I think you’ve got me mixed up

I think you’ve got me mixed up when you tell me to let die the sweet, deep longing for wind and sand, for wildness and those pure desires that shine beside the waves and foam under the burning sky of fire. I think you’ve got me mixed up.

Further down the water, along the line of dreams, my heart is born again at noon. I’m just a child, naked and free— only a man standing by the sea. Further down the water, along the line of dreams.

Where are you fellows taking me? I don’t come here often enough. Your road is bright, empty, and hard. All I need is a little love. Where are you fellows taking me?

I’m pushing for a better life— poorer, perhaps, but clear and true. I won’t let any dice decide my steps, my thoughts, my words, my mood. I’m pushing for a better life.

I think you’ve got me mixed up. Further down the water, along the line of dreams. Where are you fellows taking me? I’m pushing for a better life.

J.S.

Un diumenge de 2005 a la Cala Boadella, (quan encara existia com a tal).

Vencem el diumenge com es venç la vida: xuclant la saba invisible que s’escampa arreu, aturant l’instant, capbussant-nos en l’ara, sense abans ni després, sense demà ni ahir.

Deixem la televisió, la ràdio, el món i els seus déus enfurismats; i malgrat que l’estiu quedi enrere, ens atansem a la Boadella i absorbim el sol. La nuesa absoluta ens permet assaborir l’enigma d’una llibertat difícil de descriure.

En Marc i jo entrem dins del blau fluorescent de la mar, mentre la Mercè, a la sorra, ens mira. La flaire dels pins ens arriba des del roig dels penya-segats. La platja, mig buida, esdevé el premi pels qui fugim del temps; aquí no és diumenge, ni matí, ni tarda: aquí és brum de mar, salabror i vertigen.

En un racó, una parella amb un nen i una nena, nus tots ells, preparen les brases per a una calçotada.

Enmig d’una Catalunya taxada i venuda, descobrim un paradís que ens permet abandonar totes les possessions, totes les morals i complexos; i aprenem que el millor de la vida no costa diners.

Mentre ens sigui possible unir-nos a la mar només amb el que som, mentre puguem contemplar el blau entre els arbres… veurem sempre al nostre entorn suficient bellesa com perquè l’existència valgui la pena.

21 d'octubre de 2005

Ens ho hem trobat.

(Image in unsplash by Max Böhme )

Em fa feliç, avui, la tranquil·litat de mig milió de persones que podran normalitzar una mica més la seva vida. La majoria són gent que compten acuradament els euros per pagar una habitació o un lloguer, comprar menjar, els llibres dels fills, l'escaire i el cartabó, la roba, i tot el que poden perquè els seus no se sentin malament. De vegades són persones que es veuen abocades a treballar moltes hores fora de casa, de manera que els seus fills estan sols pràcticament tot el temps en què no són a l'escola; amb tot el que significa això.

No sempre som conscients del sofriment que ens envolta; ens preocupem del preu de les coses quan probablement, nosaltres en concret, les podem comprar sense haver de fer trucs de màgia, sense angoixar-nos. Hi ha qui pateix pel seu estatus, per la pèrdua de poder adquisitiu; aquest patiment mai no serà tan digne com el qui pateix per poder pagar un habitatge, o les llibretes dels nens. 

Sé que el que escric a alguns els hi cau com una puntada de peu a l'estómac, però és el que sincerament penso. Hi ha qui es queixa pel fet que cada dia és més pobre, però si es para a pensar, no és això el que passa; el que passa és que cada dia és menys ric. 

La riquesa i la pobresa són conceptes molt relatius, i he vist tanta misèria i tant dolor que no puc fer altra cosa que considerar-me ric. Sé que m'hauria d'enfadar per les meves condicions laborals, protestar, i probablement ho faré, i demanaré i exigiré... Però no té una importància tan essencial com qui pateix perquè no treballa en unes condicions dignes a causa de no tenir papers; la nacionalitat marca a les persones, decideix qui sí i qui no com si fos una condició ontològica. 

La inseguretat, la vulnerabilitat, la por, la solitud, la fam metafòrica i literal, el carrer... són paraules que per a algunes persones tenen gust d'angoixa. Les fronteres ens regalen un paradís amb el qual mai no estem contents del tot, i sempre volem més. Jo també vull més; però allò que les fronteres protegeixen és un privilegi, no ens ho hem guanyat més que altres que no ho tenen; ens ho hem trobat. Abans d'exclamar-se contra aquesta frase que he escrit, cal pensar-la a poc a poc: ens ho hem trobat. 

Ens hem trobat el país, l'estat, el sistema, les oportunitats, la família, la possibilitat de formar-nos... Si no haguéssim nascut on hem nascut, no ens ho hauríem trobat. Patim una confusió sobre allò que és nostre i allò que no ho és; i sobretot, sobre allò que hem aconseguit i allò que ens ha estat donat. Tot el que hem aconseguit, ho hem aconseguit perquè hem tingut per naixença l'oportunitat d'aconseguir-ho. Molts, la majoria, de fet, la gran majoria del món, no ha tingut aquesta sort. 

M'importa molt poc el cabreig dels que només es preocupen dels seus problemes. "No és el meu problema!" diuen... 

Si només em preocupessin els meus problemes, seria una merda de persona i la meva vida no valdria la pena de ser viscuda.

Només se senten les cadenes de qui es mou.

No tot és fruit de l'esforç, primer hi ha la mirada i l'entusiasme. I hi ha moltes maneres de ser; no som iguals. No tothom és com nosaltres.

Les nostres opinions sobre els altres sovint tenen més a veure amb com som nosaltres que no pas amb com són els altres; i sobretot amb si ens pensem o no que els demés són com nosaltres.

Les normes i les lleis gairebé sempre es fabriquen amb un objectiu; aquest objectiu no sempre és encertat.

Hi ha maneres de ser que el sistema no té capacitat d’ajudar; no es pot introduir una mà de vuit dits en un guant que en té sis. En aquests casos és preferible que la mà no es posi el guant si realment no fa fred, encara que estigui mal vist; o bé és preferible demanar que es fabriquin guants de vuit dits. I si no fa fred, potser acabem descobrint que no calen guants ni de sis dits ni de vuit dits.

És injust que les mans de vuit dits puguin ser felices sense guants quan de fet les mans de cinc dits han hagut de posar-se un guant de cinc dits per ser felices? Potser a les mans de cinc dits no els calien realment els guants.

La mediocritat del sistema està sostinguda per la mandra i la indiferència d’aquells que no canvien el sistema perquè a ells aquesta mediocritat no els perjudica. Per això el sistema és ideal per a aquells que no necessiten combatre’l. Només se senten les cadenes de qui es mou. Anar contra el sistema, algunes vegades, és una virtut i un deure. No es pot ser bona persona si no se sap desobeir, quan cal, la llei. L’ésser humà, amb cinc o vuit dits, és més important i té més dignitat que el conjunt de les lleis.

De vegades, cal aprendre a creuar alguns semàfors en vermell, perquè, si alguna vegada se’ns fa necessari fer-ho, sapiguem fer-ho amb seguretat. Aprendre a creuar alguns semàfors en vermell és important per no convertir-nos ni en genocides ni en còmplices d’un genocidi a causa de l’obediència a unes lleis injustes. 

Alex Pretti. Morir protegint persones dels executors de Trump.

Potser la manera més noble de morir per un infermer és protegint vides, protegint persones de la violència de les bèsties humanes.

Potser el món se salvarà gràcies a tots aquells que consideren el problemes dels altres com els seus propis problemes. 

Potser l'amor per la llibertat, la democràcia i els drets humans, de tantes persones dels Estats Units, que aquestes últimes setmanes viuen exiliats dels ideals amb els que han crescut, esdevindran la llavor d'un demà lluminós, que farà que en mirar enrere, en mirar el present on som ara, s'avergonyeixin generacions senceres. 

Alex Pretti, un infermer de 37 anys, va perdre la vida a mans dels agents de l'ICE mentre intentava defensar dues dones durant una manifestació. Els fets, capturats en diversos vídeos, mostren com Pretti, desarmat i amb un telèfon a la mà per documentar l'acció policial, va ser sotmès i tirotejat en qüestió de segons.

Les imatges analitzades, i difoses públicament, mostren com un agent va empènyer una dona al carrer, enmig dels crits i dels sorolls de la multitud. Pretti, que es trobava a prop gravant l'escena, va intervenir posant el seu braç al voltant d'ella per protegir-la. Moments després, un segon agent va empènyer una altra dona, i Pretti es va interposar entre ella i l'oficial. En resposta, l'agent li va ruixar una substància irritant directament als ulls. Pretti va girar el rostre i va alçar una mà oberta, mentre sostenia el dispositiu mòbil amb l'altra. En cap moment no es percep cap objecte amenaçador a les seves mans.

Les gravacions des de diferents perspectives revelen com l'agent va agafar Pretti pel braç, i com ràpidament s’hi van unir més oficials. L'home va ser llançat a terra, amb almenys mitja dotzena d'agents a sobre. En una de les seqüències, es veu un oficial colpejant-lo al cap. Gairebé immediatament, un company seu va obrir foc. Es van escoltar fins a deu trets en cinc segons. Els agents es van retirar mentre l'home jeia immòbil.

Pretti, originari d'Illinois i criat a Green Bay, Wisconsin, era conegut per la seva dedicació als altres. Durant els seus anys d’institut, va destacar en esports com el futbol americà, el beisbol i l'atletisme al Preble High School, i va participar en activitats com els Boy Scouts i un cor local. Després de graduar-se en biologia, societat i medi ambient a la Universitat de Minnesota el 2011, va treballar inicialment com a investigador científic abans de formar-se com a infermer.

En el moment de la seva mort, exercia a l'hospital de veterans de Minneapolis, on els companys el recorden com algú amb un humor contagiós i una passió inquebrantable per la cura dels pacients, especialment dels exmilitars.
Vivia sol en un petit complex residencial a poc més de tres quilòmetres del lloc dels fets, on els veïns el descriuen com un home pacífic i sempre disposat a ajudar. En el seu temps lliure, gaudia de la natura i del ciclisme, equilibrant les llargues jornades laborals amb moments de relaxació a l'aire lliure.

La implicació de Pretti en les protestes va sorgir de la seva profunda indignació davant les operacions de l'ICE i de les polítiques del govern de Trump, especialment després de la mort de Renée Good, que va desfermar manifestacions arreu del país. Alex Pretti se sentia destroçat per les injustícies creixents, com les detencions arbitràries i la separació de famílies; en un clima que cada vegada s’assembla més al del Berlin dels anys trenta a l’Alemanya nazi, amb la caça de persones i la violència que se salta tots els paràmetres de la democràcia nordamericana. Setmanes abans, la família li havia advertit sobre els perills de les marxes, aconsellant-li que es mantingués prudent.

L'alcalde de Minneapolis, Jacob Frey, va condemnar durament l'acció en una conferència de premsa, acusant l'administració federal de sembrar el terror a la ciutat. "Quant de temps més haurem d'esperar perquè aquesta bogeria s'aturi? Quantes vides més s'hauran de perdre?", va qüestionar, exigint el final immediat de les operacions.

Aquest succés ha generat un clam per la justícia i ha posat en relleu les tensions entre les forces federals i les comunitats locals, en un context de protestes creixents contra les pràctiques migratòries.

La família de l’Alex Pretti ha emès un comunicat que ha donat la volta al món:

Comunicat de la Família

Estem desconsolats, però també molt enfadats.
L’Alex era una persona de bon cor que estimava molt la seva família i els seus amics, i també els veterans estatunidencs als quals cuidava com a infermer d’UCI a l’hospital de veterans de Minneapolis. L’Alex volia marcar la diferència en aquest món. Malauradament, no estarà amb nosaltres per veure l’impacte que va tenir. No faig servir la paraula «heroi» a la lleugera. Tot i això, el seu darrer pensament i acte va ser protegir una dona.
Les mentides repugnants que l’administració ha dit sobre el nostre fill són reprovables i fastigoses. L’Alex clarament no tenia cap arma quan va ser atacat pels matons covards i assassins de l’ICE de Trump. Tenia el telèfon a la mà dreta i la mà esquerra buida aixecada per sobre del cap, intentant protegir la dona que l’ICE acabava d’empènyer a terra, mentre li ruixaven gas pebre.

Legalitat i il·legalitat.

No hi ha persones il·legals, hi ha lleis il·legals. És il·legal la propietat del que em sobra si a un altre li falta allò que necessita. Són il·legals els béns d'un estat si provenen del que es va prendre a països que avui no poden alimentar amb dignitat els seus ciutadans, i els quals avui han de fugir cap altres terres. L'afartament és il·legal. Els desnonaments són il·legals. Moltes lleis d'aquí i d'allà són il·legals. Obeïr sovint és il·legal. 

A l'arrel de la legalitat oficial hi ha els diners; qui els posseeix es converteix en el fonament de la legalitat oficial.

La legalitat de la qual parlo, i que defineix d'una manera absoluta què és il·legal, no és la oficial, és la natural. La legalitat natural no depèn de cap societat sinó de l'essencia ontològica del bé i del mal.

Bèstia i bandera

Plantar-se davant del patiment humà i no veure-hi res; i entendre-hi encara menys. Riure-se'n de qui es veu abocat a morir en la recerca d’una vida millor per a ell i per als seus fills.

Per sentir-se algú, menysprear algú.
Fer del prejudici el teu credo; malpensar i acusar sense saber.
Sense saber, generalitzar; i ser incapaç de comprendre el significat del mot generalitzar.
Sense saber, acusar i odiar.
Sense saber, escampar una actitud de rebuig, una persecució.
És la teva veu el bram esverat de la bèstia que defensa el territori mentre defeca per marcar els límits i que mossega qui busca una vida millor. La bandera que enarboles amb orgull és l’evidència pública i vergonyosa de la teva ignorància humana. La ignorància humana és la manca de coneixements sobre els conceptes simples i essencials del que és ser persona; i no pas per mala sort sinó per rebuig actiu.

Grisos i verds.

Em van robar la llança mentre escrivia un romanç a la meva estimada; i mentre feia negocis a Fenícia. Sóc així i no hi puc fer més. Vinc veloç des dels espadats de la Comanegra. He dormit sota la lluna plena a Montagut. He creuat el pont de Besalú, nu d'armes i curull de poemes; i per què no dir-ho, d'afers comercials. M'he venut la independència que la guerra em guanyava, a canvi de la llum d'un cant d'amor enmig de la remor del bosc, i una bossa que no tingués forats. He abraçat l'esclavitud dels sotmesos al fort, perquè no sé ferir, ni dominar, ni subjugar... Sí que és cert, que de negocis, hi entenc. M'he acontentat amb un plat de cigrons, quan d'altres no podien viure sense cuixots de gall, i m'ho he gastat tot en plomes d'oca que m'esgarrapessin del cor paraules enceses de passió; també amb entrades al liceu i xalets a la Costa Brava. He cremat els bolquers del meu fill perquè se sentís més lliure, i l'he deixat caminar nu per la prada humida. També és veritat que per diners, quan ha calgut, he urbanitzat la prada que tant m'emocionava.

I ara, vençut, cerco un espai entre els estats, jo que no sóc estat. I reclamo el dret a ser; no en funció de la força, del poder o dels privilegis, sinó per la història, la llengua i el seny... I les empreses. Fet i fet, malgrat que no tinc exèrcit... tot i ser espoliat i menystingut... encara camino... encara escric poemes d'amor, i encara faig negocis.

No coneixem a ningú; encara que el coneguem.

Posats a repartir llenya, repartim-la a qui ens prejutja pel que sap del nostre passat; hi ha molts esnobs així. Val a dir que un esnob és algú que es deleita amb les realitats no pas pel plaer que regalen les realitats, sinó pel plaer que regala sentir-se algú que es deleita per les realitats.

Per si algú no m’entén, posaré un cas concret: un exemple d’esnob seria algú que pinta no pas perquè gaudeixi pintant, sinó perquè gaudeix sent pintor; gaudeix oferint als altres aquesta imatge; gaudeix portant metafòricament el vestit de pintor; el fet de pintar li és ben igual. Si algú entra dins aquesta definició, en qualsevol camp, és un esnob.

Aleshores, els esnobs necessiten oponents, contrincants, o en tot cas gent per sota, gent a qui empènyer cap avall per ells poder pujar més amunt. I aquí entren els preconceptes, els prejudicis, o l’error de pilotar un avió amb una carta de navegació de fa cinc anys en comptes de fer servir la carta de navegació del dia, la que t’informarà del temps d’avui, dels vents d’avui, de la visibilitat actual.

Hi ha gent que no coneix algú tot i que es pensa que el coneix molt; i això li passa perquè només coneixen el que va ser, el que va fer, el que pensava, el que va dir, el que era. El canvi és un fenomen que molt poques persones es creuen; jo no és que me’l cregui, és que en tinc evidència. Les persones mai no estem fetes; les persones sempre canviem; el cervell és plàstic; els circuits neuronals s’obren pas sempre. Fa gairebé cinc anys vaig patir un ictus; i em va saber tan greu perdre la capacitat de tocar el piano (o, almenys, reduir aquesta capacitat) que ara el toco millor que abans de l’ictus, perquè vaig considerar prioritari recuperar el que havia perdut, i em vaig passar de voltes; em queda intentar fer el mateix amb la guitarra; tot arribarà.

Però al que anava. No ens coneixem; a ningú, encara que el coneguem. Tot allò que sabem de l’altre és provisional. Ja és poc el que sabem de l’altre en el temps present quan no copsem tot el seu endins; doncs encara és menys, o és res, el que sabem de l’altre quan han passat uns anys. La natura està obsessionada amb què canviem; i amb què canviem per bé. Si no intentem canviar per bé, canviarem igualment, però per mal. Per això no ens coneixem. Sigueu molt prudents pel que fa a la imatge o a la realitat que la vostra ment creu que té al davant quan us topeu amb algú; és un desconegut encara que sigui el vostre germà, el vostre amic, o el vostre cosí... Si fa temps que no heu aprofundit en la seva manera de ser, o encara més si mai hi heu aprofundit, no en sabeu res.

Sigueu també prudents quan tracteu la gent. La gent no és imbècil. Entén les vostres indirectes; entén el llenguatge velat amb què us comuniqueu amb els vostres amics davant d’ells. Entén les mirades, els gests, els silencis; la gent és molt intel·ligent, no els tracteu com a nens petits.

I després, mireu-vos al mirall, i analitzeu si tot el que heu dit o tot el que heu fet és honest, no fos cas que darrere de la vostra ment, els fils directors de la titella fossin manegats per allò que es diu inconscient, i que revela l’animalitat de cadascuna de les vostres decisions.

M’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons.

El temps és una cosa estranya. De vegades, quan em quedo sol al teatre, miro l’escenari i recordo vívidament, com si les tingués al davant, les persones que fa uns anys, en aquest mateix espai, van viure amb mi tantes coses; reprodueixo la seva passió, la seva alegria per tot el que fèiem, pels curts, per la música, pels somnis. Avui aquelles persones són a altres llocs i en aquest espai del teatre n’han arribat de noves que viuen l’art i els projectes amb el mateix entusiasme. Tot canvia. Res es manté. L’espectacle sempre continua amb nous actors i noves actrius.

Els que van marxar han canviat; és possible que allò que els omplia d’entusiasme avui sigui per a ells un record dolç; l’entusiasme ja no hi és, va cap a altres direccions. Alguns van transformar aquest entusiasme en un goig que ha arrelat en la mateixa direcció, i els veig en alguna pel·lícula, començant una gran aventura, comprant un bitllet de loteria, i somniant que continuaran transformant-se.

Però quan em quedo sol a l’escenari, al costat del teló, amb aquella olor que fan aquests llocs i que fa que se’m posi la pell de gallina, em sembla com si sentís la presència d’alguna realitat immensa a la qual li agrada tant com a mi la foscor dels teatres. En certa manera, a mi m’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons. I el cas és que, en aquest espai, jo hi he fet molt més cine que teatre, i hi he fet més música que teatre, però tant se val, tot és el mateix.

Amb els teatres vells passa una cosa semblant al que passa amb els pianos vells: no pots deixar d’abraçar-los i fer-los petons, i sobretot d’olorar-los. És impossible no «sentir» quan s’està en un teatre vell, o prop d’un piano vell. I si al capdavall tinc un piano vell en un teatre vell… no sé què més puc necessitar; suposo que una estona a la meva platja, i amb tot això, ningú no em podrà dir que el cel no existeix.

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director.

Viatjar com un turista és una de les maneres menys adequades de conèixer altres terres i altres pobles. El turista va a parar a uns escenaris prefabricats, a uns aparadors perpetrats pels dissenyadors de les estratègies comercials, que no tenen cap escrúpol a l’hora de falsejar la realitat.

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director que construeixen no pas ponts cap a la realitat sinó passarel·les cap a la fantasia imaginada per l’inconscient del viatger fabulador.

El turisme no només enganya el turista, també malmet la vida real. Deforma els costums locals, ven a la gent de la terra mirallets de vidre que fa passar per tresors, els compra la identitat, uniformitza el planeta, embruta la natura, destrueix la diversitat, falseja la cultura.

Quina és la manera correcta de viatjar, doncs? Com ho hauríem de fer si el que realment volem és conèixer la realitat humana i natural dels llocs?

De primeres, cal evitar els indrets visitats pels turistes. Són espais que ja s’han mort. Si el que volem és satisfer la panxa, l’ego, el cos, la superficialitat, la fantasia..., llavors és una bona idea visitar i lliurar-se als llocs visitats majoritàriament pels turistes. Però si el que volem és conèixer una comarca autèntica, la manera autèntica com viu la seva gent, la seva autèntica natura, l’autèntic tast del seu paisatge, llavors el que cal fer és buscar una destinació que ningú no busqui, tant se val quina.

Podeu agafar, per exemple, un mapa de França, marcar les ciutats més visitades i cercar els punts geogràfics més allunyats d’aquestes ciutats, apuntar-vos el nom del poble, buscar una casa rural, un bed and breakfast, una pensió per fer-hi estada. Si és possible, heu de buscar les dates en què la gent viatgi menys, i els dies d’entre setmana; evitar els dissabtes i els diumenges, contemplar els carrers i el seu moviment en els moments en què la gent va a treballar o quan porta els nens a l’escola; anar als mercats quan la gent del poble compra, entrar a les tavernes i parlar amb la persona que us servirà un vi senzill de la terra. A estones, allunyeu-vos del poble, busqueu un espai rural o natural, trobeu un riu o una bassa, jaieu a l’herba mentre us mengeu un formatge de bola, escolteu cançons típiques de la comarca, visiteu esglésies tancades d’aquelles la clau de les quals cal demanar-la a un veí, llegiu algun poema que algú del poble hagi escrit, mireu el cel sense fer res, perdeu el temps, no entreu a cap museu; el mateix poble, els carrers i les rodalies ja són un museu.

Quan us canseu, marxeu i no expliqueu a ningú on heu estat; com més us hagi agradat el lloc, menys heu d’explicar on és. Si voleu «fardar», expliqueu les meravelles que heu viscut, però no digueu el nom de la comarca ni per on s’hi va. Aquesta és l’única manera de protegir la identitat de les terres. Després, busqueu un altre indret i feu el mateix. I aquesta serà l’única manera de viatjar coneixent la vida real dels pobles reals.

Maggie Cullen

Hi ha persones que es mouen amb aquella elegància que atorga l’expressió natural, i ho fan gràcies a la seva fidelitat a una passió; una passió que, com un imant, atrau les passes de la seva vida cap al risc de la inseguretat econòmica, per amor a la forma de bellesa que construeixen amb la seva manera particular i, alhora universal, de crear.

Estic pensant en Maggie Cullen, o Magdalena Cullen, que ja fa alguns anys vaig descobrir per casualitat a la xarxa social d’Instagram. De seguida em va atrapar l’ofici magistral d’una persona molt jove que, investigant, vaig descobrir que s’havia donat a conèixer a través d’un d’aquests programes competitius de la televisió; programes que fan servir l’atracció que el televident sent per la ficció del «guanyar» o del «perdre» per incrementar l’audiència i el seu capital, utilitzant la música com a excusa per a aquesta competició, igual com podrien fer servir les receptes culinàries o els monuments dels pobles.

El cas és que d’un programa així va sorgir una figura immensa que va preferir l’excel·lència de l’ànima del poble a la voràgine comercial.

El cant del poble —en aquest cas, de la cultura argentina, que és la seva— té una força difícil, per no dir impossible, de descriure amb paraules; una força que rau en la bellesa del que és autèntic, del que és de debò, del que és genuí. Podreu trobar gent que canta molt bé, amb veus perfectes i sonoritats immaculades, però no seran tan grans com la música senzilla que neix de l’ànima del poble; i això és el que costa d’explicar: o es copsa o no es copsa, o es veu amb una evidència claríssima, o no se n’entén res.

L’energia creativa del folklore supera l’experiència humana i va més enllà dels paràmetres de qualitat de qualsevol venedor de productes musicals industrials. No es deixa atrapar per la quantificació del mercat, s’escapa i s’envola vers uns espais que ningú no pot posseir i que s’amaguen als camins del país, als seus camps, als seus pobles, a les altures andines, als ports dels pescadors, als rius amb la seva gent que s’hi deixa la pell cada dia, a la mirada de les persones, als seus somriures, als seus rostres.

Maggie Cullen és una figura que continua pujant i que forma part d’un present viu, que persegueix l’estela del viatge que van emprendre i que segueixen emprenent d’altres com Atahualpa Yupanqui, Astor Piazzolla, Jorge Cafrune, Yamila Cafrune, Mercedes Sosa, Carlos Gardel, Nahuel Pennisi, Soledad Pastorutti, Jorge Fandermole… I també segueixen aquesta estela artistes no argentins, diversificats també en altres folklores, com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Judit Nedermann… I me’n deixo molts.

El subtil imperialisme ideològic i moral de la IA

La IA està en mans d’uns pocs multimilionaris que es reparteixen el món: els de ChatGPT, els de Grok, els de Gemini... i alguns més. No són gaires. Però la majoria són dels Estats Units. I als Estats Units tenen una determinada manera de veure el món; el miren a través de l’escletxa que deixa la seva moral hipòcrita i esbiaixada. Allò que per ells és normal ho consideren absolut. Allò que per ells és inadequat, s’ho prenen com ontològicament equivocat. I això, molt dissimuladament, amb molta discreció, i gairebé sense fer soroll, ho imposen a través de la seva IA a la totalitat del món.

Poso un exemple molt concret. Li demano a ChatGPT que em valori literàriament un relat, que m’hi busqui punts febles, que em proposi millores... És un relat que narra un sopar; un sopar entre una noia i la seva tia. La tia de la noia és una persona extremadament liberal, obsessivament liberal, gairebé malaltíssimament liberal. La noia és una noia corrent de divuit anys immersa a la societat moderna d’avui dia, però de costums conservadors. La tia intenta explicar, de manera emfàtica, la seva visió del món a la seva neboda; vol que traspassi límits, que surti amb nois, que provi amb noies, que fumi marihuana, que faci trios, que experimenti diferents tècniques sexuals... La noia li respon que no, que ella és més aviat tradicional, que està disposada a experimentar amb certes situacions que l’empenyin a moure’s més enllà de la seva zona de comfort, però que no traspassarà certs límits, perquè creu en un model de família tradicional i en una certa austeritat humana; no vol ser promíscua. Les dues dones entaulen un debat interessant en el qual cadascuna insisteix en el model que cadascuna d'elles ha escollit. Doncs bé, el ChatGPT, en comptes de centrar-se en la qualitat literària, en las millores estilístiques, s’escandalitza del fet que el relat narra l’agressió psicològica de la tia de la noia la qual no respecta els seus límits i la coacciona cap a comportaments degradants, i això, segons chatgpt, pot ferir la sensibilitat dels lectors potencials. Quan li responc que no veig les coses igual, que senzillament s'estan debatint dos models diferents de comportament, dues visions vitals, i que cadascuna exposa la seva amb passió, immediatament activa l’algoritme: “fes la pilota a l’usuari” i em dóna la raó; però d’entrada, ja imposava la seva visió del món fonamentada en la moral dels moviments integristes evangèlics dels Estats Units.

Fent el mateix experiment amb Grok, els resultats són diferents. Grok no valora moralment, o doctrinalment, el contingut del capítol, i es limita a parlar del que li demano, que són els punts febles literaris. Grok, tot i ser dels Estats Units, pertany a Elon Musk que practica una moral molt més flexible pel que fa a la sexualitat i el cos. La qual cosa no vol dir que Musk tingui raó; segurament en molts aspectes d’aquesta moral, tot i que en certa manera sigui més oberta, li descobriríem profundes mancances humanes relacionades amb el control i privacitat de les imatges personals, o una buidor pel que fa als sentiments i a la dignitat; també una certa hipocresia o doble moral en determinats temes que hi estan relacionats.

El que vull dir amb tot això és que la IA contribueix a l’amotllament de les opinions del món sobre tots els temes, i que aquest amotllament es fa seguint els criteris particulars dels seus propietaris, els quals pertanyen a unes cultures que no són les nostres. El tractament de la nuesa no és l’europeu, no és l’alemany, ni el neerlandès, ni el francès, ni el català. L’obertura de ment i el respecte als drets de gènere, no són els europeus; tenen matisos perillosos, influïts per una manera de viure la religió força integrista, que si bé no es manifesta directament, sí que indirectament influeix en la valoració de les diferents situacions vitals, conduint-les amb subtilesa cap als seus postulats, sempre en nom de la societat, i amagant el seu rerefons religiós integrista. Subtilment imposa en la manera de respondre i d’opinar uns dogmes socials que no són els genuïns de les diferents cultures del món.

Llavors, que cadascú en tregui les conclusions que consideri i que defensi allò en el que creu.

No vagis a casa; ell ho sap

El meu llit és un banc de fusta que he après a estimar; i aquesta noia que se m'assembla tant, la Glòria, em desperta cada matí.

-Bon dia -em diu.
Però mai no m'explica com sortir d'aquest forat.

Tot va començar el dia en què em va caure la cartera; de seguida em vaig sentir marejada.
No sé quant de temps ha passat. No menjo. No bec. I sembla mentida, però no aconsegueixo fugir de les fondàries del metro.

I a ell, en Pau, el trobo a faltar molt. M'angoixa que no m'hagi trucat. És un putamanyac, m'ha traït mil vegades; però m'estima. Sé que mourà cel i terra per a trobar-me.

-Vull tornar a casa. Haig d'explicar-li que no l'he abandonat. -li dic, a la Glòria.
-No cal que vagis a casa; ell ja ho sap -fa la noia.
I no entenc res.

De sobte, el descobreixo. Camina per l'andana. Fa mala cara.
Em costa d'avançar, però no puc perdre'l.
L'abraço amb decisió, esgaripant d'amor.
Percebo la seva aroma.
M'ignora.
S'atura just al punt on aquell maleït dia em va caure la cartera, i llança un ram de flors a la via.
La Glòria se m'acosta.
-Ho veus, com ho sap...
En un segon tot se'm fa clar.

El mar no és blau

Els nens desfilen per la platja. Els primers subjecten el baiard, amb el professor al damunt. Si més no… això veu en Vicenç, que va l’últim.

L’home, des d’allà dalt, comença el monòleg; els alumnes escolten.

—Als nens els agraden les nenes. Les dones són sensibles i febles. Els passeigs marítims són bonics. Els bons són al carrer; els dolents, a la presó. Els salvatges van despullats; la gent de seny es vesteix. Els drogoaddictes fumen porros. Els immigrants ens prenen la feina. El meu cotxe és el més net del món. El mar és blau.

Si més no… això li escolta en Vicenç.

El professor els permet de banyar-se, advertint-los del perill de les meduses.

Després, l’home descobreix en Vicenç assegut en un racó amb el bolígraf a les mans. D’una revolada li agafa la llibreta i li llegeix l’escrit:

«Hi ha nens a qui agraden els nens, i nenes a qui agraden les nenes; i homes que ploren quan descobreixen els ulls d’un infant, i dones que treballen les vint-i-quatre hores sota el sol, i passeigs marítims que maten les platges, i dolents que tenen prou diners per no anar a la presó; i bons que es fan dolents per fam; i ben vestits que destrueixen la selva; i pobles nus que respecten el bosc; i professors que fumen, i que quan beuen massa vi llencen la brutícia del cotxe al carrer; i estats que van espoliar, no fa pas gaire, les terres de la gent que avui fuig de la misèria. I el mar no és blau, és bigarrat… de molts colors: turquesa a prop de les roques; atzurat quan el fons és clar; i… ben endins… allà on els antics deien que no tenia fons… esdevé lívid, moradenc, del color del lapislàtzuli; de vegades és gris quan el cel s’encapota; o es vesteix de crespons blancs quan bufa el vent; i de nit, sens dubte, el mar és negre; i tots aquests colors titil·len, no són quiets…»

El professor s’enfada molt i molt! —Qui em manaria d’acceptar un autista…! —exclama despectivament, i comencen a sortir-li flames del cap. Si més no, això observa en Vicenç.

Per què, l'existència?

 

La física es mirava la pedra de zircó; el jacint vermell i bru, fill del matrimoni entre la sílice i el zirconi, li brillava com una estrella damunt del dit.

—És molt bonic —li digué.

—Ara haig de treballar —respongué el filòsof.

—Per això l’anell? Per a tenir-me contenta…?

—Quan acabi, soparem.

—Et vull ajudar.

—D’acord. ¿Per què l’existència? Ràpid, que m’esperen l’article.

—Els quarks…

—Què…?

—Divuit quarks de sis sabors i tres colors, però no tenen colors ni sabors, són etiquetes…

—Ah…! I res més?

—També tenen spins diferents…

—Spins?

—Sí… les vegades que has de girar-los per a veure’ls la mateixa façana… Saps que hi ha quarks als quals cal donar dues voltes, o sigui tres-cents seixanta graus, per a tenir al davant un altre cop la mateixa façana…?

—No té lògica…

—Amb la teva lògica no saps per què hi ha coses…!

—I els quarks ho fan tot…?

—Sens dubte…! Tot…!

—També el somriure d’un infant?

Ella mogué el cap afirmativament.

—Massa coincidència —conclogué ell.

—Tenint en compte una infinitud d’assaigs, és un succés segur…

—I per què hi ha quarks?

—Perquè han d’existir totes les possibilitats… i una de les possibilitats és que hi siguin…

Quan la por a la supervivència és el fonament dels nostres dogmes socials

Com es devien sentir les persones que vivien en un món on la llei de la força i del poder eren les que dictaven la justícia, fins al punt que es van apropiar fins i tot de la moral religiosa per imposar els seus interessos de domini amb l'energia invisible de la doctrina? Si des de la naixença tot ho decideix el poder; si des de la naixença el poder s’associa amb el voler de Déu, si al «Senyor» l’ha posat Déu i tu l’has d’obeir… Quina idea de bé i de mal es pot haver configurat en les ments de les persones? Quins tractats de bones pràctiques, de costums, de línies vermelles… poden néixer de la ploma d’algú sotmès des de l’ús de consciència a tal deformació? Quin paper ha jugat la por en l’amotllament de la societat, les creences i les lleis?

Tot això ho hem de tenir en compte a l’hora de valorar les fonts i els fonaments que sostenen l’edifici dels nostres dogmes socials o religiosos. I arribarà un punt en què haurem de decidir si donem validesa a les flors estranyes nascudes de llavors tan primàries, o si fem servir el misteri de la nostra essència per esbrinar la qualitat de la llum tal com és la llum i no pas tal com la mostra el filtre ancestral que la modula i ens fa arribar imatges esbiaixades.

Credo irrenunciable per a moments foscos.

 

Creiem en la concòrdia entre les nacions, en el benestar de les persones com a objectiu prioritari de tot govern, en la riquesa cultural de totes les terres com a patrimoni de tota la humanitat, en el sometiment de les armes a la raó, la fraternitat i el progrés, en l’imperi d’una llei que protegeixi la llibertat de tots els individus humans i de les seves necessitats vitals, bàsiques i d’expressió.

Creiem en la pau humana, en la pau com a valor, en la pau com a aliment, en la pau com a llenguatge, en la pau com a llei suprema; no pas en la pau dels cementiris, sinó en la pau dels pobles i de les seves festes; no en la pau que brolla de la por i de la violència, sinó en la pau que embolcalla l’alegria, la diversió, l’amor, la llibertat; no en la pau que depèn de l’acompliment de la voluntat d’una persona o d’un poder, sinó en la pau que genera i que neix del benestar de tots els pobles i de totes les nacions.

Crec en tot això malgrat que en algun moment de la història la bèstia governi el món; malgrat que la foscor, l’odi i l’interès econòmic semblin l’única realitat absoluta. Si es convertissin en l’única realitat absoluta, la humanitat començaria a desaparèixer, i acabaria extingint-se per sempre. L’imperi del mal despunta a voltes, però sempre acaba derrotat, perquè les persones hem nascut per a la llibertat i sempre acabem retornant-hi.

La pressa

El nen, perfumat i clenxinat, bada per la finestra.

"Jordi, afanya't...!, que fas tard...!"

A l'aula, la mestra passeja nerviosa.

"Us queden cinc minuts per acabar. No us encanteu...!"

Al pati, el temps vola; les busques del rellotge avancen embogides. El temps del lleure, adelerat, esgota el cor. I mentre tornen a classe, la mestra els escridassa:

"Vinga...! Que sou més lents que el poder judicial...!"

Dissabte, al camp d'esports, el seu pare s'esgargamella:

"Jordi, collons, fes el favor de moure el cul...! T'han lligat ploms a les cames... o què? Si us guanyen els dels escolapis, et deixaré sense paga...!"

El pare dina amb un disgust: en Jordi s'ha fet un gol en pròpia porta. El nen resta immòbil, contemplant la superficie lluent de la cullereta de plata que sosté entre els dits.

"Què... T'acabes el flam...? Espavila que se t'ajuntarà amb el sopar...!"

Més tard, darrere la porta del bany, la iaia l'apressa:

"Jordi... Què estàs fent? Per què trigues tant...? Vols acabar d'una vegada, marrà...!"

A la nit, el nen engega el televisor i escolta la veu de la Consellera d'Interior: "Els conductors han d'entendre que no s'ha de córrer. Només així aconseguirem de reduir els accidents."

El forner i el seu fill

El pare riu, mentre fa el pa.
El nen l'imita, esdevé el seu espill; tothom ho diu.
El pare el renya per mentir; després l'enganya pel seu bé.
El fill aprèn a fer el mateix; dir la veritat és perillós, només ho ha de semblar; i oblida el que el seu pare diu, i aprèn el que el seu pare fa.
El pare el pega, perquè ha pegat.
El nen aprèn que els mastegots imposen la pau; que el món és ple de mastegots que fan la pau.
El pare no el deixa fumar; és dolent per la salut; i ell devora caliquenyos.
El nen aprèn que pot fumar, però que no ha de deixar fer-ho als demés.
El pare diu que educar un fill és important.
El nen dibuixa un triangle, un quadrat, un heptàgon... ben sol.
El pare està cansat i se n'ha anat al bar; quan torna li porta un púding, perquè s'adoni del molt que se l'estima.
El nen aprèn que pot despreocupar-se de la gent, si ho compensa amb un regal.
El pare diu que tothom és igual; quan l'alcalde s'atansa al forn, li regala el pa.
El nen, al pati de l'escola, no s'ajunta amb els diferents.
El pare diu que s'ha de ser eficaç; i decideix de tancar l'avi en un lloc on podran estar per ell, tenir-ne cura, rentar-lo, fer-lo jugar al parxís.
El nen aprèn que qui no és útil, s'ha d'apartar del món real; que cal negar-li els testos del balcó, la convivència amb els infants, i una llar pobre a la ciutat; que no hi ha res com una residència neta i desinfectada, flairant a gelatina i detergent.
Mentre el nen baixa pel tobogan, va pensant en buscar un lloc per quan el seu pare sigui vell.