Si...

Si tinguéssim prou coratge per a perseguir les il·lusions
i per a creure que poden arribar a ser,
podrien ser.
Si regaléssim els minuts als somnis,
i els compréssim només amb l'esforç i amb el coratge,
sens dubte, podrien ser.
Si no perdéssim ni un sol instant en lamentar-nos,
ni en mirar enrere, ni en contemplar allò que abandonem...
Si ens aboquéssim tan sols a construir...
Si estiméssim allò que tenim entre les mans, i ho agaféssim amb delir;
com qui sosté un nadó estimat...
I si estiguéssim convençuts que allò que fem pot salvar el món...
de ben segur, sens cap mena de dubte, que el món seria salvat.
I si fóssim prou valents per a no deixar entrar al nostre cor els qui no l'estimen,
per a dir que no quan és que no,
per a sortir de viatge sense equipatge,
per avançar pel camí que creiem adient, ni que ningú no l'entengui,
per a confiar en l'existència, ni que la foscor s'entesti a convèncer-nos del contrari,
per a creure en el respecte a l'ésser humà, ni que la llei de la guerra i de la política el desmenteixin de continu...
Llavors, sense dilacions, ens arribaríem a entendre.
I si per algun casual no ens entenguéssim, tampoc no passaria res greu;
podríem viure junts, tranquil•lament i en pau.


Posseïm l'univers, i els estels, i l'espai infinit.
Posseïm la nuditat d'éssers petits i dependents;
capaços d'admirar i d'estimar.
Posseïm la capacitat de viure sense posseir,
de comprendre fins les estrelles més llunyanes.
Posseïm, si ho volem, l'instant;
encara que sovint el defugim.
Posseïm la vulnerabilitat,
que ens posa en mans de l'existència,
que fa el que vol amb nosaltres.
Posseïm el petit i dolç goig de fer nosaltres el que vulguem amb l'existència,
de lluitar contra els vents del nostre viatge a Ítaca,
de mantenir fix el timó,
amb els dos braços,
per a conservar la direcció que estimem i que configura la nostra identitat.
Si creiem que podem sostenir el timó, el sostindrem.
Si volem sostenir el timó, el sostindrem.
Si l'univers col•labora amb nosaltres, el sostindrem.
Si tinguéssim prou coratge per a perseguir les il·lusions
i per creure que poden arribar a ser,
podrien ser.
Si regaléssim els minuts als somnis,
i els compréssim només amb l'esforç i amb el coratge,
sens dubte, podrien ser.
.
.

Necessitem morir.

S'ha parlat, sovint, de les possibilitats de la ciència per aconseguir la inmortalitat biològica de l'individu. Sovint, també, les afirmacions que han anat en aquesta direcció han caigut en un sensacionalisme amb poc fons i moltes ganes de vendre revistes i diaris.

Ara per ara, l'envelliment és un procés inevitable que té molt a veure amb el segon principi de la termodinàmica. La matèria i l'energia es transformen espontàniament, i amb el temps, en altres realitats que cada vegada són més inútils per a produir un treball en un sistema. Tot tendeix de manera natural a un major desordre. L'envelliment és una conseqüència del desgast; i el desgast, a l'univers, igual com la fricció o la interacció entre partícules, és inevitable. I encara ho és més en un organisme com el cos humà. Ni que anéssim substituint al llarg dels anys tots els òrgans del cos, hi continuaria havent desgast.

Però és que a més a més, la inmortalitat de l'individu implicaria l'extinció de l'espècie i l'aturada contundent de la seva evolució i, per tant, de la seva adaptació constant a l'entorn. Si en una espècie, els individus no moren, s'arriba al col·lapse per l'esgotament dels recursos i per manca d'espai. Si per evitar el col·lapse es prohibeix la reproducció, aleshores s'atura l'evolució i l'adaptació a l'entorn; perquè si no hi ha reproducció, no hi ha selecció, i si no hi ha selecció, no hi ha evolució. En no gaires mil·lenis, l'espècie acabaria habitant un entorn pel qual no està preparada, i s'extingiria. Necessitem que els individus morin perquè l'espècie continui vivint i evolucionant. La mort és una condició necessària pel futur de l'espècie i en conseqüència pel futur dels individus que algun dia formaran part de l'espècie. Negar-se a morir és voler privar de l'existència als individus del futur, i privar-los també de la necessitat d'assolir cotes d'intel·ligència, consciència i empatia, molt més grans que les actuals.

Passa una mica com amb les cèl·lules. Igual com les cèl·lules necessiten morir per poder ser renovades, els individus necessitem morir per a poder millorar l'espècie. Una cèl·lula que es nega a morir, i que es reprodueix sense obeir les ordres del programa genètic, es converteix en un càncer, i en poc temps l'individu sencer acaba morint; si no s'hi posa remei. El mateix passa a nivell de l'espècie i dels seus individus. Necessitem morir.

 

.

Imatges de la Rua de Carnestoltes a Terrassa

Fa una estona, la rua de Carnestoltes travessava Terrassa amb l'habitual exhibició de creativitat i ironia. Passen els anys, però la rua sempre sorprèn. La imaginació humana no té límits. De sort que ha fet molt bon temps i tot ha pogut transcórrer segons el programa previst.

Quan enyorem la terra que hem deixat enrere perquè hem corregut massa.

Necessitem recuperar la lentitud, reprendre el goig d'asseure'ns a escoltar els sons i no fer res. Reconquerir l'eficiència de treballar bé i a poc a poc, pensant cada pas amb el cor i el cap, i assaborint el gust de col·laborar en deixar el món millor de com l'hem trobat.

Necessitem tornar a posseir el tresors perduts de la humanitat: l'austeritat, el goig de tenir poc, la frescor de les antigues cases de poble a l'hivern, el caliu de la llar, l'estómac lleuger, el cos poc guarnit, si cal amb roba noble i d'ús freqüent, sense rampoines consumistes i ridícules que ens encadenen a banalitats.

Lliureu-me de la qualitat industrial europea, de les isos i els asos de la política de façana més balmada. Regaleu-me parets esgrogueïdes als cafès, la imperfecció dels camins amb bassals, l'olor de fems i les ovelles pel mig del poble, les estàtues sense qualificació ni títol a la rambla, la gent imperfecte i humana, els crits, els salts a les voreres, el gust de pixar en un racó quan no es pot més, la llibertat més simple i més banal, el plor dels nadons al tren, els pits que alleten nus, la riallada esdernegada de la dona que esta contenta amb un cistell de tomàquets i que explica els detalls de l'últim reality, les persones contradictòries que ploren i menteixen, que estimen a mitges perquè no en saben més, encara que voldrien estimar fins a donar la vida, i si cal el cistell de tomàquets.

Quedeu-vos la pressa, l'eficàcia, la competència, la supervivència en formol normalitzat, les estadístiques verdes de resultats nord-europeus que cobreixen, elegants, el desinterès per la carn i el cervell, l'estómac i el somriure, la progressió invisible que no deixa percentatges i que per tant no és valorada. Quedeu-vos la precipitació, l'acceleració per arribar abans, més lluny i més amunt, a un lloc on enyorem la terra que hem deixat enrere perquè hem corregut massa.

Deixeu que m'assegui al costat del camí a contemplar el capvespre, a escoltar el gos que borda, la remor del vent al cap dels arbres, la tos d'un avi que ranqueja, la cançó enganxosa d'una nena de sis anys que no pensa en res més que en la cançó enganxosa i en el ruc ruc del gat que l'acompanya.

Quedeu-vos anys de vida si la vida no té gust, ni olor, ni aspror de pell de fruit salvatge.

Quedeu-vos lluentors de medalles i aparells que us envolen a ficcions malsanes si per tenir-les haig de perdre el gust de no fer res una bona estona al dia.

Quedeu-vos les màquines que pensen per vosaltres si per tenir-les haig de renunciar a la fantasia, a la cançó, a la sal, al pebre, a l'oli, a la vinya, al blat, a la pluja, a les canyes despentinades d'una platja sense banderes blaves ni presons de pedra grana.

Que visca el poble! Que visquin els camins de fang sense asfaltar! Els rostres sense afaitar! Que visquin els imperfectes i les imperfeccions! Que visqui la lentitud de la vida, la llum de l'instant, la bellesa que es regala! Que visqui el pa amb vi i sucre, els pantalons estripats, el sucar pa a a la salsa, el menjar-se el crostó abans no arribi el primer plat, la llet que vessa l'infant perquè ensopega, la pluja que malmet el tenyit de les senyores nyicris i el tern dels senyors burgesos, esclavitzats, tots ells, al protocol i a la imatge! Que visqui la vida i s'allunyi per sempre la ximpleria immensa de les calefaccions a tot estrop, el luxe, les “bones formes”, i l'esnobisme empobridor dels qui són cecs i es consideren guies i models de perfeccions.

La perfecció, només pels metges, quan fan de metge, i pels pallassos quan fan de pallasso; per la resta, i ben sovint, la imperfecció esdevé un element més al servei de la seva tasca.

Necessitem recuperar la lentitud; la veu del poema ran del rierol, el tic tac d'un rellotge a l'alba, l'udol del vent de l'Empordà rere els vidres de la finestra, el cop dels porticons, el temps amb temps, el baf als vidres a l'hivern amb dibuixos d'infant; i rere el mar gelat i grisenc.

Necessitem viure a poc a poc per no fugir gaire lluny del viure.

Cal fer més del que toca.

Sovint cal fer més del que toca.

Si ens limitem a fer només el que ens toca, no hi ha progrés, el sistema grinyola, i algunes persones pateixen algun tipus de mancances. El nostre patró de conducta ha de ser fer el que calgui per aconseguir els objectius de la nostra tasca.

I els valors són la realitat que ens permet fer el que cal en lloc de fer el que toca.

Si el gruix de població arriba algun dia a estar formada per individus amb valors, tirarà endavant, creixerà en la direcció correcta, avançarà fins assolir unes relacions autènticament humanes.

El drama del nen, quan creix, és descobrir que les persones es mouen per interessos purament egoistes, animals, instintius. La pèrdua de la innocència humana esdevé quan el nen comprova en pròpia pell que la humanitat ideal amb la qual el van protegir de petit no existeix. El repte dels educadors és aconseguir que quan l'infant s'adoni d'això, en comptes de sumar-se a la massa i de començar a moure's al pas de les mateixes pulsions, decideixi col·laborar en la construcció d'aquesta humanitat ideal i en la recuperació dels seus tresors. Per prendre aquesta decisió, però, li calen valors i fe en la humanitat.

Si em limito a complir el meu horari, i fora d'ell sóc capaç d'ignorar les necessitats d'algun alumne, d'algun pare, d'algú que si no l'ajudo patirà algun tipus de mancança, llavors és que em manca algun valor essencial. El sistema soviètic va fracassar, entre d'altres raons, perquè els ciutadans es limitaven a fer el que els tocava i prou.

Al llarg del repartiment previ dels papers, en el gran teatre de les tasques de la vida, no es podia, ni que es volgués, contemplar tots els detalls de la realitat quotidiana. Per això, cal anar més enllà del paper que la societat ens ha assignat, i actuar no en funció del rol o de l'encàrrec sinó de les necessitats de les persones que depenen de nosaltres en cada instant.

Els valors s'han d'ensenyar en tots els àmbits: valors universals, humans; valors de consciència que no siguin esclaus de cap moral particular, ni de cap religió, i encara molt menys de cap ideari polític; valors humans i prou, que es fonamentin en l'empatia, la intel·ligència i la llibertat. I totes les persones de la humanitat els han d'ensenyar i de compartir. Ningú té l'exclusivitat de l'ensenyament dels valors; els educadors no podem ser només ensenyants de conceptes asèptics i acadèmics, sinó que hem de fonamentar l'ensenyament, i la relació amb els alumnes, damunt d'uns valors que superin en importància els continguts i els procediments.

L'exclusió de l'educació dels valors humans universals representa una tragèdia per a un munt d'individus i també pel conjunt de la humanitat. L'aprenentatge significatiu dels valors, en canvi, implica el començament d'un nou dia per un món que gemega i que no sap del tot del tot per què. 

.

Rodem al voltant d'una estrella.

Roda el món ben a prop d'una estrella. Pels perfectes i pels que en canvi existeixen. Pels que es veuen com són i pels que en canvi existeixen. Pels que ho saben tot i pels que en canvi existeixen. Pels que tenen les claus de l'aquí i del més enllà, i pels que en canvi existeixen.

Roda el món ben a prop d'una estrella. Continuarà rodant tant si tenim pressa com si no en tenim, tant si ens angoixem com si no. Tant si ens preocupem per la imatge com si ens ocupem de la realitat que pot, o no, generar-la. Tant si ens obsessionen els resultats d'una valoració discutible, com si ens esperona l'aprenentatge real i potser ocult.

Roda el món ben a prop d'una estrella; ni que els núvols freds de febrer ens amaguin la calidesa dels seus raigs.

.

.

"El gran disseny" Stephen Hawking

A poc a poc, em vaig llegint "El gran disseny" d'Stephen Hawking. Un treball clar i valent.

Ja al primer capítol "El misteri del ser" llança preguntes molt directes: 

Per què hi ha alguna cosa en lloc del no-res?

Per què existim?

Per què hi ha aquest sistema particular de lleis en lloc d'un altre?

 

D'aquest punt en endavant, fa una repassada per la història del pensament científic; les pedres, les traves, l'antropocentrisme, l'orgull d'espècie que inventa mites per vèncer el vertigen de les lleis naturals, que tracten l'Homo sapiens amb la mateixa pietat que a un ratolí.

És un assaig valent perquè afronta la idea de Déu sense preconcepcions i des d'una vessant científica; ni nega ni prova. Valent perquè gosa opinar sobre les possibilitats de cada branca del coneixement a l'hora d'acostar-se a la resposta de les grans preguntes. Valent perquè opina amb llibertat, bo i saber que les seves opinions no seran ben rebudes per molta gent. Vivim en un món on les opinions poden ofendre; o tot el contrari, si són harmòniques amb el que hom pensa. I ben mirat, és força absurd, perquè aquell que un dia ens lloa, pel fet que tinguem determinades opinions, un altre dia, probablement, ens menysprearà per la mateixa raó. Tenir una opinió no és meritori ni menyspreable; és, i prou. I si a més les opinions es fonamenten en l'exercici de la lògica científica, com a mínim, i ni que no coincideixin amb les nostres, es fan mereixedores de respecte. 

La manca de temps fa que encara vagi pel principi del llibre, i això està força bé, perquè així em dura més; tot i que aquest és un d'aquells llibres susceptibles de ser rellegits una vegada i una altra.

Estic convençut que a mesura que vagi avançant trobaré motius per a escriure més posts.

Tinc pendent una reflexió sobre la lògica que encara està a mig fer: la qüestió sobre si la lògica que es desprèn del nostre univers s'ha de considerar l'única possible; és a dir, la pregunta que vindria a dir: "¿Com serien els universos que obeíssin lògiques diferents?" "Serien possibles?" "Tindrien sentit?" "¿Contindrien éssers?" "¿És la lògica del nostre univers l'única possible, la que determina el que pot "ser" i el que no pot "ser"?"

Són preguntes que demanen lentitud. La precipitació condueix a l'error.
En una ocasió vaig conèixer un capellà militar que predicava que "ni déu no és lliure", volent dir que fins i tot déu (el déu en qui ell creia) se sotmetia a les lleis de la lògica. ¿Si déu existís, podria saltar-se les lleis de la lògica? ¿o és que les lleis de la lògica, com algú ha dit alguna vegada, es desprenen de l'essència divina i per tant són absolutes per a qualssevol universos? ¿És la lògica dels fenòmens i dels éssers una condició per ser?

Un altre dia (potser d'aquí a uns quants anys) escriuré sobre això.

 

Canviant de tema: aprofito per saludar al meu visitant de Lloret de Mar, que al llarg dels últims dies no deixa d'entrar als meus escrits que duen l'etiqueta de "Cervell i Funcionament de la ment". M'alegro que te'ls llegeixis, i tant si hi estàs d'acord com si no, confio que gaudeixis llegint-los.

.
.