Uns dies als llacs de la Maragda (XXIII)

I així van passar els dies, gairebé tots iguals, però alhora cadascun amb les seves angoixes particulars: un error comès, la mala sort de no recordar a on es desava una tassa, un esquitx de la paella que tacava el vestit, uns minuts d’endarreriment que em feien tremolar les cames… Aleshores ja sabia que al vespre aniria a la masmorra, i la resta del dia vivia atemorida esperant el moment inevitable.

L’experiència del càstig al soterrani de la primera jornada se’m va esborrar, i no sé exactament que vaig fer aquell dia quan vaig perdre el control; però els empresonaments dels dies posteriors, alguns de trenta minuts, altres d’una hora, i fins i tot de vegades de dues hores, els tinc presents amb les seves imatges de negror absoluta i amb una bonior de sensacions tàctils i sonores que encara em fan venir esgarrifances.
Em vaig aprimar, i van aparèixer sota els meus ulls uns solcs profunds i foscos. I si em pentinava, era per insistència de l’Elisenda. I si acabava menjant, també. Les conseqüències de no empassar-me l’aliment eren infinitament pitjors que menjar sense ganes.
Tan sols hi havia un temps del dia en què al llarg d’uns minuts tornava a ser jo i a imaginar-me que era lliure: el bany clandestí al pantà a la meva hora lliure. L’esperava amb anhel. I si un dia plovia, i no podia sortir de l’edifici, em tornava boja. I si feia sol, i el cel era blau i esbandit, em sentia ben bé com si en aquella petita escletxa de temps tornés a casa. Secretament, considerava aquell racó de bosc com de la meva propietat, i m’imaginava que algun dia hi construiria la meva pròpia llar, i que hi viuria amb el meu marit i amb els meus fills.
I en el moment de ficar-me a l’aigua, sempre ho feia despullada; aquest detall es va convertir en una mena de ritus. Ni que hagués tingut el banyador més bonic del món, m’hauria negat a posar-me’l. La nuesa era la indumentària que em feia sentir que jo era jo. La idea que aquest costum trencava tot el castell místic que s’havien inventat l’Elisenda i Don Benito alimentava la meva sensació de fugida fins a un punt difícil de descriure. Aquells banys, i el fet d’assecar-me després amb el vent i amb el sol, em van enamorar de la nuesa. I crec que avui, després de molts anys, encara n’estic enamorada.
Onze dies després de la trobada amb Don Benito a El Tiemblo, el capellà va venir a la casa de l’Elisenda, i per la meva desgràcia, ho va fer a la meva estona lliure.

-Avui tindràs companyia en el teu temps de lleure! -em va dir l’Elisenda com si em donés una bona notícia -. Don Benito vol parlar amb tu!

-D’acord -vaig fer, intentant que semblés que me n’alegrava. Però va ser ben bé com una punxada al pit.

A les onze i vint, com un rellotge, el capellà m’esperava a les escales d’entrada a la casa. L’Elisenda em va dir que ella se n’anava al poble a comprar, i va afegir que em deixava en bones mans; es va acomiadar de Don Benito i va pujar al cotxe. El Santi estava passant uns dies a Sòria, a casa de la seva mare; la qual cosa volia dir que Don Benito em tenia per ell sol.

L’home em va somriure magnànimament mentre m’acostava a ell; la seva mirada em deia que se sentia superior, poderós, i fins i tot bona persona.

-Com va això, noieta? -em va demanar. La seva veu sonava seca i entusiasta alhora. Em va donar la mà, i va prémer tan fort que em va costar força dissimular una ganyota.

-Bé. -vaig respondre, sense saber ben bé a què es referia quan em preguntava.

Em va mirar en silenci durant uns segons com si intentés llegir-me els pensaments.

-Podem fer un passeig pel jardí? -em va demanar finalment.

Vam començar a caminar per l’únic camí empedrat que rodejava la casa, passant a través d’herbes descuidades, del bosc de pins, i finalment de la zona enjardinada on jo gairebé mai no anava. Allà hi havia una bassa de pedra amb figures de sants i diferents motius religiosos. La bassa s’alimentava d’una font que rajava de continu, i el so de l’aigua era molt relaxant. Els raigs de sol ens enlluernaven en reflectir-se a l’aigua remoguda pel ràfec de la font.

-Suposo que ja et deus imaginar per què soc aquí, oi? -va dir ell.

Vaig fer que no amb el cap, intentant que la meva expressió no indiqués que estava nerviosa.

-Per la xerrada de fa uns dies a l’església -va aclarir -. T’ho has rumiat? Ho has dut a l’oració?

-Hi he pensat molt -vaig dir.

-I què? Com ho veus? Ho vas assumint?

-No ho veig. -vaig fer, envermellint.

-Encara no ho veus? -va demanar ell, estrafent una ganyota -. Tot són avantatges -va dir després d’uns segons en què semblava immers en una profunda decepció -. T’estalviaries un marit! Tots es tornen insuportables! Creu-me! Pensa que fa més de trenta-sis anys que escolto confessions, i sempre és el mateix: dones amargades per haver d’aguantar marits pesats i autoritaris. T’estalviaries tot això!
El vaig mirar sense dir res.

-No ho veus igual? -va insistir, ell.

Vaig fer que no amb el cap.
Ell va abaixar la mirada i va fer que no amb el cap. El seu to va canviar.

-T’estàs equivocant. I molt! Li dius que no a tota una divinitat! Saps el que vol dir això?

No sabia què respondre-li. Recordo haver-me quedat muda. Ens acostàvem a la part de darrere del jardí, on hi havia la bassa de pedra. Caminàvem lentament i ell m’anava mirant amb cara de desesperació.

-Això vol dir que estàs fent sentir malament a tot un déu! Estàs donant carabasses a Déu!

Jo continuava en silenci, però començava a sentir una opressió al pit.

-Què hi dius a això? No et quedis callada!

-Crec que Déu no vol que em faci monja. -va ser tot el que em va sortir, mentre feia esforços per no plorar.

-Crec! Crec! Crec! -va anar repetint ell, estrafent la veu -. Tu no has de creure res! Has d’obeir! No tan sols aixó, sinó que t’has de deixar fer! Deixar fer a déu dins teu! -les seves exclamacions eren gairebé crits. Jo pensava en el meu raconet de pantà, que avui notaria la meva absència.

De sobte va agafar la meva mà esquerra amb la seva mà dreta i em vaig sentir molt incòmoda; crec que em vaig posar vermella una altra vegada i que els meus ulls no van poder evitar una expressió de pànic. Vam continuar caminant agafats de la mà en silenci.

-Et sents malament? -va dir ell de sobte.

-No ho sé. Per què? -li vaig respondre, sense mirar-lo.

-Perquè t’he agafat la mà. Perquè caminem agafats de la mà.

-Una mica. És que no hi estic acostumada.

-Et fa cosa?

-Sí, em fa cosa. -li vaig dir, pensant que em deixaria la mà lliure.

-Doncs t’aguantes! -va dir, i encara em vaig posar més vermella -. Aquí mano jo -. Va afegir, com qui parla del temps que fa. I tot seguit em va repetir el discurs de la setmana anterior: donar-li el cor a déu, ser generosa, acceptar la vocació, no acostar-me a cap nen, continuar demanant-li a Déu la llum per veure el meu camí… I tot això, agafats de la mà! Les cames em tremolaven. I vaig sentir que la meva mà, dins la seva, patia cada vegada més pressió, que ell feia cada vegada més força, fins al punt que em va començar a fer mal.

-Què et passa? -va fer ell amb un somriure estrany -. Quina mà més tova que tens! La mateixa feblesa que tens per lliurar la vida a déu la tens a la teva mà! -va exclamar, i semblava que se’n rigués de mi. Vaig començar a plorar -I ara plores? A més de poc generosa, ets ximple! -. Va dir, i no em deixava anar la mà. Vaig fer un gest per desfer-me d’ell, però la seva mà premia molt fort la meva -. Què fas, ruca? Si no ets obedient, demà mateix faré que siguis al convent de les germanes de l’Apocalipsi! Si jo decideixo que t’haig d’agafar la mà, això no es discuteix! No t’ha ensenyat obediència, l’Elisenda?

No podia deixar de plorar. M’adonava, enmig de molta confusió, que aquella situació no era normal. No podia ser que un senyor de més de seixanta anés agafat de la mà d’una nena com jo com si fóssim dues amigues; ni que me l’espremés fins a fer-me mal, ni que es rigués de mi. Totes les alarmes de la meva ment i del meu cor estaven activades.

-Tornem cap a la casa -li vaig dir sense deixar de plorar.

-Cap a la casa? Però si no hi ha ningú, què en trauries? I a mi m’agrada passejar amb tu.

-Si us plau! Em pensaré això de la vocació, però deixi’m estar la mà!

-De cap manera! Però no siguis ruca, que aquí no ens veu ningú. Et fa vergonya?

-No… No és això?

-Doncs què és?

-No em sento bé agafat de la mà amb vostè!

-Però si jo soc un capellà! Si un capellà t’agafa de la mà, vol dir que caminar agafats de la mà no és res dolent! Què pot tenir de dolent?

-Em sento malament! Si us plau! -la meva veu va sonar com un gemec.

-I on queda l’obediència? -va dir

I en aquell moment, vaig veure una altra vegada la Clara; feia molts dies que no venia. Estava davant nostre, aturada, mirant-nos amb expressió d’enfadament.

-Miri! La Clara! -vaig exclamar, molt nerviosa, confiant que la presència de la nena podria ajudar a que el capellà em deixés tranquil·la.

-Qui?

-La Clara. És allà! -vaig respondre-li, assenyalant la nena amb la mà que em quedava lliure.

-A on?

-Allà!

Però ell no la veia.

-Ja veig que ets ximple del tot -va dir -. Aquí, només hi som tu i jo! I sembla que això et posi molt nerviosa -. I em va mirar d’una manera molt desagradable. En aquell moment, no recordava que ningú m’hagués mirat mai d’aquella manera tan desagradable.

Llavors la Clara va parlar:

-Aurora, corre! -va dir -. Si us plau! Aparta’t d’ell i corre!

I jo, en sentir la Clara dir això, vaig maldar per alliberar-me de la mà de Don Benito encara amb més força, i al mateix temps ell va deixar de fer força, perquè també va sentir la veu de la Clara. No la va veure, però la va sentir.

-Què és això? Qui ha parlat? -va cridar, mentre jo em deslliurava d’ell i començava a córrer. No vaig parar fins al mur del fons del bosc. Vaig travessar la porta de fusta i vaig continuar corrent. Només em vaig aturar quan vaig arribar a la meva platja particular. Allà vaig plorar encara més fort. Aquell dia no em vaig treure la roba ni em vaig banyar. Només tenia ganes de plorar i de fer-me invisible.