Continuem caminant?

.

Benvolguts usuaris, he decidit donar una capa de pintura al blog; retocar un xic la seva estètica, fer-la més propera al que voldria que fos... És per això que el blog ha estat unes hores inactiu, accessible només als membres de l'equip que treballem en el seu manteniment.
Agraeixo a en Robert Conway i a l'Helènic Glauc la dedicació que hi posen, i les seves idees i suggeriments que sempre són d'agrair.
Així doncs, el blog torna a ser públic, i es posa al servei de les idees lliures, sempre que aquestes idees siguin respectuoses amb la dignitat que es desprèn de la persona humana, de tota persona humana. Continuem caminant?

Visca la natura!
Visca la Terra!
Visca la mar!
Visca la ciència!
Visca la literatura!
Visca la humanitat!
Visca la llibertat!
Visca l'existència!
Gràcies per l'existència!

.

El Cafè du Solei

Els carrers eren fets de llum, i els núvols, i el Sena, i el sol de totes les estacions lluïa cada matí com si fos festa. I quan plovia, l’aigua es convertia en la saba lluminosa dels déus; i els bassals n’esdevenien l’ambrosia; i l’olor de les voreres humides s’escampava com una fragància; i les façanes de La Bastille es vestien de gala; i el vent feia dansar els arbres de boiss du bologne i encetava una remor que m’estremia.
Jo era viu; viu amb París i viu amb ella.
I cada dia m’aixecava del llit i treia el cap per la finestreta de les golfes. I el primer que veia era la bullícia dels carrers de Montmartre: les dones que compraven el peix, els venedors de diaris, les floristes, els infants que xisclaven com enduts per una vida misteriosa que borbollejava arreu. I apareixia altra vegada aquesta llum que se m’enduia a l’endins dels éssers, i que m’imposava la ineluctable necessitat d’expressar-ho tot damunt d’un llenç.
I començava a pintar amb una rauxa que de vegades feia que m’oblidés d’esmorzar, i fins i tot de dinar.
Llavors venia ella, amb el vestit de flors i la pell tan pàl·lida, com enfarinada, i em travessava amb l’atzurat dels ulls. I jo l’abraçava amb cura, com qui vol agafar un ocellet sense fer-li mal; era tan fràgil la Valerie.
I quan em parlava, els violoncels de l’opera dibuixaven l’harmonia de Hoffman sota d’aquell cel tan nítid.
I ens perdíem pels pendents empedrats del barri llatí.
I acabàvem cada dia al mateix Cafè du Solei, el de les parets esgrogueïdes i fanalets de petroli; aquell que tenia un piano de caixa, de fusta negra, amb un so tan singular que aconseguia fer vibrar les cordes del cor a tot un ventall de personatges agredolços, orfes de quasi tot, que esdevenien família enmig d’un escenari que ningú no hauria estat capaç de dissenyar a consciència.
I m’asseia davant del Bentley, posseït per l’esperit de tots els artistes que havien mort quan encara eren vius en qualsevol racó d’aquella ciutat que m’arrabassava l’ànima. No hi ha res millor que morir viu; no hi ha res pitjor que viure mort. I aconseguia de fer ballar els dits damunt les tecles mentre tots entonaven “A Paris dans chaque faubourg” o “Sous les ponts de Paris”. I acabàvem sempre amb “Ramona”, amb un fervor tan encès que alguns arribaven a plorar.
Recordo en Jean sabanes amb la copa de conyac a la mà, els ullets de picardia enrogits pel fum i l’acohol, la barba de setmana, les ulleres a la punta del nas, el tern envellit i esvorallat... I ballant, sempre ballant amb aquella malaptesa entranyable, a ritme de les notes que em fugien dels dits mentre la ment em sobrevolava les ribes de la Bretanya, o el verd dels prats de Caen vora les platges de Normandia. I la Lily, empolainada, amb aquella veu rogallosa, la cigarreta a la mà i la rialla llarga... I en Maurice, que malgrat la seva jovenesa ja havia exposat a Nova York. I la seva dona, la Pauline, tan sensual i amb aquella veu de soprano que desglaçava els estels... I tants d’altres que arribaven i marxaven enduts per la rauxa de la vida, tan canviant, talment com fulles de tardor fent tomballons amb el vent, deixant-se portar per l’existència onsevulla que els enviés.
I algú acabava demanant la Marsellesa; la Marsellesa que espantaria les fures del nord, la Marsellesa que ofegaria el ronc paorós que tots sabíem que s’atansava tan sí com no, la Marsellesa que enaltiria els infants d’una pàtria que per a nosaltres, en aquell moment, tan sols s’anomenava llibertat.
I la Valerie i jo tornàvem de matinada a les golfes, i li ensenyava els quadres a mig fer, i se li encenien els ulls, i se’m despullava, i l’esbossava nua, i em perdia després en el seu cos com aquell qui se submergeix en una mar diàfana.
I així cada dia i cada nit.

Pensaments sobre l'amor IV

.

On tenim l'absolut? Quin és el principal valor quan ens relacionem amb les persones? El desig? ¿L'atracció purament estètica, instintiva, química...? El nostre gust personal? ¿El benefici que en puguem treure, ja sigui social o personal, de més o menys nivell? ¿Deixem, senzillament, el nostre inconscient en llibertat perquè esculli aquest valor?
¡Pobre inconscient, titella dels instints i de l'evolució!

¡Quants paios fan el pallasso per captivar i fer riure una noia atractiva, i alhora tracten amb la sequedat d'un gos gelós, o amb la ironia d'un gos gelós, qualsevol altre paio que la vida els posi al costat! ¡Titelles de les pulsions inconscients menys humanes! ¡Mascles treballant-se el territori (sense saber-ho)!

Només hi veiem clar quan identifiquem dins nostre aquesta herència ancestral i fem l'exercici de prescindir de les seves exigències en el moment en què ens relacionem amb les persones.

Només hi veiem clar quan som pares de totes les persones.

El context, la càrrega genètica, la diferència dels cossos i de les tendències, l'educació rebuda, les experiències infantils, la por, la ceguesa, la incomprensió, el cansament, els anhels... Tot això fa que qualsevol de nosaltres pugui actuar com qualsevol altre sense ser excessivament més culpable.

L'amor, si ho és, és incondicional; no actua en funció de la culpa o de la responsabilitat; no es mereix ni es deixa de merèixer; és l'embolcall i la condició que necessita i que exigeix cada consciència per a poder créixer. Necessitem ésser estimats incondicionalment per a poder créixer.

No canviem el lloc de l'absolut. El primer valor en la relació amb les persones es l'amor; després tots els altres s'hi han d'amotllar. No ho canviem. I si allà on mirem no hi ha amor, posem-n'hi, i en sortirà.

.

Quatre dies a casa

.

Hi ha pocs espais a la Catalunya de ran de mar del 2009 als quals només s'hi pugui arribar després de caminar si fa no fa mitja hora per un bosc en un estat considerablement virginal. Hi ha pocs espais que darrere aquest bosc hi amaguin cales d'aigua cristallina, lluny de qualsevol camí motoritzat o construcció civilitzada; calanques envoltades de pins, platges generoses protegides per espadats amb el bosc al capdamunt.
Em sento satisfet de descobrir que el fet de ser en aquests espais funciona millor que qualsevol píndola antidepressiva. Res com alliberar-nos de la roba, amarar-nos de sol i de mar, oblidar-nos de l'afany d'arribar més lluny en la cursa frenètica del món material per tenir més, vèncer el poder del mal vent que intenta seduir-nos i/o atemorir-nos amb el fantasma de la pobresa, l'exclusió social, o l'esbroncament protocolari, si no participem en aquesta cursa balmada.

La pobresa és el que ens cal per a no dependre mai més de cap èxit econòmic, de cap ambició consumista, de cap mirallet de plata amb el qual els conqueridors de la nova civilització de la competició pretenguin bescanviar-nos el dret a ser humans en una natura que si no s'urbanitza es considera abandonada.

No ens cal res. Ens cal res. Ens cal que ens deixin en pau. Que s'oblidin dels camins de ronda. Que deixin estar-se de passeigs marítims. Que no es preocupin dels accessos; qui s'estimi prou la natura els sabrà trobar i respectar. Que no afegeixin res al que ja és perfecte. Que no vulguin fer-ho més bé que el vent, que el sol i que el mar, que l'univers i que les estrelles. Que no ens regalin banyadors, americanes, corbates, pintes i demés productes sintètics amb virus malignes amagats dins les seves necessitats invisibles.

Hem tingut sort, la meva família i jo, de trobar, aquests dies de festa, un d'aquests espais que el brum pudent de la perfecció i de la utilitat material encara no ha pogut malmetre amb la seva especulació disfressada de progrés. Ha estat ben bé com tornar quatre dies a casa.

Heus aquí algunes imatges que podeu fer servir si és a fi de bé.

No penso escriure on és; qui ho conegui, ho reconeixerà, i qui ho estimi sense conèixer-ho, ho buscarà i ho respectarà.

.

Carretera 61

.

Ja en tinc prou. Em sap greu per la mama, però que ella hagi decidit de viure sotmesa, no vol dir pas que jo l'hagi d'imitar. Em cou l'ànima. Em fa mal el cos. És massa dur que t'obrin a la força des dels tretze anys, i que qui ho faci sigui el teu pare. Ni que després et cobreixi de bitllets verds, et sadolli de capricis, i et faci sentir com si fossis la princesa de Mississipi.
Passo pàgina. Marxo quan el sol encara no s'insinua. Ressegueixo la riba del gran riu. M'enduc tan sols un farcell amb quatre peces de roba de recanvi, un parell de llibres d'en Miller i l'harmònica.
Plou, i quedo xopa com una gallina. Deixo la flonjor del sòl herbat dels prats, i surto a la carretera seixanta-u. Rere la cortina de raigs del xàfec, intueixo l'esbós d'una figura humana a la cruïlla de Smithville.
-No se t'espatllarà la guitarra amb aquest aiguat? -li pregunto assenyalant l'embalum que carrega a l'esquena. Em mira amb indiferència. És jove i guapo. Una mica deixat.
-Mai no he tingut cap problema d'aquesta mena -fa.
Gairebé a l'instant, el cel retruny. -. La lona aquesta aguanta bé -afegeix, palpant la tela.
-Cap on vas? -li demano.
-Enlloc. I tu?
-Enlloc, també.
La carretera és solitària. De tant en tant, els llamps tenyeixen el paisatge de blau elèctric. Ens cansem de fer dit i comencem a caminar cap a Friars Point. M'explica que es diu Bill i que es dedica al rock. Abans feia blues, però la Patty, la seva companya el va deixar, i d'ençà d'aquell moment no ha recuperat les forces pel blues. Li pregunto que per què el va deixar, i m'etziba que en va trobar un que la tenia més grossa. Estrafaig una rialla nerviosa i li dic que no sigui sarcàstic. Em mira amb curiositat i es limita a confirmar-me que no ironitza, que ella mateixa li va dir que el deixava per aquest motiu.
Decidim de fer nit a Jonestown; un llogarret de mala mort que bàsicament són quatre cases de fusta i una betzinera. Entrem a l'hamburgueseria del poble i en Bill li diu al cambrer que no tenim ni un centau, però que pot cantar. El jove sembla que dubta. Se'n va a la rebotiga i torna de seguida amb un altre tipus més vell, que fa cara de ser el propietari. Mira en Bill, em mira a mi, i em pregunta si jo també canto. Quan sóc a punt de respondre que no, en Bill s'avança i diu que sí, que formem un duo. El vell ens diu que si engresquem els camioners, tenim plat i llit gratuïts.
Pugem a una tarima atrotinada de fusta ennegrida, i, mentre desembolica la guitarra, li pregunto que com pensa sortir de la situació. Em mira amb la seva habitual expressió de babau i em respon molt serè que com sempre ha fet, cantant; i afegeix que jo també cantaré. Li explico que no em sé cap cançó, i diu que no s'ho creu, que alguna n'haig d'haver escoltat al llarg de la meva vida. Li dic que només em sé les que em cantava el meu pare mentre em banyava. Em demana títols, i li parlo de “Pennies from heaven”, i de “On the sunny side of the street”, que no són pas de rock. Em fa saber que li semblen perfectes.
El bar s'ha emplenat de gom a gom. Un individu de galtes vermelles, assegut ben bé al davant de l'escenari, gras com un toixó, em mira com si jo fos un plat de carn crua i ell un tigre afamat. No trigo a adonar-me que no és l'única fera salvatge que se'm cruspeix amb els ulls.
En Bill frega el primer acord. Deslliga un ritme trepidant que no té gaire a veure amb la carrincloneria del pare a la cambra de bany. El swing és harmònic, adrenalínic, alienant. La por i els nervis se m'esvaeixen. Començo a cantar. Endevino per instint on va cada mot, on s'amaguen els cops d'efecte. Tinc la sensació que en Bill està tocant per a mi. Aplaudiments, xiulets d'admiració, crits d'eufòria. Continuem amb “Pennies from Heaven” i m'alegro que els diners que plouen del cel no siguin els mateixos que entonava el pare mentre em banyava. Mentre canto juro que mai més no em tornarà a banyar, que ni tan sols em tornarà a veure. Es repeteix l'ovació. En Bill s'aixeca de la cadira, saluda i em fa saludar. Els explica que per avui hem acabat. Protestes. Renecs.
-No fotis, xicot! Ara que la cosa s'animava!
-Sí, i a més la panotxa està molt bona!
-Hòstia, toqueu-ne alguna altra!
En Bill em mira.
-Bé... -titubejo -...en sé una altra. Però és un blues... i amb el teu cor trencat no sé si podràs...
-Quina?
-Whole Lot of Shakin' Going On -li responc. I veig com s'asseu i sospira. Al llarg d'uns instants la indiferència habitual de la seva expressió es converteix en dolor contingut.
-Què collons! -exclama a l'últim.
I ens aboquem a la cançó com si ens hi anés la vida.
El públic vibra. Els aplaudiments i l'eufòria sembla que hagin d'ensorrar el bar d'un moment a l'altre.
El vell ens dóna la clau de l'habitació. Pugem, i sense intercanviar-nos cap mot, follem com desesperats, mentre a la gramola torna a sonar el “Whole Lot of Shakin' Going On”. I haig de dir que, encara avui, no comprenc l'absurda excusa que va posar la Patty per deixar en Bill.
L'endemà ens despertem amb l'alba i m'adono que en Bill prepara el farcell.
-Què fas? -li demano.
-Continuar el meu camí.
-Quin camí? Si ahir em vas dir que no anaves enlloc.
-Exacte. Aquest és precisament el meu destí..
-Però aquí tenim feina.
-Haig de seguir el meu camí.
Enfilem de nou la carretera seixanta-u. De sort, que avui no plou, i que el sol desferma guspireigs a les panotxes de blat. Queden cinquanta quilòmetres per Friars Point, però en Bill no en fa cas, no vol pensar en el futur.

.

Montserrat Roig

.

Parlar de Montserrat Roig em fa respecte; perquè és algú que m'ha ajudat molt des d'un punt de vista literari. Quan la vaig conèixer ja era morta. De petit l'havia vist per la tele, però en aquella època jo era un altre; tenia una bona part del meu “jo” d'ara adormida, i als meus deu, onze, dotze anys... era incapaç de comprendre-la.
Vaig conèixer la Montserrat Roig al tren (la meva universitat literària) els estius en què anava des de Terrassa fins a Sant Pol, a la platja naturista de la Murtra. Allà esperava la meva dona, que venia de treballar, i ens estàvem a la platja gairebé fins que el sol s'amagava. Era l'època en què encara no teníem criatures i vivíem molt al nostre aire (prefereixo infinitament l'època actual amb els nens, que són el més gran de la vida).
Tornant al tema de la Montserrat Roig, dic que la vaig conèixer al tren, a les llargues estones de lectura/estudi en què mentre llegia intentava d'aprendre recursos, mots, tècniques, expressions, secrets... de vegades les lectures de la Montserrat Roig se m'enduien tan endins de la història, que havia de deixar la llibreta i el bolígraf i centrar-me exclusivament en la lectura. Sovint se'm posava la pell de gallina.
Recordo “El temps de les cireres”, una novel·la de la biblioteca. Quan la vaig acabar, amb el rerefons del catric-catrac del tren, em vaig sentir en un estat com d'èxtasi, i vaig desitjar haver viscut l'època en què aquella novel·la es presentava, i haver-li demanat a la Montserrat que em signés el llibre. Tot d'un plegat, vaig obrir la novel·la per la primera pàgina, on se solen signar, i una altra vegada se'm va posar la pell de gallina; perquè damunt del paper esgrogueït, en negre i ben clar, hi havia la seva signatura; probablement deuria anar a fer alguna presentació, molts anys abans, a la biblioteca en la qual jo havia demanat el llibre. Em vaig sentir com si des del més enllà ella em piqués l'úllet, i crec que va ser en aquell moment quan vaig decidir que escriuria una mica més seriosament, que escriuria amb la intenció de ser llegit per tanta gent com pogués, i que no posaria límits al meu progrés; i que ni que aquest progrés fos modest, amb això ja em bastaria per a sentir-me satisfet.
Un altre dia us parlaré de com escrivia la Montserrat Roig; si sóc capaç de trobar els mots. Avui només volia confessar el secret de la nostra relació.

.

Cap de setmana de premis

.

Recordaré aquest cap de setmana com un període intens dins la meva modesta vida literària; un cap de setmana difícilment superable quant a premis.

Divendres vaig assistir, com a finalista, al lliurament de premis de relats breus de Sant Joan Despí. N'éren tretze, d'obres finalistes, escollides d'entre cent seixanta-dues històries curtes. I estava convençut que sortiria d'allà ben content d'haver arribat a ser finalista, i d'haver pogut escoltar la interpretació que Montserrat Carulla va fer d'una bona selecció de poemes i contes de la literatura catalana i castellana. La meva sorpresa fou que vaig guanyar. I ho vaig fer amb un relat sobre la història de dos germans enfrontats per la guerra civil al qual vaig posar per títol “El Vent del bosc”.

Dissabte vaig anar a recollir el premi de contes “Fernando Rodríguez Contreras”, a Mataró (aquest ja sabia que l'havia guanyat perquè el veredicte es va fer públic uns quants dies abans); i l'acte fou entranyable. Abans del lliurament de cada premi, un membre del jurat trenava una petita explicació (petita però molt intensa i amb una riquesa de matisos que s'agraïa) de l'argument i característiques de cada conte. Aquest premi se celebra des de fa un munt d'anys, amb una periodicitat bianual, i fou establert pel fundador de la revista “Fernando Rodríguez Contreras”; els seus fills van decidir posar al certamen el nom del seu pare, quan aquest va morir ara fa uns vint anys. El meu conte "Benvingut a Varsòvia" tracta d'un pobre avi, excombatent al gueto de Varsòvia, que es lamenta de com el seu fill (home d'estat a Israel) reprodueix els errors dels antics nazis a la segona guerra mundial. La néta d'aquest avi, i filla de l'home d'estat, té un paper fonamental en el desenvolupament de l'argument.
De seguida que pugui penjaré aquests relats al blog perquè qui vulgui se'ls llegeixi.

Agraeixo, novament, des d'aquí, les felicitacions dels amics i coneguts que us heu alegrat amb mi d'aquests èxits. Al capdavall, però, l'èxit autèntic és escriure amb ganes de fer-ho bé, amb intenció d'aconseguir una història que ens satisfagui interiorment, independentment de si es guanya o no un premi; si a més a més s'aconsegueix de convèncer un jurat, doncs millor que millor. Si la satisfacció d'escriure fossin únicament els premis, ¿com ho hauria fet al llarg dels anys en què escrivint tanta estona cada dia no aconseguia ni el més petit reconeixement aliè?

.

.