Maleït sigui el dolor. Maleïda sigui la guerra. Maleïda sigui la coacció, que mai no és santa.

Un temps per la lluita. Un temps per la derrota. Un temps per l'esclavatge. Un temps per l'error. Un temps pel jou de la tirania. Després, però, passada la tempesta, el sol s'escola enmig de les boires i encén el gemat dels boscos. La terra torna a germinar. La vida retroba la seva llibertat, i la veritat dels esdeveniments s'imposa per a dolor dels instruments sectaris de la foscor repressiva.

Un temps per a la por. Un temps per a la confusió. Un temps per a la divinització dels mites i de les cabòries dels il·luminats. Un temps per a la idolatria dels megalòmans que es creuen el melic del món i els escollits de Déu, amb dret a decdidir destins eterns i humans, a menysprear els febles, a trepitjar els que ells consideren imperfectes, i a interpretar al seu gust la que consideren paraula de déu. Després, però, les mentides s'esvaeixen. El llamp il·lumina la nit de la muntanya. La vida brolla arreu, lluny del control dels qui ho pretenen controlar tot, fins els detalls més minsos de la vida dels seus esclaus: l'hora de la dutxa, el nombre de passeigs setmanals, el que poden llegir, el que poden escriure, el que tenen dret a pensar, el que poden veure els seus ulls. La vida guanya sempre malgrat les batalles perdudes de la guerra.

Un temps per les cadenes. Un temps per als miratges gloriosos de les cadenes d'or i les indiferències sagrades vers els pobres del món. Un temps per a l'adoració dels símbols, de les aparences, del poder, de l'elit, de l'utilitarisme, del dolor, de la guerra, de la coacció i de tot allò que destrueix l'essència del genuïnament humà i lliure.

Maleït sigui el dolor. Maleïda sigui la guerra. Maleïda sigui la coacció, que mai no és santa.

Beneïts els qui no volen semblar llestos, ni sants, ni forts... perquè valoren el que s'és i no el que se sembla.

Beneïts els que no temen l'existència, ni la diversitat, ni la llibertat, ni la pluralitat d'opinions i d'estils.

Beneïts els qui valoren la bondat per damunt dels interessos apòstòlics o sectaris.

Beneïts els qui han estat capaços de fugir de l'imperi dels perfectes.

A ells va dedicat aquest post i aquest himne. L'himne dels qui lluiten per les causes justes, ni que siguin perdudes. Per tots els qui van morir a l'Alamo; però a l'Alamo de les seves vides, de les vides dels que lluiten per la llibertat.

Prescindiu, tant com pugueu, dels bancs.

Un consell. Segurament innecessari. Tracteu els bancs i el sistema financer tan poc com pugueu. No tenen ètica. Per molt que ho diguin a les seves publicitats, no busquen el bé dels seus clients; la seva intenció únicament i pura és guanyar diners; i quan n'hagin guanyat molts, encara en voldran més; i després més.

No compreu res a terminis (si podeu). Estalvieu abans, i després, compreu allò que necessiteu sense demanar préstecs. Compreu el mínim, no cal més. Si us deixeu convèncer pels bancs, us enredaran, en són experts. Fa poc, ja ho sabeu, es van treure de la màniga un bon feix d'hipoteques "basura" per engatusar la població i fer-li creure que tenia el món als seus peus: lletra petita, embolics en el lèxic legal i econòmic per entrampar els més febles, experiments financers que arriscaven el blat dels pobres...

En aquest estrany món, prohibeixen fumar perquè mata, però s'obliden de prohibir enredar, arruïnar, destruir, i amargar els més febles.

Feu-me cas. Prescindiu tant com pugueu dels bancs; a tot estirar, que us guardin els diners, els que ja teniu, però no els en demaneu, perquè us faran tornar fins el moll dels vostres ossos.

N'hi ha molts que després de perdre la casa (una necessitat bàsica) encara els queden a deure fins a 120.000 euros, i tenen embargat el sou, i tot ben de pressa; perquè els bancs tenen col·locats al poder els polítics que hi han de tenir, els quals saben fer les lleis com més convé a les finances.

 
.

La massa és un animal salvatge

Hi ha moments en què un no pot més. No és que un sigui perfecte, ni de bon tros; però hi ha imperfeccions de moltes menes, i no totes se suporten igual.

I el dia, i la setmana, i els més... i el temps que passa, mostra imperfeccions que costen de pair. No dic que no puguin ser digerides, però amb feixuguesa, i amb el consol únic de saber que es poden combatre.

La massa, l'amuntegament d'individus que empeny a comportar-se com el que la massa és: simis, primats, monos en la seva activitat més primitiva, menys evolucionada en la línia de l'empatia i la intel·ligència. Hi havia un filòsof grec que deia que la “massa” era un animal salvatge.

Després, parles amb un d'aquests individus que formen la massa, i li fas veure amb paraules respectuoses, però contundents, com ha estat el seu comportament; l'individu s'ofèn, es molesta, es dol... Aquesta reacció et tranquil·litza. Va escriure Saint Exupery, als durs temps de la segona guerra, que si França et feia mal al cor era perquè encara no estava vençuda, que si França et deixava d'entristir és perquè ja era morta. De la mateixa manera, quan un individu s'ofèn perquè li fas veure com ha estat, com ha actuat, és perquè l'individu no està perdut, ni vençut, ni desnonat. Però segurament, un altre dia, es tornarà a convertir en una peça més d'aquesta massa violenta que barreja l'alegria irreflexiva i balmada amb la violència i el menyspreu a l'ésser humà, que en petites dosis esdevé trapelleria; i en grans dosis, i certs contextos, genocidi.

La manca de valors. La manca de preocupació pels valors. La por a ensenyar valors. La crítica als valors. Amb tota aquesta mandanga d'utilitarisme que ens mou exclusivament a millorar els resultats acadèmics, el control dels processos i la qualitat europea, ens oblidem dels valors.

Sense els valors la qualitat es converteix en una maquinària que xerrica i que alenteix l'aprenentatge. Sense valors el civisme esdevé purament un intercanvi d'interessos; no té més fonament ni més raó de ser. Sense la seducció de l'amor, de l'empatia, de la dignitat humana... l'educació ètica és un maremagnum de filosofies fredes que no mouen ni els pensaments ni els comportaments un sol centímetre. Sense la convicció que des de la societat laica i civil cal aprofundir en el misteri de la dignitat humana, en els seus valors, en la seva tendència a l'amor, en el respecte a l'ésser humà, en l'amistat, en la lluita per un món millor... estarem lliurant els tresors perduts de la humanitat al monopoli de les sectes i de les religions.

Hem de perdre la por a parlar d'amor; hem de perdre la por a parlar de valors; hem de perdre la por a parlar de respecte; hem de perdre la por a parlar de dignitat; hem de perdre la por a parlar de llibertat; hem de perdre la por a dir les coses pel seu nom, a renunciar a formes protocolàries, interessos corporatius, d'empresa, de centre o d'institució; el primer és l'individu i la seva dignitat; allò que necessita; allò que li cal saber d'ell mateix i de la seva espècie; allò que necessita per funcionar com adult independent i autosuficient, però humà, en el sentit més sublim d'aquest mot. Hem de perdre la por als ideals; a viure'ls i a transmetre'ls, sense caure en moralismes o en dogmatismes religiosos de cap mena. L'amor no ha de ser patrimoni exclusiu de les religions. La llibertat és el bé més preuat de tot individu humà, i cal aprendre i ensenyar a viure en llibertat.

Cal que l'individu mai no accepti de convertir-se en “massa”; que no permeti que les pulsions ancestrals i les circumstàncies el facin ser un element més d'una torba irracional. Cal que mantingui en tot moment la seva dignitat, la seva identitat i la seva llibertat. Tot això no es espontani, cal educar-ho, i és tant o més important que el control dels resultats objectius i empírics.

.

Quanta... quanta por!

Diumenge, després del lliurament de premis, vam dirigir-nos cap al sud, i, a l'atzar, vam acostar-nos a la primera cala del Cap de Begur que se'ns va presentar. Sa Tuna respirava absolutament solitària; amb l'aire i la llum del diumenge a la tarda; un diumenge d'hivern gèlid i lluminós enmig d'un espai d'habitatges closos, fets d'un formigó que agredeix una costa infinitament bella. La solitud sacralitza uns racons maltractats per la dèria dels diners: torratxes verticals, alçades al llarg de les últimes dècades; res comparable a la tragèdia de la Costa Blanca, més blanca que mai pel ciment pintat i pels balcons de metacrilat.

Però sempre volem més, i en aquests indrets, la natura mostra tant com vam ser, que la ràbia bull com un brou dolent; la ràbia pel fet de ser com som: tan avars, tan mesquins, tan pobres... Ens venem el territori per un grapat de milions; el prostituïm i el mediocritzem per a intentar comprar una vida i una felicitat que de cap manera no es poden comprar amb diners. Alguns destrueixen el paisatge perquè identifiquen consum amb progrés, destrucció amb avenç, luxe amb benestar. Uns pocs, amb molt de poder, edifiquen arran d'aigua com a mesura integrista per allunyar els hippies, els nudistes i els que atempten contra el que ells consideren la moral de Déu; invisibles, van ocupant poltrones, per a fer servir el seu poder en benefici d'una visió del món uniformitzadora, retalladora de la bellesa natural, poruga i temerosa de la llibertat humana, pessimista quant a la natura de la persona, cega quant el judici de la seva consciència, car només obeeixen consignes de superiors que pensen per ells. Però la contemplació de la Costa Brava no es mereix que pensi precisament en aquests pocs, esclaus de les seves idees, que com totes les dictadures i tiranies cauran pel seu propi pes. La humanitat, molt a poc a poc, es va desfent de les tiranies; sovint massa a poc a poc; i sempre cíclicament. Una generació desfà els nusos que ha trenat l'anterior, i la que ve després els torna a nuar; però en el procés, els nusos, les cordes i els lligams cada vegada són més febles, i aquesta estranya, adorable, i a cops ridícula espècie, va millorant; ni que en el curs d'una vida no es noti.

Maleïda especulació que destrueixes la meva terra, que és la mar i la costa, el glauc de les aigües, la maragda tremolosa ran del roig dels penya-segats. Maleïda avarícia que embrutes i banalitzes el temple sagrat de la Costa Brava; els esperits dels antics déus s'escolen per les seves roques i anhelen la recuperació de la seva imatge sagrada. La natura té un valor per ella mateixa independentment del benefici o perjudici que impliqui pels Homo sapiens, i cal estimar i respectar la natura per ella mateixa, i la seva imatge ancestral i indòmita. Maleïda por a la natura, que ens la fa perdre; el tresor més gran, la joia més preuada, la bellesa més sublim. Pobres lligats els qui la temen, els qui la sotmeten a la utilitat, els qui la ignoren, els qui la venen... Pobres cecs els qui no la veuen, els qui no la comprenen, els qui mai no l'han coneguda. A l'últim, però, la natura guanyarà. Les muntanyes es pensen que són eternes, però l'únic que és etern és la natura; les muntanyes passen, es converteixen en pols d'estels, i tot torna a començar.

.

.   

Record d'un dia d'excursió a Mura als feliços anys de la República.

La meva àvia (la primera, dempeus, començant per la vostra esquerra) sempre m'havia explicat que la millor època de la seva vida havien estat els anys de la república. Ho deia baixet; ho diuen, de fet, baixet, tots els que han viscut la guerra i la duresa dels anys que la van seguir.

Avui, per casualitat, en una caixa de fotografies antigues, he trobat aquesta relíquia i m'he disposat a escanejar-la, una mica com aquell qui li guanya una batalla a l'oblit i al temps. Qui els havia de dir a aquests joves dels anys trenta (alguns d'ells van morir pocs anys després d'aquesta foto a la guerra) que, un dia, aquest instant de felicitat es podria contemplar de manera pública a una bonior d'ordinadors. Qui li havia de dir a la meva àvia (Dolors Digón Rosón) que els seus besnéts la contemplarien vestida de blanc al costat d'aquesta trepa de joves simpatitzants de l'anarquisme, que cada diumenge sortien d'excursió a un racó o altre del Vallès. Aquí són a Mura amb una bandera que no sé ben bé de què deu ser. Algú m'ho pot dir? 

De tots aquests xicots, n'hi havia un (no sé pas qui deu ser en aquesta foto) que quan anaven d'excursió a Montserrat, en passar pel cistell on els fidels donaven almoines, ell engrapava unes quantes monedes; tot seguit comprava un tortell i els convidava a esmorzar. M'agrada recordar aquestes anècdotes, que un dia la noia vestida de blanc em va explicar. Només són al meu cap, quan jo mori ningú no les sabrà. Bé, ben mirat, si les escric, algú les coneixerà; i d'aquí a cent anys, o dos-cents, algú farà el que faig jo ara: contemplar el passat, llegir el passat, i mantenir vives les imatges i les anècdotes.

.

.

RELACIONS (en vers)

Gelor de glaç al niu del pensament,

el solc dels ulls d'un gris tensat de pors.

Trepig incert a la bonior dels cors

perduts en ombres de color de plor.

Vitralls, a les pupil•les, entelats

d'alès d'angoixa i d'ambicions de nit.

Els llavis closos, ben obert l'horror;

estridors de silenci esfereïdor.

Acer al front clavetejat de dol;

animals disfressats de vencedors.

De cua d'ull, dibuixem relacions

de mots porucs disfressats de colors.

RELACIONS (en prosa)

L'Homo sapiens és un animal estrany, amb un comportament digne de ser estudiat per l'etologia, que és la ciència que es dedica a l'estudi de la psicologia animal.

L'Homo sapiens, sense adonar-se'n, quan es relaciona amb la resta d'individus, els contempla com a competidors o com a possibles parelles reproductives. El poder i la sexualitat influeixen amb molta força, i de manera invisible, en les relacions, de manera que l'individu humà quan s'expressa du gairebé sempre màscara.

Per fora, ens trobem un rostre carregat de tota la bonesa, simpatia, seguretat i bones maneres que la societat considera correctes i dignes dels éssers més magnànims.

Per dins, però, bull la inseguretat, la malfiança, l'odi irracional, la por, el menyspreu, el càlcul especulador sobre el domini i l'interès. De vegades aquestes pulsions ancestrals actuen al marge de la consciència, de manera que l'odi és inconscient i en conseqüència incontrolable. Sovint, els mots humans esdevenen el guió d'una gran mentida destinada a proporcionar la imatge adequada del propi jo; imatge que oculta tota una estratègia purament animal per a controlar l'entorn, sobreviure i reproduir-se. Adorem el protocol de les expressions pactades pel fet social i esborrem l'expressió genuïna de l'individu sincer. Perquè l'individu sincer que som, ens avergonyeix; i ens avergonyeix perquè l'hem descuidat fins al punt de mantenir-lo allunyat del veritable amor, que és auster i que només mira cap enfora, fins al punt de mantenir-lo allunyat d'un estoïcisme que ens fa lliures per a decidir sense deixar-nos influir pels interessos personals. Les relacions humanes, per ser humanes, haurien de ser desinteressades com les dels que no necessiten res, sinceres com les dels infants, lliures com les dels que no tenen vergonya, i afectuoses com les dels que viuen l'autèntic significat del mot amor.

Molt pocs éssers humans es comuniquen sense màscara, perquè anar sense màscara implica mostrar la sinceritat dels pensaments i dels sentiments.

Si volem que la nostra vida social sobrevisqui, tenim dues opcions: posar-nos la màscara i despreocupar-nos dels pensaments (podem arribar a pensar que no importen excessivament si no ens els veuen); o bé atrevir-nos a anar amb el rostre nu, sense falsedat expressiva, amb la qual cosa ens veiem obligats a treballar els nostres pensaments per a fer-los harmònics amb la convivència.

Aquesta segona opció és defensada pel blog que esteu llegint, Nuesa Literària.

Nuesa en el tracte. Nuesa de sentiments i de pensaments. Fora les màscares que ens desfiguren l'essència. Potser serem menys simpàtics, però serem més sincers. Potser xerrarem menys, però allò que direm serà el que de debò opinem. Potser esdevindrem vulnerables, però defensarem la tendresa i l'amabilitat. Potser no donarem tant, però allò que donarem, ho donarem amb absoluta convicció. Potser, a estones, serem esquerps, i això punxarà; però no farem servir mai la simpatia per punxar, ni les paraules dolces per ferir, ni el somriure per menysprear. Potser farem pocs petons, però seran d'estimació. Potser donarem comptades vegades la mà; però quan la donem, premerem fort els dits, i serà perquè la donem de debò, i no pas perquè toca, perquè tothom ho fa, o perquè ens tinguin en compte.

De cua d'ull, mira sovint el nostre pensament, encara que el nostre rostre vulgui fer veure que mira de fit a fit. Un solc profund dessota les pupil·les mostra de vegades el nostre jo intern, malgrat que el nostre rostre extern estrafaci una rialla d'autosuficiència. I a cops, esculpim rostres de marbre de fatxenderia i seguretat quan tenim por, quan no sabem com enfrontar-nos a unes relacions que no som capaços de convertir en sinceres. Quan això passa, que alliberadora que resulta la solitud i la llunyania!

Solucions al fracàs escolar (VI) .Records del Raval (I). Estimar l'alumne (I).

Tenia un nom semblant a Mustafà (li canvio el nom perquè ni que hagin passat divuit anys no vull que ningú l'identifiqui). Tenia catorze anys, i era coix. Anava sempre amb una crossa, movent-se a saltirons, i el poc castellà que parlava feia servir l'expressió “hijo de puta” força sovint. Li agradava el dinar que es donava al Casal i afirmava que les monitores estaven bones; i que aquests dos elements no el feien dubtar ni un segon a l'hora d'acostar-se a l'esplai. Tot això passava a l'estiu, a la Fundació Escó del Raval, cap allà a l'any 1993 .

L'escola Mila i Fontanals, del carrer Pintor Fortuny, es convertia en el seu casal, en el seu món, en la seva societat.

Li agradava copejar tothom perquè sí; cops de puny als muscles, empentes sense raó. Gaudia banyant-se a les basses dels parcs del Raval, de les oficines del Paral·lel, del Parc de la Ciutadella o de la Plaça de Catalunya. Jo, com a monitor, “novell i modèlic”, el renyava, i li demanava que sortís; no em feia ni punyetero cas.

Acabava venint la policia municipal i em tocava defensar-lo i evitar que li clavessin una multa, perquè el pobre, el que és córrer, no podia.

Un dia el vaig trobar plorant assegut en un racó del patí, i em va explicar que li havien dit “hijo de puta” i que li havia fet molt de mal perquè la seva mare era morta.

Un altre dia em va mirar fix als ulls i em va escopir al rostre. Ho va fer-ho sense cap raó, com aquell que no sap què dir i pronuncia un “bon dia!” La saliva em va quedar penjant en algun punt entre el nas i el llavi superior. No sé per què, però en lloc de molestar-me, li vaig dir sense pensar-ho: “Tu no tens poder per obligar-me a odiar-te; no t'odio.” I des d'aquell moment, i fins al final de la quinzena, el Mustafà no em va copejar més i es va convertir en un còmplice tothora. Era de Tanger i encara conservo una cinta de vídeo on surt parlant del menjar del casal i de les monitores que estaven bones.

En Mustafà va ser la persona que més em va ensenyar sobre la tasca de l'aprenentatge, sobre la missió d'organitzar un grup d'adolescents amb dificultats o amb comportaments marginals. Amb ell, vaig aprendre bona part del que sé sobre com arribar al infants, com parlar-los, com estimar-los: l'austeritat adequada, la sinceritat en l'expressió, ni que aquesta sinceritat pugui significar en algun moment manca de comprensió racional (es preferible aquesta incomprensió que una màscara patètica d'apropament fals a un dialecte que només poden parlar sense mentir aquells a qui els surt sol). Als educadors ens està vetat mentir. Els educadors hem d'estimar els alumnes en el just i correcte significat del mot estimar, que només mira cap enfora. Els educadors necessitem l'empatia, que ens ajuda a veure els adolescents com allò que un dia vam ser nosaltres; però dins de les circumstàncies en què es mouen ells, i dins de la seva realitat biològica i genètica. En realitat, totes les persones de la humanitat som la mateixa consciència que se situa en circumstàncies diferents, en cervells diferents, en genètiques diferents, en cultures diferents... Probablememt a la humanitat només existeix una persona. Tots som la mateixa. Estem sols.

Si entenem que totes les persones en som una de sola, ens serà molt fàcil comprendre l'altre, comprendre l'alumne, i en conseqüència arribar a ell.

Quan arribem a una persona, aquesta persona automàticament arriba a nosaltres.

Quan ens interessem per una persona, aquesta persona automàticament s'interessa per nosaltres.

Quan respectem profundament una persona, aquesta persona, ni que no ho sembli, automàticament ens respecta a nosaltres.

Quan una persona arriba a nosaltres, tot allò que li diem li entra millor.

Un altre dia continuo, que per avui ja en tinc prou.

.

.