El dolor del món.

.

Quan em sento estressat intento pensar que sóc un privilegiat, perquè puc treballar amb dignitat, perquè els meus drets estan reconeguts, i perquè tinc una situació (dins del que és l'existència) segura.
I penso també que moltes de les persones que m'envolten no viuen com jo.
I em sap molt greu.
Ho haig de tenir en compte quan tracti amb aquestes persones i sobretot quan senti dins meu la temptació de queixar-me.
Em saben greu les qui deixen els nens sols, de vegades molt petits, a les set del matí per anar a treballar a les maquiles, i els retroben al vespre en arribar a casa o a la barraca, sabent que han passat el dia sense cap adult a prop.
I els qui tenen una feina insegura, amb contractes insegurs, amb condicions insegures, amb sous escadussers, amb caps de producció sovint injustos, amb companys competitius, i amb una família que depèn d'ells, i potser amb una hipoteca.
I els qui veuen créixer dia sí, i dia també, els seus deutes, i no saben com tapar forats, i tenen criatures, i treballen moltes hores, o no treballen.
I els qui han de lluitar amb la mala cara dels seus caps quan els demanen un permís per anar a parlar amb el tutor o la tutora del seu fill, o per anar a una reunió de l'escola, o per anar al metge.
I les qui volen tenir un fill i saben que si el tenen perdran la feina (bo i totes les lleis que malden per impedir-ho).
I em deixo tantes situacions!

Enmig d'aquesta existència estranya que ens ha tocat hi ha molt de dolor; i comprendre aquest dolor és el primer pas per a combatre'l. Comprendre aquest dolor ens ajudarà a despertar la nostra empatia que de vegades dorm profundament.

.

.

.

.

Vida intel·ligent no humana a la Terra.

Qui, mirant aquests ulls, no veu una persona?

Expressivitat. Tendresa. Afecte. Saviesa ancestral. Serenor.

No entenem el codi dels sons que emeten i per això estem convençuts que no són altra cosa que sorolls instintius sense significació. Fem servir una vegada i una altra la paraula "instints" per a allunyar-nos mentalment dels altres animals; sense adonar-nos que som, igual com ells, titelles dels instints, i que el nostre pensament està (en un percentatge força considerable) provocat per l'acció dels instints al cervell.

Busquem amb ésperança vida intel·ligent enllà de les estrelles, i no ens adonem que la vida intel·ligent no humana existeix ben a prop nostre, i que l'estem extingint.

.

.

Ningú destruirà mai la bellesa.

.

Cau la pluja sobre un món que malda per recuperar la normalitat, la pressa habitual, la competició habitual, les màscares habituals, la por habitual, les fugides habituals, els auto-enganys habituals. Plou després d'una tarda xafogosa en què l'estiu respirava angoixat, resistint-se a morir. Tot mor. Tot s'acaba. Tot recomença. L'estiu encara respira, però més a poc a poc.
Cau la pluja damunt l'esperança de sempre, que ni cap auto-engany, ni cap fugida, ni cap por, ni cap màscara, ni cap competició, ni cap pressa, ni cap normalitat no podran destruir.
A poc a poc s'estén la força que perdura, la ment que copsa la resposta precisa a la pregunta adient. La lentitud avança més de pressa que la pressa; si no s'atura i vol avançar, i si ho fa sense por.
El Sol guspira, tant si el dia plora com si tot és plàcid i angoixant alhora com una tarda de diumenge, com si el dia és ric en flaires de carrers molls i vent de bosc.
Caminem vers la tardor bella, i més enllà l'hivern i la neu; cal que arribi la foscor perquè la llum pugui tornar a néixer.

Ningú destruirà mai la bellesa.

.

.

Vora el riu. (A Saint Jean Pied de Port)

.

S'ho endú tot;
deixa el tast
de la llum i la frescor,
el tremor únic dels caps dels arbres molls, i la cançó
silenciosa i absoluta del corrent que lliura el Sol.
S'ho endú tot;
posa el punt
a l'absurda feredat.
Punt i a part.

S'ho endú tot
riu enllà;
la lluor de l'aigua balla vora el verd de la veritat.
Rere el vidre de la vida neda amunt la llibertat.
Ni la boira negra triomfa,
ni la mort, ni l'estendard
del poder auri dels àngels foscos de la vanitat.
L'aigua fon la malaptesa de la glòria i de la por.
Brum el vent,
silenciós;
riu avall,
s'ho endú tot.

Mira el riu,
llença-ho tot;
submergeix-te nu d'històries;
de la teva, sobretot.
Surt del riu i escolta el cant del nou nadó;
neix de nou.

.

La mort de Raimon Pannikar. Crònica de l'Anekantavada o del teorema d'incomplitud de Gödel. Records d'una nit al World Trade Center.

.

Tinc el record d'una conferència entranyable al World Trade Center de Barcelona, a l'any 1999 o 2000, no ho recordo, atapeïda de persones de diferents cultures i religions, algunes guarnides amb indumentàries bigarrades. La sala respirava un ambient estrany i etern, de felicitat continguda. En Panniker no arribava. A l'últim va aparèixer, amb una expressió estranya al rostre. Va asseure's al lloc adreçat al conferenciant i feia una gest com de dolor intens. Va començar la seva intervenció parlant d'allò que jo sentia tan meu; ell ho expressava amb els mots encertats de la filosofia, l'Anekantavada; jo, en aquella època, començava a creure en un déu que estava per damunt de totes les religions i que no podia ser atrapat per cap definició humana. Haig de confessar que portava un plec d'escrits que secretament pretenia donar-li; a l'últim em vaig frenar, no sé per què.

Dies després, un amic d'ell, que també era amic meu, em va dir que aquella nit en Pannikar havia arribat tard perquè havia tingut un accident i s'havia trencat el braç, i que va fer tota la conferència amb el braç trencat.

No diré "descansi en pau"; diré "feinegi en pau"; perquè no deixarà de feinejar en un lloc molt semblant a Tavertet.

http://www.raimonpanikkar.org/

.

Màrius Torres fa cent anys.

.

Transcric un dels seus poemes, el preferit de Montserrat Roig.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns:-la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres, 5 de març de 1939.

.

No fa gaire vaig escriure un relat que té molt a veure amb ell:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/05/la-noia-de-la-residencia-de-les.html

..

Avui faig 42 anys.

.

He passat molts anys pensant que algun dia arribaria a tenir l'edat en què ell va morir. Al principi, em semblava que va morir molt gran; avui, que he fet 42 anys, m'adono que va morir encara sent un nen; i em sap greu.
I precisament perquè és el meu 42è aniversari em permeto aquest post homenatge a algú que no va passar dels 42; si més no, entre els mortals. Algú tan imperfecte com jo mateix, però no per això menys digne. A algú que em va pintar de sons les primeres imatges de la meva vida.

.