Els humans actuals som ja més de 6500 milions d'individus. Descendim d'uns quants milers de milions més d'éssers, que ja són morts. On són els seus cadàvers? Han tornat a ser terra, a ser aire, a ser fum, a ser minerals. Una bonior d'éssers que actualment són vius (tomàquets, ratolins, cucs, ocells, bacteris...) estan fets de la mateixa matèria que un dia va formar part dels milions de morts avantpassats nostres. La terra que ens envolta acull també la substància dels antics cadàvers. El paisatge està fet de morts. I així com els milions de barrils de petroli, que es consumeixen cada any, provenen dels milions de cadàvers d'animals microscòpics que fa milions d'anys van acabar reposant al fons dels mars... el paisatge del nostre entorn acull la substància dels cossos morts, que són terra, que són herba, que tornen a ser vida.
Som el florit de l'aigua a l'escorça seca del planeta; flors de l'univers; consciència de l'ordre inconscient.
La vida de la Terra és una sola realitat. Les diferents espècies són l'adaptació, a diferents medis, d'una mateixa vida. Tots els éssers vius de la Terra estem emparentats i formem part d'una realitat comuna, que agafa formes diverses en funció de l'entorn. La vida de la Terra és un intercanvi constant de matèria: “fusions i adquisicions”, i en aquest procés, cruel i bell alhora, les consciències moren i neixen, i evolucionen (en alguna de les direccions de l'evolució) vers límits més elevats de consciència. D'altres direccions, però, condueixen a nivells més baixos de consciència. L'evolució no és unidireccional, no és correcte dir que una persona està més evolucionada que un cargol; cada espècie esdevé la millor adaptació possible a un entorn concret (per a un atzar determinat en la sort de les mutacions).
Tots els fenotips que no resulten un avantatge per assolir els objectius de reproduir-se, de sobreviure i de controlar l'entorn, acaben per atrofiar-se i desaparèixer.
Quan la dentadura era essencial per a sobreviure, la veritat és que feia goig; només cal mirar la boca d'un goril·la; quines dents! Quin poder! Quan els nostres avantpassats van començar a fer servir estris per a caçar i matar, i per a triturar l'aliment, les dents van deixar de ser essencials per a sobreviure i (per sort pels dentistes) van començar el seu llarg camí de deteriorament. Avui dia la dentadura d'un Homo sapiens fa llàstima si la comparem amb la que tenien els seus avantpassats.
Quan pujar als arbres amb rapidesa implicava una major capacitat de supervivència, o un millor control de l'entorn, el fet de tenir els dits dels peus prou llargs com per a fer-los servir de mans i agafar-se a les branques, representava un avantatge important de cara a deixar descendència o a viure més anys i per tant deixar més descendència. En el moment en què per canvi d'hàbits, o per algun altre factor, l'espècie no va necessitar pujar als arbres, el fet de tenir els peus com mans, amb els dits llargs, no implicava cap avantatge afegit, en conseqüència, a partir d'aquest moment, els dits dels peus van començar a atrofiar-se, escurçar-se, fins als ridículs límits d'avui dia. ¡Com riuen els Ximpanzés quan miren els nostres peus! En alguna ocasió, quan algú m'ha parlat dels seus dubtes pel que fa a la teoria de l'evolució de les espècies, i al fet que descendim dels micos, li he suggerit que es mirés els peus i que intentés pensar per què tenen dits. Tot això abans de dir-li que de fet no és només que vinguem dels micos, sinó que en realitat som una espècie més de micos, encara que no ens n'adonem per una distorsió de la visió de nosaltres mateixos.
Mirant el que ha passat amb les dents i amb els dits dels peus, ¿què passaria si la intel·ligència i l'empatia deixessin de ser fenotips essencials alhora d'assolir els tres grans objectius: reproduir-se, sobreviure i controlar l'entorn?
No és impossible que una espècie perdi fenotips que semblaven el súmmum de l'evolució, i que no ho eren, perquè no hi ha un súmmum de l'evolució. Cada conjunt de fenotips representa la millor adaptació possible a l'entorn on l'espècie ha aparegut (partint de l'atzar de les mutacions experimentades).
En conseqüència, si valorem, ni que sigui antropocèntricament, la intel·ligència i l'empatia, hem de construir societats on l'empatia i la intel·ligència representin un avantatge per a la consecució dels tres objectius esmentats; és a dir, societats que posin els valors de l'amor i de la raó al cim de tots els objectius de l'espècie.
