La raó de la infelicitat

.
.

-Per què no veig la felicitat? -pregunta l'infeliç.

-Perquè la tens "aquí", i mires "allà" -respon un que diu que és feliç.

.

.P.D. La felicitat pot consistir en contemplar l'espectacle d'un tros de gel surant en un safareig, que és exactament el mateix que contemplar l'espectacle d'un iceberg surant a l'àrtic.

.

Ells i nosaltres

.

El gregarisme humà és universal: “Ells i nosaltres” “bons i dolents” “estrangers i els d'aquí” “Com sou els tèxtils!” "Com sou els naturistes!" “Com sou els del Madrid!” "Com sou els catòlics!" "Com sou els ateus!" “Com sou els pagans!” es resum tot en “Com sou els que no sou dels meus, els que no penseu com jo, els que no esteu d'acord amb la normalitat!”

I potser s'accepta de boca la diversitat, i el dret a no ser del grup o a pensar diferent; però sovint et miren de trascantó, amb inseguretat, amb una certa por, com tement que en qualsevol moment els etzibaràs un estirabot, un cop, o alguna de les teves armes secretes amagades contra els normals.

.

.

Tendim vers la llum

.

Algú va dir que les branques dels arbres són les arrels del cel. Mirant aquest plàtan d'Oiartzun, ho entenc una mica.

Amb quina força totes les formes vivents tendim vers la llum!

.

La Santa Espina

.

Entro al soterrani rònec de llum desmaiada. La pintura de les parets es bufa per la humitat. Contemplo les cinc o sis taules petites de fusta noble, el moble ple de llibres, el quadre d’en Ruyra prop de la reixa que dóna al carrer als peus de la gent. Un feix de farigola perfuma el forat. En un racó, una guitarra vella i atrotinada i una tenora.
-Ja hi som tots –pronuncia a poc a poc el senyor Sanahuja amb les ulleres a la punta del nas.
Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. La xardor d’agost ens fa suar.
A l’hora del descans l’Arnau s’acosta a la finestra a ullar les calces de les senyores.
-Marrà!
-Si no es veu res...
Hi tornem. Vigilància maragalliana d’un esperit que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port. Aribau ens ho recorda parlant-nos d’aquella estranya i punyetera sort que li permeté de veure de més a prop les torres de Castella. Adéu trobador!, t’enyora la meva orella.

Surto al carrer convençuda que algun dia eixirem. València, Mallorca, m’allunyo del Gòtic Passeig de Gràcia amunt.
-Documentación!
-Me l’he oblidat.
-¡En español, cojones! ¿Que edad tienes?
-Catorze.
-¿De donde vienes?

M’empenten vociferant fins una comissaria gris que fa olor de carn crua. M’asseuen davant d’un buró negre, sota la foto d’un dictador i d’un feixista; al mig, un assassinat en una creu.
M’acosten un vas ple d’oli. Me l’haig de veure. No puc. Caic, a terra d’un cop. Sagno pel nas. M’aixequen. Començo a empassar-me’n glops. Em ve un tragit.
-Roja catalana! Te vamos a enseñar modales!
M’acabo l’oli. Em marejo. Em porten a casa i adverteixen els pares que em vigilin o acabaré malament.
L’endemà torno al Gòtic. Baixo les escales estretes que fan olor de resclosit. El senyor Sanahuja m’abraça. Em posa la tenora a les mans.
-Algun dia la tocaràs a la Plaça de Catalunya sota d’un sol de primavera.
-La Santa Espina –li dic fent que sí amb el cap.
-La Santa Espina –assevera.
Hi tornem. Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. Vigilància maragalliana d’un país que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port...

.

.

.

Primers dies d'abril a Euskadi

.

Malgrat la foscor de l'hivern,
arriba la primavera a Euskal Herria.
El temps passa com si res,
indiferent a les cabòries humanes.
La neu s'ha desfet,
la mar s'esvalota quan li ve de gust, com sempre.
El verd perpetu s'abilla de flors.
La molsa, amarada a les pedres, dibuixa arbres geneaològics de segles i nobleses.
I ben a prop França:
flaires de salabror,
esquitx d'escuma salvatge
i nuesa lliure i innocent.

.

.

"El mal ajeno" d'Oskar Santos, produïda per Alejandro Amenabar.

.

Per passar l'estona, és una bona pel·lícula.

L'argument està prou elaborat com per a sorprendre l'espectador; si més no fins a més enllà de mitja pel·lícula.

Potser el que em decep una mica és el fet que la trama se centri del tot en una fantasia; i això em fa pensar en mi mateix i en molts dels meus relats que s'aboquen o es resolen amb un esdeveniment fantàstic. M'ho hauré de repensar. Potser com a pinzellada final, com a cirereta d'un pastís, el detall irreal hi pot anar bé, pot acompanyar una trama humana real i objectiva al llarg del seu desenvolupament; però fonamentar-ho tot en un poder curatiu que fins ara jo no he vist en ningú em sembla un xic balmat.

La pel·lícula, essent just, té més elements que el fantàstic: el dilema del metge racional i científic, que ha d'escollir entre la sort dels milers de pacients que se li podrien curar i els seus éssers estimats, els problemes en les relacions de parella... Però si haig de ser sincer, no ha anat més enllà d'agradar-me lleugerament, d'ajudar-me a passar l'estona.

Veieu-la, no us la perdeu, i podreu opinar.

.

.

Avui, a les 3 de la tarda, moren a la creu...

.

Moren a la creu les setze mil criatures que moren cada dia per una fam per la qual ningú s'escandalitza.
Moren a la creu els pares i les mares que no poden alimentar els seus fills, que no els poden comprar els medicaments que necessiten, que no els poden portar a l'escola, que no els poden vestir com voldrien, que els veuen créixer sense futur.
Moren a la creu els qui pateixen els abusos sexuals per part d'alguns que s'autoproclamen guies espirituals i pastors d'ovelles perdudes.
Moren a la creu els infants que viuen sols perquè els seus pares treballen.
Moren a la creu els qui neixen amb malalties “naturals” que els encadenen a una cadira de rodes i a una dependència perpètua.
Moren a la creu els pares d'aquestes criatures.
Moren a la creu els qui no poden veure els seus fills perquè la seva parella els ho nega.
Moren a la creu les dones maltractades, amenaçades i humiliades, per algú que un dia els va dir que les estimava.
Moren a la creu els qui veuen morir un fill.
Moren a la creu els qui perden la feina, la casa, i no saben com sobreviuran ells i els qui depenen d'ells.
Moren a la creu els qui estan malalts de consum, els qui són addictes al joc, a qualssevol drogues, a qualsevol hàbit que no se saben controlar i que els ensulseix la vida.
Moren a la creu els qui es pensen que l'estètica ho és tot i, en perdre la bellesa física, se senten morir.
Moren a la creu els qui es moren sense que ningú se n'adoni, els que estan sols i no reben consol, ni són compresos per ningú.
Moren a la creu els qui viuen sempre amb por i no ho poden evitar.
Moren a la creu els qui no són estimats.
Moren a la creu els qui no han après a estimar; o els que en sabien i els han ensenyat a odiar.
Moren a la creu els empresonats, els qui viuen a les presons aixecades per ells mateixos, o els qui estan empresonats per les seves tendències genètiques i pel seu entorn.
Moren a la creu els qui són jutjats i condemnats sense possibilitats de defendre's.
Moren a la creu els que no tenen dret a expressar-se en llibertat, els qui viuen el seu amor com si fossin uns criminals, els qui són menystinguts a causa de la seva identitat i de les seves idees.
Moren a la creu els que no han descobert la dignitat de tota persona humana i la infinita esperança que s'amaga rere l'ombra de qualsevol mal.

.

.

House, un gran guió.

.

La sèrie House, malgrat totes les llicències que els guionistes es puguin prendre, ens regala cada setmana un bri de psicologia realista que ens recorda com som: la complexitat del nostre funcionament, la dependència vers la matèria que ens domina.

Fixeu-vos en la següent sentència:

“La dona amb qui vull compartir la vida quan m'estic morint, no és la mateixa amb qui vull compartir la vida quan estic viu”

El cas és que el doctor Wilson, contorbat per la imminent mort d'un amic seu, emocionat en veure com aquest, abans de morir, es reconciliava amb la seva ex-dona i la seva filla, a les quals havia deixat de banda per una rossa “despampanant”, accepta de donar a l'amic un bocí del seu fetge. L'amic se salva. Al dia següent del trasplantament, però, l'ex-moribund no té al costat la seva estimada ex-dona, ni tan sols la seva filla, sinó la rossa “despampanant”. I és en aquest moment quan es mira la cara de sorpresa d'en Wilson i li diu:

“La dona amb qui vull compartir la vida quan m'estic morint, no és la mateixa amb qui vull compartir la vida quan estic viu”

Felicitats als guionistes, per saber copsar setmana rere setmana els crus i petits detalls de la nostra vida, sovint tan miserable i tan digna alhora. Llàstima que el moribund no s'adonés que en realitat sempre ens estem morint, malgrat que estiguem vius; o que sempre estem vius, malgrat que ens estiguem morint, però la vida no implica sempre la màxima lucidesa, i els escriptors ho han de transmetre.

A l'episodi d'ahir, ens van regalar una altra perla. A una dona, se la diagnostica com a psicòpata, perquè l'àrea del cervell responsable dels sentiments no desenvolupa excitació elèctrica. Quan se li pregunten qüestions que haurien d'estimular aquestes àrees, ella respon allò que s'espera que una persona “normal” respongui, però les àrees del cervell que s'il·luminen no són les que corresponen als sentiments sinó al llenguatge i al raonament lògic. Dit d'altra manera, la pacient comprèn en què consisteixen els sentiments, i pot actuar segons el que s'espera d'un ésser humà davant d'aquests sentiments, però sense “sentir-los”. Algú pot pensar que aquest fenomen és creat pels guionistes, però em temo que no és així; estan ben documentats, i sembla que un tant per cent força elevat de la població pateix aquesta disfunció, perquè probablement ( i de moment) des d'un punt de vista evolutiu no va excessivament malament per sobreviure ni per reproduir-se ni per controlar l'entorn. Va més malament, això sí, que la informació genètica responsable d'atorgar-nos capacitat de “sentir”, perquè el percentatge d'individus amb les àrees del cervell responsables dels sentiments en bon estat és clarament superior.

De tota manera, a l'episodi d'ahir, la psicopatia no tenia una causa genètica, sinó accidental; se li havia produït a l'adolescència a causa d'un trauma. Un problema extern havia provocat que el cervell no fos capaç d'absorbir els nivells de coure necessaris i algunes zones del cervell no funcionaven.
Resumint, “House” és un petit espill de la vida, aconseguit magistralment per uns guionistes que la majoria de vegades no arriben als nivells de popularitat dels actors. Que ens duri força temps.

.

Les crues xifres de l'energia al món.

.

Segons explicava, no fa gaire, Pierre-René Beauquis, en una entrevista a La Vanguardia, el consum energètic mundial de 1975 a 2005 es corresponia amb els següents percentatges:

40% Petroli
22% Carbó
22% Gas
16% Fonts d'energia no fòssils

Del 2005 cap aquí els percentatges han estat els següents:

35%, petroli
26% Carbó
24% Gas
15% Fonts d'Energia no fòssils

D'aquest 15% de fonts no fòssils, un 7,5% correspon a l'energia nuclear, un 6,5 % a l'energia hidroelèctrica, i només un 1% a les energies solar i eòlica.

El senyor Beauquis és un ferm defensor de l'energia nuclear, i amb aquestes xifres ens regala un bany de realisme. No hi ha dubte que l'energia nuclear representa una font d'energia que no genera quasi diòxid de carboni, molt barata, i eficaç; no obstant això, l'equip d'aquest Blog es manifesta en contra de l'ús de l'energia nuclear al planeta Terra per dues raons: la difícil gestió dels residus radioactius, i el risc d'accident que, malgrat la seguretat, implicaria uns efectes destructius excessius. La proliferació de l'ús de l'energia nuclear de fissió significarà l'augment dels riscos d'accident.
Malauradament, si no es desenvolupen altres opcions, sembla que el manteniment de l'estat del benestar, al llarg de les dècades que vindran, comportarà la multiplicació de les centrals nuclears. L'opinió pública, davant la possibilitat de perdre les pensions de jubilació o la sanitat gratuïta, acceptarà el perill catastròfic de la reacció de fissió descontrolada; a la qual contemplarà com improbable front la probable caiguda de l'estat del benestar. Tant de bo m'equivoqui.

.

Miravet, Mora d'Ebre, Vilella Baixa, Tivissa, el Priorat...

Aquest és el paisatge que contemplaven els quinze cavallers templaris

que vivien al Castell de Miravet abans que el rei de França els fes el llit ben fet.


Miravet des de l'Ebre.

Miravet amb el castell al capdamunt del poble.

Un racó de l'Ebre a Miravet.

Vilella Baixa al capvespre.

La bellesa ombrívola amb tocs fabrils de la Vilella Baixa,

al cor del Priorat, als peus del Montsant.

Teulades de Vilella

Façanes de Vilella des del riu.

Tivissa


L'Ebre des del castell de Mora.

.

.

A les terres de Tarragona, allunyant-nos del mar, hi trobem un paisatge per descobrir, que potser per iniciativa pròpia mai no haguérem vist.

Gràcies al programa "Vacances en família" de la Generalitat, hem pogut aprofitar una estada en un alberg que ens ha obert les portes d'una comarca on el turisme consumista no s'hi acostuma a apropar. I així ens hem traslladat a la misteriosa Edat Mitjana al castell templer de Miravet, i al castell de Mora d'Ebre. Hem trepitjat el Priorat a la serra del Montsant, amb els colors vermells de la terra del captard. Hem tastat els seus vins. Hem contemplat l'arquitectura austera dels cellers i dels antics magatzems, i ens hem apuntat a l'agenda el nom d'alguns pobles que el temps no ens ha permès de visitar. Hi tornarem, i ben aviat.
.

.

Si fa no fa, iguals tots, i tots sols, tots similars.

.

Tots hem plorat alguna vegada com si fóssim infants; tots hem estat infants. Per això tots sabem que d'alguna manera estem sols.

Neixem sols, morim sols, i, al llarg de la vida, per molta que sigui la gent que ens envolta, per molt que ens estimin i ens abracin, ho sentim tot des d'un jo individual que crea el seu propi món, i que, si no fa l'esforç d'expressar-se, viu en solitud les seves sensacions; i, bo i que s'expressi, mai no aconseguirà comunicar del tot les seves sensacions. Per això la vida és sempre una via per on transitem, en molts aspectes, sols.

Aquesta convicció ens ha de moure a treballar per a curar la solitud dels qui ens envolten, dels qui tenim a prop; perquè els altres són com nosaltres. Les nostres mancances, les tenen els altres. El nostre amor, el tenen els altres. Les nostres necessitats, les tenen els altres.

Tots som infants, i caminem sols. I així com són els nostres fills: febles, vulnerables, adorables infinitament dignes... així som tots, perquè tots som fills, i perquè tots som similars.

.

Alea jacta est (II)

.

Si els estats es resignessin a acceptar el fet que els recursos per al progrés material són finits i reduïssin la producció, això significaria un benefici immens per a la salud ecològica del planeta. Però no evitaria la crisi ni la catarsi, perquè la reducció necessària de la producció i del consum per a salvar el nostre habitat a nivell planetari fa impossible la producció industrial, és a dir redueix la producció i el consum de béns a una mena d'artesania de tecnologia elevada que no factura prou diners com per a generar impostos que sostinguin l'estat del benestar. S'acabarien les pensions, la sanitat gratuïta, l'educació gratuïta... i tots els beneficis que ara considerem assolits i que depenen del fet que la producció i el consum siguin industrials i creixents.

Si per contra, els estats decideixen que l'estat del benestar s'ha de sostenir i que per tant cal produir industrialment, aleshores el problema serà ecològic; però abans del problema ecològic (que pot ser catastròfic) esdevindrà l'esgotament dels recursos que no arribarà de sobte, sinó que passarà per una fase en la qual aquests recursos seran escadussers i hi haurà garrotades per aconseguir el seu domini. Un cop s'hagin esgotat els recursos que sostenen la producció energètica actual, igualment s'acabarà la producció industrial creixent, i potser fins i tot la producció industrial decreixent, i s'acabarà igualment l'estat del benestar. Tot això s'accelera si la industrialització i el consum (que ara afecta majoritàriament als països més desenvolupats) s'estén al llarg de les properes dècades a tot el món: l'esgotament de recursos s'accelera, el problema ecològic es dispara, i tot arriba abans.

Així doncs, i en resum, hi ha dos futurs possibles:

Que es mantingui la industrialització, per mantenir l'estat del benestar, i en conseqüència s'arribi a l'esgotament de recursos i la catàstrofe ecològica; la qual cosa acabaria també amb l'estat del benestar.

O bé:

Que s'abandonin els nivells actuals d'industrialització i de consum, amb la qual cosa també s'acabarà l'estat del benestar, perquè no es generaran prou impostos per a sostenir-lo; aquesta solució és poc probable, però és la menys dolenta, almenys se salvaria l'habitat i es podria començar a organitzar l'economia de manera que es tendís a aconseguir un estat del benestar que no depengués de la industrialització (la qual cosa implicaria unes lleis econòmiques diferents, diferents normes del joc econòmic, diferent concepte de la propietat, etc.)

.

Perquè no em digueu apocalíptic us posaré una solució viable:

.

DESERTEC, però s'ha de tenir en compte que l'energia solar no és compatible, tampoc, amb una industrialització i consum globals i creixents. I continuem tenint la barrera ecològica.

.

.

Alea jacta est.

.

No hi ha res a fer. I em sap molt de greu perquè les conseqüències les patiran els meus fills, els meus néts i els meus besnéts. Caminem cap a una catarsi. I no és cap exageració. No estic fent ciència ficció ni falses prediccions pseudocientífiques. Els nombres canten. Les actituds ho diuen ben clar. No hi ha hagut cap cop de timó per part dels governs més responsables a l'hora de prendre decisions valentes per a reduir les emissions de CO2, ni molt menys per a reduir la producció de béns. El sistema econòmic necessita un creixement constant per no entrar en crisi. El creixement econòmic constant no podrà ser, perquè no hi ha prou recursos a la Terra i perquè els residus del procés productiu alteraran la nostra bombolla vital. Aquestes dues últimes frases, contradictòries entre sí, ens condueixen sense possibilitat de solució a la catàstrofe. No té solució. No ens en sortirem. I no ens en sortirem perquè no ens en volem sortir. Els senyors que van amb tern i que es diuen polítics són uns analfabets des del punt de vista científic. Les carreres de dret, d'econòmiques, de polítiques... que han cursat no els ajuden a comprendre la mecànica determinista de les xifres que ens condueixen a l'hecatombe. Són mestres de l'ambició que han arribat on són perquè tenen un bon feix de cinisme, de capacitat combativa, i d'egolatria dins d'ells mateixos. La política és una selva on manen els més forts, els qui tenen menys escrúpols, els qui saben mentir millor, i els qui valoren més la importància de manar i de decidir “ells” per damunt dels altres. El planeta no els importa gaire i les explicacions científiques no les entenen (bo i que mai no ho diran). Donaran la raó a qui s'acosti més als seus interessos; seran fins i tot capaços de pagar a qui calgui per obtenir informes que provin “científicament” allò que a ells els convé per a poder continuar amb la màquina destructiva que els enriqueix i els fa sentir triomfadors. Estem escollint una classe dirigent que no hi veu; o que allò que veu és més el que porten a dins que el que hi ha. La majoria de científics (els intel·ligents) s'allunyen de la tasca política perquè detesten la violència freda dels protocols i els combats dialèctics dels que llueixen un tern fosc i un somriure fals. Hi ha uns rars especímens polítics de formació científica, que si no es dediquen a la ciència per alguna raó és, i que sovint acaben servint els interessos dels partits per damunt dels interessos del planeta.
Caminem sense que puguem fer-hi res cap a una catàstrofe econòmica i ecològica que no ens extingirà, però que ens farà patir molt i molt. I no hi ha res a fer.

.

Sempre de viatge

.

.Tots som astronautes,

perquè la Terra navega contínuament

per l'univers.

.

.

El projecte 1x1 (1 ordinador per a cada alumne/a) pot significar l'assoliment de la gratuïtat dels llibres de text.

.

Amb el projecte educatiu 1x1 impulsat pel Departament d'Educació, cada alumne posseirà un ordinador portàtil que es convertirà en la seva eina de treball. Aquest avenç comporta la necessitat d'enfrontar-nos a l'educació cívica de l'ús d'internet, multiplica les possibilitats pedagògiques de l'alumnat, acostumant-lo al món del present i del futur, i ajuda a que les estratègies pedagògiques facin incidència damunt de l'essència de l'aprenentatge i no damunt d'alguns mitjans que, si bé en un moment donat han pogut resultar importants, a l'últim, han quedat enrere a causa del progrés tecnològic de la societat.
Però no puc deixar d'intuir una gran oportunitat, oferta per la virtualització del coneixement, que només arribarà a eixir si els docents ens ho proposem de debò: la possibilitat que els llibres de text de les escoles siguin, d'una vegada i per totes, gratuïts. No és impossible que un grup de professors de diferents matèries ens organitzem i ens posem d'acord per elaborar, en harmonia amb el currículum del departament d'educació, llibres de text digitals de qualitat, elaborats sense afany de lucre, renunciant als drets d'autor, mitjançant una llicència Creative Commons; llibres que podran utilitzar sense cap despesa qualssevol escoles o instituts que ho considerin oportú, aconseguint d'aquesta manera que el dret universal d'una educació gratuïta estigui més a prop. És evident que això farà que les grans editorials hagin de buscar productes nous per oferir als seus clients, i que potser fins i tot algunes entrin en crisi; però una necessitat ho és mentre és necessària; si no és necessària, conservar-la amb falses reivindicacions de drets que no ho són no deixa de ser una forma de tirania.
És lícit exigir diners a canvi d'ajudar algú a comprendre el coneixement; però no és lícit exigir diners a algú a canvi de deixar-lo accedir al coneixement, perquè el coneixement no és de ningú en concret, és i ha de ser patrimoni de la humanitat. Posseir el coneixement com qui és amo d'una terra, d'una casa o d'una mina d'or, és pervers i injust.
És lícit demanar diners a canvi de la realització d'una feina que resol una necessitat; però no és lícit evitar que les necessitats deixin de ser-ho per a poder així continuar guanyant diners. Quan la nostra feina deixa de ser necessària, perquè allò que perseguia ja s'ha assolit plenament, és hora de canviar de feina. La finalitat d'una feina no ha de ser ella mateixa sinó servir la societat. Tota feina que sense representar un servei a la societat es manté per interessos econòmics esdevé una forma subtil de robatori i d'abús.
Quan les persones siguin capaces de renunciar a la propietat privada sobre el coneixement i substitueixin la cobdícia per la ciència, el coneixement ens portarà fins a les estrelles.
Confiem que el projecte 1x1 ens porti fins a la primera de les estrelles: la gratuïtat dels llibres de text per a sempre.

.

Sobre la pederàstia d'alguns personatges de l'església i la seva relació amb la genètica i amb la natura (o amb l'antinatura).

.

La programació genètica de l'Homo sapiens, formada al llarg de mil·lennis per la selecció natural, desenvolupa un individu amb unes pulsions (com diria Freud) que el mouen a tenir un determinat comportament sexual, que no sempre és compatible amb les normes socials o morals d'una època o d'una cultura. Aquestes pulsions encara són menys compatibles amb l'obligació del celibat de les persones consagrades a una vocació religiosa dins l'església catòlica. Tampoco no harmonitzen bé amb la repressió de les fantasies sexuals per part de la moral d'algunes religions (apel·lant al novè manament de la Llei de Moisès), ni amb la repressió de la masturbació per la moral tradicional. Les normes estrictes, a més, contribueixen a l'entronització del tabú, amb la força atraient del que és prohibit, a la criminalització i demonització de la sexualitat lliure, que brolla de dins dels individus, i que en ser demonitzada per la norma pot provocar una baixa autoestima inconscient.
La qüestió és que tampoc es poden alliberar totes les pulsions en qualsevol moment i de qualsevol manera (sobretot les que ens mouen a la violència, a la gelosia, a la competitivitat...) Però el que és cert també és que la repressió sexual pot crear monstres; com més repressió, més probable és que aparegui algun monstre, sobretot en ambients en què el reprimit adquireix un poder administratiu damunt d'éssers febles i menys experimentats.
Davant d'un estímul extern que s'oposa a les necessitats naturals programades per la genètica, aquesta mateixa genètica pot desenvolupar reaccions “anormals” (per dir-ho així) que sovint entren en conflicte amb el grup i amb la llibertat individual sexual. Hi ha experiments, comentats per Konrad Lorentz al seu llibre recull de conferències “La acción de la naturaleza y el destino del hombre” en els quals ell explica el cas d'un animal que és privat de la possibilitat de satisfer de les seves pulsions (alguns dels seus instints) durant un temps. Quan posteriorment se l'allibera, l'animal realitza, en absència de l'estímul habitual, aquelles pulsions que se li han impedit, ben bé com si realitzés moviments a l'aire. És a dir, si a un ocell se li impedeix de moure les ales durant un temps, quan se l'allibera és possible que les mogui compulsivament, fins i tot quan no li toca fer-ho.
En resum, davant d'estímuls “anormals”, el “normal” és reaccionar de forma “anormal”.
En alguns casos aquesta anormalitat serà molt conflictiva, en d'altres es reduirà a l'àmbit privat i l'individu aconseguirà desenvolupar la tendència anormal sense perjudicar terceres persones. Quan dic anormal em refereixo a reaccions diferents a les que la genètica programada per la natura fa tendir quan els estímuls són els que hi ha hagut al llarg de mil·lennis d'evolució.
Aquesta mateixa idea es podria aplicar al problema de la violència de gènere. Com més relacionem sexualitat amb possessió; com més tensionem la corda de la sexualitat; com més dramatitzem la infidelitat; com més idealitzem l'amor romàntic ensucrat i fals; com més exigim el desenvolupament d'una relació de parella idíl·lica negant la possibilitat de permetre a totes dues parts que la corda s'afluixi sense que per això s'hagi d'afluixar l'amor, la lleialtat, els projectes comuns... més maltractadors en potència estarem creant; més maltractadores psicològiques invisibles; més violència. Cal relativitzar els rols socials que dibuixen un mascle dominant i una femella submisa dins d'un matrimoni que reprimeix les pulsions sexuals naturals, que en si mateixes no són amor, però que han de conviure amb l'amor veritable. I l'amor veritable, si ho és, no ha de posseeir, si ho és ha de deixar en llibertat l'ésser estimat.
Amb això no estic dient que no hi hagi d'haver unes pautes de comportament pactades; el que sí que penso és que s'ha de treure foc a la qüestió de la sexualitat, se li ha de perdre la por sense perdre-li el respecte; s'ha de tractar amb flema, sentit de l'humor, estoïcisme i un cert esperit epicuri. Si la parella marxa, que marxi, ja tornarà si vol. Si marxa, guanyem llibertat, si no marxa conservem el seu amor, per tant sempre hi sortim guanyant. L'expressió “posar les banyes” neix de la més mesquina i carca concepció de les relacions, quan en els pobles ancestrals tot allò relacionat amb les relacions sexuals era dramàtic i definitiu. El costum de fer servir mots vulgars i desagradables per parlar de sexe, surt del mateix lloc, del cor dels que s'han cregut, sense saber-ho, que el sexe és la porta de l'infern; segurament perquè amb el sexe recorden que són bèsties, i això inconscientment (sense adonar-se'n) els humilia profundament.

El secret és la llibertat. Sigueu lliures i deixeu ser lliure l'altre; sense abandonar, però, la responsabilitat amb els fills, que són el primer de la vida; i sense deixar, per cap raó, d'estimar la parella. Però cal recordar que l'amor no és el mateix que el sexe; ni el mateix que el desig. Quan algú estima algú altre, pensa en el bé de l'altre, no en el propi; per això quan algú diu que "necessita" una altra persona no l'està estimant, l'està convertint en un producte del qual se sent dependent. Si algú estima algú altre, no l'ha de necessitar, no la de posseir, no l'ha de dominar, no l'ha d'estimar per les seves qualitats. Quan algú estima algú altre per les seves qualitats a qui està estimant realment? a l'altre o a les seves qualitats?

.

.

.

.

Sota les fulles del bosc

.

L'Elizabeth porta un vestit de flors brodades i camina cap al bosc; les trenes li branden; una bonior de pigues li solquen el rostre. Es tomba i contempla el casalot de pedra. Trepitja la catifa flonja de fulles seques i hi colga un secret. Mira el capvespre roig i maleeix la guerra. L'àvia diu que en Grant i els seus l'han de guanyar sigui com sigui; ella només vol que s'acabi i que torni el seu pare dalt del mateix cavall amb el que va partir.

*

-Jerry, mira... hi ha una cosa enterrada... –diu la Molly traient-se el rellotge digital i començant a remoure la terra. El seu germà deixa el joc electrònic que l'absorbia i sembla adonar-se per primera vegada que és enmig d'un bosc.
Obren el cofre i hi troben un vers:
“Tu, que em llegiràs quan jo no hi sigui... sóc la teva amiga. Tretze passes cap a l’est hi ha una altre misteri”
-I on és l’est? –demana en Jerry.

*

L’Elizabeth plora. El ianquis avancen. Té por. Se’n torna al bosc i soterra el segon secret. Després s’alça i resa a Titània, la reina de les fades. Granellons de sol li encenen el rostre. Escolta el cant del riu.

*

La Molly i en Jerry descobreixen un segon cofre prop de la riba. Desxifren mots tremolosos en un paper esgrogueït, sota d’una llum roja iridescent que travessa els caps dels arbres:
“Allà, on l’aigua és més pura, les nimfes del bosc vetllaran el nen de pèl suau. Set passes seguint el curs del riu”

*

El casalot crema. L’àvia és morta. L’Elisabeth corre cap a l’espessor amb el cos de l’infant als braços.
-D’on l’has tret, aquest monstre -li han preguntat els soldats abans de matar-lo. -. L’has parit tu? No, que ets una criatura! És germà teu?
La nena s’escola entre els brancatges amb un dolor sord a l’ànima. Des que va trobar el petit, li ha fet de mare. L’enterra dessota la roca de color de neu.

*

Troben el tercer secret sota d’una enorme pedra blanca. És un esquelet diminut i tenebrós. La Molly plora. En Jerry s’espanta. Els seus pares porten els ossos a la policia.
Un any després, dos científics parlen de la troballa:
-És un Neanderthal?
-Sí; un infant.
-N’hi ha molts al món.
-Cap que s’hagi mort fa només cent quaranta-set anys. Cap que hagi viscut a Amèrica.

*

..

Temps de feina.

.

Al llarg dels últims dies, i en els dies que vindran, no he pogut, ni podré, actualitzar el blog amb la fluïdesa que m'agrada, i que és conseqüència de l'espontaneïtat del pensament, que treballa millor quan no tinc un volum tan dens de preocupacions professionals al cap.

No és tant un problema de temps, com de preocupacions.

Quan tinc deures al cap (deures urgents, deures pendents, deures que m'exigeixen atenció) el meu cap sembla que no té interès a pensar en cap altra tema. Per això el blog ara va amb el “pilot automàtic”, amb la inèrcia dels temes preparats ja fa dies, vells poemes, antics relats, reflexions ràpides sobre imatges o situacions.
Però l'època de feines feixugues passarà aviat, i la ment em tornarà a respirar tranquil·la, a punt per enregistrar qualsevol bellesa que l'envolti.

.

Sobre la llibertat humana a decidir el bé o el mal. Determinisme o quàntica en el funcionament de la ment.

.

En el fons, decidir si l'ésser humà és lliure per a fer o pensar determinades coses, és el mateix que preguntar-se si el funcionament de la ment és governat per fenòmens deterministes o quàntics. M'hi aproximaré en set etapes i un epíleg.

1.-Un grup de persones nascudes i educades en famílies d'un barri marginal donarien uns índex de criminalitat, d'actes egoistes, violents, asocials... superiors als que donarien aquestes mateixes persones nascudes i educades en famílies de barris rics, amb una educació adequada, i amb la dosi d'atenció i d'afecte necessàries.

2.-Un grup de persones amb l'activitat elèctrica de l'àrea frontal del cervell disminuïda per raons genètiques (sense arribar a la patologia), donen uns índex de criminalitat, d'actes egoistes, violents, asocials... superiors als que donarien aquestes mateixes persones si els circuits neuronals de la part frontal del cervell poguessin tenir una activitat elèctrica mitjana.

3.- No totes les persones hereten la mateixa informació genètica relacionada amb la capacitat d'empatia, amb la capacitat d'autocontrol, amb la capacitat d'inhibir i superar l'egoisme, amb la capacitat d'escollir l'opció menys agradable o més feixuga per raons solidàries. Aquestes capacitats depenen del substrat neuronal, i en conseqüència de la genètica heretada. Tot això sense necessitat d'arribar a la malaltia, és a dir dins d'uns valors ordinaris d'actituds mentals.

4.- Davant d'una decisió d'elecció entre cometre un acte “dolent” o “inhibir-lo”, en condicions de salut mental i de plena consciència, podem optar per un o altre acte segons el nostre criteri; però la probabilitat d'orientar aquesta decisió en un o altre sentit depèn dels tres factor esmentats als punts 1, 2 i 3 (entre d'altres).

5.- Convé tenir en compte la reflexió d'Einstein: “És evident que podem escollir què fer, però... ¿podem escollir pensar una cosa o pensar-ne un altre?” Hem de tenir en compte que abans de l'acte hi ha el pensament que l'ordena. Podem triar què pensem? Un cop prenem una decisió aparentment lliure, ¿podríem haver-ne pres una altra? La probabilitat sembla que fa intuir que sí. Si podíem haver-ne pres una altra... per què no l'hem presa? Per què pensem com pensem? La resposta a aquesta pregunta implica tornar a recordar els diferents resultats que donen les poblacions (o els diferents grups humans) en funció de la seva genètica i del seu entorn familiar i social. La resposta lliure de l'individu no està determinada, però està influenciada, i de vegades molt (amb molta intensitat) per la genètica i per l'entorn, entenent que dins l'entorn hi considerem l'educació rebuda i les experiències infantils.

6.- L'aparició del model quàntic, que posa en qüestió el determinisme, permet justificar científicament l'existència de fenòmens acausals, és a dir l'existència de conseqüències físiques que no estan determinades per unes causes, sinó que s'originaran en molts casos en l'atzar. Que hi pugui haver fenòmens acausals permet que no sigui una aberració el fet de pensar que hi pugui haver decisions acausals, és a dir decisions no determinades per unes causes físiques (genètica, disseny dels circuits neuronals, experiències prèvies...) Però el fet que puguin no estar determinades no vol dir que no estiguin molt influenciades, molt coaccionades, fins al punt que prescindir de les causes a l'hora de prendre una decisió esdevingui una tasca poc probable o el que és el mateix molt difícil. Bo i la quàntica, ningú no posa en dubte la validesa de la ciència determinista alhora de predir fenòmens macroscòpics. No està demostrat que les decisions de la ment humana no estiguin regits per un sistema que obeeixi les lleis deterministes amb la mateixa intensitat amb què ho fan els fenòmens macroscòpics determinats com la rotació dels planetes, el moviment dels vehicles, les reaccions químiques... Si bé, intuïtivament, hom sospita que les decisions, bo i que molt influenciades, són en última instància indeterminades i per tant lliures.

7.- S'ha de tenir present la programació de la selecció natural a l'hora d'escollir el bé. La ment, mitjançant la selecció natural, ha desenvolupat mecanismes que exerceixen una influència intensíssima a l'hora de dominar les decisions preses per l'individu en funció de com aquestes decisions afectaran a tres realitats: la capacitat de reproduir-se, la supervivència i el control de l'entorn. Tots els mecanismes mentals que afavoreixen decisions relacionades amb l'assoliment d'aquestes tres fites han estat seleccionats per la natura al llarg dels mil·lennis per a actuar amb contundència. ¿Com actua la ment per a influir en les decisions de la consciència? Elabora, a l'inconscient, un reguitzell de pensaments que passaran tot seguit a la part conscient de l'individu i apareixeran com si haguessin sorgit del raonament, però que en realitat han estat elaborats a l'inconscient (a la part del raonament que treballa sense que l'individu ho sàpiga). L'inconscient elabora aquests pensaments per a satisfer les pulsions (els instints) que actuen segons la programació genètica. No tots els pensaments estan elaborats per l'inconscient, la part conscient del raonament també en genera. La consciència rep els pensaments de l'inconscient (pensaments força convincents ja que han estat elaborats per uns mecanismes seleccionats durant centenars de milers d'anys d'evolució) i en veure aquests pensaments la consciència tria, escull, decideix donar-los compliment o rebutjar-los (rebutjar-los en alguns casos pot ser força difícil pel que he comentat del fet que són o poden ser pensaments molt convincents). La consciència sempre pren la decisió que comporta un caire més proper al “bé”; entenen per “bé” un model en part programat per la genètica i en part influït per l'educació i l'entorn. La consciència és incapaç de rebutjar aquest “bé relatiu” perquè en última instància la consciència també és conseqüència de la selecció natural, i és com és, a causa de la selecció natural. Si en algun moment ha aparegut a la natura alguna consciència que a causa d'una mutació ha desenvolupat la tendència d'escollir el “mal relatiu”, aquesta consciència no ha sobreviscut prou temps per a deixar descendència, i en conseqüència la seva informació genètica no s'ha escampat per l'espècie. La consciència pot escollir decisions perverses (tal com la història ens ha demostrat) però ni que les escolleixi, ho fa amb el convenciment que tals decisions tenen un contingut de bé que paga la pena d'obtenir malgrat que impliqui la perversió o la maldat produïda; aquest error pot esdevenir a causa dels pensaments generats per l'inconscient, als quals la consciència considera pensaments d'origen racional. La convicció d'aquests pensaments pot ser molt poderosa, fins al punt que la consciència consideri que són encertats i que és convenient escollir el mal per aconseguir el bé que prometen.

Epíleg.- Amb tot això no estic defensant l'amnistia dels culpables (com algú m'ha dit alguna vegada) sinó que estic intentant explicar perquè la llibertat a cops escull el mal. Els culpables davant dels sistemes jurídics humans, i en benefici de la bona convivència, que ho paguin, siguin quines siguin les causes per les quals han pres la decisió.
Sembla que les consciències han aparegut per evolució, dirigides per la selecció natural, i que són com són no pas pel desig d'algú de crear-les bones, nobles i angelicals, sinó perquè essent així aconsegueixen satisfer les tendències que mouen els fils de la selecció natural: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn. Sigui com sigui, aquesta mateixa tendència ha generat consciències capaces de l'empatia, de l'amor, de la recerca de la bellesa i del coneixement.
I insisteixo que no estic parlant de responsabilitat, ni de càstig, ni de justícia, que serien altres temes, sinó purament dels mecanismes que controlen la capacitat de decidir què pensar i què fer.

.

Carl Sagan. El món i els seus dimonis. El mundo y sus demonios.

.

"El món i els seus dimonis" és un bany de seny; una explosió alliberadora; un reguitzell d'afirmacións essencials i lògiques que ens alliberen de la credulitat, de la pseudociència i de la feina intel·lectual mal feta.

Tot i així, això mateix que a en Carl el mou a "no creure" en Déu; a mi, bo i estar d'acord en TOT el que diu, m'enforteix l'esperança en una realitat posterior i contemporània de la vida a la que no sé com anomenar i a la qual sóc incapaç de descriure.

Recomano amb força aquesta obra. La recomano a totes les persones preocupades per l'educació científica de la humanitat, per l'educació en general, per la tolerància i pel rigor en la investigació i en qualsevol tasca intel·lectual. També als poetes que s'emocionen amb la bellesa de la natura i de l'univers.

 

Nevada a Terrassa

.

La neu, com tot allò que és gran, arriba a poc a poc i en silenci.

.

.

Instant de goig a la Barceloneta.

.

S'encendrà
el plumbi de les boires;
el saur del sol velat als ulls i el fat;
el prat d'argent i el vent càlid de març;
i els ulls que em miren ara sobre el mar.

S'encendrà
el bot joliu del nen jugant al parc;
la pluja freda al sostre del mercat;
la dona que s'amaga en un portal;
el miol d'un gat i un cotxe que ha aparcat.

S'encendrà
el vell amb el bastó que ha renegat;
la puta al carreró amb mirar tronat;
el policia jove, el noi del bar;
la salabror als carrers de la ciutat.

S'encendrà
l'instant de goig del tot que viu encès;
subjectat al moment que ningú veu;
l'etern esclat de joia sostingut
al cor dels que en mirar-lo han somrigut.

.

.

El dia que Einstein va visitar Terrassa

.

M'havien arribat rumors, llegendes urbanes. Avui m'he posat a remenar informacions i ho he trobat: Einstein va visitar Terrassa, concretament les Esglésies Romànico-Visigòtiques de Sant Pere. Fou el 26 de febrer de 1923. En aquell moment, la meva àvia materna tenia 9 anys i feia pocs mesos que acabava d'arribar a Terrassa. Treballava de minyona a Cal Marquès, a pocs metres de les esglésies, i, òbviament, mai no es va assabentar de qui va tenir tan a prop, perquè tot just començava a llegir mercès a la "caritat" de la senyora de Cal Marquès. Dormia en unes golfes de la gran casa, i jugava amb les rates que convivien a la seva habitació, a les quals posava noms. Als estius se n'anava a Blanes amb la família Marquès, i gràcies a això va aprendre a nedar.

Tornant al tema d'Einstein, m'emociona pensar que un dels meus orígens genètics fou, per unes hores, tan a prop dels gens del científic; i que Einstein, al qual admiro malgrat les seves misèries manifestes i confessades, trepitgés la terra on estan enterrats molts dels meus avantpassats.

A continuació poso un fragment de l'article d'Antoni Roca Rosell "La amable visita de Einstein a Barcelona", on he trobat aquesta informació.

El lunes siguiente, 26 de febrero, Einstein fue acompañado
por el presidente de la Mancomunitat, Josep Puig
Cadafalch, a visitar el conjunto precristiano y románico
de Egara, la antigua Terrassa. El arquitecto Puig
Cadafalch era un especialista en arte románico de prestigio
internacional.

Estigueu contents!

.

Estigueu contents. Que els vostres fills estiguin contents. Que les persones que estimeu estiguin contentes. No hi ha cap negoci més important que aquest. No hi ha cap projecte més ambiciós. No hi ha cap acte a l'agenda més important. Ni que us hàgiu de morir. Ni que no tingueu gaires diners. Ni que no hàgiu assolit aquella seguretat que sempre somniàveu. No us amoïneu; us podran matar, però mai no us podran fer fora de l'univers. No hi ha espai fora de l'univers (o dels universos). No teniu un lloc al no res. Estigueu contents. Conviviu amb els vostres; no els aparqueu; gaudiu d'ells. No deixeu els fills a casa dels avis per a viure millor; creixen molt de pressa, i no necessiten els vostres diners, us necessiten a vosaltres; necessiten que estigueu contents i que els feu contents. No canvieu el temps d'estar amb els vostres fills per cap altra causa humana o divina. No us creieu cap doctrina que situï alguna cosa per damunt de l'alegria dels vostres fills i de la vostra alegria. De tots és sabut que un fill et canvia la vida; que tenir un fill et permet comprendre alguns aspectes de l'existència que són impossibles de transmetre amb el llenguatge. És curiós que els capellans (que en teoria es dediquen a donar lliçons sobre l'existència) tinguin la gran mancança de no tenir un fill, amb la qual cosa mai no comprendran alguns aspectes de l'existència essencials, que els qui tenim fills sí que hem arribat a comprendre, i que no som capaços de transmetre amb el llenguatge, perquè són aspectes que només es poden viure; incomunicables i intransferibles.
Estigueu contents, feu que estiguin contents els qui us envolten, perquè tot gira al voltant d'això. Ni dogmes, ni doctrines, ni ritus, ni místiques, ni normes, ni protocols, ni honors, ni èxits, ni ambicions... Estigueu contents i feu que estiguin contents els qui us envolten.

.

Sobre els "mirons" de les platges.

.

Ara que s'ha de reciclar, jo dono exemple, reaprofitant escrits que he elaborat a diferents fòrums i que poden servir com a reflexions generals. Els poso al blog on queda tot centralitzat i enregistrat per si en el futur els vull trobar.

Ara és el torn d'una reflexió sobre els "mirons" (que de vegades hi ha a les platges) que vaig escriure al fòrum del CCN.

Quan parles amb una persona, l'espectre d'ones electromagnètiques que reflecteix (és a dir el que veiem d'ella) agafa un valor diferent al que tenia un instant abans que coneguéssim la seva realitat psíquica. Les relacions impersonals (les que no arriben a la coneixença i es queden en pur platonisme) són sempre insuficients i en conseqüència esdevenen deformadores de la realitat.

El “voyeur” o “miron” que es passa el dia de platja amunt i avall, canviant de posició contínuament, i estirant-se prop dels cossos que troba més excitants, en realitat es queda amb una part molt petita de la realitat, i es perd la millor part (però que no és immediata perquè exigeix una mica d'elaboració; cal fer un esforç humà superior per fer-se amic d'algú, per xerrar-hi. És menys exigent limitar-se a “mirar”; però mirar fa que ens perdem la realitat, que és més bella que el món que es creen els qui renuncien a la persona interior).

Sempre hi ha qui pot dir “és un problema de cadascú” i és cert; mentre no es molesti, és problema de cadascú. Però de vegades és un problema feixuc: massa hores de sol amunt i avall augmenten el risc d'agafar càncers de pell; prioritzar l'espectre electromagnètic reflectit per damunt del pensament de les persones pot convertir els voyeurs en éssers sense relacions humanes, sense amics ni amors reals; conflictes familiars (com passa amb totes les addiccions); conflictes a la platja (quan algú se sent perseguit, o assetjat, pel voyeur); i sobretot una gran pèrdua, la de la bellesa de la manera de ser de les persones; i una altra gran pèrdua, la del plaer del naturisme, de les sensacions asserenades del sol, el mar i el vent, amb el cos en llibertat, que es veuen eclipsades per la intensitat de l'excitació sexual, que no per més forta és necessàriament més bella (un focus de llum excessivament intens pot fer que ens perdem els matisos entre els colors).
Per això, recomano al qui es trobi en la situació extrema de ser un “miron”, que es replantegi la situació.
Una altra cosa és que quan un està a la platja vegi una persona bellíssima i pensi interiorment “quina bellesa!”. Això no és pas ésser un voyeur, és gaudir de la bellesa de la natura, sabent, però, que dins d'aquella llum hi ha una consciència, que pot embellir encara més la llum física (o robar-li bellesa cas que sigui un o una cafre).

.