Nucli zoològic de Cal Castillo (més racons de Collserola)

.

Si us acosteu amb els més petits a Sant Cugat i agafeu la carretera de Barcelona per la Arrabassada, poc abans d'arribar a Les Planes trobareu un trencall a l'esquerra que va a la Finca Sol i Aire, i al nucli zoològic de Cal Castillo. No és pas un zoo com els tradicionals, els animals no estan tancats dins de gàbies; passegen al seu aire pels terrenys de la finca. No us espanteu, no són pas animals perillosos, tot i que mereixen el nostre respecte, i ens exigeixen als Homo sàpiens un esperit de civisme universal vers tots els éssers vius, per evitar accidents o conflictes que no són ni necessaris ni desitjables, i per caminar vers una futura reconcil·liació entre totes les espècies amb consciència. Ases, cabres, nyandús, porcs, porcs vietnamites, oques, cèrvols, ponis, conills, i algunes altres espècies més o menys exòtiques, de granja o de bosc, s'aproparan a vosaltres i als vostres fills a l'espera que els oferiu una fulla d'enciam, un tros de pa, o una carícia rere les orelles. És, en definitiva, un espai magnífic per ajudar els infants a prendre consciència que no som l'única espècie d'aquest planeta. Sobta, també, descobrir l'estranya i inquietant similitud del rostre d'alguns porcs amb els rostres humans; hi ha alguna mena de connexió misteriosa que fa que tinguem algun lligam natural que ens fa propers, ni que tan sovint ens cruspim salsitges, botifarres, llom, pernil...

Us convido a veure un vídeo on podreu contemplar el senyor porc bevent aigua. Cap al final també hi surt un poni i un nyandú, i els xiscles d'algú que es posa nerviós davant la proximitat d'animals tan grossos.

.

El desitjable reg per degoteig que hauria de ser l'educació. Anàlisi de les causes de l'anomenat fracàs escolar (I)

.

Voldria ser goteta que surt d'un tub, i una altra goteta, i una altra. Reg per degoteig, en diuen; amb el temps suficient perquè la terra aprofiti la totalitat de l'aigua. Les circumstàncies m'obliguen, però, a ser reg per inundació; a cops, reg per aspersió: un programa massa llarg, massa poques hores lectives per a un programa tan ampli, massa alumnes per grup, massa adoració a les estadístiques a les xifres i als resultats de grup.

L'educació és un acte individual, una conquesta de cada individu, un èxit o un fracàs de cada individu. Calen solucions individuals, tan individuals com sigui possible. Cal aprendre sense pressa, assolint més hàbits i competències, que no pas informació; la informació, amb unes bones competències, es podrà assolir fàcilment després de la maduració. No dic que la informació no sigui necessària (només faltaria), el que dic és que les competències i els hàbits són més importants; i que les informacions han de ser essencials i anar al moll de la qüestió, obrint-li, a l'alumne, la porta de la recerca.
Cal perdre la por a suspendre; no hem de buscar unes qualificacions que per si mateixes siguin una finalitat per damunt de l'aprenentatge. Primer, l'aprenentatge; després, les bones qualificacions. I per a aconseguir l'aprenentatge, els professors sovint hem de suspendre els alumnes; i ho hem de fer sense por, perquè només així afirmem la manca d'una competència i la necessitat d'assolir-la. La popularitat que aquest suspens pugui portar-nos com a professors o com a centre educatiu és una qüestió absolutament secundària. Hem d'evitar, de totes totes, que el màrketing empresarial domini l'esperit dels centres educatius; l'èxit dels centres, pel que fa a matriculacions, no té cap importància; el que realment és important és que els individus que hi assisteixen puguin aprendre.

.

Estrangers a la nostra pròpia creació

.

Tot allò que avui la societat ens impedeix, i que la nostra espècie ha gaudit al llarg de la seva evolució, desperta en nosaltres una atracció meravellosa i irressistible; per exemple: el bosc, la natura, la nuesa, l'univers estelat de la nit...

Vivim allunyats de l'entorn on ens hem fet; embafats de formigó, urbs, roba i llum (la nit està excessivament bruta de llum, i difícilment albirem la llum dels estels).

Hem transformat tant l'entorn, que sense saber-ho ja no hi pertanyem; som en certa manera, estrangers a la nostra pròpia creació. I tot allò que ens retorna a l'entorn matern de la natura, si estem prou desperts i prou alliberats de les alienacions humanes, ens atrau i ens sedueix poderosament.

.

El Gran Casino de l'Arrabassada

.

Avui ens hem acostat novament a Collserola, aquest cop per a investigar-hi les runes de l'antic Gran Casino; unes restes absolutament cobertes de vegetació densa: figueres, heura, pins, alsines, bardisses... La natura ha cobert amb acarnissament les restes del que va ser la grandesa econòmica de principis del segle XX, la frivolitat de la burgesia del moment, els rics que s'hi jugaven la hissenda i de vegades més. Expliquen les males llengües que hi havia una habitació adequada per als suïcides que ho havien perdut tot en el joc. L'edifici i els jardins foren construïts a caprici, pels artistes de l'època que no s'oblidaven de cap detall, i que no tenien cap problema a invertir-hi els diners que fessin falta per tal que els senyors de Barcelona se sentissin en un altre món. Es va començar a aixecar al 1899, decorat pel taller del pintor Edmon Lechavallier Chevignard al 1911 s'hi afegí el casino (per part de l'arquitecte Andreu Audet) i un parc d'atraccions.
La publicitat de l'època deia el següent referint-se al gran Casino:
“Establecimiento de primer orden, a 400 metros sobre el nivel del mar y rodeado de frondosos bosques. La situación topográfica, desde el punto de vista pintoresco y sano, no tiene rival en Europa. Hospedaje desde 8 pesetas sin desayuno. Restaurante a la carta y cubiertos desde 5 pesetas.”
L'edifici va anar perdent força arran de les successives prohibicions del joc que diversos governs van anar decretant. Al 1930, va tancar definitivament. Durant la guerra fou refugi contra les bombes i quarter de carrabiners. Al 1940 fou enderrocat. Avui dia només s'hi poden trobar restes de parets, columnes, habitacions cobertes de vegetació, escultures amagades entre les branques, túnels, fosses tancades amb reixes de ferro forjat, fonts, escales...

Sens dubte, visitar aquest indret, abocat vers un torrent que davalla enmig d'heures i obagues; amb la plena consciència de l'ineluctable pas dels anys que queda garantit per les pedres mig derruides, regala al visitant una sensació d'intranquil·litat que frega el misteri sobrenatural.

Per acabar-ho d'adobar, a frec de les runes i ben avall, ens hi hem trobat una gent que estaven filmant una pel·lícula de tipus esotèric/sadomasoquista/fantasiós/de terror, i que lluïen una indumentària que en aquell context realment feia basarda.

Si hi aneu, vigileu on poseu els peus, hi ha pous, alguna cabana on hi viuen persones en circumstàncies poc afortunades, i alguna cosa més que els mortals no som capaços de veure.

La pols blanca

.

Em pregunten si vull pollastre amb patates o salmó amb pèsols. Ni el pollastre ni el salmó no acabaran de digerir-se. Jauran al taüt amb mi; no tinc prou diners per a pagar-me la incineració. ¿Per què haig de sopar, si d'aquí a una estona me n'aniré? Per la mateixa raó per la qual tothom sopa i dina, em diria el meu pare si fos viu i si no s'hagués mort de pena. Tots hem de morir, em diria, i bé sopem. I tu te n'aniràs abans que ningú, però pensa que no mengem pas per altra cosa que per a donar un gust al paladar. De la digestió, se'n fa responsable el cos, no pas tu. Però... ¿què sóc jo sinó un cos? ¿què, sinó un munt de molècules capaces de pensar? Si fos una bèstia i no sabés que em moro!
Després em porten la roba; es veu que m'haig de vestir bé; d'aquesta manera s'estalvien veure un cos nu, fred i enterc, i guarnir-lo com si ho fessin amb un porc a l'escorxador. Si el mort es vesteix tot sol abans de morir-se, una feina menys! Però ben mirat, ¿quina necessitat tinc de vestir-me? Es preocupen de la dignitat del meu cadàver i no tant de la dignitat que tinc com a viu. Si, com diuen, no mereixo viure, ¿per què pressuposen que mereixo vestir-me?
I ara em pentinen! Per què? ¿Que és que volen que els cucs em trobin guapo? Però si fins i tot em posaran una caputxa per a no veure el blanc dels meus ulls quan m'engeguin el tret de gràcia. Qui gaudirà amb la meva clenxa xopa de colònia?
I em llegeixen la sentència, la llei, la sagrada norma de la societat que m'envia al no res, a l'infern o a onsevulla que el fat ens enviï quan deixem de respirar. ¿Què en trauré d'escoltar-la? ¿Els ho agrairé quan ja no respiri?
Sigui com sigui, no em podran fer fora de l'univers. Les fulles s'envolen a la tardor endutes per un vent cada vegada més gèlid; no trien les voltes que fan, ni el ball del seu caure. Seré una fulla verda, arrencada d'un castanyer abans de temps. Faré giragonses involuntàries pels espais d'un bosc que ha crescut com la molsa damunt d'una roca, i s'esborraran els records del meu cervell per a sempre. I en el moment en què s'esborrin seré innocent com un nadó que no sap on va ni d'on ve, que no sap res, que plora i prou.
És estrany, però resta mitja hora perquè passi tot i recordo els passeigs pels boscos de Sant Llorenç com si fos ahir, que els feia de la mà del pare. Sento, fins i tot, la flaire del seu cos, de la seva roba, l'olor de tabac de pipa, la colònia de lavanda, la mà premuda amb força, la trepitjada ferma cap a la Mola, el vent de l'hivern que bufava, efluvis de romaní i de farigola quan jo encara no havia matat a ningú perquè era un criatura. Anys després tot s'esvaí. L'atur ens mossegà. El bosc fou substituït pel carrer d'un polígon de Barcelona. Vaig descobrir el plaer de la pols blanca que ningú no va saber dir-me que foradava l'ànima; ningú no va tenir temps de dir-me res. La mare, un escarràs, massa hores netejant cases. El pare plorant, o vaguejant mig begut per la zona franca per si algú li donava unes monedes a canvi de descarregar un vaixell o d'escombrar un magatzem. El pis de Terrassa embargat. El dia a dia a casa de la cosina de Barcelona que ens mirava de trascantó i deia que fèiem pudor. L'aigua era freda. La casa no era nostra. La nostra casa no era nostra. La nostra vida no era la nostra. I la pols blanca se'm barrejà amb la sang. I la sang m'embrutà la ment. I un dia em vaig veure amb una pistola a les mans davant d'un adroguer. L'adroguer em mirava amb pànic i jo no recordava què hi feia allà. I la pols blanca a la meva ment em va dir que premés el gallet i que foradés el pit d'aquell home que tenia els bitllets necessaris per aconseguir-la. I l'home morí, igual com moriré jo ara, igual com vaig morir aquell dia dins d'aquella botiga de lleixius i pintures.

Quinze minuts i torno a sentir la mà del pare, i l'oreig del massís rogenc del meu Vallès, i el temps de la infantesa quan tot era pau, quan la pluja era benigna, quan la llar de foc ens reunia als germans, al pare i a la mare.
Deu minuts i el cor se m'accelera. Per què? Si tampoc no sóc viu. Si la vida que tinc no és la meva. Una estranya recança m'empeny vers la vida ni que la vida sigui tan esquerpa com la que em resta.
Cinc minuts i cloc els ulls i veig la molsa del torrent després de la pluja. I sé que tot és no res, i que tant se val si sóc fulla que gira i que cau; algun vent se m'endurà cap al sòl d'algun bosc perdut de la natura. La mà del pare és forta i freda, i em tiba cap amunt.
-Va! No tinguis por! No tinguis por! Tornem a casa, fill, tornem a casa!

I avanço vers el patíbul sense saber que ho faig. La muntanya s'alça al meu davant. Són allà, tots quatre. La mare, el pare, la meva germana i el meu germà petit. Tornem a tenir la casa. La pols blanca s'ha desfet. L'adroguer em mira i em somriu.
-No passa res! -exclama, i sento un tret.
M'aixeco de terra i continuo caminant cap a tots quatre.

.

Ardipithecus ramidus. Impressionant troballa analitzada aquests dies per la revista Science.

.

La prestigiosa revista “Science” publica aquests dies un ampli recull d'articles que parlen dels recents descobriments de restes de “Ardipithecus ramidus”, un hominid que va viure a Àfrica fa 4,4 milions d'anys. La importància d'aquest hominid rau en el fet que és l'espècie més propera cronològicament i filogenèticament al punt de separació entre ximpanzés i humans.

Dit d'una altra manera, els ximpanzés, els goriles i els Homo sàpiens, descendim d'una mateixa espècie. D'aquesta línia evolutiva (com si d'un arbre geneaològic es tractés), primer se'n van separar els goriles, i fa uns sis milions d'anys els ximpanzés. Doncs bé, l'Ardipithecus ramidus va viure fa 4,4 milions d'anys, és a dir en un punt molt proper als seus (nostres) avantpassats de fa 6 milions d'anys (que són comuns a totes tres espècies). Aquesta proximitat ens aporta moltes dades de com devien ser aquests avantpassats comuns, i sorprèn verificar que en alguns aspectes s'assemblen més a nosaltres que als ximpanzés o als goriles, fet que voldria dir que els ximpanzés i els goriles s'han modificat molt al llarg de la seva evolució des que van abandonar la línia de la qual els Homo sàpiens descendim.

L'Ardipithecus ramidus mesurava 1,2 metres d'alçada i pesava uns 50 quilograms; compartia el costum dels avantpassats comuns de pujar als arbres amb les quatre extremitats, però baixava a terra i quan ho feia caminava dret, tal com ho fem nosaltres. Tenia les mans molt hàbils per a manipular objectes. Era un ésser poc agressiu, amb el cervell no gaire gros. Hi havia poca diferència de grandària entre els mascles i les femelles; tenia una cara petita i era poc agressiu socialment; se sap per l'absència d'un ollal gros i afilat que tenen els simis (ximpanzés i goriles) més agressius. Segurament els conflictes entre els mascles eren menys habituals. Alguns científics han desenvolupat la hipòtesi del fet que les femelles van aconseguir ocultar els dies d'ovulació (per alguna mutació o adaptació genètica), aconseguint que les relacions sexuals no es limitessin als períodes de zel, sinó que (igual com en els Homo sàpiens) l'activitat sexual s'estengués a la totalitat dels dies de la vida. D'altra banda és possible que els mascles, amb el temps, perdessin la capacitat olfactiva de detectar l'ovulació, i en conseqüència els comportaments de col·laboració entre mascles van anar substituïnt progressivament les lluites per l'aparellament, que tindrien més sentit si el període de relacions sexuals fos més curt i més dificultós.

Les femelles van deixar de triar els mascles més forts per a reproduir-se i van passar a escollir els més generosos (els que els proporcionaven més aliments). Els ximpanzés mascles, actualment, només van a buscar menjar per les femelles quan aquestes estan en el període d'ovulació.

I ara jo podria fer com els de l'anunci i dir: “Ya lo sabia!”, donat que la hipòtesi del canvi d'elecció de les femelles la vaig predicant fa anys, podeu llegir el meu relat

“Quan la passió va substituir la violència”

Però de fet aquest relat només és un símil, i no deixa de ser una hipòtesi, tot i que a mi se'm presenta com una evidència.

Aquest Ardipithecus ramidus és un milió d'anys més antic que la “Lucy”, l'Australopithecus afarensis que va poblar Àfrica i que fins ara era el primer homínid conegut (pròpiament com a homínid, és a dir capaç de baixar dels arbres i caminar dret). Amb la qual cosa, la història dels homínids va un milió d'anys més enrere.
L'Ardipithecus ramidus té una barreja de detalls primitius que comparteixen els seus (nostres) avantpassats, i detalls derivats que comparteix només amb homínids posteriors.
“Quan el mires des del cap fins a la punta dels peus, veus una criatura mosàic que no és ximpanzé ni és humana. És Ardipithecus”, ha dit Tim White de la Universitat de Berkeley.
L'antiguitat de l'Ardipithecus ha estat determinada a partir de les cendres de les laves on s'han trobat les restes. Aquestes restes s'han trobat només a 60 quilòmetres del lloc on al 1974 es van trobar les restes de Lucy (l'Australopithecus afarensis del qual abans he escrit).

A la imatge de dalt, podeu veure la situació de l'Ardipithecus ramidus, de l'Australopitecus afarensis, de l'Homo sàpiens, dels ximpanzés i dels goriles, en el que podria ser un esquema molt simplificat de l'arbre geneaològic de la línia dels homínids.

.

.

La dama del bosc

.

Vellut d'argent a la fresca dels astres,
fosforescent negritud sobre el llac.
Vol fins a l'alba pel roig de les branques;
si cloc els ulls se m'endú lluny el fat.
Negra es marceix la tenebra del rostre,
de la foscor tan terrible i tan nostre,
lliure la llum desenrotlla l'atzar.

Ball mut de gent que fa gresca, i sapastres
esmarriments al llaud d'un vell mag.
Sol fins a l'alba pel goig de les tranques,
anques dels rulls d'algun bosc encisat.
L'heura endolceix la façana i el sostre
del casalot on la dama se'ns mostra.
Riure de fum ben a prop de la llar.

Sóc a la veu de l'oreig i les ombres,
als tous de fulles del terra del bosc,
al rovellat de les branques marcides
de la tardor del meu nord estimat

Sóc el poema del fred i la pluja,
la boira baixa ben a prop del mar,
el crit de goig de la donzella nua
a les obagues de la llibertat.

Sóc el ressò del nadó que respira,
guspira lliure d'instants regalats.

Sóc la cançó de la neu adormida,
l'eterna crida del temps que se'n va.

.