Mai no perdeu la confiança en la vida.

.




.

 

Les últimes hores d'en John i la Norma

.


.

Baixaren del Chevrolet sota la negror d’un cel sense lluna. Ell es llevà l’americana i la posà amb tendresa damunt l’espatlla mig nua de l’actriu. L’oreig flairava a salabror i agitava els caps dels àlbers. -Em sento molt feliç de conèixer un personatge com vostè... –la veu li feia una cantarella artificiosa. -Per favor, diga’m John... –quan somreia els ulls se li tancaven dibuixant-li una bonior d’arrugues. -President... –digué, com en un mormoleig. -John... –insistí ell amb expressió paternal. I la Norma sentí que la nit se li convertia en el conte de la ventafocs. Pensava, i tornava a pensar, en aquella adolescent de dotze anys, de cabells esbullats, menyspreada per la mare; aquella marreca a qui ningú no gosava anomenar filla. Avui estimava el poder, s’abraçava al poder, es fonia amb el poder... I el poder tenia un rostre mític que ella admirava. El poder l’adorava a ella i li demanava enmig d’un xiuxiueig que li digués John. I la llenya crepitava a la llar de foc. I el vent feia repicar les branques més tendres als vidres de les finestres. I a la llunyania, des d’un llit flonjo, nua i abraonada a en John, distingia les llumetes dels vaixells que es dirigien a la Badia de Brooklyn. Brooklyn, que em vas veure néixer... contempla com estimo la carn dels déus.

*

-John... John... què m’has fet? –les pupil·les li tremolaven, si fa no fa, com les flames d’un foc insuportable que avui no cremava a cap llar. Es despullà completament i es masturbà pensant en ell. Els ulls enrogits li havien esgotat totes les llàgrimes. Tornava a ser l’escòria del món, la peça a la qual ningú no trobava cap utilitat; un cos nascut per a ser devorat amb la mirada, absorbit, gaudit, gastat... i apartat, a l’últim, just en el moment de topar amb la imatge puritana que el poder exigia. Ningú no la reconeixia com l’actriu que s’havia revoltat contra Hollywood, que havia aixecat la seva pròpia productora per a poder ser lliure. No. Ella era la puta del president. I el més dur és que això només ho sabia el president. Ni tan sols podia proclamar al món que ella havia estimat en John fins a la mort. Sí, ho tenia decidit, fins a la mort. El seu amor mai no s'escriuria a les pàgines ambigües de la història, però ella escollia marxar. ¿Per què ha hagut de ser sempre el dolor... l’autor del meu destí?
Despenjà. Marcà. Es col·locà l’auricular ran d’orella.
-Escolta Lawford, digues-li adéu al president... i a tu mateix, perquè ets un bon tio...
Tot seguit s’empassà un tub de pastilles i s’ajagué al llit, bocaterrosa.

.

Konrad Lorenz (o l'origen genètic de la conducta humana)

.

Konrad Lorenz, sens dubte, és la persona que més m'ha ajudat a comprendre els mecanismes de l'evolució de les espècies, la influència del codi genètic en la conducta animal, i sobretot la influència del codi genètic a la conducta humana (entenent l'ésser humà com un animal més, si bé amb un potencial d'intel·ligènci superior). Existeix un abans i un després a la meva vida en relació a la tasca de Lorenz. Abans de conèixer la seva obra, l'observació d'un comportament gregari, excloent, obssessiu, envejós, en un individu humà, podia ser explicable exclusivament des del punt de vista de l'ètica. Després d'estudiar Lorentz, aquest comportament es fonamenta, sens dubte, en una activitat inconscient de la ment humana, que obeeix (cegament) uns impulsos generats per un substrat genètic hereditari. La raó pot elaborar arguments (més o menys lògics) per autoenganyar-se i considerar que el gregarisme, l'exclusió, l'enveja, l'obsessió... tenen una raó de ser lògica... quan en realitat no són altra cosa que el servilisme de la ment envers els impulsos instintius d'origen genètic. Quan hom arriba a comprendre això, està més en guàrdia, i pot desenmascarar algunes vegades aquest mecanisme d'autoengany (no sempre). Amb això no vull dir que la ment no pugui actuar independentment dels instints; només vull dir que moltes vegades és la seva titella.

Aquesta evidència, m'ha ajudat a ser més tolerant amb els comportaments humans; a no justificar, però tampoc a jutjar. El mal, per tant, no té un origen diabòlic, sinó que obeeix uns impulsos que hi són perquè des del punt de vista evolutiu en algun moment han representat un avantatge.

Per exemple: en Lorentz va descriure el "mobbing" com l'atac d'una coalició de membres febles d'una mateixa espècie sobre un altre de més fort que ells. La qual cosa no justifica el comportament, però ajuda a comprendre'l millor, i a intentar corregir-lo amb l'ajut d'aquesta evidència. Un fet que gairebé tots els psiquiatres accepten és que la comprensió de les causes profundes d'una neurosi (o d'una conducta inadequada) provoca d'immediat la seva curació. Pel que fa als comportaments d'origen genètic (ni que aquest origen sigui llunya o molt indirecte), la comprensió de la raó de la seva presència (del seu benefici evolutiu) ajuda, i molt, a superar-los.

Konrad Lorentz va guanyar el Premi Nobel de medicina l'any 1973 pels seus estudis sobre la conducta dels animals, i pel benefici que aquests estudis representen de cara a la comprensió de la psiquiatria humana.

A Lorentz se'l considera el pare de l'etologia, que correspon a l'estudi de les característiques distintives del comportament d'un grup determinat, i de com aquestes característiques evolucionen per la supervivència del grup.

H ha molt més de Lorentz: els seus treballs sobre l'ésser humà i la seva relació amb l'ecologia, el comportament social i els perills d'involució biològica, l'homosexualitat al comportament animal, i sobretot la influència de la conducta humana (i de l'actitud individual humana) en la selecció genètica (o el que és el mateix en la direcció evolutiva de l'espècie). Aquest últim punt provoca gran controvèrsia dins del món científic (disparitat d'opinions).

.

Joan Sales

.


.

Per recomanació de la Carme Cabús, estic llegint en Joan Sales, i he començat per la seva novel·la “Incerta Glòria”.

És impactant. El seu llenguatge, i ritme narratiu, són absolutament actuals (amb raó va tenir una acollida tèbia als anys cinquanta, quan fou publicada).

La novel·la descriu episodis de la guerra civil, de la vida al bàndol republicà, pels camps d'Aragó i de Castella: les trifulques amb el fanatisme dels anarquistes, bo i estar al mateix cantó de combat.

De la novel·la i de la literatura d'en Joan Sales en puc dir el següent, essent el més essencial possible:

-Enganxa.

-No avorreix.

-El llenguatge és correcte, actual, bell, sense embarbolls, objectiu; sense defugir les emocions, l'humor, la tragèdia, en definitiva l'humà.

-En ser realista, ajuda a comprendre la realitat històrica de la vida al front (característica que no he trobat en d'altres escriptors que pel meu gust són excessivament idealistes) No transforma la realitat de la guerra ni per mal ni per bé, es limita a descriure-la.

Enllaços sobre en Joan Sales:

Joan Sales en poques paraules.

Joan Sales al Wikipèdia

Joan Sales

.

Girona i els misteris

.






.

Hem passat el diumenge a Girona; una ciutat preciosa. L'antic call jueu evoca èpoques de misteri cabalístic, intolerància cristiana, comerç, art, humanitat... Hem pujat a l'antiga caserna alemanya, i darrere d'unes muralles gastades i velles, hem trobat una senyora que ens ha explicat que a l'any 1975 ella va veure com una nena levitava pels aires allà mateix. Es veu que s'apareixia la Mare de Déu, o això deia una vident; i aquesta vident va acostar una nena petita cega a la Mare de Déu; i que la Mare de déu la va agafar enlaire, i que és per això que aquesta bona dona que ens hem trobat la va veure volar. Li he preguntat diverses vegades si ella la va veure volar o si li va semblar. I m'ha assegurat que ho va veure, i que hi va haver més gent que també ho va veure. A més, es veu que la vident li va demanar a l'aparició que curés la ceguesa de la nena, i que la presumpta Mare de Déu va dir que no la curava perquè no hagués de veure les desgràcies que sobrevindrien. Aquest és el punt on tot se'm fa fosc. Em sembla massa cruel decidir que una nena sigui cega per aquesta raó. ¿Que és que els altres no les hem de veure aquestes desgràcies? Més valdria dir que no la cura perquè no pot, perquè no en sap, o perquè no li correspon alterar les lleis naturals... qualsevol excusa... però per no veure la vida, ni que estigui plena de dolors.

Davant el testimoni d'aquesta dona, responc amb dues actituds: respecte i curiositat.

Explicacions al fenomen? Doncs moltes: esquizofrènia, records falsos, suggestió, manipulacions extra-humanes... Em resisteixo a atribuir origen diví a un fenomen tan estès i amb tantes ombres des del punt de vista de l'ètica i de l'empatia. Malgrat tot, ho respecto, i estic disposat a continuar-ho investigant amb rigor científic.

.

L'home derrotat

.


.

Deixo la barraca amb fang als peus; no tinc espardenyes ni les vull; fa tres dies que se’m van esquinçar, però no les desitjo ni les necessito; estimo el tacte del sòl bord a les meves plantes, tan fetes a aquesta terra. M’atanso a l’escola nova de Morro Jable. Travesso el llogarret mentre un esbart de coloms fuig de sota un teulat. Observo la mare que de l’era estant em fa adéu amb la mà. Està trista; avui vindrà la senyora i no té prou gra. El mestre nou és de Zamora i ens fa cantar el “Cara al Sol”. Després, amb la veu encavorcada, ens explica com n’és de bo el senyor Winter, que farà de Jandia el primer nucli industrial d’Espanya. I parla de Franco, que ha salvat la pàtria; i de Jose Antonio, que van matar el rojos. Acaba el discurs i fa seure els nens a la dreta, i les nenes a l’esquerra. M’enxampa ullant per la finestra els crespons blancs de la mar, i m’arrossega d’una orella fins la seva taula. Em baixa els pantalons.
-Mireu, nenes -fa; i s’esgarrifa quan s’adona que no duc calçotets; de fet, no n’he vist mai, de calçotets, la mare diu que són cosa de rics. Em fa vergonya que les nenes em vegin, però això és el que vol el mestre. Sento que m’engrapa els testicles i que els caragola. Ploro.
-Seràs el meu pollastre caponat! –exclama. Tothom riu. Surto de l’escola. Corro envers el serrat erm de Jandia; no vull tornar a casa. Sé que la senyora Winter és allà; i a l’última visita va dibuixar un cercle a la sorra, i va ordenar a la mare que no sortís del rodol en dos dies. I va bufar el vent del nord i la mare s’omplí de granets que se li ficaven als ulls. Me’n vaig a les muntanyes, on ningú no vol anar. Trepitjo la terra eixarreïda. Contemplo les cabres: els segalls, tan xics; els terçats, ja crescuts; els bocs, que s’esbatussen per les femelles. Arribo al cim i descobreixo la mar fosca de l’altra banda, i la platja embromada de Cofete. Descendeixo per tarteres desolades, broixes, rònegues... Un fil de sol que s’escola entre els núvols daura la sorra virginal del trencant. Hi arribo i em llevo la roba llefardosa, que deixo a terra com un munt de cendra. Em capbusso en l’estesa atzurada; i, amb l’aigua ran de pit, em giro envers el massís emboirat de Jandia. És llavors quan descobreixo la gran mansió com un castell obscur al país d’enlloc, i entenc que tal vegada no existeixi un paratge sense rei ni una terra sense senyor. I se m’acosta una figura indefinida que es recolza en un bastó. Té els cabells negres, amb traços d’argent; el bigoti petit, els ulls de foc. M’escruta talment com si contemplés un gos. Alça el bastó per espantar-me.
-Qui ets? –em demana amb la veu ronca i un profund accent germànic.
-Facundo –li dic; i sembla apaivagar-se.
-No veig mai ningú. Ets com una aparició que no sé si esclafar o beneir.
-Qui és vostè?
-Que qui sóc? Un soldat que va perdre una guerra.
-I què hi fa aquí?
-No ho sé –murmura –. Gairebé només pinto i aprenc espanyol. M’examina amb fàstic. -Vas nu –em diu -. És lògic.
-Per què és lògic?
-Així van els éssers inferiors.
-Inferiors?
-Ets “guanche”... oi?
Una gran massa grisosa avança per l'aigua cap a la riba a força de convulsions. M’adono que és una balena petita que s’ha desorientat.
-Hem de fer que torni a mar obert. –dic -Au va! -Ajudi’m!
-No siguis imbècil! Aquesta bèstia ha de morir. És el que toca.
-Vostè és maligne! –li etzibo enfurismat. Em mira amb els ulls buits. De sobte, cau damunt la sorra i sembla que s’ofegui. Panteixa. M’assenyala la butxaca de la jaqueta. Hi introdueixo la mà i hi descobreixo un flascó amb píndoles.
-Dues. –barbolleja sense alè.
Li introdueixo la medicina dins la boca i sembla que es recuperi.
-Jo també hauria de ser mort. –fa.
Escolto corredisses. M’adono que s’acosten dos soldats. M’apunten al cap.
-Fuhrer –li diuen -; ningú no l’ha de veure, i vostè ho sap! El nen ha de morir. -Deixeu-lo anar, redimonis! M’ha ajudat! Ja n’estic fart d’aquesta gàbia d’or on em teniu entaforat. Si encara em respecteu, feu el fotut favor de deixar-lo marxar! Si no sap ni qui sóc!
M’allunyo muntanya amunt.
Em tombo per a clissar els estranys personatges que deixo enrere; i contemplo l’home derrotat, donant ordres i enlairant el bastó enmig d’escarafalls, mentre els dos soldats, envestits per les onades, empenyen la petita balena mar endins.

.