Tremolaran els esquirols que ara somriuen?

.

Sempre que passo per aquest racó de bosc (proper a Tarragona) em pregunto si les restes d'aquesta via corresponen a alguna antiga via romana (les restes de la Via Augusta?). ¿O es tracta de les velles tanques de separació de terrenys (no ho sembla pas, doncs segueix un camí que avança arran de mar)? Si algú dels que em llegiu en sap alguna cosa, m'agradarà que m'ho expliqueu.
Parlant d'una altra cosa, de mica en mica l'estiu es va acostant, ja queda menys d'un mes. Entrem en el millor període climàtic de l'any (pel meu gust): finals de primavera, principis d'estiu. Ja comencem a fer les primeres remullades llargues. Les primeres meduses comencen a treure el cap. Els dies són més llargs. La crisi econòmica no para de créixer, però el sol surt cada dia, plou de tant en tant, i les branques dels pins són verdes. Els esquirols salten d'esperança; els humans s'ensorren, la Terra tornarà a ser un jardí, s'aturarà la plaga que devasta boscos, que cimenta turons, que forada la panxa dels nostres fills per esport. Molts humans ploren, d'altres tenen massa dolor per plorar. L'atur creix. Les hipoteques no es paguen. El deute es multiplica. Els crèdits que concedien no fa gaires anys als qui guanyaven 700 euros al mes perquè es poguessin comprar un Audi no tornaran a venir. Els 6000 euros que et donaven sense preguntar-te perquè els volies, el consum eixelebrat, el deute etern que es paga amb un nou deute, les hipoteques de quaranta anys que heretaven els fills, els crèdits per consumir, l'economia que se suportava i que se suporta encara (per això s'enfonsa) en un consum creixent... Tot això avui fa mal, passa factura, trenca esperances, ensulsia famílies enredades pels demagogs del diner... N'haurem après? ¿Hauran canviat les normes del joc d'aquí a deu anys quan tot comenci a funcionar amb normalitat? Tornaran a tremolar els esquirols?
Res, que mentre tinguem la Waikiki, sabrem que hi ha alguna cosa més que el diner, que el sou i que les possessions.
Si podeu, no sigueu rucs, no us endeuteu; ni per un Audi, ni per una casa, ni per res; més val tenir poc, ben poc, i dormir tranquils. Al voltant nostre hi ha sempre prou bellesa com per a ser feliços si la sabem mirar; si la intentem comprar, no la trobarem.
Si ja no hi sou a temps, no perdeu l'esperança, la vida troba els seus camins, i els trobarà per a vosaltres; llenceu un vas d'aigua damunt d'un feix de terra i veureu com de seguida hi creix l'herba. L'univers sencer està en aquests moments pensant la manera d'ajudar-vos i us en sortireu.

.

So d'un aparell aspirador després de canviar-li la bossa.

.

Borinor d'infern arran del marbre,
i el vol d'un pèrfid floc de gris fortor;
retruny i gruny la màquina i la histèria
que tot s'ho beu amb fam de vent i mort.
Endins la pols, endins la dansa negra
on tot és alenar d'ofec obscur.
Impur anhel de merda i de misèria
que put, que brama i trona, amb estridor.
El vent de foc que xucla la serena
quietud calmosa i suau del menjador.

.

.

Pot, la informació de l'entorn que transmetem amb els gens als nostres fills, ser la prova del fet que tots veiem el mateix?

.

.Fa algun temps, al web de relatsencatalà, i en un apassionant blog, avui en desús, anomenat "El laberint de les idees", vam tractar el tema de la percepció de la consciència, i ens vam plantejar si era objectiva, o si per contra cadascú de nosaltres viu en un món virtual particular, que no ha de ser necessàriament el mateix per tots.

En aquell moment, la informació que tenia no em movia a opinar en un sentit o en un altre més enllà d'una simple intuició; em vaig proposar continuar buscant. Fa pocs dies, va caure a les meves mans l'article "L'evolució de les emocions" de David Matsumoto, i tinc algunes pistes que m'acosten un centímetre més a la resposta.

Com que a gairebé ningú li interessen aquests temes, els publico aquí per si en el futur algú amb més ciència i prestigi que jo els pot aprofitar eliminant els errors abundosos que hi deu haver i corregint les imperfeccions dels meus raonaments i conclusions.

Explica David Matsumoto que existeix una base de dades, al cervell, on estan emmagatzemades informacions que es transmeten genèticament de pares a fills i que fan referència a les emocions que hem de sentir davant de certs estímuls externs. Per exemple, la visió d'un objecte cilíndric i embolicat que xiula, és convertida pel cervell en un esquema. Aquest esquema és comparat als esquemes arxivats a la base de dades, heretats amb els gens. Cas que aquest esquema elaborat a partir de la percepció coincideixi amb algun dels esquemes arxivats (per exemple en aquest cas coincidiria amb l'esquema “Serp de cascabell”), algunes arees del cervell responsables de l'emoció “por” serien activades, i, a la consciència, sentiríem de manera automàtica “por”; i de manera involuntària el nostre rostre mouria els músculs estrafent una expressió de por instintiva.
Matsumoto explica les proves que demostren amb claredat i contundència com les emocions, i l'expressivitat que desenvolupen al rostre (els gests), són innats, és a dir heretats genèticament.
Tot això demostra que naixem amb informació del nostre entorn (informació no apresa) als gens. Als gens, hi ha informació de les imatges que ens envolten, sobretot d'aquelles que per a sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn, ens convé conèixer. I qui diu imatges pot dir sons, flaires, tactes, gusts...
La pregunta que em brolla ara mateix, i que tractaré en el futur és: ¿“L'esquema que elabora el cervell a partir de la percepció rebuda de l'exterior, l'elabora en funció de l'efecte que la percepció exterior produeix a la ment (sensacions de les imatges virtuals corresponents a la serp), o en funció de les ones electromagnètiques que combinades corresponen a la imatge serp abans que aquesta produeixi cap sensació a la ment?
Si el cervell elabora l'esquema en funció de les sensacions produïdes per la llum, s'hauria demostrat que tots veiem el mateix, és a dir que experimentem les mateixes sensacions davant d'un grup de freqüències d'ona determinades, perquè si no fos així, els nostres fills, i els fills dels nostres fills, que hereten l'arxiu d'esquemes d'imatges exteriors, no els podrien interpretar. Els esquemes elaborats a partir de les sensacions experimentades a causa dels estímuls externs serien diferents als emmagatzemats als gens si les sensacions davant d'idèntics estímuls externs fossin diferents de pares a fills, i per tant, no hi hauria emocions innates. I sabem que hi són.
Si, per contra, el cervell elabora respostes (emocions) abans que l'estímul exterior elabori les sensacions (és a dir si elabora respostes emotives a partir de l'estimul extern directament sense que depenguin aquestes respostes de la sensació produïda), a les hores la incògnita de si tots veiem el mateix persisteix. La sensació conscient produïda, en aquest segon cas, seria una conseqüència secundària, que no tindria cap funció (aparentment)

  I continuarem investigant.

.

.

P.D. Una idea que m'ha vingut després de penjar aquest post és que si l'elaboració de l'esquema fos posterior a la sensació a la consciència, això podria explicar la "funció" de la consciència dins de l'evolució. La consciència podria ser un mitjà per a transmetre amb rapidesa i amb claredat la informació de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell.

Entenc que tot allò que té un ésser viu ho té perquè al llarg de l'evolució de les espècies ha aportat un benefici de cara a la supervivència, a la reproducció i al control de l'entorn. La consciència, si ha arribat a aparèixer, és perquè realitza alguna funció; i aquesta funció (la de comunicar amb rapidesa i claredat informacions de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell) podria ser una de les diverses funcions que pot (o ha de) tenir. No obstant això, no seria l'única funció; car la consciència en té una de clara: augmentar la força de la capacitat reflexiva de l'Homo sapiens, que li permet millorar la qualitat dels raonaments, que bo i que estan influits pel poder inconscient, sens dubte, hi són, i juguen un paper clau en la supervivència, la reproducció i el control de l'entorn.

.

.

Estimeu els vostres fills.

.

Llegeixo que sotmetre un ratolí a la manca de llum durant els seus primers mesos de vida, fa que d'adult no hi vegi prou bé, perquè els circuits neuronals que s'han de connectar al llarg dels primers temps de vida responsables de la gestió de la informació lumínica no s'han desenvolupat prou.
Llegeixo que els infants que no han estat estimats durant els seus primers anys de vida, que no han rebut afecte, que han estat menyspreats o ferits, manifesten, al llarg de la seva vida adulta, i en un percentatge molt elevat, comportaments psicopàtics i manca d'empatia. És provat que tenen atrofiada la zona frontal i límbica del cervell.

Hauríem de tenir en compte això alhora de no oblidar-nos cada dia d'estimar molt els nostres fills; d'estimar-los manifestament i efusivament; d'estimar-los sincerament; de no ignorar-los; de considerar els seus problemes tan importants com els nostres.

Hauríem de tenir en compte això a l'hora d'opinar sobre determinats personatges que malgrat que han d'anar a la presó (mai no ho poso en dubte) potser no poden actuar de manera diferent a com ho fan.

Necessitem amor; i no parlo de desig, ni d'intercanvi d'interessos, ni d'enamorament, ni d'estats d'eufòria provocats per les drogues que genera el nostre cervell quan ens enamorem, parlo d'amor.

.

Absorbim dels somriures la raó de ser.

.

Poques hores abans de la gran victòria del Barça, a la República de Waikiki només se sentia el soroll de les onades, i els cants d'alguns ocells. El mar era de cristall, amb alguna medusa, pocs peixos, i molta fredor; sort del Sol; sort de les parets refractàries. L'energia del Sol ens atorga la força suficient per emprendre una setmana que serà dura, per la feina, pels neguits d'allò que no podem controlar. Allò que de la feina més ens crema, és la sensació que ens regala el que no podem controlar; però alhora sabem que si no ho podem controlar no val la pena d'amoinar-nos. Xuclem, de cada instant, la força del present, la felicitat emmagatzemada a cada segon; com l'abella que liba a cada instant, de dins de la flor, la seva essència més genuïna. No ens poden fer fora de l'univers; si no tenim res, res no podem perdre; si la felicitat la trobem en el no res, ¿a on no la trobarem? Absorbim, dels somriures, la raó de ser, la raó d'existir, sense cap més objectiu que continuar multiplicant somriures.

.

El Pèndol

.

Doblega el temps, l'asèptica estructura
normalitzada en angles embrunits,
que aixecaran les arnes de les nits
amb el balanç maligne de la usura.

Argamassa que trinxa la natura,
destruint la cadència de la vida,
que a poc a poc s'allunya espaordida
per la rauxa infernal que no s'atura.

Pica la pressa la cavalcadura
que allunya el pèndol de l'instant que es viu;
amunt i avall pendola i se'ns en riu,
estossinant la pobra criatura.

Del passat al futur, la dentadura
carrisqueja enyorant el blau del mar,
que roman enxiquit com un vell far,
cridant-nos amb records de confitura.

Del futur al passat, la ferradura
mai no s'atura en el instant present;
el temps és mort, s'ha mort el pensament
per les escletxes de la desmesura.

.

P.D. Aquest poema està inspirat en la imatge de la pintura de Dalí que teniu a la part superior del post. Va guanyar un Repte Poètic Visual, i fou escollit per un grup d'artistes de Premià de Dalt per a ser il·lustrat.

Vol significar fins a quin punt la vida d'avui dia pretén posseir el nostre temps, fins a quin punt les persones viuen lluny del present, de l'instant present, que és on rau la felicitat. Pendolem endavant i enrere; ens allunyem del present, i ens perdem els instants, que és l'únic lloc on podem ser vius, on podem assaborir la felicitat.

.

.

L'ombra negra dels amargats. La gratitud a l'univers. La pluja damunt del sostre del Museu.

.

Hi ha gent que té com una amargor a dintre, com una ombra, com una rigidesa que els ve de lluny, de la primera infantesa, de les primeres experiències infantils, quan algun adult els va pintar una existència dividida entre bons i dolents, una vida que havia de ser milícia, una guerra vers l'ordre i la perfecció, amb l'arma de la disciplina i de la negativitat.
Els contemplo en silenci; no els dic res; ni se m'acudiria de criticar-los. Odio parlar malament d'algú, ni que hi hagi motius. Sé que molta gent ho fa. Els joves en diuen “rajar”. Els adults madurs ho practiquen. Parlar malament d'algú, quan aquest algú no és al davant, és un dels esports nacionals dels Homo sapiens. Renunciar a aquest esport et deixa una sensació de benestar difícil d'explicar, semblant a la que se sent quan hom escolta tronar; quan hom percep el so de les gotes de la pluja damunt d'una teulada. Ahir vaig ser al Museu de la Ciència i Tècnica de Terrassa per a preparar una excursió que farem la setmana que ve. Jo era sol, a dos quarts de set de la tarda, enmig de la immensitat del museu. Per damunt del meu cap, un avió, un Fairchild del 1932; més amunt, les finestres del sostre del museu i una pluja intensa que percudia les teules, els trons, el reflex dels llampecs, l'avió groc i bell, i jo, tot sol, amb la història, la ciència i l'ambició noble de la humanitat, que malda per progressar.

Sé que escrivint això no he transmès ni un 5% de tot el que les meves amígdales em van permetre sentir davant d'aquest reguitzell d'estímuls externs. Va ser com si Antoine de Saint Exupery se m'aparegués i em proposés d'anar a fer uns vins. Després vaig sortir al carrer i va començar a caure pedra: boletes petites i blanques de gel que picaven contra el paraigua i que deixaven el terra ple del que semblaven anissos; i més llampecs, i els camals dels meus pantalons mullats; i vaig sentir una gran gratitud vers l'existència. “Gràcies!” li vaig dir a l'univers en veu alta “Gràcies!” vaig repetir, oblidant que qualsevol que em sentís em podia prendre per boig (als qui parlen sols, els Homo sapiens els consideren bojos), però tot i així vaig repetir “gràcies!” una altra vegada, i ho vaig dir tan sincerament que em va semblar que la pluja, la pedra i els trons em responien. I vaig imaginar els vents empesos per la pressió del Sol, l'energia de l'univers convertida en moviment i en fúria. I em va semblar que la vida era una conseqüència impressionant d'aquest univers, i que era tan meravellosa que m'importava ben poc el 5% de retallada del sou, o l'ombra negra de les persones amargades que tot ho veuen negatiu i que no deixen de criticar tothom per tot, o la pressa dels estressats, o l'ambició dels esclaus de l'ambició, o la mala lluna dels ignorants, o... “Gràcies!” vaig repetir a l'univers, i va ressonar un tro, i vaig desitjar que la pluja no s'aturés mai. I el millor de tot és que tot això que escric no és un relat, sinó que és real, autobiogràfic i meravellós.

.