L’estranya força, l’alegria i Déu.

Hi ha com una estranya força que burxa i malda per desballestar l’alegria dels moments intensos de la vida; però no se’n surt. L’alegria va per molt més endins. Soc conscient de la gent que m’estima; encara que no m’ho diguin. I aquest coneixement és el fonament d’aquesta alegria indestructible. Soc conscient de la gent que estimo encara que no els ho digui; sovint és més operatiu i menys estrident no dir-ho ( no sempre), encara que els llibres d’autoajuda pregonin el contrari (no sempre).

Però l’estranya força no es rendeix. Ara mateix la recordo actuar al 2002, un dels moments més feliços de la meva vida. L’estranya força va prémer l’accelerador per esberlar el goig, em va fer trontollar, i no se’n va sortir; l’alegria persistia. I ho va intentar al 1979, i al curs 81-82 en què recordo que quasi em mata; i al 1983; i al 1985, quan tot semblava la fi; i al 2015, quan va injectar tot el seu verí;  i al curs 2003-2004, en una exhibició de malignitat; i al curs 2022-2023, en un temps de reptes molt grans; i de tant en tant, encara apareix. 

Però l’alegria persisteix, perquè és com un riu d’aigua pura que circula per sota terra i res no la pot pertorbar. La seva fortalesa és l’amor; la consciència absoluta que només puc tenir jo del fet que l’amor viu en mi malgrat els meus defectes. Els defectes que no sé superar no m’inquieten perquè no els sé superar i d’això no en soc culpable. He après que només em podria inquietar allò que podent-ho superar, no ho fes. Aquesta alegria que no se me’n va ni que ho intentin a “patades”, hi és per aquest amor; imperfecte, però amor. M’he deslliurat de la falsa descripció de Déu que les societats humanes han imposat, i descanso en l’evidència del seu amor com un riu que va per molt endins, i en tant com ens dóna, i en com em protegeix l’alegria tot i els embats de l’estranya força, que  mai no serà tan poderosa com l’amor.

I aquest Déu no és moralista, ni jutge, ni fiscal, ni botxí, ni vengatiu, ni rancuniós, ni gelós, ni violent, ni mal pensat, ni manipulador, ni coaccionador, ni enemic de la llibertat, ni d’aquest món… D’aquesta natura, si; però no d’aquest món. El Déu de debò s’assembla al Déu d’Spinoza, i no gaire al déu judeo-cristià. I jo crec que és ell qui em protegeix l’alegria.

Serenor

 Avui no puc posar cap imatge; la tecnologia no m’ho permet. Però tinc els mots; lletra a lletra. Les lletres són els maons dels relats, i la nostra realitat s’agafa sempre a un relat com a una fusta de salvació.

Acostuma a passar que el relat ens dóna la raó; a nosaltres o a les nostres raons. Ens atrevirem a assumir un relat objectiu que reconegui les nostres limitacions? O escollirem aquell que defensi emfàticament tot allò que considerem ineluctable?

Jo, hi ha coses que no soc capaç de fer-les sense un perjudici greu de la meva salut, i de vegades, ni així. De vegades, senzillament no puc fer-les i haig d’apartar-me’n, encara que el negacionisme de les malalties neuronals confongui incapacitat amb manca de voluntat. Una de les coses que no puc fer és dialogar amb els crits. Si a la tele algú crida, apago la tele. El neuròleg m’ho va recomanar un dia i de moment li he fet cas. He après també a no deixar-me manipular; els sapiens no ho fem amb mala intenció, és un hàbit nociu de defensa animal, pero tendim a instrumentalitzar les emocions, hiperbolitzant i deformant lleugerament la realitat, per atrapar sensibilitats a les xarxes de la nostra voluntat. Mai més. Ningú no em forçarà a travessar les línies vermelles de la meva vida. Perquè la meva vida no és només meva i no em puc permetre el luxe de posar-la en perill.

Ja no entro a parlar de la fal•làcia Ad Hominem i de les altres fal•làcies lògiques dels discursos sàpiens, que signifiquen la renuncia a la racionalitat. No es pot dialogar sense fer servir la lògica, ni sense renunciar als crits o a la manipulacio emocional.

Per si no enteneu de què parlo, òbviament estic explicant perquè no votaré ni a vox ni a aliança catalana.

Tornem a ser a la Selecció Oficial del Fic-Cat

Som a la selecció oficial del Festival Internacional de Cinema en Català per cinquè any consecutiu. L'any 2022 vam guanyar dins la nostra categoria. I mai no sabem si allò que es construeix assolirà prou nivell per ser-hi. Fer cinema és força més difícil que escriure, perquè escriure és un pas pur de la imaginació al paper, un acte absolutament individual, una coordinació perfecte entre tots els elements que construeixen la ficció i el substrat material que acull els codis capaços d'arribar a altres éssers. Fer cinema, en canvi, és un treball d'equip; l'equip (en el nostre cas) mai no és el mateix, i és un equip que n'està aprenent; és, això sí, un equip que hi posa molta passió perquè no es mou per interessos econòmics. El nostre pressupost és nul o menyspreable. Els nostres maons són la tècnica i la imaginació. La tecnologia audiovisual avui dia ha arribat a uns nivells de qualitat que permet als amateurs participar de projectes molt interessants si la imaginació aconsegueix trobar els camins adequats. I més d'una vegada hem aconseguit victòries que mesos, o anys abans, ens semblaven impossibles. Treballar amb la foscor, perfeccionar la simulació, aprofundir la qualitat de la interpretació, demanar localitzacions sense complex, atrevir-nos amb històries difícils, desenvolupar tècniques de doblatge basades en la música de les paraules, trobar filtres de so sorprenents, ser hàbils amb els vestuaris, afinar amb el càsting, tenir cura de l'equip, i sobretot no tenir por d'una feina no reconeguda per l'emoció d'un resultat que és el premi en sí. No treballem per assolir un premi en festivals; el premi és el producte. No sempre ho aconseguim, però busquem emocionar.

Aquest any, hi tornem a ser. No podem ensenyar encara gaires imatges, però serà a 3Cat a la carta i llavors sí que la veureu.

Visca el cinema!

Euskal Herria

Glauc maragda oliva virescent,
vira el verd vora l'ivori encès,
del cel humit, la sal i el fel del cor,
car fur de virulència i mort.
Burxa, l'or, el far del fat incert,
brúixola de somnis militants,
el cant el clam el com el cim del temps,
enllà de pors i abatiments.
Vola el temps damunt l'embat del vent,
gàrgola de traços sibil·lins.
I el tu i el tust i el tast i el goig sublim,
de viure nu prop de la gent.

J.S.

.

.

.

(Accessit al premi de poesia de viatges de Lloret de fa un munt d'anys)

Camí

Deixem enrere un deixant d'escuma que ja no hi és,
enmig d'un mar fosc i esgarrapat de blanc.
per un vent amic que ens porta flaires de terres llunyanes.

A proa, anem obrint un camí que es desfà a la nostra esquena,
que mai no és igual malgrat l'aparença.

Confusos ens preguntem la raó del nostre viatge,
i mirem endavant...

Alguns, més afortunats,
descobreixen que el destí és viatjar,
i que el goig,
si hi és,
viatja amb nosaltres.

Quan la ineficàcia no és falta de voluntat

Veus que no pots aixecar pesos, ni tan sols lleugers. Els ambients amb molta gent i soroll et desorienten. Escoltes uns xiulets que ningú més sent. No pots centrar l’atenció en un enunciat com abans; quan sí que podies. D’un text, llegeixes paraules, que després en una segona lectura veus que mai hi han sigut. Necessites més temps per fer la teva feina; hores que has de treure d'on pots i d'on no pots. Et costa fins i tot aixecar una cadira. Et costa comptar un grup de més de vint persones sense equivocar-te. De vegades, se’t fa un blanc a la ment i oblides com funciona un mòbil. De vegades, no et surt la paraula i no pots respondre quan t’insulten, o quan diuen alguna cosa que no és certa per fer-te mal. Per tot això, i per més coses de la meva salut que no dic i que també em passen (a causa d'un accident cerebrovascular) no arribo a satisfer les expectatives d'algunes persones que principalment em valoren per la utilitat que represento. El més fàcil, per aquestes persones, és ignorar el problema subjacent i atacar-me com si la causa de la meva ineficàcia fos manca de voluntat.

¿Com reaccionar davant la gent que no veu les meves limitacions, que no es creu les seqüeles de la meva malaltia, que no sap ni vol saber el que tinc, ni el que sento i visc per dintre, que em recrimina que no doni el que no puc donar, que em crida, que m’insulta, que menysté el poc esforç que he aconseguit fer, que enveja el que he treballat tota la vida, que s’enfada perquè no em puc convertir en l’ésser que necessiten?

Aquesta gent són persones que poden provocar la meva mort i que no estan disposades a fer l’esforç d’entendre’m; jo tampoc tinc les mateixes forces d’abans per explicar-me; escrivint, encara faig. La solució d’una persona pacífica i feble davant les persones que provoquen una producció crònica de cortisol, una pujada de tensió que pot ser letal i que els metges m'han exigit que eviti de totes totes, i una erosió general de la meva dignitat, és marxar, allunyar-me’n tant com sigui possible per amor als meus fills i a la necessitat que tenen de conservar-me amb vida; no soc només meu; hi ha persones que encara em necessiten.

Malgrat tot el que visc, encara vaig fent, i prou bé que em surten les coses; intentarem, malgrat tot, continuar tan bé com fins ara.

La noia dels meus somnis

He demanat visita per l'última hora; hi ha menys gent i no vull trobar-me coneguts.
Camino per la vorera, i quan soc a frec del portal, observo que hi surten esperitades la meva psicòloga i la infermera.
Pujo a l'ascensor, i em planto davant la porta de la consulta; és oberta. Hi entro; no em rep ningú. De sort, recordo on és la sala d'espera. Percebo l'aire enrarit de tot un dia de pacients. Una llum desmaiada amara la cambra. Veig només una noia, asseguda en una de les butaques; fa patxoca. M'assec davant d'ella. Remeno el porta-revistes sense trobar res interessant. Alço la vista, i resto astorat quan m'adono que la noia em mira de fit a fit, amb els ulls com plats i un somriure quallat als llavis; no em coneix, i em somriu; li dec agradar. Ja em tocava tenir sort amb les dones.
-Hola -dic.
No em contesta. Ni tan sols desfà l'expressió.
Blens de cabells rossos li rellisquen pels muscles, té els ulls blaus i la pell blanca com una satalia, un llarg coll de cigne, i un cos força atractiu.
-És molt agradable trobar-se amb algú com tu -li dic, conscient que l'estic impressionant -. De vegades, la casualitat ens fa conèixer persones meravelloses allà on menys esperem -insisteixo.
Ella, res.
Em continua mirant embadalida. Assaboreixo la seva bellesa mística, l'expressió immutable... M'afalaga el bon efecte que sé que li produeixo.
-Farem una cosa -dic -... m'agrada ser directe... quan sortim d'aquí, ens n'anirem a prendre un cafè...! Què et sembla?
Abans la noia no pugui contestar, se senten corredisses; la psicòloga i la infermera entren a la sala d'espera amb el rostre desencaixat. Darrere ve un policia.
-És aquella -assenyalen la noia rossa.
-Què passa? -pregunto.
-Que què passa? -fa la psicòloga -. Ens n'hem adonat fa vint minuts, quan li ha tocat consulta i l'hem cridada, però deu fer més estona que és morta, perquè és freda i enterca com una moixama.

Etiquetes

He cercat a la sorra el nom de la platja,
i no l'he trobat.
He intentat d'esbrinar com es deia un mar,
cercant l'etiqueta a la cresta de les ones,
però no hi era.
He escrutat el paisatge, enllà de la frontera,
maldant per a llegir el nom del país,
gravat tal vegada a les fulles dels arbres o al flanc de les muntanyes,
i no l'he vist.
He descobert colors que no tenen nom,
amors que no estan registrats en cap diccionari,
costums que cap entès no ha classificat,
cançons que se salten les lleis de l'harmonia social i el bon gust,
i que m'han sonat dolces.
I m'he trobat gent que no té raça,
que no es pot ni es vol encabir en cap cultura oficial,
que són d'allà on puguin alimentar els seus i viure en pau,
i m'han semblat bona gent.

I quan he explicat tot això,
he vist esverats els fabricants de diccionaris,
els dissenyadors de llibres de protocols,
els jutges definidors i organitzadors de tot i de més.
He descobert,
xisclant com mones reprimides,
els qui s'han passat la vida aprenent la realitat
darrere els símbols inventats,
a través dels mots reductors,
de la visió classificadora de la diversitat,
o de la uniformització dels conceptes
fabricats per simplificació antropocèntrica.

Xisclaven educadament, perquè així està prescrit.
I molt educadament m'han fet callar,
i m'han demanat que deixi parlar els entesos,
que és per això que han dedicat la vida sencera
a la noble activitat de l'estudi.

Llavors, jo, molt tranquil,
M'he atansat a la platja,
m'he despullat del tot,
i m'he capbussat,
sense pensar en res més que no fos el blau de la mar.
I a l'últim,
he contemplat el dibuix sublim de la dansa del vent damunt la sorra,
m'he inventat un nom per a la platja,
i l'he escrit a la riba.
Me l'he mirat,
i m'ha semblat que la platja era meva,
fins que l'escuma blanca d'una onada l'ha començat a esborrar.

L'últim drac viu

La gran i el segon ja són morts. El que em va néixer l'any passat encara gemega. Un fil de sang se li escola entre els llavis.
Bramo. Sento l'eco del meu propi esgarip reverberant a l'altra banda de barranc. Alço la testa per no cremar el meu fill moribund amb les flames que no sé reprimir.
El petit mor.
S'ha acabat. Molts ho van veure a venir i els vam ignorar; jo la primera. Segaven roures centenaris. Aixecaven construccions. El fum de les fàbriques ens feia emmalaltir. L'aigua del riu, l'única que podíem beure a la temporada seca, baixava cada dia d'un color diferent i escampava sentors infectes. La caça extingí els conills, els isards... Les carreteres estrenyeren el paisatge. Els motors ens ensordiren, ens desferen els nervis. A l'últim, ens començaren a eliminar per plaer, la nostra mort els inscrivia al llibre dels herois.
Atiaren la població contra nosaltres, només perquè ens vàrem menjar alguns dels qui tallaven arbres. I ells?, que no menjaven pollastres? Si ens ho havien pres tot... ¿De què ens podíem alimentar amb més justícia, si no era dels mateixos botxins del nostre món?
I ara, el rei, el tirà, ha fet tallar el coll dels meus petits i me'ls ha deixat al niu perquè em mori de pena. El mateix rei que té tancada al castell la pròpia filla, i que, gelós de la blavor dels seus ulls, la manté verge i aïllada de tothom. El rei abusador, mantingut per una aristocràcia explotadora dels pobres i destructora de la terra. El rei absolut, que nega el dret de vot i que ofega d'impostos els més miserables. El rei, que s'aferra al poder, aliat amb el cavaller Jordi: cap de la inquisició, violent, altiu, sanguinari, esclafador de nudistes, d'homosexuals, de llibertaris, de republicans... El rei li ha concedit la mà de la damisel·la captiva a canvi del meu cap.

Ja el veig.
No porta llança, és una metralladora.
Sento les punxades a l'estómac, abans que espeteguin les ràfegues.
Caic.
Se m'acosta. Es lleva el casc. Em mira.
-Has guanyat. -li dic panteixant -, però abans d'un any, el rei et farà portar un drac de l'últim racó del planeta. Acabes d'assassinar la por del poble; i sense aquesta por, el rei no té poder.

M'arrenca la llengua. La forada amb la daga. Introdueix, dins l'orifici, la tija d'una rosa.
Cavalca cap al castell.

J.S.

La meva pàtria

La meva pàtria és un tros de mar sota un tros de cel,
una llengua de sorra, més o menys fina,
quatre pins despentinats i el gemat d'una aigua transparent;
i jo, amb vuit anys, nu, bru, sense saber quina hora és...
sense "després", sense "abans"...
Tres o quatre amics, tres o quatre amigues...
I res més...

Sinestèsia

Aquella olor de llibre nou, la veig;
i el cos dels somnis als meus dits petits.
Per un forat, un món s’eixampla viu,
i jo menut sols soc un nen que riu.

El tacte del cartó a les meves mans;
si és vell, pot ser el saur del temps etern.
Llavors la flaire és fusta, espelma i nit,
al fosc racó d’un castell adormit.

Pilots de plecs amuntegats al fons,
ara és Marc Twain, ara l’Espriu o Foix.
Passo el matí perdut als llimbs, content,
pel cel que construeix la meva ment.

Després, a casa, sol, ran de la gent,
recordo els cims nevats, les valls de flors,
i els ulls d’aquella noia que he llegit;
quan bategava el cor sota el meu pit.

I veig l’olor, la veig, a llibre nou,
no fóra jo si no veiés olors,
I flairo sons i fins i tot colors
mirant, de fora el vidre, tants sabors.

Barcelona

Batec vital de mots color d'estrella.
Alè de mar enllà, carrers endins.
Ventall de pells d'arreu, obrint camins.
Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.

Bleix de l'artista per la caramella,
inflant l'ampolla amb traços coral·lins.
Aiguabarreig de somnis llibertins
pels plecs colrats del cos d'una donzella.

J.S.

(Amb aquest poema vaig quedar tercer a la primera edició del concurs de poemes de "La Vanguàrdia" ja fa uns bons anys)

El dilluns és un dia enganyat

El dilluns és diumenge enganyat,

li han fet creure que el tot és la mort,

que el que cal és vestir-se de gris,

i fer veure que tot és molt trist.

Un dissabte, és potser, sense llum,

sense el fang sota el Sol a Les Dàlies,

li han robat aquell blau net del cel

i els timbals vora el mar a la platja,

i un cos nu que ni pensa que és nu.

El dilluns és un dia enganyat,

s'ha cregut que la por és la veritat,

discutir, negociar, posseir,

competir, afanyar-se i morir.

No ha copsat tot allò que és real,

ni el batec de qui està enamorat,

ni l'amor d'una mare, que hi veu,

molt més clara que un veí educat.

El dilluns és un dia confós,

ganivet de metall esmolat,

dins d'un tern que somriu sense fons,

mentre tot és tan bell i tan nou.

J.S.

Si necessites parlar, jo t'escoltaré...

 

Aquesta setmana, una alumna de tretze anys es va acostar a mi en privat i em va dir que feia uns dies que em trobava decaigut, com si em passés alguna cosa, i em va preguntar si em trobava bé o si tenia algun problema. Em va sorprendre molt, perquè tenia raó, fa uns dies que la meva vida ha patit un atac que ara no escau explicar; un atac invisible, imprevisible i que no té com a causa cap error comès per mi fora de confiar en les persones. I ho he hagut de superar, però malgrat la interpretació teatral que un fa a l'aula des de fa més de vint-i-vuit anys, la sensibilitat i la percepció especial d'algunes persones singulars fan que el món interior d'un mateix no passi per ells o elles desapercebut.

Li vaig respondre que tenia raó, que els professors també tenim una vida intensa, i que patim com ells; i que de vegades no tenim prou capacitat per dissimular-ho.

La seva resposta encara em va descol·locar més. Em va dir que si necessitava parlar, ella estava disposada a escoltar-me, que ho deia de debò. Em vaig haver d'aguantar les llàgrimes, per l'emoció, i vaig pensar que potser les males estones que l'atzar o la limitació humana dels altres et fan passar estan plenament compensades per aquests petits moments en què descobreixes sinceritat i bondat en estat pur.

Infantesa

Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre cauen fulles mortes,
color d'or i roig roent.

Guspireig rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes errabundes,
des del sostre del noguer.

Els meus peus descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel talús de les castanyes,
vers la bassa dels til·lers.

Ara canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el sol fa babarotes,
mentre l'encalço impacient.

Panteixant, guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides d'heure,
i a la teulada els ocells.

El vent obre i tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.

Darrere els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s'arrapen a les finestres
amb un somriure de neu.

M'entrebanco a la baixada
de la molsa i els cairells,
rodolo fins la riera,
dins l'aigua de fang burell.

Amb un tremolor a les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la basarda,
de la mort als meus budells.

Per les capçades més altes,
s'escola el garbí rabent;
mentre el sostre del bosc dansa,
ballant les ombres silents.

Deso la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.

Amb el buf més dolç de l'aire,
branda nu el meu cos valent;
i em converteixo en l'oratge,
fins al mar, llunyà i potent.

J.S.

.

.

.

Si vols que el somni sigui realitat

Potser el teu amor lluitarà en va,

i la porta on truques no obriràs;

però que mai puguin dir

que no has donat

amb tot el teu cor

l'amor;

si vols que el somni sigui realitat.

Potser a estones tot sembla plorar,

i et sents tan sol que no ho pots suportar;

però que mai puguin dir

que no has buscat

amb els ulls ben nets

la flor;

si vols que el somni sigui realitat.

Mai no diguis que ja has estimat el suficient,

sempre hi ha un espai per avançar,

sempre hi ha un estel per descobrir, per caminar,

si vols que el somni sigui realitat.

J.S.

.

.

.

Seré

Seré el vent que respires,
seré els teus pensaments,
seré aquell rossinyol que enyores
quan no tens.
Seré un bocí de palla
endins dels teus cabells,
adormint-me en un llit suau,
amb somnis bells.
Seré el que et fa somriure,
si vols plorar;
i el que t'anima a viure,
quan vols marxar.
Seré una ploma d'au a les teves mans,
que t'inspirarà poemes, versets i cants.
I de nit quan la lluna,
regni brillant,
seré el més dolç amor,
el més tendre amant.

J.S.

.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala.cat al març del 2005)

La meva droga

La meva droga és el blau

del cel i les muntanyes,

els cims, la neu, l'aroma

més pur dels Pirineus.

El sol, l'amic fidel,

que amb goig em besa el rostre.

No tinc cap més anhel

ni cerco cap més món.

La vida és contemplar,

el sol quan ja se'ns mor.

Escoltant el silenci,

el vent, i la grandesa

d'un temple sota el zènit,

ennegrint-se amb estrelles,

i el bosc, pujant al cim,

sens límit ni final.

Quan sigui fosc veuré

els fars, i la gelada

escorça que afaiçona

el mirall d'un llac perdut.

Ho observaré, tornant-me

misteri amb la natura.

No tinc cap més obsessió,

no hi ha plaer més potent.

No xuclaré mortals

beuratges consumistes,

costums que xuclen bords

fulgències amagades.

Ni lluitaré per vanes

cadenes valuoses,

volaré cap al nord

sagrat del meu país.

No m'enduré diplomes,

prestigi, o advertències;

viuré vestit de vent,

d'il·lusió i de misteri.

I m'ajuntaré amb els brots

més tendres de les plantes

que creixen allà on mai

cap ull no ha reposat.

I potser un dolç dormir

em farà somniar que neixo,

i el raig més matiner,

la pell m'amoixarà.

Veuré tanta veritat

donant forma a la Terra,

que moriré ben viu,

i dormiré feliç.

J.S.

  

Retrobar

Retrobem els camins que flairen llenya,
els sons de les cançons de sempre,
la suor del joc,
la llum del lloc,
el somriure...
Retrobem el pas sublim de la llibertat,
foragitem la por, la negritud i la venjança...
Gaudim de l'oblit com qui neix ara...
Esquincem-nos els vestits,
guarnim-nos de fang I d'herbes…
Admirem l'heura enfiladissa que abilla la façana rònega de la casa vella
i juguem a cut i amagar en el seu jardí...
Cerquem petons fugissers amagats entre ombres...
Adormim-nos en un llit suau i gegantí,
sense pensar en res...

Educar

 

Educar significa estimar. En els moments més durs de l’hivern, l’herba creix sota la neu que cau. La tendresa també ha de créixer sota un mantell de discreció i de bon seny. Però la tendresa ha d’existir, perquè la tendresa representa la màxima plenitud de l’ésser humà. Com a mestres, hem d’oferir la tendresa adequada i sincera, juntament amb l’austeritat dels sentiments, perquè mai falti l’objectivitat.
Educar significa aturar-se, meravellat, davant d’uns déus que no saben que ho són, que ignoren la seva pròpia grandesa, de vegades oculta enmig i sota la feblesa, que es pot presentar de moltes maneres.

Educar exigeix la capacitat de mirar els qui semblen petits i adonar-se que són grans, enormes, immensos. La tasca d’educar és un privilegi tan gran que s’inclina espontàniament cap a la responsabilitat i el respecte.
En realitat, un mestre només és una guia. Allò que realment és essencial és el procés d’aprenentatge. L’alumne és l’únic que fa alguna cosa de veritat. Ell o ella aprèn, agafa una veritat, un hàbit, una actitud… Treu del seu interior la seva identitat real. El mestre només assenyala possibilitats, orienta… i escampa entusiasme. El mestre ha de ser principalment un mestre d’entusiasme.