Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, April 17, 2013

Excursió a Sant Salvador de les Espases


 Deixant el cotxe a l'estació de Torreblanca de Vacarisses, surt un camí que s'enfila pels turons que ens separen de Monistrol, i amb bon guiatge ens dirigim a Sant Salvador de les Espases, contemplant Montserrat cada vegada més propera. 
El que avui trobem, després d'una hora de caminada tranquil·la, amb una mica de pujada, és una ermita que al segle catorze fou l'antiga capella del Castell de Sant Salvador de les Espases, del segle X. L'ermita és al capdamunt d'unes roques (les espases) espectaculars, amb una vista impactant de Montserrat i de les rodalies.

















Friday, April 12, 2013

Us presento el meu últim llibre: "EL VESTIT MÉS BELL. La nuesa en catorze relats i algunes idees"


Cau del blog, com una gota d'aigua de pluja que es desprèn de l'agulla d'un pi, "EL VESTIT MÉS BELL”
Ja pot enfonsar-se Sant Google, ja es poden esborrar tots els bits i els bytes de la Terra, que jo tinc en paper, i amb una qualitat d'edició que agraeixo, tot allò que m'ha sortit de l'ànima referent a la nuesa des de l'any 2008 fins al 2012.

El podeu comprar, o descarregar-lo sense cost, aquí:

http://www.bubok.es/libros/223573/EL-VESTIT-MES-BELL-La-nuesa-en-catorze-relats-i-algunes-idees

El llibre que us presento està dividit en 8 parts.

La primera part, de cent seixanta-tres pàgines, du per nom “Catorze relats de nuesa”, i recull catorze relats curts de ficció en els quals la nuesa hi juga un paper que va des del matís fins a l'essència. Un d'aquests relats va guanyar el XXIX Concurs Literari de Sant Antoni de El Perelló. Un altre va quedar finalista al V Premi Vila de Lloret de Literatura de Viatges. Molts d'altres van ser publicats en aquest blog l'estiu passat gràcies a la lectura generosa d'uns quants usuaris de Nucat.cat, l'esperó dels quals em va animar a anar escrivint durant tot l'estiu.

La segona part, “Onze consideracions sobre la nuesa”, recull articles que expliquen el sentit que la nuesa a la natura té per a mi; un sentit nu de militàncies i obert a qualsevol persona sense necessitat de pertinença a cap grup i sense que sigui necessari que segueixi cap doctrina, filosofia o ideologia.

La tercera part, “Set espais de nuesa”, explica i descriu les sensacions viscudes a set racons del món a on la nuesa és lliure i habitual.

La quarta part, “Amor a la natura i nuesa”, explica la íntima unió que per a mi té la nuesa humana i l'amor i el respecte al paisatge original del nostre planeta, del qual hem sorgit.

La cinquena part, “La nuesa incompresa”, parla de totes les dificultats que la nuesa natural ha de superar per a ser lliure. El “mico humà”, esclau de tradicions, de costums i d'uniformitats, sovint combat la indumentària amb la qual la natura ens fa arribar al món; sovint intenta marginar els qui estimen aquesta llibertat, per por conscient o inconscient al vestit més bell, a la realitat natural que som i que la por i les morals porugues han enclaustrat i apartat de la visió, ocultant l'autèntic aspecte de la bellesa humana.

La sisena part, “Nuesa i felicitat”, explica com n'estan de connectades la nuesa i la felicitat.

La setena part, “Nuesa i espiritualitat”, reivindica la nuesa com a font d'unió amb el misteri de l'existència i com a metàfora de l'abandó i la confiança en un ésser superior que cap religió ha descrit i que no té res a veure amb el que ens han pintat.

La vuitena part, “Poesia i Nuesa”, reprodueix uns quants poemes en els quals la nuesa hi és present.

És per tant un llibre que camina pels tres gèneres: ficció, assaig i poesia.

I a mi m'agrada molt i em fa sentir molt satisfet. Per què?

Perquè amb aquest llibre no guanyo diners; ni un cèntim. M'omple de satisfacció saber que estic oferint llibres que cas de ser baixats amb PDF no costaran diners als lectors. Hi ha qui diu que allò que no val diners no és valorat; jo penso, en canvi, que qui només valora una cosa si val diners en realitat no la valora, perquè no entén l'essencial.

Perquè la meva alegria no vindrà pas de veure que el llibre és venut o descarregat, sinó de saber que un llibre així existeix; estarà millor o estarà pitjor, però està exactament com jo desitjo que estigui, i d'aquí m'arriba una bona dosi de satisfacció que no canvio ni per tots els diners del món. Si adquiriu el llibre en paper (us ho recomano perquè té un acabat editorial molt bo) us costarà uns tretze euros, però jo tampoc no me'n quedo cap percentatge; ho he decidit així perquè això abarateix el cost i no tinc pas ganes que ningú hagi de pagar més perquè jo guanyi quatre duros.

Perquè si google un dia desapareix allò que hi he escrit sobre la nuesa continuarà existint en un llibre en paper, que confio que un dia, quan jo ja no hi sigui, pugui passar als meus fills i als meus néts.

Perquè qui llegeixi el llibre sabrà exactament el que penso sobre la llibertat, la nuesa, la natura, la bellesa, la defensa del medi ambient...

Perquè qui llegeixi els catorze relats s'ho passarà molt bé.

No us avorreixo més. Si us agrada el llibre, em sento satisfet. Si no us agrada el llibre, em sento satisfet. Si no penseu com jo, em sembla genial, perquè estimo la diversitat d'opinions. Si penseu com jo, em sembla genial, perquè és bo sentir-se acompanyat en les idees.


Un petó ben gros per tots!

Nàmasté!


Thursday, April 11, 2013

La perillosa obsessió per la imatge




La transparència i la nuesa vital a tots els afers, especialment als defectes i als errors, signifiquen ventades d'aire viu i pur i el principi de la solució de tots els problemes. L'ocultació per por a perjudicar la pròpia imatge, o la de qui sigui, produeix putrefacció i incrementa els desgavells. 
En general, les gestions orientades a assolir una imatge determinada són un error; la imatge ha de ser l'efecte no buscat d'una realitat més essencial i profunda, que sí que ha de ser buscada. La bona imatge no s'aconsegueix treballant-la, sinó que arriba després de treballar bé sense pensar en la imatge, de viure com cal i com un sent que ha de viure, de relacionar-se amb les persones considerant-les una finalitat en elles mateixes i no un instrument. 
L'obsessió per la imatge denota un cert narcisisme, esperit de competició vital, preocupació inadequada per la superfície de les realitats més que no pas pels mecanismes i pel cor. 
La millor imatge és aquella que es desprèn de l'ésser que viu literal o metafòricament nu, perquè aquest ésser ens mostra allò que és. Les persones que es poden considerar triomfadores són les que aconsegueixen anar per la vida mostrant-se com són, sense un bri de falsedat. Hi ha poques riqueses més valuoses que el privilegi de mostrar-se tal com un és i sentir-se alhora serè i lliure. Vèncer la por de fugir d'un mateix esdevé la victòria essencial de l'existència. 

Wednesday, April 10, 2013

El tacte alliberat.




Enmig de la natura, la vista percep les imatges del paisatge a on la nostra espècie s'ha fet; el verd dels arbres, el gemat de l'herba, el blau nítid de la volta del cel, el terrós de les roques, el saur pàl·lid de la sorra, el lapislàtzuli profund de la mar enfadada...
L'olfacte reconeix les flaires de la Terra Mare, les herbes del bosc, la salabror de l'oceà, la llenya seca de les llars, les flors, l'aroma de la terra humida per la pluja, de l'herba mullada... i ens retorna els senyals eterns de l'entorn, que és casa nostra i el nostre origen.
La Oïda, enmig de la natura, ens regala el gemec suau del vent, els crits d'una bonior d'aus, la crepitació d'una foguera, el vaivé de les onades, com la respiració d'un déu adormit, les rialles dels infants, la intensa remor de la brisa agitant les espigues del blat... En aquests sons, hi descobrim l'eco del nostre origen, l'amor del planeta vers el nostre ésser.
El sentit del gust, quan ens empassem glops de l'aigua dels torrents, ens evoca records d'infanteses lliures, de suor d'infant enjogassat, de pedra pirenaica a on neixen les fonts de la puresa.
El sentit del tacte, amb tot el cos nu com una sola unitat de percepció, sent, a cada bri de pell, la carícia de l'oreig, el frec de les branques, l'aire net de la platja, la dolçor de l'aigua de la mar o del torrent. Només la nuesa a la natura és capaç d'aconseguir que el nostre ancestral sentit del tacte, que abasta tota la pell del cos, i no només les mans, ens reveli, lliure de robes que el destorbin, la textura indòmita de la bellesa del paisatge.  

Monday, April 8, 2013

Aigua (I). El nom que la Terra pronuncia quan ens crida.


 
Endú-te, aigua, la toxicitat de la por, la pressa, l'obsessiva dèria per la perfecció.

Endú-te el fum del neguit, la fam de luxe, l'anhel de xifres que amunteguen zeros, l'addicció de posseir i de dominar.

Endú-te la pressió damunt dels que ens envolten, l'exigència del que no és essencial, la incomprensió.

Endú-te l'instint de competir i d'esclafar, de doldre's per l'èxit aliè, d'odiar que els que estimem estimin els altres, de destruir i de vèncer els companys.

Endú-te el temor que la vida s'acabi, perquè viure amb aquest temor no deixa viure.

Endú-te la desconfiança en les persones i en l'existència, el pacte amb la mentida, la màscara i el gest teatral de qui no es mostra, l'opacitat i les mitges veritats que enterboleixen la teva transparència... aigua, que baixes de les alçades.

Endú-te, aigua, el vent pudent de l'egoisme, que ens allunya dels cors que ens envolten.

Endú-te les cadenes i els jous del passat, els fermalls d'antigues imposicions, que ja no són, i que mai més no seran.

Endú-te, aigua, els llasts, els pesos inservibles als quals ens agafem amb ànsia, per por... endú-te, aigua, sempre, la por; amara'ns de llibertat.

Bateja'ns, aigua, i posa'ns el nom que la Terra pronuncia quan ens crida; fes-nos fills de la bellesa esclatant; fes-nos conscients de tot l'amor...

Nus, ens endinsem en tu, perquè t'ho enduguis tot.




 

Sunday, April 7, 2013

Del Figaró a Sant Pere de Vallcàrquera. Ruta dels arbres.



Des de l'estació de tren del Figaró, resseguim el camí que passa pel pont de vianants damunt de l'autovia i del riu Congost. Anem cap a l'esquerra, pel carrer de Ribes, fins a la riera de Vallcàrquera. El camí arran de riera ens guia, ben al costat d'un corrent d'aigua generós, que baixa de les neus del Montseny. Ens anem trobant diferents espècies d'arbres, amb un rètol que ens informa del nom científic. 
La ruta avança pel bosc, fins a una carretera que s'endinsa al Parc Natural del Montseny. Arribem a l'últim a l'església romànica de Sant Pere de Vallcàrquera, reformada al segle XVII.
Pel camí que ens hi ha dut ens hem anat trobant, amagades entre els arbres, edificis modernistes, masies, cases menestrals... I sobretot una balma amb un salt d'aigua que engega la música sublim de la natura i escampa enmig del verd granellons de sol. 
Una petita i agradable excursió d'uns quatre quilòmetres d'anada i tornada, recomanable per a qualsevol persona sense necessitat d'haver de gaudir d'una forma física excepcional. 














Saturday, April 6, 2013

Un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut.


.
.
ENLLÀ DEL MAS
.

Enllà del mas, on la boira cau, ran del dit gegant,
el bosc se'n va, torrentera amunt, vers el roc rogent;
el vent enterc percudeix la faç vetusta del munt;
gotes d'argent als clivells dels brancs suaus dels pinars,
a frec del sol que apunta clarors de foc i d'infern.
Efluvis d'anys, per parets de sang i escletxes de llum,
i el brum del tro, quan la pluja riu i bateja el pur
jardí gemat sota el núvol gris de vida i de fum.

Enllà del mas, terbolins de temps, plorat i silent;
instants gravats d'innocència anyil a la pell dels troncs;
els roncs d'un drac, la cançó d'un elf, el conte d'un nan;
el plor d'un mort, el petó d'un rei, el lament d'un déu.
La neu i el broix, l'esquellot del ruc, la molsa i el bruc;
camí pendent del monjo ancestral vers el cim del sant.
La font del tap, el roure cremat pel martell del cel;
un talp i un gos, un senglar fugint, un conill confós.

Enllà del mas, la cadència pren l'instant que no fuig,
al puig i al clot, a l'avenc profund, al torrent obscur;
un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut;
retorna el lent bagatge del dolç paradís perdut.

Thursday, April 4, 2013

Aprofiteu els instants.


La boira, com l'encens d'un immens temple, baixa damunt del massís i amara les agulles dels pins, les fulles de les alzines, els troncs recaragolats, els conglomerats, les fonts solitàries, els camins secrets del bosc, el verd ampolla apagat de la muntanya. Arreu, silenci; el lleu udol del zèfir i els mots sagrats dels esperits que xiuxiuegen missatges essencials malgrat la misèria confessa dels que els escoltem. Missatges essencials que esperonen llibertats perdudes d'imperfeccions adorables: 
No correu tant, que no anireu enlloc més que allà a on esteu anant tant sí com no. Aprofiteu l'instant. La vida us regala plaers que vosaltres defugiu perquè us penseu que sou d'acer galvanitzat. Escolliu la companyia dels imperfectes mes que no pas la del so del reny i el judici; la vida és massa curta per a caminar vers la perfecció; la vida és massa curta per a fustigar-nos amb correccions per molt fraternes que vulguin ser. Afluixeu la corretja amb què potser sense adonar-vos-en domineu els altres, especialment els que més estimeu; deixeu-los viure, deixeu-los ser. Camineu vers l'amor i la llibertat, perquè la natura fa néixer pètals de quatre fulles i s'endú massa aviat els qui no s'havia d'endur encara. No ofegueu el servei real a les persones per adorar la imatge de llautó que us fa semblar més que els altres. Dediqueu-vos a perdre el temps amb aquelles tasques que mai no us comportaran diners, ni prestigi, ni poder, ni utilitat... però que us faran sentir vius a vosaltres i a aquells qui serviu. Sigueu lliures i ensenyeu llibertat. Estimeu la bellesa i defenseu no témer-la. No considereu cap persona un instrument. Apiadeu-vos dels que s'encadenen a l'eficàcia i a l'eficiència. Perdeu el temps amb les coses inútils de la vida, que són les que donen sentit al fet de ser. Aprofiteu els instants...

Wednesday, April 3, 2013

El paper de Déu en un univers que s'ha fet sol.



Crec en un déu, però no pas en un disseny intel·ligent de l'univers per part d'aquest déu. 
L'univers ha brollat i s'ha desenvolupat gràcies a les lleis de la natura, en la seva major part encara desconegudes o incompreses. I ni tan sols crec que aquestes lleis hagin estat dissenyades per déu. Les lleis naturals del nostre univers són només un dels molts conjunts de lleis que existeixen. Cada conjunt de lleis genera un univers diferent; nosaltres i el cosmos n'habitem un. Probablement el conjunt de lleis que conformen el nostre univers va començar a existir amb el nostre "big bang"; en aquest moment, per atzar, es van determinar les lleis de la nostra natura. 

La majoria d'universos són bords, estèrils, i col·lapsen de seguida; alguns es desenvolupen, però les seves lleis no els fan aptes per a la vida; d'altres, els menys, arriben a desenvolupar la vida; la vida arriba amb relativa facilitat a la consciència. 

El nostre univers té unes lleis naturals que han desenvolupat la vida i la consciència de manera espontània, només perquè, pel fet d'haver-hi infinits universos, cadascun d'ells amb les seves lleis particulars, es converteix en un succés segur el fet que alguns d'ells, per probabilitat, tinguin unes lleis naturals tals que, per ser com són, d'elles en brolli la vida; i, amb el temps i l'evolució, el pensament.
El Déu en el qual jo crec no seria l'autor ni de la forma ni de la mecànica dels universos, i per tant no seria l'autor del nostre disseny. La nostra manera de ser és obra de la natura i de l'atzar. 
El Déu que jo crec que hi ha és responsable del fet que les coses “siguin”, de que les realitats que coneixem tinguin l'atribut de “ser”. Déu seria el responsable del fet de "ser".
El seu paper es limita, per amor, a acollir les consciències aparegudes a la natura a qualsevol dels universos, que són pel fet que déu és. 
Com a responsable últim del fet que les coses siguin, i com a ésser amorós, déu acull i fa viure totes les consciències immortals de l'univers.
Crec, però, que dins d'aquest univers nostre, que es desenvolupa al ritme que marca l'atzar i les lleis naturals, hi ha agents que actuen amb una determinació que té un fort component de decisió i llibertat. Algun d'aquests agents som nosaltres i els altres animals. Hi ha, però, al meu parer, alguns altres agents, que no percebem i que són responsables del fet que a cops hi hagi algunes interaccions intel·ligents entre nosaltres i alguns esdeveniments vitals i naturals. La seva existència, a cops, se'm fa tan evident que negar-la no seria honest; hi ha algú, per aquí a fora, que vetlla per nosaltres.  

Donostia, 31 de març de 2013.



El valor d'una fotografia no rau només a la qualitat de la imatge sinó a l'encert del fotògraf d'aconseguir reproduir exactament el punt de vista que ell veu, la imatge de la manera com ell la veu, i que demana amb urgència ser fotografiada. És la imatge la que demana ser enregistrada.





Saturday, March 30, 2013

Som micos devoradors de bebès d'altres espècies.



Composem simfonies. Aixequem catedrals i auditoris. Som capaços d'estimar i perdonar. Podem cantar com els àngels i pensar en l'eternitat si convé. Però mengem bebès d'altres espècies i n'escurem els ossos. Hem evolucionat fins als primats, que som, devorant altres animals i practicant la violència fins i tot contra individus de la nostra mateixa espècie. Ens hem fet al llarg de mil·lennis de convulsions i lluites. Hem practicat el canibalisme alhora que ens emocionàvem amb el somriure dels nostres infants i amb la claror dels estels a la nit. Tenim por. Tenim ràbia. Naixem i ens morim. Matem animals o plantes, perquè si no, no sabem sobreviure.. Qui sigui que ens ha pensat ens ha fet devoradors d'altres éssers; i a poc a poc, d'aquest cos violent i guerrer, d'aquest cervell, n'ha brollat la consciència i la capacitat de posar-nos en el lloc de l'altre. Riem cíclicament com els altres micos. Movem els braços. Ens gratem el cap. Tenim dits a les extremitats superiors i a les inferiors, de l'època en què els nostres avantpassats s'agafaven a les branques. Som adorables i perillosos, capaços del més gran i del pitjor. Som un animal més, un animal curiós i poderós que s'ha escampat com una plaga, com un virus, pel planeta que és el nostre medi. Com un virus, també, estem arribant al punt perillós en què el medi s'esgota. Cal deixar de ser un virus, cal deixar de ser una plaga, i començar a ser individus superiors, controladors del creixement i de l'explotació de l'entorn. Si no ho fem així, ens extingirem.


Friday, March 29, 2013

La tortura i l'assassinat de Jesús. L'Homo sapiens, l'animal més sanguinari. Encara no som humans.



No he vist cap animal, fora de l'Homo sapiens, capaç de voler cercar un dolor atroç per al seu enemic; evitant-li fins i tot la mort immediata perquè pugui continuar sofrint, i perquè sigui conscient de la seva fi, de la seva destrucció progressiva i del seu dolor. He vist animals de tota mena matant els seus enemics per a menjar-se'ls, per a protegir les cries o per a defensar el territori, però cap d'ells busca la tortura dels seus oponents com ha fet i fa l'Homo sapiens.
No he vist cap animal, fora de l'Homo sapiens, tan convençut de ser l'únic capaç de pensar, l'únic capaç de saber que és, l'únic capaç de sentir, l'únic “no animal”, l'únic gran, l'únic valuós, l'únic civilitzat, l'únic bo. L'Homo sapiens és considera únic en tots aquests dons, que a ulls d'ell el situen per damunt de la naturalesa. I com que no entén el llenguatge de la resta d'espècies, les menysprea fins a considerar-les éssers sense consciència ni sentiments. L'Homo sapiens, habitualment, menysprea el que no entén; i el que no entén ho considera d'una naturalesa inferior. Patètic.
No he vist gaire Homo sapiens estimar i agenollar-se davant la natura com davant d'una mare.
Sí que he vist aquesta actitud en molts individus d'altres espècies, que segueixen el ritme natural de l'univers, les estacions del planeta, l'equilibri de les poblacions, la renúncia a l'explotació il·limitada dels més febles...
He vist espècies matar, però no les he vistes exterminar i destruir a consciència altres espècies com he vist l'Homo sapiens, que és capaç de destruir i matar fins individus i poblacions de la seva mateixa espècie. No he vist cap altre animal, fora de l'Homo sapiens, millorant amb eficiència la capacitat de ferir, de danyar, de torturar altres éssers.
Estimo l'espècie Homo sapiens, perquè en formo part, i perquè genera criatures meravelloses, capaces del més gran; però denuncio, critico i m'exclamo davant la seva estupidesa perillosa que posa en perill tot allò de bo que hi ha a la vida, i que omet tanta grandesa de la qual seria capaç si tingués humilitat i amor davant el misteri de la natura, i empatia i respecte vers les realitats diferents a la seva; denuncio i critico la seva capacitat de torturar i d'odiar, la seva violència acarnissada i refinada, la seva crueltat. En cap altre animal no he vist crueltat, ni acarnissament.
La tortura i la mort de Jesús em mouen a reconèixer l'Homo sapiens com l'espècie menys civilitzada, la més perillosa, la més inhumana, i la més sanguinària de totes les que mai he conegut.
Reclamo un canvi biològic, cultural i essencial, que ens converteixi d'una punyetera vegada en humans; encara no ho som.

Tuesday, March 26, 2013

Continuem el viatge.


Al final, triomfarà la vida; la vida que ha brollat de la Terra, d'aquest planeta, d'aquesta volva de pols que flota a l'univers; la vida que ha extret pensament i consciència... del carboni, de l'hidrogen, de l'oxigen... que ens conformen el cos i el cervell; pensament i consciència que perdura i que viatja enllà del seu orígen, com una ona de llum que viatja pel buit enllà del seu orígen. 

Cada set anys, canvia la totalitat dels àtoms del nostre cos; són  substituïts per altres àtoms. Cada set anys, som una matèria diferent. En realitat, no som la matèria que ens forma, sinó la manera com aquesta matèria s'organitza. En realitat, no som la matèria que ens forma, sinó el pensament i la consciència que han sortit d'aquesta matèria, en una mena de llei amarada a l'univers, idèntica a tots els racons d'aquest univers infinit. 

Som flors del paisatge que observeu; som fruits del planeta; som fills de la terra i de l'aigua. No ens han preguntat si volíem ser, per això, el poder que ens ha fet mai no ens abandonarà. 

La nostra essència és ser fills, i els fills sempre són estimats; fins i tot sense merèixer-ho. Com a simis que som, tenim enganxat a la ment el legalisme tribal que ha fet sobreviure els milers de comunitats de simis de les quals descendim; però el que som i el que serem no ho decideix cap llei ni cap norma sinó el poder que ens ha fet existir sense que ho hàgim demanat. Igual com una papallona es fa eruga sense poder decidir si ho vol ser, nosaltres seguim el nostre viatge sense que se'ns demani l'opinió; un viatge des de la bellesa de la natura vers la bellesa de la natura.

Les religions són intents cecs i errats d'encertar-la, i sovint actuen atorgant misèries humanes al déu que pretenen definir, atribuint-li divinitzacions de la llei, de la violència, del poder... Les religions són un reflex de les pulsions que actuen en el llarg camí de l'evolució de les espècies. La realitat obeeix una natura molt més clara i real.

Al final, triomfarà la vida, que no té volta enrere. Però la vida ha de triomfar ja ara.

La vida triomfa quan som capaços de perdre el temps contemplant-la. La vida triomfa quan cada ésser és valorat com un tot i no com un mitjà per assolir una altra finalitat. La vida triomfa quan desterrem la por; la por instintiva i la por que de vegades ens volen transmetre per a dominar-nos. La vida triomfa quan deixem de tenir pressa. La vida triomfa quan decidim no odiar mai més. La vida triomfa quan creiem que les persones podem canviar i evolucionar. La vida triomfa quan escollim la discreció de la veritat abans que la intensitat i el plaer de la mentida. La vida triomfa quan abandonem la llei de la venjança, quan deixem d'actuar en funció de com ens tractin i comencem a actuar en funció d'allò que som, d'allò que volem ser. La vida triomfa quan cap crisi no ens impedeix de descobrir la vida i la bellesa. La vida triomfa quan no necessitem res més que les persones per a viure amb plenitud. La vida triomfa quan aconseguim que ningú no ens pugui prendre l'esperança. La vida triomfa quan agraïm la vida que hem viscut. La vida triomfa quan reconeixem que som una flor, un fruit més d'aquest paisatge tan bell, que és la nostra primera mare.
Continuem el viatge.

Monday, March 25, 2013

La neu de la Vall Fosca. L'embassament de Sallent. La porta d'Aigüestortes.



Agafes la carretera que va a Senterada, un dissabte a la tarde, vint-i-tres de març, perquè plou i poca cosa més es pot fer. Apuntes el cotxe cap a les muntanyes i et proposes arribar a la neu, potser a l'última neu de l'any. Passes la Pobleta de Bellvei. Arribes a Torre de Cabdella i veus com la temperatura va baixant i com les gotes de pluja cada vegada suren més i cauen com pètals de satalia. Després Espuí i Cabdella; la Vall Fosca cada vegada es fa més blanca.
Tot d'un plegat veus un estany; un embassament. Surts del cotxe a un grau i busques l'aigua. I no hi veus aigua, veus una altra muntanya dins l'embassament; com una projecció cinematogràfica dels cims del voltant que fan desaparèixer l'aigua i la converteixen en espill del cel. Neva i el gruix de les voreres de la carretera supera el metre d'alçada a l'embassament anomenat de Sallent; la porta d'Aigüestortes. 











Castell de Mur.



Se sap que existeix des del 969, i fou propietat d'Arnau Mir de Tost, comte del Pallars Jussà; i va anar passant de generació en generació fins arribar a estar en mans de la família Mur.
Fou una fortalesa fronterera, a l'època en què aquesta terra era disputada per dues cultures; un temps en el qual el poder militar jugava si fa no fa el paper que avui dia juguen els diners. Decidia qui era senyor i qui esclau.
Les rodalies del castell ofereixen oliveres ancestrals esteses per feixes treballades als contraforts del turó a on s'alça l'edifici des d'on s'albira, al lluny, la neu dels Encantats, del Tuc de Ratera, del Parc d'Aigüestortes, de Bohí...
Un bon destí per a passar un dia d'excursió.