Titelles voluntàries del gran teatre social

Imatge de Jürgen Howaldt a la viquipèdia.

.

.

Quan el prejudici es considera civisme, aquest fals civisme esdevé cadena i presó; esclavatge propi i esclavatge pels altres.

Quan l'apropiació deshonesta dels diners es considera negoci o compensació; aquest fals negoci esdevé corrupció i espoli; corrupció i degradació pròpia, i espoli dels altres.

Quan la supèrbia es considera honor, aquest fals honor esdevé menyspreu i ceguesa; ceguesa pròpia i menyspreu pels altres.

Quan la violència es considera democràcia; aquesta falsa democràcia esdevé tirania i decadència; decadència i podriment de la pròpia missió, i tirania i opressió pel poble, per la seva llibertat d'expressió i per la seva veu.

Quan l'odi a una pàtria que no és la teva o que no sents es considera patriotisme, aquest fals patriotisme esdevé esperó tribal de la violència i animalisme; animalisme per qui l'exerceix, i violència vers la gent innocent d'aquesta pàtria.

Quan la superficialitat es considera l'essència de la vida, aquesta falsa essència es converteix en corrosió i forat; corrosió, rovell i desfeta, per qui l'assumeix, i forat per la societat que perd una persona.

Quan a una camisa de força se l'anomena protocol i correcció; aquesta falsa correcció acaba sent realment una camisa de força i una imposició; camisa de força per qui accepta aquest protocol i aquestes normes subjectives de correcció, i imposició vers tothom amb qui hom es creui, perquè tendim a exigir als altres allò que les circumstàncies o l'educació ens han empès a assumir.
*
*

Solidaritat amb La Nau Cal Àfrica...

Sobren les meves paraules. 

El vídeo, que comparteixo des de l'espai de Manu Chao, ens mostra un projecte laboral portat a terme per un grup de persones d'origen africà de Barcelona, que consisteix en la reutilització i possible comercialització de productes llençats als contenidors; un projecte que sembla que no està sent tolerat per l'administració.

Els 300 treballadors pateixen una ordre de desallotjament tot i estar recolzats pels propietaris de la finca i rebre suport dels veïns del barri.
Malauradament, la matinada del 24 de juliol, 50 furgons els Mossos d'Esquadra es van desplegar un operatiu per desallotjar les tres-centes persones.

*

*

Les idees que volen pertot caçades en una llibreta (II)

Camí de l'avi Pujal (Calella)

*

Fa uns dies us vaig dir que aquest curs havia emplenat dues llibretes petites. Sempre duc una llibreta a la butxaca per a apuntar les idees que venen, que trobo intenses, i que se'n van de seguida; si no les apunto se m'obliden, o com a mínim se m'oblida la manera com se m'havien presentat. La forma, els mots precisos, acostumen a ser importants per a la correcta comprensió. Us vaig dir també que em faltava escriure-vos la segona de les llibretes. La primera la vaig publicar aquí.

Us transcric ara, les idees de la segona, i amb això ja hauré expressat les idees espontànies de tot un curs.

*

La lluita de l'ésser humà damunt la Terra és una lluita per la llibertat dels pobles i de les persones; una lluita per la igualtat, a on ningú, per drets de naixença, tingui més drets o més privilegis que ningú altre; una lluita per la fraternitat, a on el respecte i la tolerància a les idees, costums, estils i formes de les persones camini del bracet amb l'amor a cada persona i a la seva felicitat.

La pompa dels poderosos i els seus privilegis són la vergonya de la inteligència i de la humanitat; atribuir a déu l'origen del poder d'alguns éssers humans sobre d'uns altres és com a mínim una blasfèmia.

*

És interessant pensar en tots els factors que actuen en el moment en què s'engendra una persona i que començaran a determinar el ventall de probabilitats que decidiran com és i com actuarà:

-La informació genètica del pare i de la mare.

-L'atzar de les mutacions.

-La garba de l'entorn, començant ja al període fetal.

-Les dificultats de l'existència.

-Les primeres experiències infantils.

-L'educació que anirà rebent.

-Les informacions que anirà absorbint.

-El grau i qualitat de l'amor que rebrà.

Tots aquests factors, i alguns que em deixo, decidiran com serà i com actuarà la nova persona; és a dir, tots aquests factors governaran la tendència dels seus pensaments, la força de l'inconscient, i per tant els valors de la probabilitat que influirà en les seves decisions.

*

La vida és massa curta per a no estimar-nos.

El temps és massa preciós per a no estimar-nos.

*

Si arriba la mort, seré encara més fidel a la vida; i gaudiré fins a l'última ranera de tot allò en què crec: l'amor, la llibertat, la natura salvatge, la nuesa...

Lluny d'espantar-me, la mort em farà més fidel a la vida, a la qual pertanyo.

*

El regust de la vida és d'esperança per a tothom.

*

Si déu no és amor, no vull que existeixi.

*

Si déu no és amor, no mereix existir.

*

Si déu castiga els qui actuen segons són, no mereix existir.

*

Si al més enllà em trobo algú abandonat de déu, no tinc cap interès en fer companyia a aquest déu.

*

Si déu dóna algú per condemnat sense remei, aquest déu no és el meu déu, ni jo sóc d'ell.

*

Si només hi ha una vida, m'està bé. Si la vida no s'acaba mai, i continua més enllà de la mort, també m'està bé. El que no m'estaria bé fóra tenir una vida tan bonica com la que ens han regalat i que em posessin com a norma no viure-la.

*

La major part de raonaments i opinions, per assenyats que ens semblin, s'elaboren després d'haver pres la decisió sobre com opinem, no abans. Aquesta decisió depèn principalment de les pulsions i de l'inconscient.

*

No experimentaràs el “no ser”, perquè quan “no siguis”, no hi seràs.

*

Fama? Diners? Prestigi? Afalacs? Diners?

Foteu el camp d'aquí! Ara mateix! Fora! Va! Va! Va!

Uniformement desordenat

Tot succeeix en un dia. Un dia és suficient per a capbussar-se en la psicologia d'un grup de persones que coincideixen en un argument atractiu, que anireu descobrint a un ritme serè a mesura que aneu llegint la novel·la. Una línia de ficció que com més avança més va creixent en força i en intensitat. La veu quasi omniscient d'un narrador que es capbussa dins del conscient i de l'inconscient dels personatges, des dels budells fins a la ment racional. Tot plegat en una escenografia propera i quotidiana; amb un realisme social i psicològic que frega la fotografia. Us el recomano de tot cor.

L'autor, Rubèn Intente, ja ens va regalar la màgia del seu Mapa Mut no fa pas gaire. 

Bona lectura!

Només hi ha premi

Els dies lents en una casa de poble amb terrat a dalt de tot; un terrat que només té el cel i els turons clapats d'arbres com a elements més elevats, i des d'on es contemplen les teulades velles de Masriudoms. Un poble fet de silenci i de parets de pedra, a on tornàvem cada migdia i cada nit després de gaudir de la mar i del vent a la platja del Torn. Una casa que ens van cedir generosament persones que se l'estimen i que no hi volen posar a qualsevol. Una casa plena d'éssers invisibles a cada racó; éssers lluminosos i savis, que estimen els pins dels turons del poble i que m'afalagaven tothora demanant-me que escrigués, que composés, que m'assegués a veure què sortia, que em sentís còmode, que era a casa meva, que em considerés a casa meva, però sobretot que m'assegués i que escrigués, que cantés, que no patís per res. Sentir-se acollit així pels que no moren mai, i sentir el xerric constant de la llagosta als arbres, i olor de poble: una barreja de fum de llenya, de pinassa, de farigola; i sentir que no tens luxes que et puguin distreure, i adonar-te que viure així, sense luxes, és un luxe; i saber que d'aquesta casa te'n vas a una mar que també té bosc en companyia d'unes persones que estimen aquesta mar i aquesta costa de la mateixa manera i estil com tu l'estimes; i tornar al poble després, amb la teva família, i retrobar les persones invisibles que gairebé et posen la guitarra a les mans; i dir-los tu, queixós, que no ets guitarrista, ni cantant, ni res, i que no ho fas bé; i dir-te ells que per això volen sentir-te, perquè a causa de les teves manifestes limitacions no cantaràs pas per aconseguir res més que acontentar els pins, i les llagostes, i a ells, que no són vistos per ningú.

He començat aquest escrit no pas amb un vas de vi del priorat, que també, sinó amb la descripció de les vacances; una descripció ficcionada (no gaire ficcionada, creieu-me que no més d'un 1%), per introduir les cançons del terrat de Masriudoms, que poso en comú per si algú amb millor veu i aptituds les vol aprofitar per a ell o ella; alguna vegada a la vida que he tingut el goig d'escoltar de veu d'altres alguna canço composada per mi he sentit una felicitat estranya, en veure com millora, com creix, com perd defectes una lletra o una tonada que jo amb malaptesa he gargotejat. Les vacances se m'han fet massa intenses per a posar-me a escriure; escriure és lent i veu els fruits a llarg termini; i al poble, al terrat, necessitava satisfaccions a curt termini, fondre'm amb les llagostes i els pins, sentir la meva pell voleiar pels turons que em miraven, i veure tota aquella gent invisible contenta.

Us penjo la primera de les tonades, que se'm va acudir pensant en la mort i en la vida; en com combinar la bellesa esclatant de la vida, que regalima tanta bondat en la seva natura; i la tristor que es fa inevitable a cada mort. Que trist haver de marxar entre llàgrimes! Això està mal muntat. No és just que després d'haver viscut tan intensament la vida l'acomiadem amb plors i dolor. És inevitable, suposo, ja ho sé, però... qui se'n va, se n'aniria més feliç si sabés que ningú se sentirà trist o trencat per un adéu que és inevitable. Si mirem la vida com un tot, i no ens quedem només amb l'instant de la mort, veiem que només hi ha premi. El premi és el temps viscut amb intensitat, els anys viscuts. Encara que marxem, el que ens queda és el que hem viscut; per això només hi ha premi. La vida, com un tot, des que es neix fins que es deixa de respirar, ni que s'acabi, és un premi, perquè significa un munt de vivències i de felicitat viscudes; si no haguéssim existit, no les hauríem gaudit, no hauríem estimat. Per tant, hauríem de fer l'esforç, en el moment de marxar nosaltres i de veure marxar els qui ens envolten, d'alegrar-nos per tot el viscut, en comptes d'entristir-nos perquè no duri per sempre.

Una mica és el que diu aquest poema cançó, que està inspirat en les sensacions del naturisme, que va lligat intensament a les vacances que acabo de viure.

Està mal cantada! Sí. Però m'és igual.

Que no arribaràs enlloc cantant-la! Enlloc vull arribar, detesto fer coses per arribar enlloc. Detesto, de fet, bescanviar expressió per diners, art per diners; ni per diners, ni per fama, ni per mandangues amb patates que quan un es mor fan pudor de gat mort. Qui vulgui música perfecte que escolti el Pavaroti i que s'aparti que em tapa el sol. Les coses tenen un valor per elles mateixes, no per arribar a... Cada instant té un valor infinit i és, en ell mateix, un punt d'arribada, una finalitat; present intens que només viu per viure.

Les idees que volen pertot caçades en una llibreta.

Al llarg del curs, he anat emplenant dues llibretes petites, que sempre duc a la butxaca, amb frases o idees que em venien al cap; algunes les he penjat al facebook, d'altres són inèdites; poso aquí totes les frases de la primera de les llibretes perquè no es perdin:


Oblida't d'agradar; agrada't.

*

L'absolut i l'essencial reposen a la sala d'urgències de qualsevol hospital com en un sagrari.

*

-No siguis hippy -li diu el capellà al jove de les rastes -... que els hippies es drogaven...

-No siguis de l'església -li respon el hippy -, perquè l'església va imposar la inquisició durant molts anys.

*

-El castiguem perquè no estima ningú -diu el jutge, mirant el condemnat.

-Fan malament -respon el metge de l'amor -. Si volen que estimi, estimin-lo.

*

-No és un malalt, ha escollit lliurement matar aquella persona -diu el fiscal.

-Per això és un malalt -respon el metge -perquè ha decidit lliurement matar aquella persona.

*

Si fas servir la veritat per a guanyar diners, prestigi o fama... la veritat se t'escaparà.

*

La lògica dels humans pot ser molt acurada; però s'ha d'anar amb compte, i cal sotmetre-la sempre a una revisió, perquè no deixa de ser la lògica d'una espècie de monos més.

*

Si crides és perquè, en allò que dius, no hi veus prou dosi de veritat com per a fer-ho evident sense aixecar la veu.

*

Si tens por d'algú és perquè no l'has mirat bé, i no has vist que és com tu.

*

El covard profereix dins del cotxe els insults que fora del cotxe no gosa proferir.

*

Pots tenir les opinions que vulguis sobre la vida, sobre la moral, sobre l'existència... Però pensa que moltes vegades les opinions íntimes que abraces són la causa fonamental de la teva felicitat o de la teva depressió.

*

Mirat fredament, i des de fora, és tan miraculós que déu existeixi com que existim nosaltres o qualsevol altra cosa.

*

Tot, en la vida, té caràcter de regal; començant ja pel néixer, que no vam treballar-nos. Tot ens arriba sense merèixer-ho, perquè ni que ens ho guanyem, és un regal la possibilitat que tenim de guanyar-nos-ho.

*

La platja del Torn i la nuesa. Cada por vençuda és una batalla guanyada a favor de la llibertat.

Dempeus, a la riba de la Platja del Torn, i no fa pas gaire, parlàvem de la hipocresia de la societat; i ho parlàvem nus i envoltats de famílies nues com el dia que van néixer...

I pensant en aquesta hipocresia, en aquesta gran confusió, no sabíem si riure o si plorar.

Al voltant nostre hi havia pares, mares, avis, àvies, desenes de nens i nenes d'entre dos i setze anys sense cap peça de roba; gent jove, gent gran, famílies de totes les nacionalitats... sense ni un bri de doble intenció, sense motivacions eròtiques o sexuals. 

¿Hi pot haver millor entorn que un espai familiar i deserotitzat per a ensenyar i acostumar els infants a la realitat del cos humà, a la seva visió i a la seva naturalesa? ¿Hi pot haver algú que cregui que és preferible convertir el cos en un fetitxe o en un tabú, carregant-lo de tensió morbosa, que acceptar-lo com a part dels tresors i de la bellesa que la natura ens ha regalat? ¿Podem conèixer realment la totalitat de la naturalesa humana si convertim en sistemàtica i socialment exigible la ocultació i la deformació de la imatge natural de l'espècie? ¿Ens podrem enfrontar a unes relacions humanes, i a una sexualitat, sanes, a la vida adulta, si comencem ja a convèncer els més petits que el cos és perillós, lleig, indecent, digne de ser amagat i guarnit sí o sí...?

Mentre conversàvem de tot això a la platja del Torn, al voltant nostre, les persones jugaven amb la sorra i amb les onades, prenien el sol despreocupades, llegien, feien escultures o castells amb les criatures; no hi ha situació, com aquesta, més allunyada de la insinuació sexual, de l'hedonisme o de la promiscuïtat amb la qual els integristes de totes les menes intenten relacionar i descriure els espais naturistes, sense conèixer-los, sense haver-los trepitjat, confonent-los amb la rumorologia que la ignorància i l'obscurantisme deslliguen. Fa riure, i segons com plorar, pensar que algú pugui creure que un espai així, com la platja del Torn, tan semblant al paradís, tan innocentment infantil, tan familiar, pugui tenir alguna cosa a veure amb el vici i la indecència amb què els moralistes de ment estreta, o els esperonadors del consumisme i la moda més buida, ho intenten relacionar. És una qüestió d'absoluta ignorància per la seva part.

 Aquesta ignorància, a molts, els converteix en intolerants i repressors; s'agafen amb les urpes, ben fort, a les seves pròpies cadenes; cadenes que els neguen una bona part de l'essència i del valor de la humanitat; malauradament, molts d'ells, moriran ignorants i esclaus de les seves mitologies i/o protocols socials.

Recordo un article de no fa gaires anys, al Diari de Terrassa, en què un intel·lectual que anava de "progre" desdibuixava i ridiculitzava el naturisme, justificant la seva caricatura amb una sortida (un treball de camp, deia ell) que va fer a una platja amagada del maresme; amb aquesta excursió concreta i puntual en va tenir prou per a treure conclusions generals i universals, absolutament errades, sobre el que vol dir gaudir amb tota la pell de la natura. Tal burrada vindria a ser com la d'intentar descriure el que és un bar, o una cafeteria, anant a fer un treball de camp a un tuguri d'un barri marginal de qualsevol gran ciutat del món; i pretendre treure d'això una conclusió també universal i general sobre el que són els bars a la societat humana.

A la platja del Torn, igual com als grans espais naturistes europeus, s'hi respira una elegància especial, aroma de cultura, hàbit de respecte, allò que en un altre àmbit menys virginal anomenaríem amb absoluta convicció “civisme”, esperit d'ajuda, de cooperació, de llibertat... No hi ha personatges estranys amb aparells de música a tot estrop, ni porqueria a la sorra, ni crits, ni veus dissonants, criticant la veïna del sisè, mentre van menjant patates fregides amb colorant taronja, ni lligons de platja; fins i tot gosaria dir que no hi ha ni els típics "mirons" que percacen imatges repetitives de manera obsessiva. Pel que fa a l'ecologia, la platja del Torn és una platja virginal, força salvatge, amb una continuïtat natural entre bosc i dunes de sorra, allunyada relativament de les grans vies de vehicles, la qual cosa permet el regnat d'un silenci, abillat només amb el brum de les onades, el xerric de la llagosta i les rialles i els crits dels infants.

És una qüestió d'evolució cultural i humana. Com més ens anirem fent humans, més recuperarem també aquell contacte íntim amb els elements naturals, més ens anirem reconciliant amb la nostra imatge natural, la que la natura ha decidit per a nosaltres, més anirem perdent la por a mostrar-nos com som, no només des del punt de vista físic sinó també espiritual i psíquic. Cada por vençuda serà una batalla guanyada a favor de la llibertat; cada espai que recuperarem de contacte íntim amb la natura serà un pas més en el camí del retorn a la llar, al bosc, a la Terra, a la pàtria que per orgull d'espècie hem malmès tant i que era tan bella; aquesta pàtria comença al nostre cos i a la nostra ment.