La línia i la llum. Més de cent anys a l'embat del vent, i el gir constant de la Terra, i la llum que va ser previsualitzada dibuixa les mateixes línies al blanc.
L'aire és una bombolla de pau encesa de Sol. I els plecs lògics de la ment de l'arquitecte, els racons misteriosos del seu cavil·lar, es fan pedra i columna i arc, eternament.
El tendal del desert és edifici massís.
I demà hi tornaré i trobaré punts de vista mai descoberts. És el que té caminar per l'interior d'un cervell.
No n'hi ha prou amb
què una religió digui que està en contra del terrorisme per a
considerar-la pacífica, ja sigui una religió cristiana, islàmica,
hindú o la que sigui.
Per a ser pacífica,
ha de predicar la igualtat d'opcions i d'oportunitats per homes i
dones, i en general per a qualsevol persona nascuda a qualsevol casta
o classe social. Ha de defensar la llibertat d'acció i de pensament,
mentre aquesta acció o pensament sigui rellevant només i
essencialment a qui pensa o fa. Ha de acceptar i tolerar la llibertat
d'indumentària, el sistema democràtic, les lleis proporcionades a
l'objectivitat de l'acte. No ha de condemnar a mort ni a presó a
ningú pel fet de ser homosexual, adúlter, apòstata... No pot
predicar doctrines que confrontin les persones amb el risc de
l'infern etern, ja que això esperona comportaments sectaris i
integristes capaços del que sigui per a salvar de l'infern la gent
(tal com va passar amb la inquisició). I en general ha de tenir una
visió de la persona humana incondicionalment constructiva, empàtica
i pacífica.
Si no compleix això,
per molt que es manifesti, per molt que s'ompli la boca de paraules
ben sonants que separen religió i política, per molt que maldi per
exhibir la seva bonesa... si una religió conté en la seva doctrina
elements contraris a la llibertat, a la igualtat i a l'amor... és,
vulgui o no, una religió violenta i esperonadora de comportaments
injustos.
Vaig escriure, i ho torno a fer, que el meu metge i el meu déu i la meva filosofia em prohibeixen la preocupació. La preocupació és un programa mental que activa l'alarma quan la situació vital perilla per les causes que sigui. Un cop activada l'alarma, convé desactivar-la ràpid, entre d'altres coses perquè les situacions se solucionen actuant, no pas preactuant, se solucionen ocupant-se de les coses, no pas preocupant-se.
Encara és més urgent defugir la preocupació quan el seu origen no està en nosaltres, ni en les nostres accions; quan cau damunt nostre, com una febre, una situació no buscada, una guerra, una malaltia, una traïció... el que sigui.
Encara és més urgent defugir la preocupació quan tenim fills que ens necessiten segurs. És molt important que els nostres fills ens vegin segurs, contents, optimistes... No hi ha res més erosionant per un infant que sentir la por o la inseguretat en els seus pares. Hi ha qui diu que els petits han de començar a fer-se forts a la vida coneixent fil per randa els deutes, els perills, les malalties... tot allò que rosega els pares. Quin error més cruel! Els nens potser no necessiten creure que existeixen els reis, però us ben asseguro que necessiten veure els seus pares segurs. Necessiten la sensació que els seus pares cerquen el camí més segur, més constructiu, més assenyat, més asserenat... Els han de veure optimistes i alegres. Els han de veure generosos i despresos, i han de sentir que ells, els fills, són una prioritat, per damunt de realitzacions personals, d'egocentrismes i protagonismes estèrils i onanistes. Els fills han de ser la prioritat dels seus pares, i alhora han de ser lliures i progressivament independents, sense que els pares absorbeixin la vida dels seus fills, que només és dels fills, amb el seu dret a la intimitat, a la discreció, a la naturalitat.
Hi ha pares que de seguida que tenen una preocupació, corren a descarregar-se transmetent-la als seus fills, i els enfonsen. No a totes les edats una persona és capaç d'assumir una llosa, que d'altra banda ell, o ella, pel fet de tenir obligacions escolars, i necessitats d'infant, no té manera de solucionar. És una crueltat alleugerir el sofriment moral dels adults recolzant-se damunt dels fills i carregant a les seves espatlles el coneixement d'una preocupació que l'únic que pot aconseguir és enfonsar-los en la por, l'angoixa i la inseguretat. No ho han de saber tot.
Els pares han de ser un mur per als seus fills, parant els cops i els vents que el mal malda d'enviar damunt de les seves ments joves en formació, que tenen necessitat de seguretat i d'esperança. Els pares s'han de vèncer a si mateixos, empassar-se els verins que calguin, suportar els embats que arribin, sense perdre l'alegria i la pau. No parlo de fingir que no es pateix, parlo el coratge de realment no patir, de realment no preocupar-se, de realment confiar en el futur i en l'existència, per amor als nostres fills, ni que ens fotin hòsties per totes bandes. I la força descomunal que cal la traurem de la decisió constant, ni que sigui rere rectificacions, d'orientar la nostra vida cap a la honestedat, el treball, la voluntat de construir, el respecte a les persones properes i llunyanes, la fe en un poder misteriós que ens estima i ens guia enmig de les tempestes i també en els dies de la llum, i la convicció que el fet de decidir viure en pau i amb el cor encès d'esperança, ni que les circumstàncies ho facin dificilíssim, no és només una porta a la llibertat, és una obligació vers les persones que estimem, i seria un egoisme per la nostra part no participar en aquesta lluita, que els nostres fills mereixen. A la natura, s'hi amaga la força que necessitem, només hem de decidir d'agafar-la. Els infants necessiten seguretats, no ho han de saber tot, no han de conèixer tots els riscos i els perills de la vida dels adults. Les infanteses viscudes en ambients d'amor, de seguretat, d'esforç optimista i auster, evitant el consumisme, i evitant sobretot l'error de pensar que els regals i les compres són obligatòries, i que qui no compra és un fracassat... aquestes infanteses lliures de l'obsessió d'adquirir aconsegueixen adults enamorats de l'existència, que generalment no tindran dificultats a dedicar la seva vida a ser honestos amb els qui els envolten.
Acabo amb unes paraules que vaig escriure en aquest mateix blog gràcies a algú. Això va ser ja fa uns quants anys, però continuen sent igual de vàlides. Potser més vàlides que mai:
"No espereu que us abandoni el perill per abandonar la por, perquè si ho feu així, sempre tindreu por.
No espereu a fer-ho tot bé per a deixar de preocupar-vos, perquè si ho feu així, estareu sempre preocupats.
No mateu la vida ara per a viure-la més endavant; perquè si ho feu així, sempre la tindreu més endavant."
No esperaré a ser
un sant, per a esforçar-me en orientar la meva vida rotundament cap
a la honestedat, rotundament cap a la pau, rotundament cap a
l'optimisme, cap l'esperança i la felicitat, passi el que passi. Ningú
em convencerà per deixar d'oferir als meus fills una actitud tranquil·la i feliç no
fingida, asserenada, confiada, alegre i segura.
És en els moments
de sofriment quan tot allò que has escrit sobre la felicitat passa
la seva prova de foc, i quan tot allò que escrius sobre la
felicitat, esdevé autèntic i essencial. En els moments de sofriment
sord, desagraït i insuportable, la felicitat s'anomena pau, i
existeix, i té les seves arrels en una profunda i inalterable fe en
la bellesa de l'existència, l'esperança en l'amor i la llibertat, i
la convicció íntima del fet que un vol ser servidor del bé;
d'aquest bé que molts es neguen a considerar que existeix de manera
absoluta. El bé existeix, i s'evidencia precisament per l'agror de
la vida quan el bé no s'albira, o quan es pateix la seva absència.
La queixa per la no existència de bé no fa altra cosa que proclamar
la seva existència i el seu poder absolut. La felicitat no és un
castell de focs efímer i balmat, és la massa oculta del iceberg, el
foc amagat de la brasa coberta de cendra, els fonaments enterrats
d'un edifici que no s'entén com se sosté. La felicitat es diu amor,
entenent l'amor no pas com una explosió d'expressions i rituals,
sinó com el silenci de la casa pairal quan la família dorm i a fora
neva, com la fidelitat del qui no traeix fins i tot quan ho podria
fer sense que ningú ho sabés, com la voluntat ferma de bé vers els
altres, com l'acceptació que tots som fills i per tant mereixedors
de ser estimats només pel fet de ser. És en el sofriment roent quan
qui creu en la felicitat, si la proclama, l'evidencia com a
omnipotent i invencible, i com a futur de tota consciència existent. . .
Mai, fins avui, no s'havia aconseguit muntar i desmuntar un castell de deu pisos d'alçada i quatre persones a cada pis, és a dir un 4 de 10. Els Minyons de Terrassa, com en altres ocasions, han estat els primers, i m'he sentit molt feliç de poder contemplar-los i gravar-los avui, tal com vaig fer quan me'ls vaig trobar a Donostia. Un munt de cares conegudes, exalumnes, alumnes, veins, etc.
El novembre s'esforça a ser gris, però jo he conegut el verd, el temps de la llum. I el contorn sinuós i brillant d'un fulla, delata un amor esclatant que juga a amagar-se. La foscor prem el pom del timó advertint que ella fóra, i res més, si no hi hagués impossible. Però jo he vist un mar blau i infinit, amb el camí del Sol, i un altre color del món, que és el tot i que ho fa tot visible. I he escoltat riure lliures els nens, i el xivarri d'un poble, i la lentitud del Sol acarabassant el mas. I la flaire del bosc al captard. L'espetec de la brasa. És per això que malgrat la foscor guanyarà l'esperança. . . .
A la meva manera, caminaré per la vida sense cap neguit. El vostè te'l guardes, perquè som iguals, ni que hagis nascut quaranta anys després. I si algú s'acosta, i diu que és el meu rei, deixaré que es faci la il·lusió potser; però jo no tinc pas rei, ni senyor, ni duc, ni ningú pel damunt. No tinc tampoc ningú per sota; de ningú sóc rei, ni senyor, ni amo, ni cap, ni subordinat. A cops, no tinc altre remei que cridar si algú innocentment posa els dits dins d'un endoll, però ho faig pas perquè jo mani, sinó perquè l'estimo.
A la meva manera, caminaré per la terra, i no em surt dir-li a ningú com s'ha de vestir, ni aquí, ni allà, ni en un palau, ni a la muntanya, ni a la platja. Cadascú ha d'aprendre a sentir-se bé allà on el destí l'hagi enviat, i ha de ser ell mateix qui dedueixi com guarnir-se, quina ha de ser la seva imatge, i com es vol mostrar als seus companys. A mi, allò que veig de la forma de ser dels altres, molt difícilment em farà mal. I com més intolerant sigui jo, més mal em farà la identitat dels altres.
A la meva manera, estimaré els altres, perquè qualsevol altra manera no seria meva. No pretendré canviar la cara de ningú, que cadascú tingui la seva, encara que no m'agradi, a mi. I si algú somriu, que sigui perquè així ho sent, i si algú està enfadat, que pugui cridar, i plorar i dir-ho, i faré el que pugui per ajudar-lo a trobar la pau. Però a cadascú, la seva cara, que no ha de ser ni de be, ni de súbdit, ni de deixeble, ni de resignació, ni de falsa modèstia.
L'univers m'ha fet jo, perquè sigui a la meva manera com jo visqui i no a la manera dels qui dogmatitzen sobre gustos o estètiques. M'ha fet lliure, perquè no accepti mai deixar de ser-ho. M'ha atorgat la capacitat de dubtar, perquè no m'hagi d'empassar sense posar-les en dubte cap asseveració que no tingui clars els fonaments. El dubte és un tresor que no tenen els rucs, ni els bens, ni els serfs, ni les pedres. He après a escoltar-me a mi mateix i saber què trobo bell, encara que ningú més no ho trobi bell, què considero bo, encara que una immensa majoria ho trobi escandalós, i què vol dir ser lliure, encara que una bonior de persones espantades per la mort i per la pobresa no entenguin que ser lliure és no tenir por.
A la meva manera, tractaré els demés; i la meva manera serà la de no ofendre ni per educar. L'ofensa és essencialment un eina de mala educació, una eina que deseduca i mou al mal. Odieu els vostres alumnes, i aprendran a odiar. Tracteu-los com a xifres, com a objectius, com a soldats que han d'obeir, i es convertiran en engranatges d'una maquinària inhumana, eficients i freds com els exèrcits més eficaços de formigues o llagostes.
Algun dia cauran els vels, i aquesta repressió esperonada per la por serà vista com una llosa del passat. La tendresa és l'antídot contra l'animalitat, i l'empatia és el seu escut. La profunda limitació sàpiens ens mou sovint a analitzar l'humà a través de la garba d'una racionalitat utilitarista que esguerra qualsevol comprensió del que és l'ésser humà. Justifiquem massa vegades la humiliació i el menyspreu si són per a corregir, i no ens adonem que no podem corregir fent servir l'eina de l'error absolut. La religió, el sistema judicial, el sistema educatiu, la intel·lectualitat... estan amarades d'aquest error que té les seves arrels a l'arrogància intel·lectual. Només necessitem dues actituds inicials: respectar la llibertat i estimar; la resta són afegits o conseqüències espontànies d'aquestes dues actituds essencials.
Un grapat de voltes al Sol, i altre cop el no res? Tant com t'he cridat, i t'esvairàs a la nit! He exigit l'excel·lència de la teva brillantor, i he cregut que esclafant-te et feia més gran, i que la vida era l'exercici d'esclafar-te per a educar-te. Però, després d'un grapat de voltes al Sol, ja no seràs. I què n'haurem tret del fuet, del rigor, de les formes que toquen i que són les que escauen?
T'escridasso per a enfortir-te i enviar-te segura cap aquest món injust i competidor. No serà que fent això faig el món més injust i més competidor? Et turmento per a ensenyar-te a viure, i quan n'aprens, et toca morir-te, i t'adones que la vida no era el que jo t'havia ensenyat.
Somriu. Viu. Crida. Salta. Vesteix-te com vulguis, si ho vols. Corre. Posa't la gorra. Posa't els auriculars. Emprova't un vestit a casa d'una amiga, totes dues soles, i rigueu, i feu les boges. Experimenta. Canta. Balla. Actua. Esculpeix. Dibuixa. Investiga. Estudia. Escriu. Fes poesia. No reprimeixis mots a la teva literatura. No renunciïs a experiències creadores perquè signifiquin caminar per la frontera del perill. No facis cas sempre dels vells, perquè és mentida que sempre tinguin raó i que sempre siguin més savis. I tot això fes-ho sempre que fent-ho no facis mal a ningú, sempre que fent-ho no destrueixis ningú, sempre que fent-ho, no disminueixis la llibertat de ningú.
També et moriràs... però al final de la vida sentiràs que has viscut, que no t'has sotmès a formes que haurien de ser de lliure opinió, que no has deixat de fer res per por o per resignació, i sobretot, sobretot, que t'has esforçat a ser amable fins i tot amb els qui no tenien poder sobre tu; que t'has esforçat a ser dolç, amable i correcte, fins i tot amb els qui no tenien autoritat i amb aquells amb qui hauries pogut ser brusc, mal educat, autoritari i esquerp... I potser no els hauràs enfortit pel món, però hauràs fet que el món sigui una mica, només una mica, millor.
D'entrada la tractes esquerp, li plantes la norma, com una hòstia. No dius res que ella després et pugui retreure, al cap i a la fi és una nena i tu un professor; si ella diu que has dit, tu diràs que has dit. Però ho dius tot amb el verí del dictador que un dia vas tenir de mestre i que et va ensenyar, mal educant-te, la seva manera de ser mestre. I amb aquesta cara de guàrdia civil, i amb aquesta veu de guàrdia civil, t'assegures futures obediències, i una tranquil·litat a classe, que anheles, com tots els bons professors. Però t'equivoques, perquè a més de la submissió destrueixes la complicitat de l'alumne, d'aquesta meravella de persona a qui en aquest moment, i davant meu, tractes com una serva; i perquè a més del futur silenci, imposes un rebuig inconscient no només cap a tu sinó cap allò que expliques; i sobretot perquè l'univers està orgullós d'aquesta persona a qui pressiones com un kappo, l'univers l'ha dotat de qualitats meravelloses i d'una bellesa que no veiem del tot; si tractes malament aquesta persona, estàs tractant malament l'univers.
El sistema et demana que siguis pràctic, però l'univers vol que siguis un geni. Els obstacles del sistema t'empenyen a ser útil i prou, però l'univers espera que siguis un mag. Els càstigs injustos vers tu per part del món material que t'ha permès exercir aquesta feina suposen i exigeixen que si cal castiguis injustament, però la teva existència espera de tu que encomanis convicció i entusiasme, no pas per evitar els càstigs sinó pel fet d'enamorar-se de la saviesa, de la llibertat i dels valors que fan que qualsevol cosa valgui la pena.
Ets
petit, potser tens onze anys, i escoltes Cole Porter, i el cor et fa
un truc, i mires els estels; li expliques tot això a un amic i se
te'n riu, perquè a les pel·lícules, les cançons són avorrides, i
tu no pots sentir res estrany, res diferent al que senten els teus
amics quan escoltes la música de les pel·lícules, perquè si ho
sents ets rar, i mimi, i cursi, i tanoca, i tu t'ho creus, i quan
tornis a escoltar Cole Porter, el cor et farà un salt, però no ho
diràs a ningú perquè no voldràs que et fereixin.
Tens
deu anys. Fas un dibuix, i el professor et diu que no val per res. Tu
l'havies dibuixat convençut que expressava el que tu senties, i
volies que el dibuix fos exactament com t'ha sortit. La propera
vegada intentaràs copiar el dibuix d'algú les obres del qual saps
que agraden al professor, així no t'hauràs de sentir dir res
desagradable.
Tens
cinc anys. T'arriba el flaire d'una bossa de brossa, i aquest flaire
tan intens et recorda la fortor d'algunes colònies. T'ho creus de
debò. I li dius a la professora del parvulari convençut que tens
raó. Ella et renya perquè es pensa que fas broma. La colònia fa
bona olor, i la brossa fa pudor, et diu. Però tu no has afirmat pas
el contrari, tan sols li has fet veure una similitud, que ella no ha
entès. Mai més no tornaràs a dir-li res del que penses, perquè et
fa por que et pugui ferir.
Tant
com aniràs creixent, intentaràs escoltar la música que escolta
tothom i miraràs de riure't d'aquells a qui els agrada alguna
melodia passada de moda o antiga o avorrida. Creixeràs convençut
que no serveixes per a dibuixar, i acabaràs realment no servint per
dibuixar, perquè no intentaràs mai més passar-t'ho bé amb un
llapis i un paper. I així amb moltes coses. Mai no faràs el
pallasso. Mai no cantaràs si no estàs segur que ets el millor o que
ets un crac. Mai no intentaràs fer res que no serveixi per a ser
aplaudit o per a forjar-te un futur.
I
en un carrer d'una ciutat màgica, quan és de nit i les llums dels
fanals tenyeixen de carabassa clar les voreres i les façanes
antigues, un ballarí pica amb els talons contra el terra seguint el
ritme i les melodies d'Irving Berlin. La lluna s'ho mira tot des de
dalt. Milers, centenars de milers, milions d'esperits oblidats ho
contemplen invisibles. Examinen els cors de tants infants que creixen
espantats a causa de la ceguesa i de les pulsions de la camada
Sàpiens, devoradora de competidors. La por, potser inconscient, dels
qui no senten allò que un altre sí que sent, els mena a trepitjar
el sentiment. I ho fan per pur instint quan són petits, quan creixen
i quan es fan vells. La buidor que l'esclavatge de les pulsions els
produeix els aboca a abraçar a l'autoadulació, a cercar les
activitats no pas pel plaer íntim que proporcionen quan hom les
estima i les viu, sinó per la seva utilitat material o pel grau de
popularitat que els atorguen.
La
por i la gelosia són els assassins de la creativitat. Tothom neix
amb un do que existeix no pas perquè ens hàgim d'enriquir amb ell,
ni perquè hàgim d'assolir el poder damunt dels altres, sinó per a
fer l'amor a la intensitat de la vida. Hem nascut per a crear, i per
a fer-ho no pas millor que els altres, sinó per a crear allò que
hem de crear cadascun de nosaltres, i que només cadascun de
nosaltres té capacitat per a crear. Som únics, i per això tot allò
que podem crear és únic. I estem tan mal educats que si escoltem el
mot «actor», l'associem de seguida al concepte de popularitat, de
riquesa, de diners, de fama, de mite. Alguns pensen en una cançó,
en un vers, en un poema, en una història... i no són capaços de
separar-la dels diners que estan convençuts que aquesta obra els ha
d'atorgar, com si per aquesta obra tinguessin el dret a no fregar
plats mai més.
Estimo
tant el meu calaix! El racó de bosc que gemega amb el vent de
l'oest. El poema escrit en un tovalló, que amb els anys es torna
groc, i que quatre dècades després de ser escrit humiteja els
mateixos ulls que fa mitja vida van plorar amb el seu significat. La
força de la vida està en aquestes creacions que han nascut
d'esgarrapar l'ànima. Que es quedin els ISBN,s, els índex de
vendes, les crítiques dels qui representen el gust de l'ortodòxia,
la rialla del nen ignorant que se'n riu del seu amic perquè
s'emociona amb les melodies de Cole Porter, els autògrafs, les
signatures de llibres, l'aplaudiment balmat en actes plens de gent
que ni tan sols s'han llegit l'obra que t'han premiat. Penso en els
milions d'esperits, ballant amb Fred Astaire en un carrer bromós de
París, i m'hi sumo. M'hi sumo i me'n torno al meu calaix, al meu
racó de bosc, amb la meva gent i amb els qui bonament vinguin a
caminar, amb un entrepà i una ampolleta de priorat, una guitarra,
una llibreta, un llapis, una càmera fotogràfica, i tot el temps que
ens abelleixi de gaudir.
El Maresme té una força estranya, a mig camí entre l'erotisme i l'espiritualitat. La bellesa està impregnada fins i tot a les baranes metàl·liques de les carreteres, o als sostres coberts d'antenes dels pobles d'arran d'aigua. A qualsevol matí, sigui hivern o estiu, si els núvols no ho impedeixen, que no ho fan gaire, el Sol crema l'horitzó del mar com si cridés a cor que vols que la vida és fascinant. Miro a l'horitzó del migdia de Vilassar i sento el crit del mar i del Sol a l'encop: "La vida és fascinant". I imagino les dues esferes, tan rodones i tan perfectes; la de la Terra, amb el perfil del mar, encès pel Sol; i la del Sol, tan fulgurant. I si tot això passa en aquesta costa embellida amb modernisme i nuesa, amb roques minerals i sorres acarabassades. I si aquesta bellesa persisteix, o fins i tot s'incrementa, amb la via del tren, i els túnels, i les carreteres, i els hivernacles, i les enormes voreres dels carrers, i els camins entre els horts, i el verd dels turons malmesos per l'avarícia... Si tot això manté una bellesa tan absoluta, bo i la grapa humana, és perquè el Maresme té una força estranya.
.jpg/220px-Autel_de_la_discipline_(Volubilis).jpg)
