Can Bastons; pollastre amb bolets, moscatell, i nits de silenci i natura.

 No sabia si parlar de Can Bastons, perquè, poc o molt, un voldria mantenir purs els seus paradisos, els racons poc coneguts, o coneguts en un àmbit de persones que cerquen alguna cosa més que el que hi ha a tot arreu. Però estem en crisi i, en aquests moments, qualsevol empenta que donem a les iniciatives que s'avenen amb la filosofia en què un creu juga a favor del que és natural.

A Can Bastons, les mongetes tenen gust de mongetes, el be té gust de be, el vi fa gust de vi, i el pollastre amb bolets fa gust de Déu. A Can Bastons, el menjar és natural, amb tot el que el mot natural significa.

Can Bastons, a ulls d'alguns que he llegit, està enmig del no res. Can Bastons a ulls de les persones que m'hi he trobat és enmig dels camps de l'Empordà, a on el verd, als matins de sol, és encès i viu; i on els capvespres rogencs mostren el Cap de Creus incipient, que a la llunyania s'endinsa a la mar, fugint d'aquesta miserable plaga de l'urbanisme Homo sapiens, que per quatre quartos es ven la terra i la identitat.

Can Bastons és el silenci d'una tarda d'estiu; és vent que empenta i que s'atura; és xerric de llagosta; és refilada d'aus que van dels aiguamolls a la mar, de la mar a Vilanova de la Muga, o a Pedret, o a Marzà.

Can Bastons és l'arquitectura de sempre, la d'aquí, la nostra; reformada fins al punt d'acontentar les persones naturals, les persones senzilles, les persones que no necessiten sofisticacions d'aquelles que s'expliquen als amics només per al gust de ser explicades.

Can Bastons és l'espai on els infants es troben amb el que tots els infants del món s'haurien de trobar: animals, bassals, fang, herba, terra, pedres, branques, camins, espai, hores mortes, amics...

Us recomano que hi aneu sense wii, sense play, sense nintendo, sense res que aparti els infants dels bassals, del fang, de l'herba, de la terra, de les pedres, de les branques, dels camins, dels espais, de les hores mortes, dels amics...

Si necessiteu totes aquestes coses, no hi aneu; aneu a Salou, a Benicàssim, o a l'Eurovegas que diuen que volen fer.

Aquí, a prop de Can Bastons, hi trobareu el Cap de Creus, a on de moment, i per molts anys, no hi ha camins, ni codis d'indumentària, ni passeigs marítims, ni altra cosa que no siguin roques, mar, cel o vent. O el Castell de Requesens. O Cantallops. O Capmany. O Espolla. O el Parc dels Aiguamolls de l'Empordà.

De debò, si us agrada el brogit, el consum, la pressa, i els artefactes aquests tan bonics que si alguns no tenen es deprimeixen... aneu a qualsevol altre lloc, perquè si no, us trobareu enmig del no res.

Jo us proposo anar a Can Bastons amb un llibre de Saint Exupery: “Vol de nit” o “Carta a un hostatge”. Vosaltres mateixos.

Aiguamolls de l'Empordà

. 

Els aiguamolls, a la Primavera, són un devessall de sons inesperats: xiulets, refilades, crits, aleteigs, el vent que mou les branques i que fa onejar un camp d'espigues submergides. Blaus, saurs, verds encesos... el rosat del flamenc que es reflecteix a l'aigua tremolosa. I al fons, el mar que brama rere les herbes. Des dels aguaits de fusta, ulls infants descobreixen vides insòlites en un món que les escombra cada vegada més i més.

 

Nou dia, nova vida, instants sempre diferents.

Comença un nou dia d'un maig infant; una oportunitat per fer la guerra a la rutina i convertir els instants en detalls que, com ha dit algú, confirmen que la vida és alguna cosa més que respirar. Que les retallades no retallin la intensitat de la vostra passió, que la crisi econòmica no posi en crisi la vostra qualitat, ni la llum d'allò que feu; que la vostra feina sigui, a cada instant, diferent; i que signifiqui una trobada única en tota la eternitat amb algú a qui ajudareu.

Som més que quarks?

Imatge presa des de l'interior d'una copa buida; la realitat no es veu de la mateixa manera; però la imatge ens aporta una informació que procedeix de la mateixa realitat que percebem des de fora de la copa.

.

.

L'altre dia, arran d'un intercanvi d'idees al blog "Grans preguntes que no em deixen dormir" sobre la possibilitat tècnica de la fecundació amb dos espermatozous, va sorgir la pregunta de si som més que quarks (més que àtoms, més que matèria) o si per contra, amb la recepta adequada, purament material, ja "seríem".

Abans d'entrar en la qüestió de si som més que quarks, voldria recordar algunes idees que ja he escrit en aquest blog.

La percepció que tenim de l'espai i de les coses és només un model.

Em refereixo al fet que el que percebem quan percebem la matèria és només fruit d'un model creat per la ment. El que observem de la matèria són només sensacions: sensació de blau, de groc, de marró... sensació tàctil, sensació auditiva... Amb totes les sensacions a la consciència, la ment elabora un model d'espai, que no és la realitat en si, però que ens ajuda a entendre una part de l'ordre de la realitat (l'ordre de la realitat és la causa de les sensacions). El que percebem, tot el que percebem, no és la realitat, són sensacions a la consciència.

Per tant, és difícil dir que el que hi ha d'un individu és només el cos que veiem, perquè el cos que percebem és només el model creat per la ment que té la funció d'entendre tan sols la part de l'ordre que necessitem comprendre, de les partícules del cos i de la realitat, per a poder complir els tres requisits evolutius “reproduir-nos” “sobreviure” i “controlar l'entorn”, sense que això vulgui dir que aquest ordre sigui la totalitat del que hi ha. Segurament hi ha més que no percebem, però no està modelitzat per la ment, perquè no cal, perquè no representa un avantatge evolutiu; i probablement hi hagi més, perquè des de les primeres formes de vida que van aparèixer a la terra fins avui hem evolucionat només una mica (encara que sembli molt) i en diferents direccions; una d'elles, la dels humans, en la línia de l'augment de sensacions a la consciència, i l'augment de la consciència i de la intel·ligència; no estem al capdamunt de l'evolució (no hi ha capdamunt), ni som els únics conscients/intel·ligents. Per això dubto que la nostra ment sigui ja capaç de modelitzar-ho tot; potser mai cap ment pugui arribar a modelitzar tota la realitat. El que percebem de l'univers d'allà fora és un model. El que perceben els instruments de mesura, i el que raona la lògica científica, és més objectiu i abasta més (d'aquí la complexitat de la quàntica i de la relativitat), però fins i tot amb les abstraccions matemàtiques se'ns escapa la major part de la realitat, per això encara tenim tants dubtes, per això se'ns plantegen misteris i per això encara podem continuar investigant.

Resumint, cal agafar amb pinces la idea que els quarks que podem comprendre, o la matèria que podem veure, ho siguin tot; perquè entre d'altres coses no existeixen com a tals, són només un model creat per la ment; model que reflecteix una part d'un ordre que no veiem, i del qual només copsem indirectament una petita part. Si reproduïm sintèticament una fecundació i funciona probablement hem manipulat més del que veiem que hem manipulat, o potser hem manipulat només la icona del model que la ment ens crea, arribant indirectament a una part de l'ordre real invisible, una part suficient per aconseguir que l'ordre es manifesti en una vida, en un creixement, en una consciència...

L'altre dia, mirant una pedra, em va venir la idea que si la pedra pogués, pensaria; perquè en ella hi rau la mateixa presència misteriosa que hi ha a tot l'univers i que fa que la matèria tendeixi a la vida; la vida, a la consciència; i la consciència a l'empatia; i l'empatia a...

Sembla que, de vegades, de molts raonaments, es desprengui la idea que si només som quarks, la combinació material adequada de les molècules podria formar una vida; i que, si, per contra, som alguna cosa més que quarks, si hi ha una realitat més enllà de la realitat material que ens forma, no n'hi hauria prou amb els quarks, caldria aquest “esperit” o “força” que en algun moment ha estat considerada com a màgica o sobrenatural. No obstant això jo penso que aquesta lògica caldria matisar-la. Em fa l'efecte que, encara que fóssim alguna cosa més que quarks, n'hi hauria prou amb la correcta combinació de partícules materials (i/o energètiques) per obtenir un ésser humà, sense que ningú hagués d'infondre cap realitat misteriosa, perquè aquesta realitat encara desconeguda podria ser que fos present arreu i que fos una de sola. Si hi hagués alguna cosa més que quarks, això que hi hauria seria natural, no pas sobrenatural; si bé, desconegut.

Crec que una hipotètica demostració que evidenciés que, replicant sintèticament un determinat substrat material, s'obté una vida conscient, no voldria dir necessàriament que no hi ha res més que el substrat material.

La idea que vull dir és que hi pot haver alguna realitat, arreu, a tots els punts de l'univers, que en trobar-se un cervell, per dir-ho així, es manifesti com a consciència; i que en trobar-se nucleòtids formant mol·lècules ARN fa uns 3500 milions d'anys, empenti la formació de ribozimes, capaços d'autoreplicar-se i d'iniciar l'aventura de la vida i l'inici de la seva evolució; una realitat misteriosa (de moment) capaç de la consciència i d'altres potencialitats que ara no podem ni imaginar perquè encara no tenim. El que vull dir és que podria ser que la consciència estigués a fora dels cossos, en comptes de ser-ne un producte, i que la consciència fos la que hagués impulsat la formació dels cossos i del cervell, en comptes de ser a l'inrevés; que la consciència fos una sola realitat per a tots els éssers, i que agafés diferents identitats en cada individu humà o en cada individu de qualsevol altra espècie on es manifesti, en funció del subtrat material; i que es manifestés com a consciència quan l'ordre de les partícules formés un cervell capaç. És per això que mirant una pedra em va venir la idea que si la pedra pogués, pensaria; perquè en ella hi rau la mateixa presència misteriosa que hi ha a tot l'univers i que tendeix a la vida, a la consciència, i de la consciència a l'empatia, i de l'empatia a on sigui que evolucionem.

.

.

Si ens dius adéu...

Intueixo que demà s'acaba una era, un cicle, una part de la història del futbol, i una part també de la nostra història; tant de bo l'errés; tant de bo el que em fa l'efecte que passarà, allò que els ocellets m'han dit, sigui només un fals rumor... però em temo que la dolçor que hem viscut en tants moments dels últims quatre anys es convertirà en un record inesborrable que només ens pot moure a l'agraïment i a l'admiració.

Si ens dius adéu, vull que demà sigui un dia net i clar, i que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant, i sobretot... sobretot... que tinguis molta sort, i que trobis allò que aquests moments històrics o intrahistòrics no et poden donar; per desgast, per esgotament, per la necessitat que tens d'oxigenar-te, o per gaudir amb més serenor dels teus fills.

Si ens dius que et quedes... que el sol faci el dia molt més llarg, i així robar temps al temps, i aconseguir que el cicle s'estiri, i lluitar per gestes noves començant des de zero. És absolutament revifador començar des de zero una altra vegada; i això, quan s'ha guanyat tot, i s'ha perdut també quasi tot, és un privilegi que només els grans esportistes es poden permetre, els que de debò tenen coratge, els que són els mateixos quan guanyen i quan perden; només ells... ho poden afrontar: “Tot guanyat, tot per guanyar...” recordes?

I així, facis el que facis, pren tot el fruit que et pugui donar el camí que a poc a poc escrius per demà. Perquè demà, segur, mancarà el fruit de cada pas, i per això, malgrat la boira, malgrat que cada decisió que prenem té un risc, cal anar endavant i cal jugar. I tu no ets dels que es tanquen enrere; ets dels que són capaços de perdre-ho tot per continuar fidels al futbol que estimen, fidels a l'atac i a l'essència de l'art feta esport. Per això malgrat la boira, cal caminar.

Si continues, no tindràs un camí planer, ni estels d'argent, ni la seguretat de la victòria, ni promeses acomplertes... Però tindràs sort, n'estic segur; perquè els qui es lleven ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, sense excuses ni retrets... i es posen a treballar, són imparables, i sempre guanyen. Un Camp Nou sencer els aclama en la victòria i en la derrota, perquè sempre guanyen. 
Bona sort!