però em refereixo a somriure de debò, que és quan se somriu també amb els ulls i no només amb els llavis, i per dins, i d'aquella manera que es força a somriure a qui et mira. Faria falta ensenyar a somriure de debò la gent; hi hauria d'haver una assignatura que fos somriure; si existís aquesta assignatura, i els infants l'aprofitessin, cap d'ells no seria especulador, ni agent de borsa, ni polític mentider... en tindrien prou amb el somriure. Si les persones fossin capaces de somriure de debò, no buscarien no se sap ben bé què dins dels bassals de fems.

Dedico aquest petit escrit a aquella persona que quan em mira somriu i em fa somriure.

Obsedit per la natura (entre d'altres). El camí d'un diumenge a la tarda a Sant Llorenç del Munt.

OBSEDIT

.

En realitat, quan l'obsessió té com a matèria una realitat que ens emplena de plaer, que ens construeix i que ens allibera, du per nom "passió". No renuncieu mai a la "passió". La vida es fa d'instants apassionats.
Sovint la solució de la vida passa no pas per eliminar les idees o principis que emplenen tothora l'esperit, sinó per escollir bé quines obsessions/passions convé tenir i gaudir. 
La meva principal obsessió és creure en l'existència de la bondat, i concretament en l'existència de la bondat a les persones. La meva segona obsessió és la natura en tota la seva intensitat i integritat.

La meva tercera obsessió és la lentitud i la calma, el gaudi de la vida, incloent-hi la feina ben feta. La meva quarta obsessió és l'art, les mans que fan fang, els ulls que descobreixen creacions al món que ens envolta. 
La meva cinquena obsessió és l'aigua. 
Hi ha moltes més idees, o inspiracions fixes, que m'alimenten i que em motiven; les agraeixo totes, perquè m'ajuden a no deixar entrar altres obsessions que podrien ser tòxiques. 

.

.

Obsedit amb tu

i les teves onades;

l'alè de la sal,

les alzines blanques,

quan el sol al tard

les encén, i allarga

la claror i la pau

que alenteix la tarda.

Obsedit per tu;

la pell color d'aram,

la brisa i el vent,

que asseca les sines

de corbes suaus

traçades pels signes

dels astres del cel

a la nit dels dies.

Obsedit pel déu

de l'amor que emplena

serres i espadats,

obagues i balmes;

que emmotlla la neu

amb la llum tan blanca;

el mig got és ple

de licor de calma.

Ben a poc a poc,

obsedit camino,

per camins curulls

de gent bona, i miro

cada gest que el fat

em regala al rostre

dels qui em vaig creuant

a aquest país nostre.

Crec que la bondat

existeix, i em menjo

obsedit els versos,

que el temps vol escriure,

que sé que són certs,

que sé que són lliures.

Obsedit pel fang

que afaiçona l'àngel

que ven collarets

a maó al crepuscle,

ben arran del drac

que brama a la sorra

mentre el sol es mor

i la lluna plora

tremolors al llom

de la mar, i el riure

d'alguna obsedida

pel dolç goig de viure.

Obsedit retinc

cada bri de platja,

cada glop de vi,

cada crit salvatge,

cada vers que el vent

escriu a l'onatge,

cada jorn senzill

en aquest viatge.

No vull ser obsedit

per cap més miratge.

.

.

Les imatges són d'aquesta tarda (diumenge) al camí que puja a la Mola. Sant Llorenç del Munt és una altra obsessió meravellosa.

Us presento el meu segon llibre de Sant Jordi: "L'Art de ser escoltat per trenta adolescents alhora"

Tot i que ja fa uns dies que el tinc a la venda, ha arribat ja en paper, i he considerat adequat presentar-lo com es mereix. 

Igual com “El vestit més bell” (el llibre que vaig presentar la setmana passada), aquest recull també baixa del blog “Nuesa Literària”:

L'ART DE SER ESCOLTAT PER TRENTA ADOLESCENTS ALHORA

Tracta sobre el tema de l'educació, concretament de les estratègies (i sobretot de l'actitud i de la mentalitat) amb les quals un professional de l'ensenyament, sempre segons la meva opinió i experiència personal, convindria que s'enfrontés a trenta alumnes (tots alhora) per tal de merèixer ser escoltat, per tal de captar-ne l'atenció, per tal d'aconseguir silenci, atenció, motivació, entusiasme, si es pot.

Igual com al llibre de la setmana passada, m'adono llegint-lo posteriorment, que tot convergeix de nou a l'amor. La setmana passada amb “El vestit més bell” era l'amor a la natura i la unió amb la natura; avui, amb “L'Art de ser escoltat per trenta adolescentsalhora” tot convergeix en l'amor a les persones, en l'estimació a les persones que caminen pel difícil país del creixement, amb totes les ventades enfurismades que ataquen l'alegria, l'esperança, l'auto-estima. Tot rau a l'amor. L'autoritat és un pacte d'amor no escrit entre algú que respecta i algú altre que respon respectant, entre algú que mostra la porta de l'aprenentatge i algú altre que per amor es decideix a creuar-la.

És un llibre que surt dels diferents articles que he anat penjant entre el 2008 i el 2012 en aquest mateix blog que ara llegiu, i que, en convertir-se en paper, es garanteix la supervivència més enllà dels bits, dels bytes i del gran Google.

Són cent cinquanta-sis pàgines que es divideixen en les següents parts:

Estratègies i actitud

Amor i llibertat

Valors

Esforç

Diversitat

La ment i l'educació.

És un llibre que no evita parlar de la responsabilitat dels pares, dels professors i dels mateixos alumnes vers l'èxit en el procés d'aprenentatge, que no es contempla només com el resultat de passar per un centre educatiu, sinó com la conseqüència d'interaccionar entre tots a tots els àmbits de la societat. És impossible no educar al carrer, a casa, al bosc, a l'escola. L'educació transversal és present arreu i cal que es comprometi al màxim amb una missió que influeix decisivament en el futur de la humanitat.

A banda de l'amor, els altres grans valors sense el quals el pacte educatiu de l'amor és complex, són la llibertat i la igualtat de drets i dignitat.

Com dic sempre, podeu no estar d'acord amb mi; ho trobo positiu perquè crec en la diversitat de visions; però jo volia, des de la pròpia experiència, aportar la meva; i per això he escrit aquest llibre.

El podeu obtenir en PDF, sense cap cost, o bé comprar-lo per uns 9 euros i us l'enviaran a casa en una edició força correcta. En aquest últim cas, he decidit igualment no tenir cap benefici; avui dia, això de guanyar diners escrivint o opinant és molt complex, i a banda de ser complex, no em motiva en absolut.

De fet, aquest llibre el vaig posar a bubok a principis d'any sense gairebé promoció perquè volia esperar a tenir-lo en paper, i de moment ja dur setanta-set descàrregues, amb la qual cosa em sento molt satisfet.

Si us resulta interessant o útil, ja em dono per pagat.