Darwin compleix dos-cents anys

.

"Qualsevol que cregui, com crec jo, que tots els òrgans corporals o mentals de tots els éssers (excepte els que no suposen cap avantatge ni desavantatge per al seu posseïdor) s'han desenvolupat per selecció natural o per supervivència del més apte, juntament amb l'ús o l'hàbit, admetrà que aquests òrgans han estat formats per tal que qui els posseeix pugui competir amb èxit amb altres éssers i créixer així en nombre."

Charles Darwin

Avui fa dos-cents anys que va néixer un geni que m'ha canviat la vida. El coneixement desfà cadenes, temors, i dolors. Impressiona fins a quin punt moltes de les seves intuïcions han esdevingut certes. El que ell va proposar, juntament amb els descobriments constants de la ciència, ens ajuden a comprendre cada vegada millor la realitat de la vida, i sobretot la realitat de la nostra pròpia espècie. I comprenent-nos millor, podem aprendre a perdonar-nos i a estimar-nos més.

El bust

.

Les mans i el cap; em falta això, sí. Li ho vaig dir de seguida que vaig veure la peça; bé... si és que se'n pot dir peça. En Marius en diu obra. L'obra mestra. El bust. El fet és que quan vaig queixar-me de no tenir ni cap, ni braços, ni peus, en Marius em va dir que jo no sabia res d'art. I això em va fotre. Un munt d'hores nua, immòbil, enterca, i el gamarús havia oblidat, entre d'altres òrgans, els meus ulls. Després, com fa a cada àpat, em va demanar que li posés el plat a taula, que callés una estona perquè necessitava silenci, i que m'encarregués de les criatures mentre ell buscava la inspiració ajagut al sofà. De nit s'abraçà al meu bust, al de debò, al de carn i d'ossos, i sense mirar-me em va envestir tant com va poder. No ho vaig suportar més i li vaig dir que s'abracés a l'estàtua, si volia abraçar-se a algú. I que mentre no li posés ni cap ni mans ni peus, fes el refotut favor d'oblidar-me; que jo també tinc cap, mans, peus i ulls, que caram!

.

Terrassa

.

Clamoreig de pardals a la copa d'un faig
vora el pont rubescent de Sant Pere al foscant.
Dansa Vallparadís amb l'oreig onejant
les capçades dels arbres encesos de maig.

Sobre el cel arrasit, rere els brancs titil·lants,
creus de ferro ennegrit, garranyic de gegants.
Ara balla el cendrós embalum de paper.
Ara plora la tarda d'estiu al carrer.

Environs trepidants, foradats i ferits.
Faroners estordits, albarranes creixent.
Xemeneies sotjant el desori brunzent,
les cadenes d'argent del desfici embogit.

L'argamassa arborant el progrés i la pols,
la hipoteca i la por, el cimbell i el parany.
El repic del trepant, l'orbetat del xampany,
l'emanació de l'or i el mefitisme dolç.

La ciutat dels senyors, el magnat pietós.
La nissaga dels braus, els banyuts i els saraus.
Els palaus exclusius dels rendistes gasius.
El xeviot dins del sac, el catric i el catrac.

L'uniforme, el quadret, el garrot de l'hockei,
o què hi forma, a la veu, el regust del rovell?
o què fa que llueixi tan llora la pell?
“Vaig fer cua a Baqueira ben a prop del Rei.”

Als afores, el ball neguitós del bressol;
la pastilla, la nau, el piquet, l'esvalot,
la paüra i l'angoixa, l'ampolla i el got;
la quitxalla a l'aljama jugant a futbol.

La muntanya vigila, dempeus nord enllà,
la catifa estriada estenent-se a la vall,
el gemat esblamant-se, l'esplín i el badall
de la terra somalla que no sap cridar.

El mestral esparpalla la flaira dels pins,
escolant-se pels boscos on riu Sant Llorenç.
Plora el drac, sanglotant, al morral indefens,
l'agiotista l'encalça per tots els camins.

Clamoreig de pardals a la copa d'un faig,
vora el pont rubescent de Sant Pere al foscant.
Dansa Vallparadís amb l'oreig onejant
les capçades dels arbres encesos de maig.

.

P.D. De vegades em surten rampells d'inspiració pensant en la meva estimada Terrassa. La foto és l'edifici de l'Arxiu Tobella de la Placeta de Saragossa.

Sobre l'amor incondicional i la tolerància zero a la pornografia infantil.

.

Les persones som fràgils, necessitem amor en el seu correcte significat, que és aquell que es lliura incondicionalment: volem el bé de l'ésser que estimem per cap raó fora del seu propi bé. Només això és amor, qualsevol altre variació que persegueixi un interès, esdevé un amor malalt, patològic i infrahumà. Bo i que aquest amor es manifesta de manera natural, sobretot en els infants, ens cal aprendre a estimar, ens cal torejar els instints ancestrals que pel fet de representar un benefici evolutiu ens menen a cercar l'interès dels propis gens en tota situació. La consciència tendeix de manera espontànea a l'amor; les pulsions tendeixen de manera espontànea a l'interès.
Els infants han de créixer enmig d'aquest amor incondicional, per això no és correcte que els pares o els educadors els mostrin un amor condicional: t'estimo si ets bo... t'estimo si et portes bé... L'amor mai no pot ser moneda de canvi, i s'ha d'oferir des del principi com allò incondicional de tota vida humana, que mereix l'amor no pas pel que fa sinó exclusivament pel fet de ser, de ser persona, de ser humà, de ser consciència, d'existir...
La pornografia infantil podria considerar-se l'antítesi del que és l'amor. No vull dir amb això que entre adults i d'una manera consentida i lliure no hi pugui haver amor i relacions sexuals, fins i tot enregistrades, convertint-se així en pornografia. La ment humana és prou complexa i diversa com per a experimentar un munt de sexualitats, que essent més o menys constructives, més o menys responsables, poden prendre's com un joc, com una diversió, que davant la ment de qui les gaudeix no tenen res de dolent. Però la pornografia infantil és la perversió més absoluta de l'amor, perquè significa la destrucció de la sexualitat d'una criatura, a qui s'enganya i es deseduca, i a qui se li condiciona tota la vida sexual futura. Per això cal una lluita sense treva contra tota forma de pornografia infantil, contra qualsevol intent d'erotitzar les imatges dels infants. El naturisme detesta l'exercici de convertir la nuesa humana en un fetitxe sexual, i demana el retorn a la innocència del cos nu, que l'ocultació obsessiva ha convertit en teia seca per la foguera de la pornografia. Però és evident que el pitjor de tots els fetitximes és el de convertir el cos dels infants en producte de consum banal, a expenses de la destrucció de la seva sexualitat. Per tot això, hem de protegir els infants de qualsevol utilització frívola de la seva imatge. Vers la pornografia o l'erotització infantil només esdevé lògica la tolerància zero.

.

Walkiria (de Brian Singer i amb Tom Cruise)

.

Ahir vam anar a veure Walkiria; en teníem ganes. I així, dient-ho de pressa, i sense entrar en més explicacions puc dir de primeres que val la pena. Val la pena si hom sent interès per la història, una certa atracció pels períodes més misteriosos del triomf del mal en una societat que aparentment era democràtica (l'Alemanya que va permetre la pujada al poder de Hitler) i que va degenerar en una de les màquines de matar més poderoses que mai ha conegut l'espècie humana. El Tercer Reich esdevé el fracàs de la “obediència”; l'obediència absoluta i estricta que la societat alemanya entronitzava i proclamava com l'essència de la civilització va conduir un poble sencer a la pitjor de les misèries morals. Des del nazisme sabem que l'obediència mai no pot ser absoluta, i que la rebel·lia a voltes es converteix en l'única resposta honesta front la tirania. Walkiria és una pel·lícula que intenta fer veure la revolta, la insurrecció, la traïció, com l'única possibilitat de lluitar per la justícia en un estat dominat per la bogeria col·lectiva. Els himnes, l'educació, la manipulació, la propaganda, els senyals d'identitat nacional, l'enemic comú, els ideals falsos que posaven el ciutadà germànic al cim de l'evolució humana, l'honor entès com el poder d'una bèstia racional poderosa que sempre havia de guanyar, les característiques racials disposades com l'ideal de la bellesa més suprema... Tot plegat submergia la població en una realitat virtual deformada per l'entorn, on l'ètica s'agemolia davant aquest entorn eufòric, absolutament subjectiu, completament allunyat de la raó i del seny.
La pel·lícula està tan ben feta que t'oblides de la pel·lícula i et capbusses en la història. Potser no es pot dir res millor d'una pel·lícula que el fet que passi desapercebuda perquè allò que explica està tan ben comunicat que fa invisible la tècnica. Però, és clar, si la tècnica no fos prou bona, el protagonisme negatiu seria el de la qualitat cinematogràfica.

Us recomano seguir aquest enllaç i llegir una entrevista realitzada al fill de la mà executora, el Coronel Von Stauffenberg:

http://derhumano.blogspot.com/2007/07/la-herencia-de-von-stauffenberg.html

I després llegir la veritable història de l'atentat ( i fallit cop d'estat) i descobrir la gran semblança física entre Tom Cruise i el Coronel:

http://www.temakel.com/ghstauffenberg.htm

I per últim, si voleu conèixer detalls tècnics de la pel·lícula:

http://cine.estamosrodando.com/filmoteca/valkiria/la-historia-real-del-coronel-claus-von-stauffenberg/

.

Pensaments sobre l'amor.

.

De la meva llarga època com a fidel d'una de les grans religions oficials, m'ha quedat, entre d'altres coses bones, la convicció que l'amor és la força que mou l'únivers; i que tot plegat acaba tornant a l'amor. La matèria evoluciona vers la consciència, i la consciència contempla l'amor com al seu destí. “Per què l'amor i no l'odi?” preguntava Niestche. “Per què l'ésser i no el “no res”?” preguntava Leibniz. Per què hi ha d'haver alguna resposta a aquestes preguntes?, em pregunto jo.
El fet de no seguir cap religió, per la impossibilitat de creure en elles, no m'impideix de cap manera creure i esperar en l'amor. I encara diré més: és aquesta fe en l'amor, la que m'ha apartat de la doctrina oficial de les grans religions. Per què no sóc catòlic? Per què crec en Déu? És llarg. Podeu seguir els enllaços als meus escrits per saber-ho. Per què parlem d'amor quan volem dir interès, és un altre aspecte sobre el que he reflexionat. De tant en tant, us posaré petits fragments d'un llibre impressionant sobre l'amor que es diu “Estima i deixa't estimar” que va escriure Maria dels Àngels Alsina i Ribé. Un llibre que podia haver escrit qualsevol persona creient en qualsevol religió, perquè quan parlem d'amor, estem parlant d'una força a la qual ens hi acostem no pas per ser creients, sinó pel fet de ser persones. Malgrat les nostres ombres, tot i la força dels instints ancestrals que ens mouen sovint a la violència i a la competició, l'amor ens crida des d'allò que podem ser, i apareix com el destí de la nostra evolució biològica.

De moment, us poso la primera cita del llibre del que us parlo.

“Quan estimem o ens adonem que som estimats, experimentem una sensació de plenitud que ens mena a l'aquietament i a donar una resposta d'estimació. Això és una constant en tota descoberta de l'amor. Només creixem quan ens sentim estimats.”

P.D. La imatge correspon a un rierol de la zona de "La Vera" a Extremadura. Fou presa a l'Abril del 2006. La podeu fer servir al vostre gust sempre que no sigui per fer negoci o per fer mal.

.

Reflexions sobre l'art d'escriure

.

Hi ha diferents maneres d'entendre la literatura; convé ser capaços de transmetre la nostra, la de cadascú, sense menysprear la resta.

També hi ha diferents objectius; cadascú té el seu. Alguns objectius coincidiran; d'altres no. Convé ser capaços de no considerar l'objectiu personal com a superior, sinó tan sols com al propi objectiu, que no es vol imposar, però que tampoc no s'amaga.
Quan hom escriu i pretén fer literatura importa tant el que diu com la forma com ho diu. Cada mot, cada frase, cada oració, implica un efecte, un impacte, una manera d'arribar al lector, una manera d'influir en el seu estat d'ànim i en la seva comprensió. Un mateix text no pot mai arribar a agradar a tothom, perquè hi ha diferents sensibilitats, i no totes són compatibles. És important ser capaços de no considerar la pròpia sensibilitat com a superior, o com l'única perfecta, sinó només com la pròpia; que no es pretén imposar, però que tampoc no s'amaga.
Així doncs, escriure no és només explicar unes idees, sinó que és explicar-les mitjançant una “forma” determinada. Acompanyar les idees de tot un seguit d'informacions que afectaran no només la raó del lector, sinó tota una realitat mental sovint inconscient; informacions que aniran més enllà del significat literal dels mots fets servir; informacions difícilment explicables de manera directa; informacions que es desprenen de manera no raonada de la “forma”, del ritme, del so, de la llargada de les frases, dels sinònims emprats, dels sinònims no emprats, de les repeticions, del que no es diu, del que no s'acaba d'explicar. La no explicació d'una bona part dels detalls atorga també una informació inconscient. L'excessiva explicació de les situacions, les destrueix, esbandeix el “tempo”, arrana el misteri, ensucra la noblesa de l'amargor vital que sovint cal descriure, menysprea la necessitat que té el lector de fer-se preguntes sobre la història; preguntes que no han de ser respostes, perquè ha de ser el propi lector el qui maduri.
Escriure no és només cobrir l'objectiu de transmetre una informàció asèptica. Imaginem una gimnasta artística a qui els jutges demanen que cobreixi una distància de doscents metres. Si la noia la fa caminant i diu als jutges “ja està”, no els haurà transmès res. Si en canvi camina aquesta distància deslligant l'harmonia d'un llenguatge artístic codificat a l'inconscient, allò que transmetrà als jutges serà millor o pitjor, però serà alguna cosa. La literatura no es preocupa únicament d'arribar, sinó de com s'arriba, de quina manera s'arriba, de quina manera no s'ha d'arribar, què s'ha de dir, què s'ha d'amagar.

.