La pastanaga.

.

Són les dotze i se m’altera el ritme cardíac com un tren de vapor en marxa. L’estómac em fa ruc ruc. La temperatura em puja fins a fer-me tremolar. El cervell em diu vés, imbècil, vés, que ja hi deu ser.

Hi vaig. Surto a la terrassa. M’enfilo fins a treure els ulls per damunt de la paret. La descobreixo nua, bocaterrosa, sublim.

S’alça. S’embolica la tovallola com una faldilla i desapareix dins del pis. A sobre, truquen; i haig de fer filigranes de saltimbanqui per a baixar de la paret sense trencar-me coll i barres.

Obro la porta. Déu meu no m’ho crec. La veig aguantant-se la tovallola per damunt dels pits i demanant-me una pastanaga que el dermatòleg li ha receptat. Corro cap a la nevera, trec les pastanagues del calaix de les verdures, i salten per aquí i per allà. Torno corrents a la porta. Li n’ofereixo quatre. Em diu que amb una ja fa. Somriu. Envermelleix. Em pica l’ullet. Fa gràcies amb la veu vellutada. Li miro les cuixes.

Quan tanco la porta, em maleeixo de la poca congruència entre el meu desig i el fet de no haver-la convidat a entrar. Escolto uns gemecs, i uns uis, i uns ais, i uns riures que acaben amb pessics sonors de plaer desbocat. Surto al pati. M’enfilo a la paret i la veig pastanaga fora pastanaga a dintre... Qui fos pastanaga! Sona un xiscle agre, i un desesper, i un no per favor... no. La veig que alça la pastanaga amb la punta trencada. Plora. Es fica els dits. Exclama déu meu no puc.

Revelo el meu amagatall, oferint-li el meu ajut. Alça aquella mirada de cel i em diu que sí, si us plau, que l’ajudi, que se li ha quedat un tros de pastanaga a dins i que si ha d’anar a urgències es morirà de vergonya.

Salto la tàpia. Li fico els dits. Plora. Sento una veu de mascle darrere meu que crida què collons és això. Ella, tremolant, diu al cornut: tresor salva’m que aquest malparit m’està violant.

Ja no recordo res més.

.

Desobediència dels quarks?

.

Inquietants descobriments d'un grup de científics del Laboratori Nacional de Brookhaven als Estats Units, després de fer col·lisionar partícules d'or a velocitats properes a la de la llum. Sembla que els quarks i els gluons van desobeir les lleis de la física fa uns 13700 milions d'anys, i que gràcies a això la matèria va començar a existir; i en conseqüència, "som".

.

.La gent del CERN, però, asseguren que tot això se sabrà de debò d'aquí a uns mesos, quan ells facin xocar plom contra plom.

.P.D. Heu vist que m'he colat dins del tunel del CERN?

..

Dos dies (una infinitud d'instants presents) a Cadaqués.

.

El casino des de la platja

Vista del poble des del nord

La piscina climatitzada de l'hotel Rocamar, a fora a 2 graus, a dins 32


El carrer d'Es Call



El casino i l'església



La platja de Port Lligat

Cases de pescadors a Port Lligat

La casa de Port Lligat de Salvador Dalí

L'aigua del mar a Port Lligat

El Far del Cap de Creus enmig de la boira a 2 graus.

Braç de mar entrant fins la Cala Jugadora, vist des del Far

.

.

Hi ha espais que al llarg de la meva vida han significat renaixences, descobriments impossibles de comunicar, comunicacions amb un realitat paralel·la difícil de transmetre. Hi ha hagut moments, associats a aquests espais, en què la bellesa se m'ha manifestat vestida de llibertat, i hem viscut ella i jo, plegats, una associació estranya i íntima, amb els seus daltabaixos, però amb una fidelitat que va de la mà de l'empatia per estrets camins ran de les cales. Allò que durant hores un discurs no pot fer entendre, ho aconsegueix en un instant una imatge, una flaire, el so de les onades, el cop del vent, el foc del sol, i la sensació que per damunt de la ment i de la imaginació estreta dels humans hi ha una realitat que ens supera amb rauxa, i que ens espera. D'alguna manera aquesta realitat m'ha dit sovint que no cal que m'esperi a ser l'altra banda per gaudir-la, que el paradís té les portes obertes per qui tingui els ulls prou nets per acostar-s'hi sense por.

Tot això per dir-vos que els dies de lliure disposició, ni que sigui a dos graus de temperatura, de vegades serveixen per retrobar-se amb els espais identitaris i renovar les forces i la llum que la pròpia feblesa i el dia a dia ens roben sense pietat.

.

.

Cadaqués = art + natura + bellesa + llibertat + humanitat

.

.

..

Carnestoltes a Terrassa

.

Carnestoltes a Terrassa.

Llarguíssima rua enmig del fred, amb una imaginació elegant que aconsegueix sorprendre i divertir; enguany amb més perfecció que en altres edicions.

Em sembla percebre una major sofisticació en les disfresses, mantenit l'ambient de gresca de sempre. La participació ciutadana no defalleix i la ciutat es transforma.

Una família de submarinistes amb els peus d'ànec. Els picapedra. Les píndoles de les màquines de cafè modernes. Les noies "marines". Indígenes d'ètnies diferents. Neptuns i genis de la mar diversos. Spidermans. Increïbles Hulks. Estrelles d'or. Parxisos. Referències a la crisi, a la corrupció urbanística, al futbol.

Com sempre, els somnis surrealistes es fan per unes hores els amos de la realitat.
.
I ara, fem un viatge en el temps i anem al Carnestoltes de l'any que ve:

CARNESTOLTES 2011 TERRASSA
.
.

Reflexions d'un fals moribund hipocondriac. (Ficció...?)

.

Quan veus de prop la mort, allò que tota la vida has pensat que et faria por quan arribés aquest moment, s'esvaeix; i la por no brolla dels mites o de les doctrines que ens han intentat inculcar des de ben petits, sinó de la tristor d'haver de deixar enrere la vida, que és tan bonica; i, de la vida, els fills que són el més estimat. Potser a algú li sorprendrà que escrigui això; potser obrirà els ulls amb espant i es pensarà que estic malalt o que em passa alguna cosa greu. Suposo que no; que no em passa res greu (dic suposo perquè aquesta és una certesa que mai no tenim); l'explicació als meus primers mots d'aquest post és que els qui patim episodis d'Hipocòndria, experimentem què se sent quan hom està condemnat a mort per una malaltia incurable; i això vulguis o no, i més per a algú que escriu, és un avantatge. Comprendre una situació des de dins, ni que sigui una situació fictícia, creada per la pròpia ment, ajuda a anticipar una situació que sens dubte arribarà algun dia. Algú pot pensar que jugo amb l'avantatge de saber que la meva convicció del fet que sóc un moribund és falsa; potser tindrà raó; però haig de dir, per qui no ho sàpiga, que la ment és molt més convincent que les proves, els indicis o els mots tranquil·litzadors dels metges, que els símptomes físics hi són (ni que siguin provocats per la pròpia ment) i que la convicció que la mort truca a la porta en alguns instants és força poderosa. Tot i així, quan un assumeix la mort, només resta l'essencial, i la por se'n va. No se'n va la pena de deixar les persones, la inquietud de saber que potser quan et necessitin no hi seràs; aquesta pena et fa lluitar amb totes les teves forces per esgarrapar segons a l'existència; vius amb la sensació que tens molt a dir, i que ho has de dir, i que necessites anys per a poder dir-ho.

.

.P.D. La foto és de la ciutat de "Cádiz". L'Atlàntic amb una bonior de barques, qualsevol pot ser vàlida per iniciar un viatge vers l'oest, allà on el Sol es pon amb els colors més bells de la jornada.

Escriure

.

Us convido a llegir un petit fragment d'una novel·la que vaig escriure fa molts anys (la primera) i que em va servir per aprendre a escriure novel·les. Us haig de confessar que el fragment està força corregit.

Sempre que algú passa pel costat de la vida i la ignora, el meu cor pateix. A cops, em fa l'efecte que no veuen el que jo veig, o que ho veuen diferent; la veritat, però, és que ho senten diferent; i les persones, per molt que mirem, veiem només allò que sentim.

I jo escrivia i escrivia; tal com ho feia quan el pare encara era viu. Escrivia el que sentia, la vida que veia, els fets que em xocaven. Escrivia el pas dels dies, de les setmanes, el bo i el dolent, el de cada dia i l'estrany. Escrivia i tractava d'estintolar el sentiment amb el color més precís; cada frase, cada missatge. I glatia perquè el sentiment es multipliqués a tots els cors que rebessin els meus escrits. Però ningú no els llegia.
-Mira, oncle! He escrit un poema sobre el Port de Barcelona...
L'oncle agafava el full i el posava, sense contemplar-lo, damunt d'un moble. I em prometia que més tard se'l miraria. Mentrestant, l’home seguia collant una cadira, escombrant el balcó, o rumiant quina seria la propera compra domèstica. I el full restava allà, oblidat damunt d'una taula o d'un prestatge. I l'oncle ja no recordava que hi era. I jo havia de tornar a agafar-lo, i desar-lo, perquè si me'l trobava la tia, me'l llençava enmig d'un reguitzell de renecs pel meu desordre.
I de no fer-me cas van passar a no deixar-me escriure durant la nit.
-Laura, apaga l'ordinador que són dos quarts d'onze i demà t'has de llevar d'hora.
-Però tia, que estic escrivint!
-Et dic que apaguis l'ordinador. I no em treguis de polleguera.
I les nits se'm van enfosquir.
Fins al moment d'aquella prohibició, l'arribada dels estels havia representat el silenci i la llibertat dins d'aquell pis del cor de Barcelona. La ment se m'enlairava per damunt dels carrers i dels terrats, i per sota del meu cos els gats miolaven. I jo m'alçava cap a la lluna i veia el món, tan gran i tan petit. I quan era ben amunt, mirava al nord i m'arribava l'alè de l'Empordà i de la mar, i m'era fàcil d'escriure el que sentia:
"Si estàs nerviosa, pensa en la mar, que és blava, i a cops es guarneix de blanc esgarrapada pel vent. A la tarda, quan el sol cau, s'enfosqueix; i la profunditat verdosa de les aigües transparents sembla no tenir fi; i és càlida i salabrosa. El vent hi bufa arran, i la flaire salvatge s'escampa arreu. El dia es mor, groc, ataronjat, vermell encès.
Si estàs trista, palpa la sorra fina de setí, fredosa al capvespre. Ajeu la teva galta damunt la galta de la platja, com si volguessis escoltar el cor de la Terra. Sentiràs el tremolor de les corredisses dels infants nus que juguen vora l'estesa blava.
Si estàs apagada, fuig del brogit de la civilització. Oblida el plàstic, el formigó, l'asfalt, i totes les coses que es tenen. Dirigeix-te a la immensitat de l'oceà. Envolta't de tots els verds i del castany terrós de les roques."
Com que no em van deixar fer servir l'ordinador a la millor hora del dia, vaig començar a escriure en una llibreta; i aquesta llibreta em va arribar a semblar sagrada, com una bíblia. Em vaig adonar que podia expressar-me tan bé com a l'ordinador, tal vegada millor.
I no podien evitar que escrigués, perquè ho feia a dins del llit, amb un lot, al dessota dels llençols. I si sentia les passes de la tia, que venia a comprovar si ja dormia, apagava el lot i respirava profundament. Quan el perill passava, tornava a il·luminar el niu on naixien els somnis i es feien manuscrit. Al matí, els rellegia i em sentia enlairada fins a un món molt millor que aquell que m'oferia la vida. Jo sabia que hi era, aquest món, perquè cada nit me n'hi anava. I la vida em semblava més bella, perquè estava segura que algun dia aquest món imaginat no seria només un somni, que ja m'hi estava dirigint i que jo mateixa el construïa amb cada maó que apilonava per aixecar l'edifici de la llibertat.
Recordo un capvespre d'agost, al balcó. El cel flagrant, rosat, roig, viu, onejant amb unes boires de tons indescriptibles. I era tot el cel, el quadre irrepetible; no tan sols el trosset de ponent. Era tot el firmament el que es vestia de nit, el que se n'anava de festa. Em mancava la respiració, de tant goig. Des del cor fins a l'estómac, m'omplia un pessigolleig com de mística.
Vaig entrar en una corredissa cap a dins, necessitava compartir aquell moment amb algú, freturava regalar aquella felicitat.
-Tia, tia... surt al balcó... ràpid... surt al balcó!
-Què passa... què has fet? ¿Que t'ha caigut res al carrer?
-No, tia! Surt! Ja veuràs!
I la tia va sortir amb expressió d'atabalament. Va mirar cap avall, va mirar cap amunt. A l'últim em mirà amb estranyesa, i em demanà:
-Què haig de veure?
-Que no el veus, el cel? És impressionant!
-I per això m'has fet sortir? Ai, nena! Jo cada dia t'entenc menys!

I em vaig quedar sola amb el meu cel. I als balcons, ningú més mirava enlaire. A cops sortia gent a estendre la roba, i aquell cel era allà, i no el veien. Al carrer, com formigues, les persones es movien en fileres, amunt i avall. I cotxes, i l'autobús; i el cel a poc a poc s'apagava i anava encenent les espelmetes de les estrelles. Ja mai més no hi hauria un cel com aquell. N'hi hauria d'altres, però aquella obra mestra es perdria per a sempre en la inconsciència de l'infinit. Jo el tenia a dins. Jo me l'havia begut, i m'alimentava. No s'havia perdut del tot.
I molts dissabtes a la tarda em feien anar a comprar amb ells. Els oncles, els nens i jo: passeig de Gràcia amunt, passeig de Gràcia avall. I botigues, i emprovadors, i badalls de la Laura que s'avorria, que es floria.

.

.

Des de dins d'un pis, no podem conèixer com és el món. (La meva vida al bar)

.

De vegades penso que aquell que va de casa a l'oficina, i de l'oficina a casa, tots els dies de la setmana, totes les setmanes de l'any, no coneix el món real. Qui es refugia dins del seu pis, habitualment ple de comoditats, d'avenços tecnològics que ajuden a fugir, i sovint a copsar una ficció que no és ben bé el mateix que la realitat (o que en tot cas no impacta de la manera com ho fa la realitat) viu una mica en un oasi que li impedeix de conèixer la humanitat real.
Sempre sortirà algú que dirà “ep, que jo viatjo!” El problema és que normalment, quan algú viatja, no coneix la realitat del lloc que visita, sinó aquell escenari que el comerç, i les administracions locals, han muntat per a fer sentir al turista a l'últim racó del món. Per conèixer un país, cal trepitjar-lo en el seu dia a dia. Ni el cinema, ni la televisió, ni el turisme, ni res que sigui esporàdic o provisional permeten conèixer del tot la realitat humana.

Jo he tingut la sort de viure en un bar des dels dotze anys.

Malgrat les pegues que això pugui implicar, sens dubte, m'ha permès comprendre la diversitat humana amb un detall tan ric que ara per ara no em veig en cor de descriure amb fidelitat, si més no de moment.

Qui viu al seu pis, no sap què hi ha al món, encara que s'ho pensi (i normalment s'ho pensa; els Homo sàpiens ens creiem el centre de l'univers i el patró de la normalitat absoluta i universal, jo inclòs encara que intento evitar-ho).

Al bar, hi he pogut conèixer algú que s'ha mort de fred una nit d'hivern a Vallparadís; dones que s'han jugat el sou, que els seus marits els portaven, a les màquines escura-butxaques; malalts de cirrosis que allargaven la mà vers la copa de conyac malgrat que això els portava a una mort segura; mares que van perdre tots els fills a causa del vici i de l'alcohol; endevins que arribaven amb la seva bola de vidre i explicaven trobades amb extraterrestres i esperits; notaris que s'amagaven dessota el taulell quan a algú li queia un plat, pensant-se que esclatava una bomba; tribus de punkies que emplenaven el local i jugaven a llançar la moneda dins d'un pot de darrere la barra; jugadors d'escacs de primera que es pensaven que eren els millors del món i que quan perdien desapareixien durant setmanes; personatges solitaris que convertien la gent que portava el bar en la seva pròpia família; senyors que no eren senyors; lladres que no ho semblaven; metges que no eren metges (i que deien que ho eren); advocats que no eren advocats (i que deien que ho eren); músics que eren famosos (Tete Montuliu); escriptors que eren famosos i que copiaven les vides que observaven a les seves novel·les i guions (no diré qui); enginyers fracassats a qui la dona i els fills no reconeixien, que invertien tot el seu patrimoni en un invent i s'arruïnaven, i que després s'ajuntaven amb una dona lletja i grassa a qui ningú no feia cas, i que s'acabaven morint al costat d'aquesta dona que no els deixava de petja malgrat que fossin bojos i excèntrics; expresidiaris; presidiaris... podria continuar. Em deixo molts més personatges i anècdotes que en aquest moment en què he pensat de pressa no m'han vingut al cap. Em deixo la gent “normal”, la que vivia als pisos i que de tant en tant passaven pel bar; la gent que era com jo era abans dels meus dotze anys. El bar m'ha permès conèixer en directe unes històries que si hagués viscut ben calentó, ran d'una calefacció, en un pis de la Rambla, de Sant Pere o de Can Palet, m'hauria vist obligat a descobrir a través dels llibres o de les pel·lícules. Les circumstàncies de la vida malgrat que de vegades ens resultin incomprensibles ens serveixen sempre per créixer i per comprendre millor l'existència.

.

.

Sobre l'empatia.

.

.Ahir vaig llegir un article que en el seu conjunt em va satisfer, i en el qual vaig trobar una idea digna de ser recordada i meditada; una idea a mig camí entre el "funcionament de la ment", la religió i la filosofia. És només una idea, però hi pensaré:

"L'empatia neix, precisament, de la perplexitat de la raó davant l'absència de dolor front el sofriment dels altres"

JUAN JOSÉ MILLÁS (El País, suplement dominical del 7 de febrer de 2010)

Eps... Jesús... no siguis tan progre!

.

La doctora en pedagogia, responsable del secretariat de teologia, s'escolta en silenci el mestre, que pronuncia amb veu serena la seva sentència al capdamunt d'un turó de Galilea:

-Quan el Fill de l'Home vindrà ple de glòria acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent, els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: veniu, beneïts del meu pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam i em donàreu menjar; tenia set i em donàreu beure; era foraster i em vau acollir; anava despullat i em vau vestir; estava malalt i em vau visitar; era a la presó i vinguéreu a veure'm...

-Ep, atura't, Jesús, atura't ! -exclama la doctora tallant-lo -. Em penso que fas un discurs excessivament centrat en la part ètica del cristianisme; quan en realitat el cristianisme és alguna cosa més... no et sembla?

.

206 anys sense el descobridor de l'oxigen.

.

Sens dubte, en Joseph Priestley era un determinista; però cal tenir en compte que al segle XIX, el determinisme era el pensament científic més avançat. També era teista i materialista. I ha passat a la història pel fet de ser el descobridor de l'oxigen. És curiós... de vegades, ens pensem que només es poden descobrir continents, planetes o nebuloses; i oblidem que hi va haver una època en què es podia descobrir quelcom tan habitual i tan necessari per sobreviure com l'oxigen. Algú amb sentit de l'humor podria preguntar-se com s'ho feien els éssers humans abans de Priestley per respirar. El fet és que Joseph Priestley també va inventar l'aigua amb gas.
A mi, el que més m'agrada d'ell és la seva tolerància religiosa i la seva defensa de la igualtat de drets en una època en què aquesta igualtat no estava precisament de moda.
Al 1791, a causa del seu recolzament a la revolució francesa, va haver d'exiliar-se als Estats Units.
.

Un apunt pels que com jo defensem la unitat de la saviesa (que el fet de ser científic no impedeixi ser de lletres i viceversa): en Joseph Priestley va publicar una gramàtica anglesa.
.

I tot això ho explico perquè avui, sis de febrer, fa 206 anys que va morir.

.

És estrany.

.

És estrany.
Dins del cotxe hi va un infant;
un nen que es pensa gran;
un nen que crida i bufa com un bou enfurismat;
un nen a qui els meus nervis volen veure empresonat;
però és feble, com un bri de pols,
com un vers esgarrapat
a la riba on les onades destrueixen el passat.

És estrany.
A la caixa hi ha un infant;
un nen que es pensa gran;
un nen que compta i malda com un mico atabalat;
un nen a qui els meus ulls van observant encorbatat;
però és feble, com un bri de pols,
com un plor, com un instant
al desert on les estrelles xiuxiuegen llibertat.

.

.

Hi ha qui ha jugat amb els diners del poble. (Sobre la crisi econòmica I)

.

No es pot permetre que es jugui amb els diners, perquè els diners són el pa del poble; si els rics volen jugar que juguin a "caniques"; els diners són de la gent que necessita sobreviure, i que mereix viure amb dignitat.
Perquè en aquest estat tenim una crisi provocada pels especuladors immobiliaris (de bracet amb els bancs), que han especulat perquè les lleis els ho han permès; i a banda de destruir territori, i de convertir una necessitat tan bàsica com l'habitatge en un luxe, han generat aquesta espiral de fallides econòmiques per la qual ningú no els demanarà comptes. Per contra, els poders financers, que no ha parat de deixar i deixar crèdits, tants com la llei els ho ha permès, acaben sent els primers a ser rescatats de la crisi, fins i tot amb beneficis milionaris.
El que falla és el sistema. El problema és polític. Mentre no s'apliquin mesures polítiques, canvis en els mecanismes que determinen qui controla el poder de les finances, limitacions a les capacitats dels bancs per a arriscar diners o per guanyar-ne, no acabarem de sortir-nos-en. El diner ha d'estar controlat pels representants del poble, que, per la seva banda, han de tenir sous austers i un control aferrissat damunt del seu patrimoni.
El poder dels estats ha de sotmetre els qui posseeixen els diners, que han de complir una llei que avui encara no existeix; una llei que no prioritzi la llibertat econòmica, sinó el dret de les persones a viure amb una estabilitat econòmica harmònica amb les seves necessitats bàsiques i amb la seva dignitat. Si la constitució no permet aquesta retallada de llibertinatge econòmic, cal canviar la constitució; si la unió europea no la permet, cal canviar l'ordenació de la unió europea. No pot ser que hi hagi una crisi provocada pel joc inhumà de les finances i de la construcció i que aquí no canvii res.

Si no canvien les lleis econòmiques que permeten que es jugui amb els diners, que s'especuli amb els diners i que la llibertat d'actuació dels diners sigui il·limitada, no hi ha res a fer; serem sempre esclaus dels poderosos.
A mig camí entre l'antiga Unió Soviètica i l'actual liberalisme econòmic hi ha una manera d'entendre l'economia que avui no hi és; i tots en patim i en patirem les conseqüències.

.

Sobre l'educació dels infants.

.

L'educació dels infants té el cor a casa; si el cor de l'educació no és a casa, els infants creixen amb el cor desarrelat o sense cor.

L'educació dels infants necessita d'uns pares disposats a perdre el temps pels seus fills, a perdre vida pels seus fills, a deixar de banda oportunitats i ambicions pels seus fills. Cal parlar amb ells de qualsevol cosa i de tot. Cal parlar-los com a adults, si volem que arribin a ser-ho; amb tot el respecte que mereixen els adults; donant importància a les seves opinions, als seus dubtes, al seu àmbit, igual com donem importància a les opinions, als dubtes, i als àmbits dels adults. El mateix bon tracte que mereixen els adults, el necessiten els infants.

L'educació dels infants comença per l'amor que els tenen els seus pares, un amor que no els estalvia dificultats, per tal que puguin créixer aprenent a superar les pedres del camí; un amor que diu que no moltes vegades; un amor que no crida, i que no es deixa convèncer pels crits; un amor que actua sense posar condicions.
L'educació dels infants, l'educació que construeix infants sans i forts, és aquella que comencen a exercir els pares, conscients que, en el moment de tenir un fill, la vida del fill passa a ser el primer de la pròpia vida; i la pròpia vida, el segon. Perquè els fills visquin, cal posar la pròpia vida (en qualitat i continguts) a la segona posició de les prioritats existencials. Qualsevol altra raó que ens pogués arrossegar vers l'estratègia de posar les nostres necessitats sentimentals, psicològiques, físiques... per damunt de les necessitats de seguretat, d'amor i de temps que tenen els nostres fills, seria un error que afectaria negativament al futur i al destí dels nostres descendents, i en última instància a la humanitat.

..

.

Reconeixements, premis, afalacs, valoracions... Gràcies, passeu si voleu, sou benvinguts, però escric per mi.

.

Estan de moda els premis, els reconeixements, les nominacions, les votacions, els finalistes...
De blogs, de novel·les, de pel·lícules, de projectes, de cantants...
De tant en tant, m'hi veig empès a entrar-hi; però no puc evitar de sentir-me força bé ben lluny de tot això; metafòricament, dins d'una cabana en una platja deserta; allunyat de qualsevol judici extern, a la república de casa meva. M'agrada escriure per a mi; sense negar ningú llegir-me, però dirigint-me a mi per a ser fidel a la forma i al fons que vull transmetre, per a ser independent de les valoracions alienes, per a caminar vers l'únic aprenentatge útil. Potser no sempre; potser només la majoria de vegades.
És absolutament revifador saber-se sol i sobirà dels propis mots.

.

.

El meu atracador i jo.

.

En contemplar algú que em vol atracar, robar, violentar... em vénen al cap tot un seguit d'idees interessants.
De primeres, que aquest personatge és, si fa no fa, com jo. Té un cos humà, un cervell, unes connexions neuronals... tot molt personal, tot molt seu, però un fonament comú que compartim, l'espècie amb tota la seva informació genètica.
No ho he dit, però s'intueix que la principal diferència, si és que n'hi ha, rau a les connexions neuronals. Tampoc és clar que aquesta diferència hi sigui, perquè tenim l'entorn i l'educació (sobretot l'educació de la primera infantesa) com a elements que determinen, o influeixen amb molta força, un comportament.
Pensem en les connexions neuronals: els circuits elèctrics (susceptibles de conduir un corrent molt petit) formats per les neurones que es van connectant al llarg de la nostra vida (sobretot durant la infantesa); circuits responsables dels pensaments, de l'activitat mental, del nostre jo. És evident que si els circuits es formen al llarg del creixement, tot allò que succeeixi durant el nostre creixement els influeix. Els circuits es trenen amb més intensitat quan la seva formació és fonamental per a sobreviure, per a controlar l'entorn, o, en edats més avançades, per a reproduir-se. Així doncs, totes aquelles experiències que tinguin una importància cabdal en la consecució d'algun d'aquests tres objectius, seran (per dir-ho d'alguna manera) les dissenyadores dels circuits neuronals més estables.
Al llarg de la vida funcionaran sovint aquests circuits formats a la infantesa.
De la “qualitat” de la infantesa en dependrà la “qualitat” dels circuits. La violència engendra violència. La por engendra persones insegures i patidores. La vergonya engendra sàdics. La satisfacció automàtica i descontrolada de tots els desigs engendra tirans. L'aïllament engendra inadaptats socials. La disciplina engendra màquines. L'amor engendra amor. L'encoratjament engendra persones segures i il·lusionades. La lloança engendra persones que sabran lloar i recolzar. Les relacions socials engendren persones hàbils en les relacions socials. La tendresa engendra persones capaces d'estimar. La comprensió de les normes engendra persones capaces d'obeir-les i també de saltar-se-les quan convé fer-ho; la capacitat de posar l'ésser humà per damunt de les lleis.
Tot això només aproximadament, perquè heretem una informació genètica que ens fa més o menys receptius als estímuls, més o menys capaços d'elaborar els circuits neuronals corresponents davant d'uns estímuls determinats.
Llavors és molt possible que el meu atracador, el que treu el ganivet i me'l posa al coll o al coll del meu fill per aconseguir els meus diners, sigui, si fa no fa, com jo. Dit d'una altra manera: jo, amb la seva informació genètica i amb les seves experiències vitals, molt probablement, i mal que em pesi, estaria atracant algú.

.

L'ordre i la lògica que extraiem de l'univers.

.

Del moviment dels astres, de l'acció de les forces, de la contemplació dels éssers, se'n dedueix un ordre, una lògica, que ho governa tot. Fins la indeterminació quàntica obeeix una lògica (bo i l'atzar que conté); l'atzar passa a ser un instrument de l'univers per a créixer.
Nosaltres fem servir aquest ordre, aquesta lògica, per a conèixer millor la natura; i és de l'univers que ens envolta d'on hem extret aquesta lògica, on l'hem coneguda i on l'hem après. A l'últim podem afirmar que nosaltres mateixos som conseqüència d'aquest ordre, d'un impuls governat per aquest ordre; el tenim a dins i tendim a ell perquè ell és la nostra causa.

.

Les etiquetes dels micos que no sabem que ho som.

.

Mai no agradaràs a tothom, ni en tot el que dius, ni en tot el que fas, ni en tot el que ets. De vegades no agradaràs perquè esdevindràs algú que posa en evidència una mancança, un desconeixement, una feblesa; a cops no agradaràs perquè esdevindràs un competidor ferotge en el territori de les idees, de les institucions humanes o de qualsevol altre esfera on ens moguem els micos que no sabem que ho som. Sovint no agradaràs perquè no tothom agrada i perquè no tothom ho veu tot. Tant se val.
El món dels micos que no sabem que ho som funciona amb les etiquetes. Tu ets enginyer, tu ets professor, tu ets mestre d'escola, tu ets filòsof, tu ets escriptor, tu ets un nyicris que escriu; i fins que no et paguin el que paguen al Pérez Reverte, ets només un nyicris que escriu. Les etiquetes esdevenen l'element clau definidor de la tasca de cadascú, i així neixen nous conceptes com “l'intrusisme professional” que ve a ser la vella defensa del territori que els micos que no sabem que ho som desenvolupem perquè tenim por que algú que no té la nostra etiqueta faci millor que nosaltres allò que la nostra etiqueta se suposa que diu que hem de saber fer.

Som així. Neixem. Aprenem, gairebé la majoria de vegades per imitació. Ens alimentem. Defequem. Ens reproduïm. Estimem. Tenim por. Lluitem. Acabem morint. Alguns es moren sense comprendre això de les etiquetes; sense arribar a albirar que el món moltes vegades no és com el veiem, perquè de vegades el veiem tal com les etiquetes ens el fan veure, perquè de vegades (gairebé sempre) el veiem tal com ens han ensenyat a la més tendra infantesa que s'ha de veure.

I tot això de les etiquetes, de la por, de la defensa del territori; ho fem sense saber que ho fem; algun punt de la nostra ment ho elabora sense demanar-nos permís; fabrica pensaments al pas de la demanda, de la necessitat de controlar l'entorn, de reproduir-nos o de sobreviure.

Mai no agradaràs en tot a tothom, ni en tot el que dius, ni en tot el que fas, ni en tot el que ets. No passa res. Assegura't, però, que t'agrades a tu mateix. Espera! No responguis tan de pressa; assegura-te'n.

.

.

P.D. Veieu la fotografia? Alguns diuen que la realitat té forma d'agulla (les agulles són les portes de les muralles). La foto és de Tarifa.

.

.

Diari de l'oreneta d'Amèlie Nothomb. Diario de golondrina, de Amèlie Nothomb. Journal d'Hirondelle.

.

Hi ha una mena de prosa que per la seva austeritat (freda austeritat) duta a terme amb una punteria admirable esdevé com un poema vital a mig camí entre la reflexió humana i el nihilisme.
El diari de l'oreneta està escrit amb tanta mestria que el lector acaba estimant l'assassí, i fins desitjant-li (literàriament i dins la ficció) èxit i encert en la seva tasca, que a voltes i per a horror de les nostres consciències, ens apareix com un art. El llibre podria ser, si a un li ve de gust, una reflexió sobre la fredor de la tasca humana, que sovint pren com a finalitat la perfecció en allò que emprèn, sense donar importància al sentit del que emprèn, o inventant-se un sentit surrealista, subjectiu i sovint destructiu.
El diari de l'oreneta, d'Amèlie Nothomb, ens arrossega fina a l'última plana jugant amb la nostra admiració vers un horror que sabem que és un horror; però que està tan ben descrit que ens acaba atrapant.
El cas és que l'escriptora, l'Amèlie, mai no decep; és garantia de gaudi i d'aprenentatge en l'art d'explicar històries des de dins, amb tota la profunditat que hi ha a dins de qualsevol història.

La novel·la fa continues referències a Radiohead:

.*

.

Per saber més coses d'Amèlie Nothomb:

http://www.editorialempuries.cat/ca/autor/amelie-nothomb_212.html

.

Reflexions sobre el poder

.

L'ambició és incompatible amb la tranquil·litat.
Hi ha qui, per ambició, és capaç d'engegar una guerra amb la finalitat d'aconseguir un clima de conflicte que augmenti les seves possibilitats de poder.
El poder sedueix. El poder enverina. El poder substitueix el govern del bé i del mal. El poder fa que la veritat es converteixi en un instrument falsejat i manipulat al servei dels interessos més egocèntrics. El poder encega.
Sovint, qui fretura el poder, està convençut que ningú és més digne de posseir-lo que ell mateix, i en nom d'aquest objectiu és capaç de seguir la doctrina de Maquiavel, de Manes o de qualsevol altre miserable de la història.
Els romans afirmaven que dividint aconseguien la victòria, i aquesta filosofia és aplicada fil per randa pels adoradors del poder.
Però ai...! Quan aconsegueixen el poder, no reposen per por de perdre'l. Els somriures aliens els semblen maquinacions contra el seu tron. Arreu, descobreixen enemics, contubernis, crítics, opositors... Investiguen, amunteguen informació, registren els punts febles dels enemics per a fer-los servir quan calgui; perquè els adoradors del poder tenen enemics, i si no els tenen se'ls inventen. Els adoradors del poder necessiten salvar situacions catastròfiques; i si no són catastròfiques, s'ocupen que les situacions semblin catastròfiques per a poder salvar-les.

..

.P.D. La escultura és de Protágores; un sofista. El sofisme era una escola filosòfica que es caracteritzava per un discurs que amb hàbils trucs retòrics amagava una profunda falta de lògica.

Apunts sobre la felicitat II.

.

"No busqueu aquells actes que us regalen la felicitat;
eviteu, més aviat, les accions que us la manlleven."

Dit d'una altra manera:

"La felicitat no es conquesta mercès a “fer” o “tenir” alguna realitat desitjada,
la felicitat ja hi és, i només hem d'evitar actituds o accions que no ens la deixin veure."

Dit d'una altra manera:

"És preferible ser sempre feliços, que ser-ho només quan aconseguim allò que ens pensem que ens fa feliços."

P.D. La foto és d'un bar de Cádiz; no calen les sofisticades granges de les grans ciutats dels snobs que necessiten luxe i pompa. Un local senzill, unes olives, un vas de vi, i copsar l'instant i la vida de l'instant.

La Tamborrada. La Marxa de San Sebastià. La gran festa de Donòstia. Aquesta nit, la festa més gran.

.

Qui pogués estar aquesta nit a Donostia! La Tamborrada. La marxa de San Sebastian. La festa més gran. La desfilada més impressionant. Oh quins records! Els cuiners. Els soldats. Els cants. Els tambors! Visca Donòstia!

Si voleu Cantar:

Bagera!
gu (e)re bai
gu beti pozez, beti alai!

Sebastian bat bada zeruan
Donosti(a) bat bakarra munduan
hura da santua ta hau da herria
horra zer den gure Donostia! (BIS)

Irutxuloko, Gaztelupeko
Joxemaritar zahar eta gazte
Joxemaritar zahar eta gazte
kalerik kale danborra joaz
umore ona zabaltzen hor dihoaz (BIS)
Joxemari!

Gaurtandik gerora penak zokora
Festara! Dantzara!
Donostiarrei oihu egitera gatoz
pozaldiz!
Inauteriak datoz! (BIS)

.

.

.Per saber més coses de la festa:

http://es.wikipedia.org/wiki/Tamborrada_de_San_Sebasti%C3%A1n

La cinta blanca, de Michael Haneke.

.

Vinc del cine, de veure "La Cinta Blanca", del director Michael Haneke, que es va endur la Palma d'Or al Festival de Cannes, i el Premi de la Crítica Internacional FIPRESCI.

Si voleu alguns apunts del que és la pel·lícula, us puc dir que parla de l'obediència; de la disciplina despietada; del puritanisme malaltís i esmonyonant; de l'integrisme religiós; de la visió monolítica tradicional; de la natura humana lligada i sotmesa a la idealització monstruosa de l'integrisme; de la crueltat dels infants com a reacció a una disciplina mancada de sentiments; de la crueltat dels infants com a fruït de la mala educació d'uns adults esclaus de les seves repressions i de la seva societat; de les desigualtats socials com a reflex de la hipocresia espiritual; del sadisme com a conseqüència de les humiliacions a l'educació.
És, en resum, el retrat de la societat rural germànica de la segona dècada del segle XX; forja dels nens que vint anys després, ja adults, desenvoluparan el nazisme.
Tota la pel·lícula està elaborada en un blanc i negre que ressalta les ombres, els perfils, els clarobscurs, la pal·lidesa dels rostres, la foscor dels temps, les branques fullades dels arbres d'un negre que cau com una serp damunt dels cossos, el tremolor de les pupil·les, el dubte dels mots.
Les interpretacions dibuixen la pàmfila innocència d'algunes, la pèrfida crueltat d'altres, la por, el terror, la indiferència dels rics.

És, com algun crític ja apuntat, una obra mestra.

.

No és paraula de Déu.

.

Potser a algú, aquest títol, i el post sencer, li sona blasfem; d'altres afegiran que és diabòlic. Jo l'escric, però, amb la convicció que no és ni blasfem ni diabòlic, sinó sincer i ben intencionat.

En tot cas la blasfèmia seria atribuir a Déu (cas que existeixi) una visió masclista de l'ordenació social humana, una submissió de la dona a l'home, una injerència en la indumentària i en la llibertat d'expressió i d'identitat humanes, i una explicació falsa de l'origen biològic de l'home i de la dona.

Per això, tot i estar perfectament segur que hi ha a les escriptures força texts que es podrien considerar paraula de Déu, estic del tot convençut també que el text que segueix (escrit per Sant Pau) no ha pogut sortir pas del pensament de Déu, sinó de la mentalitat del predicador.

"Quan un home prega o profetitza amb el cap cobert, deshonora el seu cap, i quan una dona prega o profetitza amb el cap sense cobrir, deshonora el seu cap, perquè és igual que si anés rapada. Per tant, si una dona no es vol cobrir, que es talli els cabells; però si li fa vergonya de rapar-se'ls o de rapar-se, que es cobreixi. Pel que fa a l'home, no s'ha de cobrir el cap, perquè és imatge i glòria de Déu, mentre que la dona és la glòria de l'home. No és l'home que va ser tret de la dona, sinó la dona de l'home. Ni tampoc l'home no va ser creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l'home."

Primera Carta als Corints Cap. 11 (4-9)

Reitero el que he dit. Això no pot ser paraula de Déu.

Per compensar la meva gosadia, prometo, en futurs posts, posar d'altres fragments de les escriptures que podrien ser perfectament paraula de Déu.

.

El teu cos nu.

.

Cabells melats de plata, lliscant-te ran de cul;

ara i adés t'onegen, amb la galerna humida,

i avances despullada per la platja adormida,

fins on la mar i el temps esdevenen bramul.

I saps que et vinc darrere, i em mires de biaix,

te m'enduus sense escrúpols al paradís perdut;

arribo de genolls allà on sempre he volgut,

i beso amb els meus llavis, els teus llavis de baix.

I t'obro el cos golafre, encetant la mullena,

grimpant pel ventre càlid de pell de caramel.

Tremoles com un àngel que ha descobert el cel,

i t'entro endins amb rauxa sota la lluna plena.

Febril polifonia del teu crit desbocat,

dessota la celístia de l'estiu fulgurant.

S'acosten les sirenes, geloses del teu cant,

i a negra nit el Sol rutila desvetllat.

Però saps?, malgrat la màgia, i a banda de l'esclat,

percebo més enllà, un astre més brillant;

més endins del que veig, i fins i tot més gran:

la bellesa invisible, que encara no he mirat.

Sublim iridescència, miratge que insinua

molt més que aquesta icona de llum enlluernant.

Assedegat navego darrere el teu deixant,

cercant en cada cresta la teva imatge nua.

I a rampeu del teu traç, descobreixo als teus ulls,

una nena feliç, que se t'amaga a dins,

percaçant nius d'ocells als brancatges dels pins,

emmirallant-se al llac, i pentinant-se els rulls.

Repicant contra el vent, la pell de xocolata;

endinsant-se en el bosc, amb cabrioles i salts;

i arribant fins la mar, als espadats més alts;

somniant follament que se l'enduu un pirata.

Més enllà, més endins, les gotetes de plata,

esdevenen brillants de tresors insondables;

vora els adults humans, els més savis i amables,

vas aprendre a pintar cors de roig escarlata.

Més al fons del vitrall, del besllum que ara em crida,

m'enamoro de tu, del que es veu i el que no.

I percebo en l'oreig, una estranya cançó,

endinsant-me al teu cos, mentre adoro la vida.

.

.

Poema publicat al llibre "Erotisme som tu i jo" per l'editorial Emboscall.

.

.

.

Sectes legals.

.

Aquest dimarts, “La Vanguardia” entrevistava a Miguel Perlado, especialista en relacions sectàries, que esbossava amb mestria les claus dels comportaments sectaris, dels legals i dels manifestament il·legals. Jo avui us parlaré de les sectes legals, d'aquelles que la llei permet i que fins i tot el poder (els poders) tracten de tu a tu. Us recomano, però, la entrevista de la Contra de La Vanguardia, perquè amb poques paraules, aclareix força dubtes.

A les sectes legals, igual com a les il·legals, un personatge afirma, insinua, proclama, que ha descobert, trobat o accedit a una veritat salvadora, sanadora, reveladora, transformadora... D'altres persones s'acosten a ell (o a ella) i n'esdevenen seguidors. Aquest personatge treballa per augmentar el seu nombre de seguidors i els fa conscients que formen part d'un grup d'afortunats que tenen accés a la veritat que ell ha descobert. Es desenvolupen a poc a poc tot un seguit de mecanismes de submissió, sovint dissimulats, ocults, disfressats de rituals, de conferències, de protocols o normes. Els seguidors es fan dependents del grup i del lider, de la “veritat” descoberta, dels ritus, de les normes o de les tradicions del grup. La dependència creix fins al punt de fer girar la vida sencera de l'adepte al voltant del grup. L'adepte va perdent a poc a poc la visió objectiva de la realitat i tot és contemplat a través del prisma del grup de la seva doctrina i dels seus dirigents. A cops el grup se situa de ple en una classe social determinada, de vegades dins d'una religió oficial, o per contra a cops funciona com a moviment independent. Sovint aconsegueix una identitat característica que fa semblants tots els membres del grup en la manera de parlar, de moure's, d'opinar, d'actuar. Sovint el grup recolza algun dels lobbies de l'època, aquell que coincideix preferentment amb els seus codis, sovint morals i/o socials. El bé i el mal, a poc a poc, es van situant, de manera inconscient, per sota de l'obediència al grup en l'ordre de prioritats (obediència que es disfressa de llibertat; sovint s'és en teoria lliure, però esclau a la pràctica, per la impossibilitat de defraudar els principis del grup que es consideren sagrats). És freqüent, que en el moment de captar adeptes, el grup no mostri tots els seus postulats, totes les “veritats” o informacions sobre la vida i els compromisos del grup; després, en el moment en què l'adepte s'ha unit al grup (i molt a poc a poc) se li va revelant l'aspecte menys atractiu del compromís; i potser se li fa veure a què s'ha compromès (sense saber que es comprometia a allò). El secret progressivament revelat es converteix en l'esquer i en el fuet que atrau i que alhora esclavitza. Si el grup, a més, pertany a alguna de les grans religions (acceptades tradicionalment per la societat) l'adepte perd gairebé del tot la capacitat de criticar o d'oposar-se a les decisions del grup; i la societat es veu incapaç d'evitar que el grup continuï fent mal als nous adeptes, que moltes vegades són menors d'edat.
La vida, per les víctimes de les sectes legals, esdevé una mena de presó on la majoria de vegades no hi arriben els raigs del Sol de la llibertat. Es viu amb por, sempre lligats a un grup que té la clau de la tranquil·litat de les consciències; la consciència individual es posa en mans d'un director espiritual que la posseeix i la dirigeix. La realitat natural humana se substitueix per la visió retallada i retalladora del lider carismàtic de qui sovint es besa fins les petjades que deixa quan camina. El món està ple de perills eterns dels quals només el grup et pot salvar. Famílies senceres viuen lligades a les cadenes invisibles de la servitud al grup, que es creu amb la missió salvadora de regenerar la societat i imposar-hi el seu codi moral. "Fora del grup, només hi ha el caos, el pecat, i la injustícia", acostumen a fer intuir molt dissimuladament, barrejant-ho amb uns quants tòpics d'ecumenisme que disfressen un xic la tirania. I els dirigents els toleren o els beneeixen, perquè arriben fins i tot a penetrar dins del poder de les finances i de la política.

.

.

Si voleu revisar un post del futur que té molt a veure amb aquest:

.

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/06/deslliurans-senyor-de-les-sectes.html

.

Si voleu saber més coses sobre sectes; sobre les legals i les que no ho són, us recomano que visiteu l'espai de Pepe Rodríguez:

http://www.pepe-rodriguez.com/Sectas/Sectas_menu.htm

.

P.D. La fotografia és del mar Mediterrani vist des de Peñíscola. L'he posada perquè la seva contemplació ajuda a combatre la mentalitat sectària present a molts grups. Mireu el mar, no penseu en res per uns instants, res que no sigui "present" i això us ajudarà a ser objectius i a no caure en les urpes dels lladres de la vida (que alhora són també víctimes del grup pel qual treballen). Que mai cap grup no valgui més que cadascun de vosaltres i la vostra llibertat.

.

Poetes morts i poetes vius. Walt Whitman

.

No permetis que el dia s'acabi sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és gairebé un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida una realitat extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis, l’home és lliure .
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer poesia plena de bellesa sobre les coses petites,
però no podem remar contra nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant;
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu, hi ha el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres.
Els “poetes vius”
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la


Walt Whitman

.

"Garbo, l'home que va salvar el món", o les misèries dels herois; o les extravagàncies d'Enid Blyton; o la meva estranya passió pels imperfectes.

.

Quan era un nen, i fins ben entrada la joventut, em sabia greu descobrir que els meus escriptors preferits, o els cantants, o els actors, tenien un segon rostre; una faç oculta i tenebrosa que embrutava (segons la visió que jo tenia llavors) l'obra pel qual jo els admirava. Avui em passa una mica el contrari; no és que m'agradi trobar-los nafres, defectes o misèries, però sí que em tranquil·litza; em fa veure que podem esperar en la bondat encara que no siguem bons del tot; que podem escriure bé, encara que no siguem exemple de virtut o de noblesa; que fins i tot podem salvar la humanitat, tot i ser uns cràpules. Ahir em vaig adonar d'això, després de veure al Club Catalunya de Terrassa el documental en V.O.S.E “Garbo, l'home que va salvar el món”.
Sortint del cinema, les dues persones que havíem visionat el document vam expressar la mateixa conclusió: en Joan Pujol Garcia es va trobar per casualitat la seva missió després d'haver estat un vividor, un “bon vivant”; algú que va passar del bàndol republicà al feixista per la seva condició de burgès de Barcelona (no li retrec, tan sols manifesto el que és evident); algú que, un cop acabada la guerra civil espanyola, i dins ja de la segona guerra mundial, decideix fer-se espia dels nazis, no pas per convicció, sinó per guanyar uns calerons inventant-se la suposada informació secreta que esbrinava dels anglesos; algú que, en veure's embolicat cada vegada en una mentida més grossa que l'anterior, va rumiar-se si fugir a Brasil o si oferir els seus serveis de contra-espia als britànics per a sortir de la situació, i en aquest punt, i gairebé per casualitat, va començar la història de l'heroi que va enganyar a Hitler i que va aconseguir que el desembarcament de Normandia fos un èxit pels aliats. Així neixen sovint els herois, de les cendres dels febles, del misteri dels imperfectes que esdevenen en un moment donat la clau de la perfecció i de la victòria. No vull amagar que m'encanten aquests personatges ambigus, que no saps si el que fan ho acaben fent per convicció o perquè les circumstàncies els ho imposen. M'agrada la gent plena de misèries, de vicis, però que conserva a l'endins una espurna de bondat, una filosofia de vida fonamentada en la llibertat, en el deixar fer, i que en un punt determinat de l'existència són capaços, si cal, de lliurar la vida per una causa que els supera infinitament, o per baixar un gat d'un arbre. I quan dic que m'agraden aquests personatges, vull dir que m'agraden tant des d'un punt de vista literari com humà. Els perfectes, els fidels a una ideologia, els que són d'una peça, m'avorreixen sobiranament. La guspira de la vida és un bri de vinagre en una amanida, un xic d'amargor en un pastís de crema, un plor que acaba rient en veure algú que fa pallassades, un lladre que a l'últim moment se'n va de copes amb la seva víctima, un botxí que s'enamora del condemnat a mort, un corrupte que abans que el descobreixin regala els diners als pobres, un derrotat a qui ningú estima que per a no deprimir-se agafa una harmònica i es posa a tocar una tonada contemplant la posta en un desert.
Avui, en una estranya i curiosa coincidència, he llegit a “El País” un reportatge sobre Enid Blyton, l'escriptora preferida de la meva infantesa; algú que em va alimentar la imaginació amb descripcions de països llunyans, de lloros, de tresors de pirates, de jovenets i jovenetes que descobrien misteris i aclarien crims, de passadissos secrets, de pastissos de gingebre, de granges al cor d'Anglaterra... Doncs bé... es veu que Enid Blyton jugava a tenis nua (no es pas dolent, però se surt de la normalitat social d'aquella època), es lligava les dones del seu servei (no és pas dolent, però en aquell moment fins i tot estava perseguit per la llei), era classista, racista, amb simpaties per Hitler (a l'època en què Hitler encara no havia decidit de construir els camps i fins i tot fou proposat pel nobel de la pau). Em sembla perfecte que l'escriptora es lligués les assistentes, i que jugues a tenis en pilotes (jo m'hi apuntaria). I encara que no suporto ni el nazisme ni el racisme, no nego que m'ha agradat saber que aquesta senyora, capaç de proporcionar-me moments de joia tan grans a la meva infantesa mercès als seus llibres (plens de normalitat social), sigui de carn i d'ossos, tingui febleses, imperfeccions, errors, rareses (o allò que la societat considera rareses). M'agrada la gent així, encara que no m'agradi tot el que fan ni tot el que pensen. Sóc contradictori... potser sí.

.

Recordant Albert Camus

.

Amb les idees de pocs éssers humans m'he sentit tan íntimament identificat com amb les d'Albert Camus. Ell, Saint Exupery, i algun altre, són la meva fusta de salvació en el mar del meu escepticisme vers l'Homo sàpiens. En els moments més durs de dolor davant la percepció de la manera de ser de la meva espècie, tinc a Camus i a Saint Exupery com a “psicòlegs” redemptors de la meva fe en l'ésser humà, com a filòsofs sanadors de les meves crisis existencials incipients; sense que això vulgui dir que ells no patissin les mateixes nafres que tenim tots els Homo sàpiens; tenien, però, i tenen els mots necessaris per a conservar l'esperança. Tot i les contradiccions d'Exupery, les queixes de la seva “Rosa” exhibint els defectes profunds del mestre; la seva veu és sincera, la seva veu és la veu de l'esperança en la humanitat.
Avui, però, em centro en Camus.
Camus va reflexionar sobre la condició humana, es va oposar al cristianisme, al marxisme i a l'existencialisme. Va lluitar aferrissadament contra les ideologies i les abstraccions que separen l'ésser humà d'allò que és propi de la seva condició, d'allò que és genuïnament humà. Rebutjava la idea d'un déu castigador (perquè el càstig és l'aplicació d'un mal, i el mal és inhumà). Rebutjava qualsevol forma de violència, fins la violència que existeix per aplicar la justícia, fins la violència que exerceix el déu predicat per les religions. El seu rebuig del mal és incondicional i absolut, i el seu amor als éssers humans i a la seva dignitat no té límits ni condicions. Mai no he sentit tant en ningú com en Camús la sensació que algú, molts anys abans que jo nasqués, estava dient el que jo no em canso de dir; estava escrivint el que jo no em canso d'escriure.
Recordo la impressió que vaig sentir en llegir “L'estranger” Les seves descripcions de les platges d'Argel, la narració del que li feia sentir el sol i el mar, em feien l'efecte que els havia escrits jo; mai no he comprès tant un escriptor en un fragment purament descriptiu (descriptiu de la natura i de les sensacions que la relació amb la natura susciten en un ésser humà).

Us poso a continuació un petit fragment de “l'home rebel” en què Camus reflexiona sobre l'absurd de la competició i de les jerarquies:

"Enmig del xivarri i del furor dels segles, cada consciència, per tal de ser, vol des d'ara la mort de l'altra. Aquesta tragèdia implacable és absurda, ja que cas que alguna de les consciències fos aniquilada, la consciència victoriosa no seria reconeguda, ja que no pot ser reconeguda per qui ja no existeix. En realitat, la filosofia d'aparentar troba en això el seu límit.L'amo, per desgràcia seva, és reconegut en la seva autonomia per una consciència que ell mateix no reconeix com autònoma. Per tant, no pot sentir-se satisfet, i la seva autonomia és negativa. El senyoriu és un atzucac. I com que tampoc no pot renunciar al senyoriu i tornar a convertir-se en esclau, el destí etern dels amos és viure insatisfets o que els matin."

.Per saber més coses d'Albert Camús:

http://es.wikipedia.org/wiki/Albert_Camus