Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, January 19, 2012

Mestres inconscients de mestres ignorants.

Nen.
Lluny de casa.
Els teus pares no hi són.
El sol s'ha post a l'orient pels teus pares avui.
Aquesta nit, aquí, al Vallès, enmig de les fàbriques abandonades i dels barris de la bombolla immobiliària, el carrer és fred i un gos borda, el so d'una moto trenca el capvespre i la multitud t'és desconeguda i indiferent. Un món estrany que parlar rar et mira rar.
El teu germà gran és amb tu i té quinze anys. I sap que, més que germà, avui, i per algun temps, serà el teu pare; perquè esteu sols.
Algú, molt lluny, us plora, i es pregunta per dins com us deu anar.
No pot sentir la vostra veu. Quan dormiu, no pot escoltar la vostra respiració. No sap si esteu plorant o si esteu bé. I sou la seva vida, la raó que fa que ella hagi nascut. Desitja que la gent amb qui us topeu sàpiga veure-us tan sols un bri de com ella us veu, que sàpiga trobar la llum immensa de la vostra dignitat, que no us escombri com una molèstia, com una càrrega, com una nosa.
Una bonior us mira i us veu com algú que xucla el pa que ells han suat. Us han portat aquí. Només sou nens. Però hi ha qui us assenyala com a lladres de recursos, de diners, d'espai, de temps, de tot... A ells també els ha estat donat tot, fins la vida, i no se n'adonen. 
La por fa que els humans siguem com monstres. Caldria perdre aquesta por, i fer un petó, potser, a la mort, potser al fracàs, potser a la pobresa, però mai a l'instint tribal que us nega ser estimats.
Són els vostres ulls enormes com el cor de la vostra terra, on un bocí d'arròs és compartit.
Us contemplo i veig que contempleu amb el gest precís la llum del sol que mor; la mateixa llum que està mirant, molt lluny, la vostra mare.
Es veu als vostres ulls que sou feliços de ser; perquè, de fet, us adoneu que existir és un gran regal. Ningú no us ho ha ensenyat. El que passa és que encara no ho heu començat a oblidar. Els grans, un dia, arriben a oblidar el regal de ser, i s'encotillen en una camisa de desitjos i d'exigències que no els deixa ballar al ritme de la música de l'existència. El to de l'univers és un amor que venç l'odi i la violència; una consciència que troba en l'amor més senzill la seva identitat i que rebutja la pulsió que mou a competir.
Us envolta l'ésser una llum clara i esclatant que no es percep amb la vista. Camineu damunt dels caps que quan us miren no us veuen a vosaltres sinó a les seves pors. Sou grans, sou mahatmas, i encara ho sou més perquè no ho sabeu. Ningú no sap que sou grans. Sou mestres inconscients de mestres ignorants. Passeu per alumnes i sou déus encarnats.
Jo, com a mestre ignorant, aprenc de vosaltres el secret de la vida.
.

4 comments:

Maurici said...

Preciós, Jeremias. Toca la fibra, sí senyor...

Ada said...

Precioso

noia de vidre said...

M'ha encantat aquest misteriós text!

NICO said...

Preciós el relat. Et feliciot:)