Ens
acompanya la mort com a idea, com a futur, com a germana de fat. És
per això que sovint haig de parlar-ne. Tinc la necessitat de parlar
especialment d'aquells temes que s'eviten socialment, perquè potser
el sentit de la nuesa literària és aconseguir que es despulli el
sentiment que no es mostra pel carrer per pudor social o per tabú.
El blog és l'estadi a on juga l'equip de casa, l'equip de la pròpia
identitat; i ha de ser el club d'un mateix el que decideixi de què
es parla a cada moment a l'estadi.
Penso que pel seu
caràcter d'inevitable, la mort s'ha d'encarar de manera que no
signifiqui un fracàs; si no intentéssim encarar-la així, el fracàs
tindria un caràcter inevitable. Res segur pot ser dolent; i si ho
sembla, serà perquè això que és segur s'haurà convertit en el
mirall d'una altra realitat que sí que podem canviar, i que hem de
canviar, i que es diu “Vida”.
Canviar
la vida.
Perquè l'espill de la mort reflecteixi una alegria
il·limitada.
Canviar la vida.
Perquè de tant com s'hagi viscut no
ens sàpiga greu la mort.
Canviar la vida.
Perquè el segell que hi
hàgim deixat sigui suficient per a convertir en secundària la
nostra fi.
Canviar la vida.
Sigui quan sigui que l'hàgim de canviar:
de nens, de joves, d'adults, de vells... Un instant pot fer que una
vida sencera hagi valgut la pena.
Canviar la vida no pas una
vegada, sinó cada dia, cada hora, cada instant...
Canviar-la perquè
el mot llibertat adquireixi una dolçor impossible de descriure.
Canviar la vida perquè el so d'una cançó se senti diferent que
ahir, i perquè aquesta cançó, sense dir res en concret, dóna sentit a tot.
Canviar
la vida per a sentir-la tan autèntica que sigui impossible tenir por
de perdre-la, perquè allò viscut i sentit és tan gran, que si
s'acaba, ja ens sentim pagats amb escreix.
Canviar la vida per a no
ser esclaus de doctrines que són doctrines d'éssers humans i prou; éssers superbs i tirans; doctrines que pretenen controlar consciències i estats d'ànim.
Canviar la vida per a no ser dominats per l'anhel dels diners, per la
por a la pobresa o a la opinió dels altres.
Canviar la vida per a no
permetre que ens dibuixin un déu fals, com falsa és la percepció
de l'existència de tants, com falsa és la seguretat que afirmen molts que no la tenen, i que, tot i així, converteixen en dogma.
Canviar la vida per a ser capaços
de ser feliços enmig de la inseguretat, de la vulnerabilitat, de la
ignorància del futur, de la incomprensió dels misteris, de la
feblesa, de la petitesa, de la pobresa de diners i tresors.
Canviar
la vida per a descobrir que som rics gràcies a la mar, al sol, al vent, a la sorra, a la pluja, al bosc, als estels de la nit, al foc
de camp, a les cançons, a la nuesa, a la llibertat...
Canviar
la vida per tal que quan arribi la mort tinguem la sensació que tot ha
valgut la pena, i que els qui continuen a la vida seran feliços, i que
tot plegat haurà estat molt i molt bé...
Per favor, que quan
m'hagi acabat de morir ningú no digui “ara ja descansa”. Si algú
ho pronuncia, prometo fer l'impossible per aixecar-me del taüt i fotre-li un ensurt que
recordarà tota la vida. El descans no és cap premi. La vida és un
regal, un do, un afalac de l'existència, un tresor, un plaer, un
somriure... Fins i tot l'esforç, fins i tot el treball, fins i tot la lluita... són un
goig; si amb l'esforç, si amb el treball, si amb la lluita, construïm
somriures sincers i encenem focs a dins dels cors.
Que a ningú
que vegi el meu cos mort se li acudeixi de dir que “no som res”,
que la “vida és una merda”, que “se'n van els millors”, que
“sembla que rigui”, o que “sembla que dormi” o "que guapo que està!"... Prometo
aixecar-me com un zombi, i enviar-los a la merda.
Som molt; som goig;
som llibertat; som somriure; som pau; som consol; som paraula; som
companyia; som comprensió; som esperança; som empatia; som
discreció; som humilitat... Som éssers que han aparegut per a
passar-s'ho de conya... I ens ho passem de conya si canviem, si ens
despullem d'aquesta merda d'ambició que l'organització tribal de la
societat, amb la seva merda de diners i de propietats privades, de
títols nobiliaris i aparences, de protocols i hipocresies, s'ha
inventat per a tenir-nos lligats i controlats.
Canviar
la vida per a marxar amb la sensació que hem viscut de debò i que
ha estat genial.
