El temps passa molt a poc a poc quan no tens res més a fer que estar-te arraulida dins del llit i esperar; aquesta era la meva situació en aquell moment. Esperava, i no sabia ben bé què esperava. No tenia llibres, ni bolígraf, tot això també havia marxat amb el cotxe del Xavi, juntament amb l’equipatge, el dia que vam arribar.
M’entretenia recordant moments agradables de l'estiu passat, encara no feia un any; no n’hi havia gaires, però centrava la meva atenció en ells: el refugi de la Maragda, el Marcel i l’Arnau, la Magda, el Núvol amb aquell pèl tan suau, el dia que ens vam banyar amb la mare a l’estany de dalt del cim… Aquell dia, la nuesa em va fer sentir molt bé, em va ajudar a vèncer una por i a sentir-me bonica amb la muntanya; ara, dins del llit, la nuesa em feia mal, es convertia en la meva presó, em limitava, em feia adonar que no tenia res, només el meu cos, i que si sortia del llit, això encara es feia més evident; em vaig saber molt pobre, molt desposseïda de tot i molt lluny de tot arreu.
I vaig tenir ganes de fer un pipí; unes ganes molt fortes. Però no sabia si podia sortir de l’habitació, i em feia sentir molta incomoditat intentar-ho portant només la tovallola.
Em vaig aixecar, em vaig embolicar amb ella, i vaig avançar fins a la porta. Era tancada amb clau. Vaig tornar al llit, perquè no sabia realment què fer. Però les ganes de fer pipí anaven a més i em vaig tornar a aixecar; em vaig espantar molt, perquè em pensava que m’ho faria a sobre i no em volia ni imaginar la reacció de l’Elisenda si això arribava a succeir. Vaig picar contra la porta diverses vegades.
-Elisenda! Elisenda! Em sents?
Vaig repetir els crits durant una estona.
Quatre minuts després, vaig sentir unes passes. Algú estava posant una clau a la porta.
-Ja va! -era la veu de l’Elisenda -. Què et passa, ara? Pesada!
-M’estic pixant! No puc més.
-Ai! Aquesta previsió! Quan passi tot aquest tràfec de la roba, ens haurem d’asseure i parlar seriosament d'horaris i de normes. Has d’aprendre moltes coses! No pot ser que em facis agafar aquestes enrabiades.
-D’acord.
-Recordes on és el WC?
-Sí.
-Doncs ves-hi, de pressa, i torna sense enredar-te amb res; no m’agrada que et passegis per la casa amb aquesta fila! Mentre hi vas, obriré la finestra i faré una mica d’ordre, que això sembla un camp després de la batalla.
Vaig caminar, embolicada dins la tovallola, fins al pis de baix. En realitat, no recordava on era el WC; li vaig dir que sí, a l’Elisenda, perquè em va fer cosa dir-li que no; em feia por dir res que li donés una excusa per tractar-me malament.
Un cop a baix, em vaig apropar a la cambra de bany; sabia que la saleta del WC no era molt lluny de la cambra de bany, i a partir d’aquí vaig començar a investigar. Vaig provar una porta, i res; no s’obria. En vaig provar una altra, i tampoc. La tercera que vaig provar es va obrir, i darrere hi havia el Santi assegut davant de la taula d’un despatx; anava vestit molt elegant. En veure’l, el cor em va fer un salt i vaig envermellir.
-Ui! Perdó. Estava buscant el WC.
-Fas mala cara, bonica… Estàs bé?
-Sí… No ho sé… Però sí, sí… Estic bé… -. En realitat estava molt avergonyida que el Santi em veiés així, amb la tovallola, i no aconseguia respondre-li amb coherència.
-El WC és al fons del passadís. Vols que t’hi acompanyi?
-No… No cal, no cal…
-Escolta, Aurora, no t’enfadis amb l’Elisenda… Té un caràcter de mil dimonis, però en el fons és un tros de pa.
-D'acord…
-He sentit tots els crits, i… perd els estreps… Sempre li ha passat. A mi, també em crida, saps?
-Ja…
-Si en algun moment, et sents malament, m’agradaria que m’ho diguessis. Em pots demanar qualsevol cosa que necessitis. D’acord, bonica?
-D’acord, moltes gràcies.
Vaig tancar la porta, més tranquil·la, i vaig caminar fins al final del passadís. El Santi m’havia sorprès; m’havia parlat d’una manera molt amable; tant, que la vergonya inicial se m’havia esvaït. Rere la porta del final del passadís, hi vaig trobar el WC. Vaig deixar la tovallola blanca damunt d’una tauleta a on hi havia perfums i cosmètics, vigilant molt bé que res no pogués tacar-la. Vaig asseure’m a la tassa, que estava glaçada, i mentre vaig fer pipí em vaig adonar que les cames em tremolaven; suposo que encara estava nerviosa. Quan vaig acabar, vaig estirar la cadena i vaig rentar-me les mans amb aigua freda, sense sabó, perquè no n’hi havia. Em vaig tornar a embolicar amb la tovallola i vaig pujar a l’habitació.
Quan hi vaig arribar, l’Elisenda m’acabava de fer el llit.
-Escolta’m bé! Són les onze del matí. Fins a les cinc, res d’anar al lavabo. Has d’aprendre a aguantar! Em sents? I no crec que hagis de necessitar res més, per tant, no m’has d’avisar per res. A l’hora de dinar et vindré a buscar jo, no cal que em cridis.
-No dinaré aquí?
-Aquí? A l’habitació? Com una marquesa? -va fer l’Elisenda, gesticulant; i va esclafir a riure. Va ser la primera vegada que la vaig veure riure -. No, xicota. En aquesta casa es dina al menjador. Però ja et vindré a buscar jo. Tu no facis res.
Va girar cua i va sortir de l’habitació sense oblidar-se de fer dues voltes de clau.
Jo vaig respirar fondo amb una certa resignació; tornava a estar tancada. Em vaig apropar a la finestra dels rombes de colors, la vaig obrir. Allà fora, s’hi estenia la verdor del bosc. Vaig desitjar ser enmig dels arbres i caminar lliure com qualsevol bestiola de la naturalesa. L’únic consol d’estar tancada allà a dins era el fet de no tenir a prop l’Elisenda. Vaig relaxar la ment contemplant les papallones que volaven d’una flor a l’altra, els ocells, els caps dels arbres que es movien amb el vent, insectes de tota mena, i un silenci enriquit per una bonior de minúsculs sons naturals. Vaig estar així uns deu minuts, després vaig tornar fins al llit, em vaig desfer de la tovallola i vaig lliscar enmig dels llençols.
-Clara, com m’agradaria que fossis aquí! -vaig expressar en veu alta. I va ser llavors quan la vaig veure. La seva imatge va sostenir-se al llarg de cinc segons. Era dreta, al costat de la finestra on jo era feia tot just uns segons, mirant-me fixament. Portava un vestit negre molt antic i els cabells molt llargs. La seva pell era blanca com una satalia i tenia els cabells i els ulls molt negres. No somreia, però no semblava trista ni enfadada; la seva mirada em va semblar més aviat encuriosida. Em vaig espantar tant, que no vaig ser capaç de pronunciar cap mot. Era la Clara, amb tota seguretat; tenia el mateix rostre que jo havia vist a la fotografia. Quan va desaparèixer, no em podia creure el que acabava de succeir. Sentia una barreja de por, alegria, sorpresa… i altres substantius als quals no sabia posar ni nom.
-No! No te’n vagis! -vaig exclamar -. M’he espantat una mica, però et prometo que no et tindré por. Torna!
I així vaig estar una bona estona dins del llit amb els ulls clavats a la finestra.
Tres hores després l’Elisenda em va venir a buscar per baixar a dinar.
No comments:
Post a Comment