. 
Començaré evocant els records que em retornen un regust de felicitat dolça. Veureu que parlaré molt d'oblidar, d'oblit, de tornar a començar amb una ment blanca, com un llibre de pàgines en blanc per a escriure la força de l'instant present. Quan parlo de l'oblit, en cap cas em refereixo a l'aprenentatge, a allò que sabem potser sense ser prou conscients que ho sabem, als records de les bones sensacions de la infantesa, a l'evocació de la intensitat de la vida. Tot allò que no necessita un esforç per a ser evocat i que quan ens torna a la ment és suau com una tarda de poble no entra dins l'oblit absolut del qual parlo. Cal oblidar-ho tot excepte els aprenentatges i les llums; oblidar-ho per sempre, i si no potser per sempre per raons professionals, almenys oblidar-ho sempre a excepció d'aquells petits moments en què l'obligació, o alguna raó professional, ens força a remenar records feixucs i poc constructius; un cop passen aquests moments cal retornar a l'oblit de tot per a continuar existint.
Començo doncs amb l'evocació dels records, els meus records (per a cadascú són únics):
.
Els armaris vitrina antics, plens de llibres, en una casa gran enmig d'un bosc. Olor de fusta. Cant d'ocells. Calor de la tarda. Soroll d'esquirols a la teulada. Pedres conglomerades. Verdor de pins. Res a fer al llarg de les següents 12 hores. Res a fer al llarg dels següents vint dies. I en aquestes circumstàncies en què ningú no em demanava comptes del meu temps, és quan més feia: Mark Twain. Tom Sawyer. Reportatges de les Seleccions del Reader Digest; a través dels assaigs de la qual, vaig descobrir autors com Oliver Wendell Holmes, Bernard Shaw, Henry David Thoreau, Walt Whitman, Thomas Wolf. Vaixells amb l'escorça morta dels pins. Cabanes al bosc. Mapes de les rodalies desconegudes i, en aquell temps, no urbanitzades. El dit del cavall Bernat. La pluja al bosc. La nit al bosc. La sortida del sol al bosc. L'atracció misteriosa de les pàgines en blanc, de les llibretes buides. La sensació que algú proper em mirava. L'existència sense infern, sense judici, sense mal, amb la victòria definitiva del bé enllà de tot; i la meva ment davant d'aquesta tranquil·litat creava tothora i es convertia en una ment desperta i viva.
Tot això, no ho oblidaré. Oblidaré l'estupidesa dels humans obsessionats amb la perfecció formal. Oblidaré la ignorància dels que necessiten diagonals i bulevards per a realitzar-se, dels que enyoren les cadenes d'or quan no hi són lligats, dels que si no critiquen no “viuen”. Oblidaré l'obsessió per créixer materialment, per tenir més, per posseir més, per dominar més. Oblidaré la por, i l'esquer que fa servir la por perquè ens hi abracem... Però mai no oblidaré la casa del bosc, l'olor dels llibres, el sol dels esquirols i dels pardals, el temps lliure, il·limitat, i una solitud plena de creativitat, el massís de Sant Llorenç del Munt i la convicció que l'existència és benigna i que el mal serà vençut per a sempre i per a tothom. Mai no oblidaré el guspireig de l'instant present quan no recordava, sinó que vivia, vivia intensament, vivia cada instant sense pensar en l'instant immediatament posterior, ni en l'immediatament anterior.
A l'últim, quan ja fa dècades que vaig deixar la infantesa pel terrible error de creure-la superada per una joventut més sàvia i per una maduresa més important, torno a la infantesa original perquè la sé més sàvia i més important, i perquè reconec que allò que pensava llavors, de nen, era essencialment cert. De nen, era més a prop dels misteris que no pas de gran; i la consciència de la meva ignorància vers tot em feia més savi que no pas ara. Allò que essencialment sóc com a individu és el que era quan era un nen, i res més; tota la resta són afegits innecessaris i sovint inadequats.
.
.
Avui hi hem tornat, i ja vaig advertir que potser afegiria alguna imatge més. 
