He conegut capellans que eren excel·lents persones.
Que, al món, n'hi ha hagut de pederastes? Sí.
I també va existir la inquisició. I per ordre dels poders de l'església és van cremar, vives, persones.
Però això no treu que la majoria de capellans, com a persones que són, busquin el bé i estiguin en contra de totes les barbaritats que ha fet o permès la seva església.
Que a l'església hi ha errors estructurals, doctrinals, de costums i tradicions, relacionats amb la moral sexual dels capellans, i de la població en general, i amb el seu lligam amb el poder i la impunitat... que faciliten i empenyen els crims de la pederàstia? Em temo que sí.
L'abstinència sexual no és natural, i tot allò que no és natural situa la ment humana en una situació de tensió conscient o inconscient que pot espetegar en qualsevol direcció. L'església és culpable d'haver establert unes obligacions vitals contràries a la sexualitat natural, a la lliure relació sexual entre les persones, especialment per als sacerdots. És culpable d'haver demonitzat la sexualitat lliure entre les persones, en comptes d'incentivar el sentit de la responsabilitat individual i la llibertat de consciència. La persona humana queda perpètuament lligada a allò que se li ha prohibit amb amenaça, especialment a edats joves. I queda lligada conscientment o inconscient.
La llibertat absoluta és beneficiosa per la persona humana, sempre que aquesta llibertat individual respecti la dels altres, i sempre que estigui associada a la responsabilitat, a la construcció de relacions desinteressades i empàtiques entre les persones, a una millora de la salut psicològica i física, i al reforçament de la família com unitat segura i humana a on els fills puguin créixer en un entorn d'alegria i seguretat.
L'únic casament real, més enllà de papers i promeses solemnes, és aquell que ens mou a assegurar un entorn segur i feliç pels nostres fills.
L'única imposició o prohibició que té sentit és la d'un mateix sobre d'un mateix per decisió d'un mateix, si considera que tal prohibició cal per assolir uns objectius superiors, que són l'estabilitat familiar, l'educació, la llibertat i la felicitat dels fills. La repressió imposada amb amenaça de càstig diví (o de càstig per part de l'estat polític en algunes èpoques) damunt de la gent, i especialment dels joves, esdevé una aberració causant de desequilibris inhumans, violents, destructius...
I tot això no em mou a odiar o menysprear una religió que té dret a ser, com totes; a tot arreu hi ha gent bona i gent que no ho és tant. Però és cert que la llavor de l'error germina dins de l'església en aquesta moral repressiva que a cops es dissimula o es decora sense gaire èxit. Quan la justificació o explicació d'una llei o d'una norma repressiva du a la quadratura del cercle, o al misteri com a explicació de tot, és probablement perquè no té fonaments.
La persona humana té a dins tot l'amor, tota la bondat, tota la tendresa, tota l'empatia, tot el seny, i tot l'anhel de llibertat... sense que cap intermediari de la divinitat l'hi confereixi, amb sagraments o ritus. Naixem humans amb tota la nostra bellesa i possibilitats per a poder desenvolupar els valors més elevats de l'esperit, sense haver de sotmetre'ns a religions fonamentades en una suposada salvació de l'infern a través de víctimes expiatòries o de sacrificis. Les religions del càstig i del perdó, de l'infern i del cel, acaben fonamentant qualsevol acte humà damunt la necessitat d'evitar el càstig etern o d'assolir el premi infinit, quan, en realitat, l'acte d'amor és un acte que actua només per amor... sense pensar en el propi interès, ni en assolir o evitar res personal.
Les religions reglades i imposades pels estats i pels educadors al llarg de la història, les sectes, els grupúsculs, els misteris sorgits d'un mite, d'un il·luminat, d'un miracle... esdevenen un espill de les pròpies pors, de l'obsessiva necessitat de seguretat, i, a cops, i tristament, de l'anhel de venjança, de poder i de manipulació.
Faré ara unes confessions gratuïtes que no necessito que ningú comparteixi amb mi. Jo tinc déu i no tinc religió. No tinc temple ni església fora de les muntanyes i de la mar. No tinc doctrina, ni moral, fora d'estar bé amb qui tinc al costat i amb qui tinc molt lluny. Tinc evidència del més enllà (que no pas fe). Em consta, de manera segura, la falsedat de les afirmacions que asseveren l'existència de l'infern i del cel. Tinc tanta seguretat de l'existència de déu com de l'existència de qualsevol altre cosa o persona. Em resulta tan difícil creure en l'existència de les coses que veig i que escolto, com en l'existència de déu. Considero tan improbable l'existència de les coses que veig i que escolto, com l'existència de déu. No em fa por la mort, per això gaudeixo molt quan vaig en avió. Em fa por no viure bé. He descobert, amb la meva pròpia vida, que hi ha sofriments i pors immensament pitjors que la mort. Morir-se és una molèstia relativa molt més lleu que altres desgràcies horroroses que sí que fan por. Sóc propietari de la meva vida, i lliurement la dedico a qui estimo. El déu que conec és molt diferent al que expliquen; afortunadament. Considero que les lleis són un impediment per al creixement personal, i amb això no vull dir que no hi hagin de ser, perquè la seva absència podria ser devastadora; però són un impediment per al creixement. No tinc raons per creure que més enllà de la mort hi ha un absolut, o quelcom diferent a una manera natural més d'existir. Parlen de l'eternitat i la cosmologia els qui no tenen ni idea de la naturalesa física del temps. La primera experiència del món físic ens arriba per les sensacions a la ment, amb la qual cosa sempre hi haurà la incògnita de qui crea a qui: el món físic (cervell, neurones, lleis físiques...) a la ment? O la ment a tot el món físic en una mena d'intent inconscient d'autojustificar-se? Desitjo que la natura sigui sempre més poderosa que l'espècie humana, per tal d'assegurar la pervivència de la bellesa natural i de la bondat com a fruit de l'evolució. Em costa molt esmorzar amb qualsevol persona que desitgi i anheli l'empresonament dels que de manera pacífica han dut a terme accions polítiques pacífiques suposadament contràries a la legislació administrativa d'un estat, però tot i així, amb esforç, hi puc esmorzar.
I un altre dia continuo.
.
.
