Uns dies als llacs de la Maragda (XV)

 

La camisa de dormir feia esgarrifar; tenia taques enormes d’un color fosc i força lleig, i unes boires verdoses que feien que semblés un quadre abstracte. El verd era pel fet d’haver-me assegut a l’herba i d’haver-me arrossegat quan sortia de la tomba. No veia la manera d’evitar que l’Elisenda descobrís la brutícia. Si tornava a la casa en aquell mateix moment, no tindria temps ni de netejar la camisa ni assecar-la abans que me la trobés així. I si la rentava en alguna bassa o en alguna font abans d’anar cap a la casa, igualment trigaria massa estona a assecar-se, i jo no tenia cap altra roba per posar-me. De tota manera, l’Elisenda, aquell mateix matí, m’havia semblat més comprensiva que a la nit anterior quan em va pegar; vaig pensar que potser m’entendria; al capdavall, no m’havia pas embrutat expressament.

La meva esperança es va esvair al llarg del primer segon en què vaig trepitjar l’edifici. L’Elisenda semblava que m’estigués esperant.

-Ah no! Això sí que no! Mira que he intentat ser moderna, parlar, dialogar… Mira que he sigut empàtica i que m’he posat a la teva pell! Però res! Et dono la mà i m’agafes el braç sencer! -va exclamar, cridant com si estigués posseïda. Les ninetes dels ulls se li movien cíclicament de dreta a esquerra en una mena de tremolor estrany.

El cor se’m va accelerar; no sabia què dir. Quan em va tenir a prop, em va copejar l'orella amb la mà oberta. Vaig sentir un dolor intens i em vaig posar a plorar. Tot seguit em va arrossegar fins a la cambra de bany de la planta baixa, i allà em va arrencar la camisa de dormir. Cridant, em va dir que entrés a la banyera, a la més petita de les dues que hi havia. Encara no tenia aigua. Va obrir l’aixeta de bronze, i un raig intens va començar a emplenar-la.

-Porca! Quina roba et posaràs ara, eh! Digues! Les úniques peces decents que tens són a la rentadora! Mereixeries que et tingués despullada! Com la marrana que ets!

La ira no se li calmava, i en sentir això últim que havia dit, em vaig anguniejar molt. Em feia por el que pogués decidir, perquè era veritat que no tenia roba. Ja prou cohibida em sentia per ser nua davant d’ella d’aquella manera, que no suportava imaginar que decidiria fer amb mi. I no m’atrevia a dir res. Ella m’anava fregant amb una pastilla de sabó a mesura que s’anava omplint la banyera amb aigua gèlida.

-La voldries calenta, oi? Doncs gelada! Gelada del riu, la sentiràs!

Quan l’aigua em va arribar més amunt del melic, em va llançar la camisa de dormir bruta al damunt i em va posar una altra pastilla de sabó a les mans.

-Va! Renta't! El que has embrutat no ho posaré pas a la rentadora! Si jo et rento la merda a tu, com a mínim, neteja tu la teva porqueria.

I sense protestar vaig anar fregant la tela de lli tan enèrgicament com podia. Les taques d’herba no hi havia manera que sortissin.

Hi va haver un moment en què ella es va aixecar, va respirar fondo diverses vegades i va tancar els ulls, com si intentés relaxar-se. Jo continuava fregant el lli dins de l’aigua. Només s’escoltava la seva respiració, el frec del sabó sobre la tela que jo encara feia, i els meus vagits del plor, que no aconseguia aturar-me.

-M’haig de calmar… M’haig de calmar… -anava repetint ella -. Aquestes enrabiades no van bé per la meva tensió. Després passa el que passa! M’haig de calmar!

I continuava respirant fondo.

-Avui t’estaràs al llit. -va dir tres minuts després. Semblava més asserenada -. Ara, quan acabem de rentar-te, t’embolicaràs en una tovallola, i aniràs directa a la teva habitació. Et ficaràs al llit, és l’única manera on pots estar quan tota la teva roba s’està rentant.

-Em podries deixar un pijama o una altra camisa de dormir? -em vaig atrevir a demanar-li amb un fil de veu ara que la veia més tranquil·la.

-Doncs no! No puc! No puc! -semblava que es tornava a esverar -. Digues-m'ho tu, com ho faig! Què vols? Que et busqui una peça d’algun armari vell i te la deixi posar sense desinfectar-la? Això és el que vols? Pensa que la camisa que has embrutat te la tenia preparada des d’abans-d'ahir perquè m’imaginava que arribaries de Barcelona amb la merda de pijames que porteu avui les mosses. Les coses no es fan malament! Entens! Aquí, no es fan malament!

No em vaig atrevir a dir a respondre-li. Ella em va acabar de banyar sense pronunciar cap paraula més, i jo no vaig deixar de fregar la camisa de dormir des de dins de l’aigua fins que em va demanar que m'esbaldís i sortís. Em va eixugar el cos com si tingués tres anys; també els cabells amb un assecador. Tot seguit, va agafar una altra tovallola neta de les que estaven penjades a la paret i em va fer un gest assenyalant la porta amb expressió de menyspreu. Vaig sortir embolicada dins la tovallola i vaig caminar directa fins a la meva habitació. Un cop allà no sabia si ficar-me al llit o quedar-me asseguda a l’escriptori. Com que ella havia dit que em fiqués al llit, va ser el que vaig fer, però llavors vaig dubtar de si ficar-m’hi amb la tovallola o sense res. No volia que s’enfadés una altra vegada. A l’últim, em vaig desembolicar la tovallola, la vaig deixar ben plegada damunt d’una cadira i em vaig ficar dins del llit. Allà vaig plorar una bona estona en silenci mentre els raigs de Sol m’il·luminaven directes des de la finestra; en aquesta hora ja travessaven el rombe verd i una mica el lila. A fora, el dia brillava preciós, però jo em sentia molt perduda. Vaig recordar la veu de la Clara al cementiri, i em vaig sentir una mica menys trista: “No passa res. No t’amoïnis. Tot està bé.”