Vaig fer el sopar amb el cor encongit i les llàgrimes a la comissura
dels ulls. Era una sensació com de crit ofegat, que no podia sortir
i es convertia en llàgrima; però la llàgrima tampoc no podia
sortir i pesava als ulls, i els braços i les cames feien un mal
estrany, que no hauria sabut com explicar si algú m’hagués
preguntat què em passava.
Després, tot va transcórrer amb una
normalitat aparent fins a l’hora de la revisió del dia.
Al
despatx del costat de la biblioteca, l’Elisenda i el Santi
m’esperaven cadascun en una butaca. Jo em vaig asseure a la
tercera, davant d’ells, amb les mans agafades sobre la falda. Tots
tres estàvem asseguts, però jo em sentia igualment
petita.
L’Elisenda em mirava amb una expressió dolguda, com
si fos ella qui patís. Va parlar amb veu baixa, gairebé tendra,
molt diferent de com l’acostumava a etzibar la resta de la
jornada:
—Bé, filla… ens disposem a fer la revisió
del dia. Ja saps que serà la primera de moltes. No hi haurà
indulgència, perquè el nostre deure com a educadors cristians no
ens ho permet. Hem d’ajudar-te a créixer en la rectitud, encara
que ens destrossi veure’t patir.
El Santi va assentir
lentament, sense el seu somriure habitual.
—Hem de
treballar cada dia perquè et puguem felicitar —va afegir ell—,
i, si Déu ho vol, premiar-te. Però avui… avui no ha anat com
hauria d’haver anat.
L’Elisenda va continuar, amb una
veu que semblava expressar que el que deia li costava un gran
esforç:
—Vint-i-tres minuts d’endarreriment acumulat.
Una peça de la vaixella trencada. Una taca al vestit. I una actitud
gens dolça amb Don Benito…
Vaig obrir la boca per
defensar-me, però ella va alçar el dit, posant-se’l davant dels
llavis, convidant-me a callar.
—Escolta’ns, si us
plau. Sabem que és dur. A nosaltres també ens dol. Però les
Sagrades Escriptures ens diuen que qui s’estalvia el càstig odia
el seu fill. Nosaltres no podem permetre’ns odiar-te. Hem
d’educar-te en la fe i en la disciplina, encara que això ens
trenqui el cor.
—Com? —vaig murmurar, sense poder-ho
evitar.
L’Elisenda va sospirar profundament, com si li
fes mal la meva pregunta.
—No és que no puguis parlar,
bonica. Però has d’entendre que les teves respostes han d’estar
plenes d’humilitat. Amb Don Benito has de ser dolça. Has de dir-li
«Sí, Don Benito», «Gràcies, Don Benito», «Amb la seva ajuda ho
intentaré, Don Benito»… Perquè ell també necessita rebre
aquesta correcció que Déu ens ha encomanat.
Va fer una
pausa, mirant-me amb els ulls humits.
—Avui, davant del
sacerdot, t’has quedat callada, amb aquella cara de… no sabria
com dir´t’ho. No li has mostrat el respecte que mereix. I això
ens dol; de veritat que ens dol. Perquè nosaltres només volem el
teu bé.
El Santi va intervenir, amb veu greu però
compassiva:
—No ens ho posis més difícil, bonica.
Nosaltres no gaudim amb tot això. És un deure irrenunciable.
Es va fer un silenci
llarg, gairebé de quatre minuts. L’Elisenda va xiuxiuejar alguna
cosa a l’orella del Santi, el qual va assentir.
—Bé
—va dir ella finalment, amb un sospir—. No ho allarguem més. Pel
retard acumulat de vint-i-tres minuts, hauràs d’estar quaranta-sis
minuts al soterrani, en foscor completa. Per la peça de vaixella
trencada, demà, que és dissabte, aniràs a fer feines a casa d’una
germana nostra de l’església, i amb el que et pagui ens
compensaràs el que has trencat. Pel vestit tacat… hauríem de ser
molt més estrictes, però com que és el primer dia i veiem que el
teu cor encara és tendre, i com que no volem que passis vergonya tan
aviat, no et direm el que et mereixeries i el que en unes altres
circumstàncies t’hauria tocat de passar. Ho canviarem per catorze
minuts més al soterrani. En total, una hora.
Em va mirar
fixament, amb expressió de sofriment matern.
—Tot això
ens sap molt greu, de debò. Ens destrossa haver-ho de fer. Però si
no et corregim ara, qui ho farà? Déu ens ha delegat
aquesta responsabilitat, i no podem defugir-la.
No vaig
saber què respondre. El pit se’m comprimia i se’m van escapar
les llàgrimes.
—I ara —va concloure l’Elisenda amb
veu suau, però ferma—, anem al soterrani.
L’Elisenda
va obrir la porta que mai fins aquell moment havia obert davant meu,
i vam baixar per una escala de graons que semblaven medievals, tan
estreta que no podia comprendre com ella, més voluminosa que jo, hi
podia entrar. L’escala era de caragol i portava fins a una estança
inferior sense llum elèctrica. L’Elisenda portava un lot, i anava
il·luminant tots els racons mentre m’advertia que no piqués amb
el cap contra el sostre. Una sentor d’humitat i molsa em va
emplenar els pulmons. Una sensació de frescor em va amarar la
pell.
A l’estança inferior, el sòl era de terra i el sostre
era tan baix que l’Elisenda s’havia d’ajupir.
—Amb
aquesta roba no podràs entrar al lloc on t’estaràs.
—Com?
Què vols dir?
—Doncs que te l’hauries d’haver canviada,
t’hauria d’haver obligat a treure-te-la i a posar-te una altra
cosa! Se’t mullarà tota! Quin desastre! El Santi m’ha dit que no
ho fes, no li hauria d’haver fet cas!
—Per què se’m
mullarà? On em vols ficar? —la veu se’m va esquerdar pel plor i
la por —. Treu-me d’aquí! —vaig començar a cridar com una
boja; i és l’última expressió que recordo d’aquell moment
abans d’entrar en un forat immens de memòria esborrada. El control
sobre els meus actes i mots va desaparèixer de cop i m’arriben
visions fragmentades d’empentes i cops, una foscor absoluta, els
sons d’unes reixes que es tanquen, animals petits corrents entre
els meus turmells, i la memòria se m’esvaeix del tot, com si la
ment hagués esborrat records que no suportaria tenir
emmagatzemats.
Recordo despertar-me l’endemà a les sis
del matí amb un mal de cap insuportable i córrer espaordida per no
endarrerir-me ni un sol minut; el conductisme en aquest cas va
funcionar, però jo no vaig tornar a tenir un moment de pau en
aquella casa, i al meu endins sabia que fugiria i que ho faria aviat.
No comments:
Post a Comment