L’Abel tenia la pell d’un blanc lletós, i a ple maig anava guarnit com al març. Els palpissos de l’abdomen no li permetien caminar amb agilitat, i feia una expressió de tristor; potser perquè la bossa de plàstic que sostenia amb la mà dreta s’estava quedant sense uns cuquets rosats que pudien a oli d’indústria i a àcid butíric. Amb tretze anys, adorava tant la seva mare, la Gertrudis, que es menjava tot allò que la dona li proporcionava per fer-li més feliç la infantesa. Potser per això, ara mateix, caminava amb malaptesa pel camí que duia a l’establiment rural que havia reservat la seva mare; la qual, esgarrifada en no poder apropar el cotxe fins a la casa, suava els seus cent-vint quilos dins d’un vestit de flors vermelles sobre fons blau.
Arribats a la
tanca del jardí de la masia, feta de troncs d’àlber, hi van
descobrir una bassa plena d’un líquid viscós de color de
xocolata, amb dues figures humanes nues de pèl a pèl, rient com
boges i esquitxant-se fang. L’Abel les mirà amb expressió
d’incredulitat. Després, s’obrí la porta de l’edifici i
aparegué la Jana, amb una cua rossa de trena, un vestit de lli i un
somriure franc.
-Sou la Gertrudis i
l’Abel, oi?
-Sí… Però no sé si és aquí on havíem de
venir -digué la Gertrudis.
-Sí que és aquí, sí. Fa un dia
fantàstic! -exclamà, i les acompanyà al pis de dalt perquè
s’instal·lessin, moment en què la Gertrudis va demanar pel
menú.
-Som al maig; faves amb ceba tendra, de primer.
Mandonguilles vegetals de bleda i pastanaga, banyades amb salsa de
maduixa, de segon. De postres, mató de la casa, amb mel dels nostres
ruscs. Tots els productes, cultivats en aquesta finca!
-Ah, no!
L’Abelet no passarà sense un frànkfurt i unes patates fregides;
ni que siguin de bossa.
-De bossa? Aquí només tenim la “bossa
nova” -va fer la Jana, i es posà a taral·lejar i a ballar.
Les nenes que es
banyaven al fang van pujar enriallades, embolicades amb dues
tovalloles de cotó de grau llarg, tafanejant les peripècies dels
nous inquilins.
-Us heu tret bé la terra? -feu la Jana-.
Si no, us tocarà escombrar! -i es tornà a girar cap a la Gertrudis
i l’Abel -. Cada dia tindreu un menú per llepar-vos els dits!
-exclamà, amb un gest com si es besés les mans -. Instal·leu-vos.
Després, si us ve de gust, podeu fer un bany de fang.
-Ni de
broma! I, quètxup, en teniu?
-Tomàquets naturals. Però no els
posem al menú fins al juliol.
-Saps què? -va fer mirant l’Abel
-. Em sembla que ens hem confós. Molt agraïts, eh… Però ens
n’anem!
La Jana i les seves filles contemplaren amb tristor com tots dos baixaven les escales amb dificultats, i com s’allunyen de la bassa, del llot, dels camps verds, del cel esbandit, i de totes les rialles que haurien pogut deslligar en un espai tan desconnectat de tot.
No comments:
Post a Comment