Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, January 13, 2010

Sectes legals.

.

Aquest dimarts, “La Vanguardia” entrevistava a Miguel Perlado, especialista en relacions sectàries, que esbossava amb mestria les claus dels comportaments sectaris, dels legals i dels manifestament il·legals. Jo avui us parlaré de les sectes legals, d'aquelles que la llei permet i que fins i tot el poder (els poders) tracten de tu a tu. Us recomano, però, la entrevista de la Contra de La Vanguardia, perquè amb poques paraules, aclareix força dubtes.

A les sectes legals, igual com a les il·legals, un personatge afirma, insinua, proclama, que ha descobert, trobat o accedit a una veritat salvadora, sanadora, reveladora, transformadora... D'altres persones s'acosten a ell (o a ella) i n'esdevenen seguidors. Aquest personatge treballa per augmentar el seu nombre de seguidors i els fa conscients que formen part d'un grup d'afortunats que tenen accés a la veritat que ell ha descobert. Es desenvolupen a poc a poc tot un seguit de mecanismes de submissió, sovint dissimulats, ocults, disfressats de rituals, de conferències, de protocols o normes. Els seguidors es fan dependents del grup i del lider, de la “veritat” descoberta, dels ritus, de les normes o de les tradicions del grup. La dependència creix fins al punt de fer girar la vida sencera de l'adepte al voltant del grup. L'adepte va perdent a poc a poc la visió objectiva de la realitat i tot és contemplat a través del prisma del grup de la seva doctrina i dels seus dirigents. A cops el grup se situa de ple en una classe social determinada, de vegades dins d'una religió oficial, o per contra a cops funciona com a moviment independent. Sovint aconsegueix una identitat característica que fa semblants tots els membres del grup en la manera de parlar, de moure's, d'opinar, d'actuar. Sovint el grup recolza algun dels lobbies de l'època, aquell que coincideix preferentment amb els seus codis, sovint morals i/o socials. El bé i el mal, a poc a poc, es van situant, de manera inconscient, per sota de l'obediència al grup en l'ordre de prioritats (obediència que es disfressa de llibertat; sovint s'és en teoria lliure, però esclau a la pràctica, per la impossibilitat de defraudar els principis del grup que es consideren sagrats). És freqüent, que en el moment de captar adeptes, el grup no mostri tots els seus postulats, totes les “veritats” o informacions sobre la vida i els compromisos del grup; després, en el moment en què l'adepte s'ha unit al grup (i molt a poc a poc) se li va revelant l'aspecte menys atractiu del compromís; i potser se li fa veure a què s'ha compromès (sense saber que es comprometia a allò). El secret progressivament revelat es converteix en l'esquer i en el fuet que atrau i que alhora esclavitza. Si el grup, a més, pertany a alguna de les grans religions (acceptades tradicionalment per la societat) l'adepte perd gairebé del tot la capacitat de criticar o d'oposar-se a les decisions del grup; i la societat es veu incapaç d'evitar que el grup continuï fent mal als nous adeptes, que moltes vegades són menors d'edat.
La vida, per les víctimes de les sectes legals, esdevé una mena de presó on la majoria de vegades no hi arriben els raigs del Sol de la llibertat. Es viu amb por, sempre lligats a un grup que té la clau de la tranquil·litat de les consciències; la consciència individual es posa en mans d'un director espiritual que la posseeix i la dirigeix. La realitat natural humana se substitueix per la visió retallada i retalladora del lider carismàtic de qui sovint es besa fins les petjades que deixa quan camina. El món està ple de perills eterns dels quals només el grup et pot salvar. Famílies senceres viuen lligades a les cadenes invisibles de la servitud al grup, que es creu amb la missió salvadora de regenerar la societat i imposar-hi el seu codi moral. "Fora del grup, només hi ha el caos, el pecat, i la injustícia", acostumen a fer intuir molt dissimuladament, barrejant-ho amb uns quants tòpics d'ecumenisme que disfressen un xic la tirania. I els dirigents els toleren o els beneeixen, perquè arriben fins i tot a penetrar dins del poder de les finances i de la política.
.
.
Si voleu revisar un post del futur que té molt a veure amb aquest:
.
.
Si voleu saber més coses sobre sectes; sobre les legals i les que no ho són, us recomano que visiteu l'espai de Pepe Rodríguez:

.
P.D. La fotografia és del mar Mediterrani vist des de Peñíscola. L'he posada perquè la seva contemplació ajuda a combatre la mentalitat sectària present a molts grups. Mireu el mar, no penseu en res per uns instants, res que no sigui "present" i això us ajudarà a ser objectius i a no caure en les urpes dels lladres de la vida (que alhora són també víctimes del grup pel qual treballen). Que mai cap grup no valgui més que cadascun de vosaltres i la vostra llibertat.


.

13 comments:

Clidice said...

seguint aquesta definició totes les religions (i els credos polítics) són sectaris, perquè totes neguen la vida "fora de la secta". Però alhora, la majoria de les persones necessiten ser acollits, perquè se'ls educa en la por des de ben petits. Com trencar la cadena?

Nuesa Literària said...

No ben bé.
Per exemple, jo conec parròquies, amb capellans que fan una gran labor social, que prediquen el respecte i l'amor entre els éssers humans, i que creuen fermament que hi ha vida fora de les seves parròquies i fora del catolicisme i fins i tot de la fe en l'existència d'un Déu. I malauradament conec també capellans que creuen que qui no està amb ells es condemna a l'infern, i així ho prediquen als seus adeptes.
El primer cas no seria una secta; el segon sí. Almenys jo ho veig així.
L'acolliment d'un grup no necessàriament ha de ser sectari. No ho serà si deixa marxar, si comprèn la llibertat dels membres del grup; si no posseeix ni a la teoria ni a la pràctica als membres del grup; si no els imposa credos. La majoria dels grups, de fet, no són sectaris; començant per les famílies. Les famílies, en línies generals (sempre hi ha excepcions) estimen els seus membres i quan arriba el moment els deixen marxar; i mentrestant els acullen incondicionalment, no pel que fan sinó només pel fet d'existir.
Em podria extendre molt més; però si vas al web del Pepe Rodríguez, ell en sap molt de tot això.

Clidice said...

ja fa anys que conec l'obra de Pepe Rodríguez i tinc poques crítiques cap a ell perquè sempre m'ha semblat un home coherent. El que no deixa de sobtar-me és que a mi, de petita, em deien: "nosaltres som de la secta catòlica", perquè la paraula "secta" ha pres el significat pejoratiu de forma tardana. Que un capellà sigui bona persona no nega el fet que l'Església catòlica, per exemple, sigui, en el seu conjunt, una secta molt perillosa, per exemple. Em sembla a mi, vaja. Ah! i el mateix podem dir de les ideologies polítiques totalitàries, tant les de dretes com les d'esquerres.

Nuesa Literària said...

Entenc el que dius, i és del tot respectable. Però jo l'esglesia, per molt que ella digui que és "Una" penso que són "moltes". Vaja, jo he tingut l'oportunitat de conèixer grups molt diversos dins del mateix nom de "Catòlics". Alguns els he vist clarament com una secta amb totes les de la llei (de llibre) amb ex-membres afectats mentalment i tot. D'altres grups els he trobat molt oberts i despreocupats de qualsevol símbol identitari, molt poc preocupats (o gens) per captar adeptes, amb moltes ganes de gresca i alhora de fer una tasca positiva. Però vaja, potser el fet que jo hagi viscut de prop l'església em fa no ser prou objectiu; el que tinc clar però és que no és "una" i segurament sort n'hi ha d'això.

Júlia said...

Sobre la religió, sovint és vol justificar el tema amb alguns raonaments que heu fet, que hi ha molta diversitat, capellans excel·lents, etcètera. Però el fet és que hi ha una jerarquia i una doctrina evident dictada des de dalt, és així ens agradi o no, i aquesta és la misèria del tema. Si algú no està d'acord amb les directius, per què no se'n separa?

El tema sectari és complex ja que hi ha persones que necessiten per temperament d'un adoctrinament i de ser dirigides i cosa molt que des de fora se les pugui 'alliberar' car de vegades és també molt condemnable el suposat alliberament.

Les doctrines dogmàtiques, religioses o polítiques, donen seguretat, t'arrelen a un grup, donen una certa esperança en una determinada salvació etèria... La llibertat individual és difícil i els realment lliures sovint s'han vist abocats a la solitud i la incomprensió.

Sovint titllem de secta allò que quadra amb el nostre tarannà i no reconeixement els sectarismes als quals ens 'apuntem' de bona fe o per tradició cultural.

Júlia said...

Jo crec que sí que és 'una', de fet hi ha una jerarquia i uns dogmes, que després la gent faci interpretacions i que hi hagi llibertat en les petites comunitats és cert, però, aleshores s'haurien de separar de Roma. En tots els grups sectaris hi ha bona gent i dissidents, però això no comporta que les directrius no siguin sectàries.

No és només la por el que ens fa sectaris, o potser sí, però la por, sobre tot, a la solitud, ja que la llibertat individual comporta sovint solitud.

Ens costa de reconèixer 'la secta' quan en som partícips, cal una distància que no sempre és possible.

De fet, crec que hi ha persones amb certa tendència al sectarisme, al gregarisme i la submissió, de vegades els intents d'alliberar-los han estat encara més sectaris que la secta, no sé si m'explico.

Nuesa Literària said...

No et dic pas que no tinguis raó, Júlia, de tota manera cal distingir les gravetats, perquè no és el mateix anar a missa els diumenges que ingressar a "los niños de Dios" Igual com no és el mateix fumar-se una cigarreta, que injectar-se una dosi d'heroïna.
Em refereixo que el fet que un grup tingui unes idees o una doctrina, no implica necessàriament que sigui una secta destructiva. Hi ha una definició concreta del que és una secta destructiva; llavors hi podrà haver grups que hi tinguin tics coincidents, sense que necessàriament s'hagin de considerar al mateix nivell que els grups que creen adiccions i que provoquen problemes mentals. És important distingir per evitar que els més perillosos en nom de la llibertat d'associació i d'idees reivindiquin que són una religió més.
Potser la manera de distingir uns d'altres és fer-se les preguntes: ¿Puc marxar sense sentir-me enfonsat? ¿Quan marxo em persegueixen amb trucades i coaccions? ¿Un cop he marxat haig de patir un procés de sanació psicològica? I algunes quantes preguntes més. No podem demonitzar les associacions religioses o polítiques només perquè siguin un grup i tinguin unes idees o doctrines; el que fa que siguin sectes perilloses és alguna cosa més.

Júlia said...

En això estic d'acord, el que passa és que sovint els nostres prejudicis fan que no vèiem igual allò que pertany al nostre context cultural que la resta.

Clidice said...

Jeremias, parles d'anar a missa els diumenges com d'una cosa inòqua, la més "normal" del món. Aquest acte aparentment innocent i que et fa pensar que les persones que ho fan, és per bona fe, i que no poden ser "dolents del tot", és un acte imposat per una de les sectes més destructives que han existit mai. Una secta que s'ha carregat, sistemàticament, tot pensament fora d'ella mateixa, que ha fagocitat el poder, que ha comès crims i genocidis durant un parell de mil·lennis i que, encara arar, és responsable de la mort i la misèria de milions de persones al món. Aquesta secta, que no té vergonya en vendre armes, ni en provocar que s'escampin flagells com la Sida, que no mira mai prim a l'hora de dir als éssers humans que fora d'ella no hi ha salvació, no crec jo que es pugui salvar perquè quatre velletes recullin roba usada, o perquè un capellà benaventurat es dediqui a ajudar als immigrants.

Sento ser tan dràstica, però sóc dels "alliberats" de la secta, sortosament vaig poder desprogramar-me ja fa una pila d'anys i, sortosament, també, vaig poder rescatar la meva família i retornar-los al pensament lliure. Sóc feliç d'haver tingut fills sense pecat original, sense sentiment de culpa pel fet d'existir. Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa, això no ho diran mai ells.

Enfrontar-se a la realitat amb els ulls nuus, acceptar la humanitat amb tots els seus desastres i treballar perquè el teu món sigui més amable, intentar impedir les malvestats dels sectaris, diga'ls catòlics, comunistes, niños de Dios, diga'ls musulmans, diga'ls Moon ..., i intentar que les persones tornin a pensar per elles mateixes. Això és el que haurien de fer aquests capellans fantàstics i no vendre la moto d'haver de ser submisos i acceptar les desgràcies d'aquest món perquè un cop morts anirem a Port Aventura.

Nuesa Literària said...

Clidice, en tot el que dius sobre el pensament lliure hi estic d'acord, i em penso que com tu també me n'he alliberat. Però intento ser objectiu i evitar per reacció convertir-me en un antiesglésia per sistema. Potser quan tu parles de l'església et refereixes a la jerarquia, als qui l'han governada al llarg de la història, als que n'han estat adeptes sectaris i han creat la inquisició i d'altres barbaritats similars. Aquests, bo i ser els que manen i els qui fan més mal, no són els majoritaris. La majoria són éssers que fan les coses per tradició, per costum cultural. ¿Quantes de les famílies que fan fer la comunió als seus fills creus que la fan per convicció? ¿Quants dels que bategen els seus fills ho fan per salvar-los? L'esglesia que mana (i la jerarquia de qualsevol altra religió s'aprofita de la necessitat de ritus de pas i de celebracions que tenen els individus Homo sàpiens que no manen i que van a missa els diumenges de la manera més innocent que et puguis imaginar.
Respecto profundament el teu enuig amb els horrors històrics; enuig que si llegeixes els meus escrits veuràs que comparteixo, però jo intento no posar al mateix sac tots els grups, i intento també reconèixer els beneficis socials que nombrosos grups dins l'església, i dins d'altres religions, porten a terme amb persones que ho passen malament.
Però vaja, és la meva opinió i és perfectament possible que tu tinguis molta més raó que jo.

Júlia said...

Clídice, l'església era sanguinària i violenta en un món sanguinari i violent, en el qual la violència no era contemplada com ho fem ara, sinó que era una cosa tolerada, acceptada i fins i tot valorada, només cal veure la literatura, era un poder més i així cal contemplar la seva història i considerar que en la mentalitat d'altres temps ningú no podia triar res, ni tan sols els poderosos. Una altra cosa és el present i analitzar el seu paper actual. Per desgràcia, el comunisme també va derivar en poder i repressió, sembla que el que cal acceptar és la naturalesa humana, capaç de coses bones però també de moltes de dolentes, amb religió o sense,.

Clidice said...

el mal Júlia és que no sé si sóc capaç d'apreciar com a "bones" o "dolentes" tantes coses que donem per suposat que ho són. La nostra definició d'allò que és acceptable o no, va variant amb l'evolució de la societat, i sempre ha estat condicionat per l'Església. Vull dir que la bondat que tan admirem ara no té res a veure amb la bondat de fa cinquanta anys i, per damunt de tot, parlem d'una bondat mediatitzada per una cultura que pressuposa un pare protector i un més enllà on els bons seran premiats i els malvats castigats.

O sigui que la societat patriarcal configura el nostre pensament perquè ens comportem d'una determinada manera, normalment sempre encaminada a acceptar l'autoritat, a ser mesells (sobretot les dones) i a no qüestionar mai res que vingui de dalt.

Per exemple, ara ens sembla una aberració el sexe amb els infants, fins i tot ho anomenem pederàstia, quan no fa pas tants segles era una cosa habitual. Ara ens esgarrifem, és clar, però jo em pregunto (deixant de banda que abomino de la pederàstia, no cal dir): quina part del meu pensament és "real" i quina induïda.

No em pregunto COM penso, sinó PER QUÈ penso així.

Júlia said...

Clídice, aquesta és una pregunta que molts ens fem sempre i és la pregunta que ens fa evolucionar. L'església catòlica no ha existit sempre i també hi havia dogmatismes i violències en indrets amb altres creences, han existit en totes les cultures, per desgràcia. De fet, considero gairebé impossible sostreure's als costums del present, i, a més, la moral, ens agradi o no, canvia. Un exemple que tinc molt proper és el de l'avortament, per exemple.