XVII
Al menjador, ens esperava el Santi, assegut al cap de taula. A la seva dreta, hi va asseure’s l’Elisenda, i a la seva esquerra jo. Vaig pensar que era una llàstima fer servir una taula tan gran només per a tres persones; només n’ocupàvem la punta.
-Ja
veuràs que bé cuina l’Elisenda! -em va dir el Santi -. Té mal
caràcter, però és una gran cuinera!
-Tinc mal caràcter
perquè la vida me’l fa tenir. -va dir ella, molt seca.
-El
que tu diguis, esposa meva. -va fer el Santi, amb bon
humor.
L’Elisenda va servir la sopa i després es va
asseure. Jo tenia tanta gana que vaig posar la cullera al plat de
seguida.
-Ep! Mossa! Ja comencem malament! -va dir
l’Elisenda -. Que no beneíeu la taula, a casa vostra, abans de
dinar?
No vaig respondre, però, en anomenar casa meva, em
va fer pensar en la mare i en el nostre pis de Barcelona. Feia molt
poc que havia arribat aquí, però tot era tan diferent que semblava
que portava anys fora de casa.
-Senyor. Et demanem que
beneeixis aquests aliments, amb els quals, per la teva generositat,
avui podem nodrir el nostre cos. Et demanem, també, per la
pobrissona que hem acollit, filla de la marginació, com un animaló
sense educar. Fes que el Santi i jo tinguem paciència amb les seves
mancances, i que siguem capaços de convertir-la en una persona
decent. Aquí la tenim, escarida i desposseïda de tot, com una
ofrena a la teva magnificència. Beneeix-la igual com fas amb aquests
aliments.
Han passat molts anys des que vaig escoltar aquella
benedicció de taula i encara recordo la incomoditat que vaig sentir
quan l’anava escoltant. Em va anomenar “filla de la marginació”
i potser per primera vegada a la meva vida em vaig fer conscient que
jo havia nascut en una família marginal, en una llar
desestructurada, en unes condicions que no són les que han de ser.
En aquell moment no ho sabria descriure d’aquesta manera, però la
idea que la meva vida havia aparegut en condicions molt dolentes se’m
va fer evident en aquell moment, tot i que, sense pensar-hi, sempre
ho havia sabut. De vegades cal escoltar la realitat de boca d’una
altra persona per arribar a veure-la com és. I vaig sentir vergonya
quan em va presentar a Déu com una ofrena “escarida i desposseïda
de tot”. De vegades, recordant-ho, he arribat a pensar que
l’Elisenda s’ho va fer venir bé per tenir-me en aquella taula,
gairebé nua, embolicada només amb la tovallola, per així poder-me
lliurar a Déu com una ofrena escarida i desposseïda.
-Cada
dia fa una benedicció de la taula diferent -va dir el Santi -. Avui
t’ha tocat a tu ser la protagonista. -quan em va dir això, em va
mirar, em va somriure i em va picar l’ullet.
El Santi
era molt agradable amb mi; mai no em va aixecar la veu i sempre
estava de bon humor. Només li retrec la passivitat quan va ser
testimoni de determinades paraules de l’Elisenda, i sobretot de
determinades accions; però ben mirat, Déu fa el mateix que el Santi
en aquest aspecte. Llavors jo no hi pensava en tot això; a dotze
anys entomes els cops tal com venen i no tens esma de rebel·lar-te
contra ningú, ni tan sols contra Déu.
Al llarg del
dinar, vaig pensar molt en la visió que havia tingut de la Clara; en
aquell moment estava convençuda que allò que havia vist era
realment l’esperit d’una nena morta molts anys abans. Avui,
després de molts anys, no tinc res clar, perquè la vida és plena
de misteris, i alguns fets no semblen tenir explicació si no és
perquè la Clara realment existia més enllà de la meva imaginació.
Però en aquell dinar no vaig fer cap referència a la Clara ni al
fet que l’havia vist. Em sentia massa tensa per obrir cap conversa;
només desitjava que s’acabés el dinar per poder tornar a la meva
habitació.
Després de la sopa, l’Elisenda va servir
pollastre al forn. A mi, em va posar una cuixa i unes quantes patates
al costat. Recordo que el vaig trobar boníssim. El Santi em va posar
aigua al got; ell i l’Elisenda bevien vi negre. Durant el dinar,
parlaven dels terrenys que tenien al costat de la casa, de com no
trobaven la manera de treure’ls un rendiment, perquè eren boscos i
les lleis no els permetien de construir-hi res, ni tampoc sembrar. Es
veu que si en tenien cura, els podien donar una subvenció. També
van parlar del capellà de El Tiemblo, i del capellà de El
Barraco.
-Són molt diferents l’un de l’altre -va dir
el Santi, mirant-me -. El de El Tiemblo és de dretes, com s’ha de
ser! I el de El Barraco és… Com t’ho diria…?
-És
un roig! Un comunista! -va exclamar l’Elisenda,
tallant-lo.
-Bàsicament, seria això. -va acceptar el
Santi.
-Vinga guitarres! Vinga guitarres! Raca, raca!
Raca, raca! -va fer l’Elisenda. I va ser la primera vegada que se’m
va escapar el riure. L’Elisenda es va sorprendre de sentir-me la
rialla, però no va dir res.
-Que bonica que ets quan
rius! -va fer el Santi.
-Un “progre”! Un mal exemple!
-va continuar dient l’Elisenda -. Diumenge anirem a missa, però a
El Tiemblo, amb Don Benito.
-El comunista es diu Paco -va
afegir el Santi.
-Es fa dir pel nom de pila per fer-se el
simpàtic, però a aquests ja me’ls conec, jo. -va puntualitzar
l’Elisenda.
De postres, ens vam menjar una poma.
Després, ells es van servir cafè.
-Cap a les cinc de la
tarda, la roba ja serà eixuta i ja te l’hauré planxat -em va dir
l’Elisenda mentre es prenien el cafè -. Confio que ben aviat
aprenguis a fer les feines de casa i m’ajudis una mica. Encara no
hem decidit quin serà el teu càstig per la desgràcia que vas fer
amb la camisa de dormir.
-Dona… No cal que la castiguem!
-va fer el Santi, fent gests amb els braços -. La nena s’ha
embrutat, és normal… Acaba d’arribar, tot és nou…
-Sí,
defensa-la, tu, ara! Tou! Que ets un tou! Ja sembles el Paco!
El
Santi va fer que no amb el cap i no va dir res més.
-De
moment, fins al diumenge que anirem a missa, no sortiràs de la casa.
Demà t’explicaré el que hauràs de fer a cada moment.
Entesos?
Vaig fer que sí amb el cap.
-I
recorda, que fins a les cinc de la tarda no em pots demanar d’anar
al lavabo.
Es va fer un silenci incòmode, perquè el
Santi s’havia quedat pansit després que l’Elisenda li havia dit
que era un tou. Només se sentia el so de les culleretes del cafè
girant dins la tassa.
-I ara ja pots pujar tu sola cap a
dalt. Va! -em va dir -. Va! Va! Va! Afanya’t, noieta!
Em
vaig aixecar i vaig començar a caminar cap a les escales
subjectant-me la tovallola amb les mans mentre escoltava la seva veu.
L’habitació era oberta. Hi vaig entrar i em vaig apropar de nou a la finestra on feia poc havia vist la Clara. El bosc continuava il·luminat pel Sol, i el meu cor se sentia cridat a trepitjar-lo, però hauria d’esperar pel cap baix fins diumenge. Em sentia com en una presó.
Vaig caminar fins al llit, em vaig desembolicar de la tovallola, i la vaig deixar plegada a la cadira. Després vaig ficar-me entre els llençols amb la mirada fixada en la finestra per si tornava la Clara, però no va venir.
A les cinc, l’Elisenda va pujar puntual amb un bon feix de roba neta i planxada; va haver de fer tres viatges per portar-me-la tota. Era roba antiga, blanca o de color d’os, vestits, faldilles, roba interior amb blondes; la mateixa roba que havia vist el primer dia més alguns afegits. Semblaria una dama del segle XVIII o XIX; de fet, aniria com la Clara.
L’Elisenda em va dir que ja em podia vestir, i que un cop ho hagués fet, era lliure de moure’m per on volgués de la casa, però sense sortir de l’edifici; estava castigada per haver embrutat ahir la camisa de dormir, almenys fins diumenge que aniríem a missa a El Tiemblo; és a dir, que em perdria l’aire pur dels boscos durant quatre dies.
Per a mi, aquest règim de semillibertat, que en un altre moment m’hauria semblat claustrofòbic, va significar una gran alegria, perquè ja estava farta d’anar embolicada només amb la tovallola; per fi estaria vestida i tindria roba a l’armari; encara que als meus ulls les peces semblessin disfresses d’època.
Em vaig vestir de pressa i vaig córrer a obrir la porta de l’armari. Darrere la porta, hi havia un mirall de cos sencer i tenia ganes contemplar la meva nova imatge. Realment, m’assemblava a la Clara; d’alguna manera, també em vaig convertir en un espectre tancat en un vell casalot gòtic; podria vagar pels seus racons com una ànima en pena.
L’Elisenda se’n va anar a la planta de baix, i jo no em vaig afanyar a sortir. Em vaig acostar, ja ben vestida i mudada, a la finestra dels rombes i la vaig obrir. Com que érem al juny, bo i ser més tard de les cinc de la tarda, el Sol encara tenia força. Vaig respirar profundament i tot feia olor d’herbes; no sabria dir quines. Després d’una bona estona, vaig sortir de l’habitació i em vaig decidir a explorar la casa.
La majoria de les portes de la planta superior, on hi havia les habitacions, estaven tancades; suposo que si l’Elisenda em va dir que podia anar on volgués, era perquè ja s’havia preocupat de tancar les cambres o no tenia ganes que entrés. Tan sols era oberta l’habitació de la qual ella m’havia aconseguit la roba, i em vaig entretenir a escrutar-la. No tenia finestres, vaig haver de prémer l’interruptor per il·luminar-me; un interruptor antic de bronze. La llum groguenca d’una làmpada d’aranya de ferro forjat va tenyir les parets blanques i els quadres de tot un seguit de personatges desconeguts que les cobrien. Tal com passava amb els quadres de la resta de la casa, aquelles persones pintades semblava que em miressin. Vaig obrir l’armari a on l’Elisenda havia trobat la que ara seria la meva roba, i vaig comprovar que n’hi havia molta més. La major part de les peces eren similars a les que m’havia escollit, i eren de la talla d’una nena de la meva edat. També n’hi havia d’estranyes, que pels colors i les textures, semblaven disfresses. De dins d’un calaix, en vaig agafar una i la vaig desdoblegar. Era com una granota de cos sencer, i em va sobtar que tingués camals, que no fos una faldilla ni un vestit. La tela era coberta de plomes d’au autèntiques, i tenia una mena de caputxa que s’ajustava al cap i que només deixava descobert el rostre de qui fos que pogués posar-se allò. Les plomes cobrien la totalitat de la tela, fins i tot la caputxa del cap. Les mànigues eren unes ales. Per la forma que tenia, vaig comprendre que era una disfressa d’ocell, com de gallina. Uns coixins interiors afaiçonaven les línies del cos de la bèstia, i els camals acabaven en uns peücs adherits que eren les potes i els peus d’un pollastre. Hi havia altres disfresses similars: de lloro, de gos, de gat… fins i tot, n’hi havia una de porquet, la tela de la qual tenia el tacte i el color d’un porc autèntic. Era estrany que totes aquelles disfresses fossin al costat de la roba de vestir. La nena propietària d’aquell armari havia de ser una gran afeccionada a les disfresses. Llavors no em va sorprendre excessivament; avui, però, m’hauria sobtat trobar això en una família que semblava tan amarada d’una pràctica antiga i integrista de la religió, on els carnavals eren vistos com a costums pagans i diabòlics. També hi havia sabates de tota mena; un dels prestatges de l’armari semblava el museu de les sabates. Un altre prestatge estava atapeït de barrets. En un dels calaixos superiors, hi havia moltes peces de roba interior d’un estil realment estrany per a mi; n’hi havia de lli, de llana i de seda; algunes ajustades, de disseny més aviat modern, i d’altres amples, com petits pantalonets amb blonda que es veia clarament que eren d’un altre segle. Una capsa de cartó tancada tenia escrit en llapis la paraula “chemise”. En obrir-la, vaig descobrir el que semblaven vestits, tots fets d’una sola peça blanca i força transparents; la majoria de seda, molt simples i ajustats al cos; n’hi havia quinze que gairebé eren idèntics; només canviava la tonalitat de les transparències. En una altra caixa, hi havia cotilles amb encordats a l’esquena; en una altra, enaigües, que en aquell moment em van semblar faldilles. N’hi havia de tota mena: llargues, curtes, amb brodats i sense, amb foradets, ajustades, amples, transparents, opaques… El nom de moltes d’aquestes peces, els vaig aprendre quan l’Elisenda me’ls va dir, o molts anys després en llibres de moda antiga. En aquell moment en què les estava descobrint, representaven un misteri que em despertava una gran curiositat.
Vaig estar una bona estona explorant l’armari. Després em vaig dirigir a la planta baixa. Vaig saludar el Santi, que estava llegint, assegut en una butaca de la sala d’estar. Ell em va tornar la salutació amb un somriure i va continuar amb el seu llibre. A l’Elisenda no la vaig veure enlloc; ni a la capella, ni a la cuina, ni al menjador. A l’últim, se’m va acudir de preguntar-li al Santi on era l’Elisenda, més que res per mantenir-me tan lluny d’ella com fos possible.
-Ha anat a El Tiemblo. Als vespres fa catequesi als nens del poble. Necessites alguna cosa?
-No… No, gràcies.
Sabent això, em vaig dirigir a la biblioteca d’una de les sales d’estar, i vaig pensar que estaria molt bé trobar algun llibre per llegir; però tots van resultar ser molt vells; la majoria, de segles enrere. El Santi va aparèixer sigil·lós darrere meu, causant-me sense voler un ensurt.
-Disculpa, t’he espantat. -va dir.
-És que no t’havia sentit i… -vaig fer, i vaig somriure.
-Busques algun llibre?
-Sí. M’agradaria poder llegir una mica. La meva mare es va oblidar de baixar la maleta del cotxe, i els que portava van tornar a marxar cap a Barcelona.
-És clar… El problema és que aquí tots els llibres són molt antics. Però tot i això, hi ha un prestatge on pots trobar literatura per a gent jove. Vine!
Es va posar a caminar arran de moble, i quinze metres enllà em va assenyalar el tercer prestatge de l’estanteria de caoba que arribava fins al sostre. Era massa alta per a mi, i em va anar a buscar una escala amb rodes perquè m’hi pogués enfilar.
-Tots els llibres que trobaràs aquí estan pensats per a gent de la teva edat.
-Moltes gràcies!
El vestit que portava feia que em costés una mica enfilar-me per l’escala, però un cop vaig arribar al prestatge, vaig llegir els títols. Alguns em sonaven de pel·lícules que els havien adaptat. Estaven tots en castellà com era de preveure, ja que érem a la província d’Àvila: “Alicia en el País de las Maravillas”, de Lewis Carroll; “Las aventuras de Tom Sawyer” de Mark Twain; “La isla del tesoro”, de Robert Louis Stevenson; “La vuelta al mundo en ochenta días”, de Jules Verne; “Cumbres borrascosas” d’Emily Brontë. I n’hi havia molts més; d’alguns d’ells, el títol no em sonava gens. Vaig agafar ”Las aventuras de Tom Sawyer” i vaig baixar de l’escala. Em vaig asseure en un silló de la sala. Vaig prémer l’interruptor d’una làmpada de llautó amb una pantalla de cuir, i em vaig posar a llegir. Em vaig submergir tant en la lectura, que el temps em va passar volant. L’Elisenda em va fer tornar del Mississipi a on la meva imaginació em feia jugar amb Tom Sawyer al costat del riu.
-Què fas? -em va dir seca.
-Llegir -li vaig respondre amb un fil de veu.
-Ja! Ja sé que estàs llegint, no soc cega! Quan t’he preguntat “què fas?”, ha estat una qüestió retòrica.
Em vaig quedar callada.
-No saps què és una pregunta retòrica, oi?
Vaig fer que no amb el cap.
-Doncs és una pregunta que no espera cap resposta; tan sols intenta ser un retret, en aquest cas per advertir-te que no pots agafar llibres sense permís.
-El Santi m’ha recomanat un prestatge.
-El Santi! El Santi! -va exclamar sarcàstica -. En totes les coses que es refereixen a tu, mano jo! Entens? Jo!
Després em va agafar el llibre de les mans i va llegir el títol.
-Mark Twain! Estàs llegint Mark Twain! -va dir, escandalitzada -. Al Santi, ja l’espavilaré, jo. Els llibres de Mark Twain no t’ensenyaran res de bo; són llibres per gamberrets, escrits per un ateu i maçó.
Jo, en aquella època, sí que sabia el que volia dir la paraula “ateu”, però no sabia què era un maçó; tampoc no em vaig atrevir a preguntar-li.
L’Elisenda va tornar a desar el llibre de Mark Twain al prestatge, i tot seguit va caminar fins a un altre punt del moble i va treure un altre folrat en cuir. Me’l va posar a les mans. El títol era extremament llarg: “Infancia ilustrada, y niñez instruida en todo genero de virtudes christianas, morales, y politicas, que conducen á la santa educacion, y buena crianza de las niñas”, escrit per l’ilustrissimo señor don Juan Elias Gomez de Teràn, Obispo de Orihuela.
-D’aquest, sí que en trauràs bons aprenentatges. Comença a llegir-lo, perquè d’aquí a uns dies, te’n faré un examen.
Sense dir res més, va fer mitja volta i es va allunyar.
.
.
.
(Novel·la, escrita per lliuraments on line, basada en una barreja de ficció, records, i experiències conegudes i modificades, que pretén denunciar les situacions de desempar de moltes persones que creixen en llars desestructurades i/o marginals sense haver-ho escollit)
