Reencarnació? Reencarnación? Reincarnation? Reinkarnation? Réincarnation? Reencarnação? Reincarnazione?

.

Igual com em resultan interessants i misteriosos els casos de les aparicions marianes i angèliques, més o menys harmòniques amb la doctrina cristiana (un altre tema és que me'ls cregui), em resulten també força curiosos i desconcertants els fenòmens de difícil explicació que contradiuen la doctrina oficial catòlica. Aquest és el cas de Cameron Macaulay, un nen del Regne Unit la història del qual ha estat publicada pel diari “The Sun”.

El cas és que el nen, des que va començar a parlar, explicava continuament que tenia una altra família en una altra casa, en una illa, lluny d'on vivia. A mesura que es va anar fent gran va anar recordant més detalls de la seva antiga vida, fins al punt de poder recordar noms, llocs, paisatges... De primeres els seus pares es van pensar que el nen tenia algun problema psiquiàtric; el seu metge, però, va voler contrastar el relat de la criatura, i va viatjar, juntament amb el nen, a l'illa on ell deia que havia viscut amb la seva família. La descripció d'en Cameron va coincidir amb allò que van trobar; fins i tot els noms de les persones que ell recordava van ser verificats, ja que coincidien amb persones reals que havien viscut seixanta anys abans a la casa que ell va assenyalar.

El cas no és únic. A l'Índia, a l'època de Gandhi, hi va haver una situació similar; i hi ha més exemples.

Com sempre, em limito a resumir els fets, convençut que hi ha una explicació científica per a tot plegat. Algú va dir un dia que la màgia és aquella part de la ciència que encara no sabem explicar; del cas sobre el que escric avui, potser, podríem afirmar el mateix.

Us deixo uns quants enllaços perquè esbrineu més coses:

http://www.lagranepoca.com/articles/2007/07/24/983.html

La publicació a The Sun:

http://www.thesun.co.uk/sol/homepage/woman/article62529.ece

Algunes troballes a Youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=taSEQz3es0s

Un document en anglès:

http://www.youtube.com/watch?v=1RRs7fXjs_w

.

Adéu al paradís (tot i que sempre el portem a dins)

.

.

Acabem la temporada oficial de platja al mateix lloc i de la mateixa manera com la vam començar allà pel llunyà maig del 2009; retornant uns quants dies (breus però eterns dies, formats d'instants eterns d'aquells que mai mai no s'acaben) al paradís. I caminar per aquest paradís és una mica com ficar-me dins d'aquest blog, veure tothora ben alta i lluent la imatge que l'encapçala, i fugir del temps; el penya-segat daurat i els pins al damunt, sobre d'un mar de vidre.

Res millor que caminar dues hores cada dia pel bosc, i acabar unes quantes hores al matí, i unes altres a la tarda, en una cala lluny de tot arreu; lluny de carreteres, de pobles, d'edificis, de civilització, i en un entorn on la nuesa ha perdut el seu caràcter més instintiu i ha recobrat plenament una humanitat lliure de fetitxismes, de convencionalismes, d'aparences falses governades per tradicions fonamentades en la por, l'excessiva prudència, el càlcul de seduccions i el poder. Us asseguro que el bosc, el mar i la nuesa en un entorn familiar van millor que qualssevol píndoles antidepressives, i ens retornen a allò que al llarg de milenis hem estat: potser més pobres, però més lliures; potser més vulnerables, però més humans, més sàpiens, més nosaltres. A mesura que la natura recula empesa per l'ambició del creixement econòmic, nosaltres perseguim i perseguirem la natura, per estimar-la, per retre-li homenatge, per agrair-li l'ésser i els fruits que ella ens regala; per lloar el vestit amb què ella ens ha guarnit des de la naixença; per dir-li que malgrat la seva duresa i les seves contradiccions, reconeixem la bellesa d'existir, i la bellesa de tots els elements que encara no han estat taxats per la ment obssessionada de l'Homo sàpiens de l'actualitat.

I tot això caminant vers una millor comprensió i exercici de l'amor (no pas del desig) a totes les persones.

Ara esperem la tardor amb anhel; el marró i el roig de les fulles, la flaire de l'humus moll, el gemec del vent, la foscor de la nit matinadora que ens regala la llum de la celístia.

Font nova. Can Catà. Collserola

.

Collserola amaga racons plens de bellesa i misteri. Diumenge passat, vam poder passejar pels boscos de la finca de Can Catà; i vam caminar fins a la Font Nova, on vam descobrir les restes d'un edifici en runes que aparentment semblava una antiga font amb trets gòtics, i algunes pinzellades romanes. Les construccions estaven completament cobertes de vegetació. La percepció de la força amb la qual la natura torna a recuperar els seus espais, ens ajuda a adonar-nos com en som de petits, i que poc que influim en el temps i en l'espai.

És difícil que la imaginació no se'ns desboqui després de caminar entre les runes, de penetrar en habitacles que s'endinsen dins la muntanya, imitant antigues construccions funeràries o centres de culte templari.

A l'últim, i després d'investigar una mica, he descobert que les runes pertanyen a una antiga construcció aixecada per l'antic propietari del bosc: Leopoldo Gil, que el va adquirir després de tornar de Cuba, i que va gaudir, construint murs i escales d'imitació antiga en un racó del bosc on anava a dinar amb la família allà pel 1900.

Podeu contemplar les imatges, i llegir l'enllaç adjunt. Si hi voleu anar, només us heu d'acostar a Cerdanyola el primer diumenge de cada més

Quants misteris més ens amaga encara Collserola? D'aquí a poc us n'explicaré alguns més.

.

http://www.cerdanyola.info/noticies/noticia10419.html

.

Pensaments diversos. Apologia dels errors. Defensa de l'inesperat.

.

Com menys esperes, més trobes.

Com menys forma atorgues a allò que esperes; millor rebràs la forma d'allò que trobes.

Els errors acostumen a ser la llavor d'una nova vida; ens permeten viure i gaudir situacions no previstes, que potser mai no hauríem triat; ens regala la possibilitat de descobrir indrets de l'espai, del temps, de l'atzar... que mai no hauríem trepitjat si l'error no hagués esdevingut. Sense l'error hauríem restat al lloc de sempre, a la forma de sempre, a les vivències de sempre.

L'error és el motor de la creativitat. La mutació, per exemple, no deixa de ser un error en la transmissió del codi genètic, i sense la mutació no existiria l'evolució de les espècies.

L'error estètic pot ser la descoberta d'una forma nova i espectacular a la qual mai no hauríem arribat sense l'error.

..

Jardí tardoral

.

Tardor

Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre cauen fulles mortes,
color d’or i roig roent.

Guspireig rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes errabundes,
des del sostre del noguer.

Els meus peus descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel talús de les castanyes,
fins la bassa dels til·lers.

Ara canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el sol fa babarotes,
mentre l’encalço impacient.

Panteixant, guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides d’heure,
i a la teulada, els ocells.

El vent obre i tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.

Darrere els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s’arrapen a les finestres
amb un somriure de neu.

M’entrebanco a la baixada
de la molsa i els cairells.
Rodolo fins la riera,
dins l’aigua de fang burell.

Amb un tremolor a les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la basarda
de la mort als meus budells.

Per les capçades més altes,
s’escola el garbí rabent;
mentre el sostre del bosc dansa,
damunt les ombres silents.

Deso la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.

Amb el buf més dolç de l’aire,
branda nu el meu cos valent;
i em converteixo en oratge,
fins el mar, llunyà i potent.

.

El dia després de la meva mort

.

No li ha calgut al roure aixoplugar-me, malgrat que la pluja hagi estat densa, amb aquelles gotes gruixudes de finals d’estiu que amaren el bosc i que flairen aromes que el botorn escampa. Em resulta sorprenent que tot segueixi com si res, que després de la tempesta llueixi aquest sol tan esclatant que jo ja no veig, i que l’aire sigui tan net i els núvols tan blancs, i que el color de la pedra del massís de Sant Llorenç es vesteixi amb el mateix roig de quan jo era infant.

I algú gaudirà els matins serens de diumenge: la magdalena del nen a la cuina de casa, la veu de la mare mentre sonen les sardanes i els instants deturen el ritme amb una mandra dolça. I al més recòndit del bosc, dos amants fan l’amor amb delir. L’essencial és tant viu com ahir, com fa mil anys, com sempre... I la mar, exultant, aixeca l’ona i la fa esclatar al pendís de la sorra, i brolla el blanc de l’escuma, i la salabror esquitxa algú que s’ho mira embadalit, com ahir, com sempre... L’endemà de tot... és l’ara de molts, i fou el passat d’altres que encara no hi són... El dia de després és ben viu malgrat que jo ja no hi sóc; amb el bo i el dolent, el goig i el dolor, la llum i les ombres... I perviu la rialla enmig de la foscor; la goteta de rosada damunt de les fulles abans de l’alba; el cant de les granotes vora el llac a la nit d’estiu; els espetecs de Sant Joan sota d’un cel estelat; el pessigolleig de la noia quan descobreix sense esperar-s’ho la mà de qui estima damunt la seva; la primera mirada d’un nadó a la seva mare; el vagit d’un infant que acaba de néixer; el brum de la mar; l’udol del mestral; la remor del blat agitat per l’oratge; el martelleig de la pluja sobre la terra...

El dia després de la meva mort, les coses importants de la vida continuen existint encara que jo ja no hi sigui.

.

Pregària VI

Cançó que vol alçar-se vers qui s'amaga més enllà de tots els universos; perquè no s'oblidi dels qui tenen fam, qualsevol tipus de fam. Perquè no s'oblidi dels qui es pensen que no tenen fam. Perquè no s'oblidi dels qui creuen. Perquè no s'oblidi dels qui es pensen que no creuen.
Al Déu que és alguna cosa més que "un ésser més", al Déu en què cadascú creu, o a la idea de bé en què creuen els qui diuen no tenir Déu.

Ja n'hi ha prou, de fam!
Ja n'hi ha prou, de violència!
Ja n'hi ha prou, d'indiferència!
Ja n'hi ha prou, de conflicte!
Ja n'hi ha prou, de manca de llibertat!

Al Déu que ens ha fet animals; perquè ens ajudi a evolucionar fins a la humanitat.

.