Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran, sense cercar-ho, a embellir la Terra.

Hi ha qui dels detalls lluminosos, que només poden despertar alegria o indiferència, en fa causes acarnissades; com si el ser o no ser de la humanitat pengés d'un fil, i com si depengués del triomf d'aquella causa aconseguir que el fil no es trenqués.

Ens ho podríem mirar amb uns altres valors; els detalls lluminosos hi són per a fer-nos feliços; o per a prescindir d'ells si no ens abelleixen.

No sé si m'explico. Imaginem un pare que va a veure a jugar a futbol el seu fill; aquest pare hauria només d'alegrar-se, tant si el seu fill guanya com si perd, tant si juga bé com si juga malament; perquè el futbol és un detall lluminós, és un regal que no es mereix, un “a més a més”, una porta a l'aprenentatge i a la il·lusió; al futbol, com a tots els detalls lluminosos, només s'hi guanya, només s'hi pot guanyar.

El mateix podríem aplicar als premis literaris; que ningú se'n faci mala sang si no guanya; tant si és un repte com si es tracta del Premi Sant Jordi; que ningú s'enfonsi un bri si convoca un repte i només se li presenta un relat a concurs; que ningú perdi ni un segon de son si un relat que escriu no agrada a algú, fóra mala senyal si agradés tothom, i el que compta de debò és que t'agradi i que t'ompli a tu, que l'escrius. I, podria dir encara més: de vegades, quan no agrada a determinades persones és senyal (per desgràcia) que has anat per on volies anar.

Igualment, no té cap mena d'importància si una cançó que has cantat no ha satisfet, o si un estil o una indumentària que has gastat ha fet enfosquir la ganyota d'un carca; o si el teu aspecte o presència no ha agradat a algú... Escrivim per gaudir, cantem per gaudir, ens vestim com ens agrada per gaudir, expressem la nostra identitat amb tot el que fem i estimem... per gaudir. I ho fem a la llum del dia o a la foscor de la nit, pels gats, pels esperits o per al president de la República Federal d'Alemanya; i només hi podem guanyar; només hi ha premi. 

A la vida, si hom és lliure, només hi pot haver premi; perquè gairebé tot el que fem és creació; detalls lluminosos que no han estat fets per a ser jutjats, sinó per al gaudi de qui els crea, per a expressar la grandesa d'estar vius. 

El problema apareix quan algú du a terme els detalls lluminosos per aconseguir un prestigi o una fama que esdevenen esquers d'una ambició contraria a l'espontaneïtat natural. Recordo un conegut que esquiava amb mi, i amb d'altres companys, i que quan ell mateix no aconseguia fer-ho tan bé com desitjava, s'amargava profundament; i el que és pitjor, si s'adonava que la resta de companys no ens exigíem prou pel que feia a esquiar cada cop millor, ens ho retreia i ens menyspreava. 

L'actitud de cercar una perfecció i una valoració excel·lents per part de la societat en tot allò que fem i estimem, en comptes de fer i d'estimar les coses per a sentir-nos bé nosaltres, és contrària a les lleis de l'existència i contribueix al podriment lent i subtil de la felicitat. Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran sense cercar-ho a embellir la Terra; i no pas pel fet de ser fidels a uns cànons imposats o a una excel·lència tirànica, sinó perquè seran persones més felices, més humils, menys ambicioses, més naturals, més alegres...

El nostre som nosaltres

.

...

Tot pel sedàs dels diners: els somnis. el coneixement, la ciència.

Tots de genolls front d'un poder que ens sedueix, que ens promet la vida i la pervivència.

Però tot, a tots, d'un glop, se'ns en va;

i ens adonem que som fulles caient al sòl d'un bosc;

el nostre color va embellir un temps el cap d'un arbre noble,

i va gaudir amb la puresa dels raigs d'un astre que és de tots.

Sols fulles,

en un arbre més d'un bosc dels molts que en aquest planeta preciós intenten ser.

Tot sembla mesurat pels propietaris de les idees irrenunciables

amb què dogmatitza la societat del seny.

Teu, meu, seu, imprès amb segells pomposos

a contractes que aspiren a ser eterns

en un univers que dura un instant;

com l'escultura de l'aigua a l'eternitat del moment

en què vola i se sosté desplaçada per un xoc inesperat.

La propietat privada dels objectes, dels sons, de les muses,

fins i tot del temps, de la imaginació, dels mètodes,

del coneixement, dels medicaments, de la salut,

dels llibres, de la ciència, de tot...

Ens amoïna perdre el que ens ha estat regalat com un do,

perquè fins l'esforç que ens ha estat permès d'exercir

és un regal gratuït d'una natura indominable.

El nostre som nosaltres, la resta és buït;

si no és donat, és perdut;

arrapar-se a la propietat del que per natura ha de fluir,

i servir, i moure's,

és una forma paràsita de fugir del nostre,

que som nosaltres.


 

Per tant, enamorem-nos.

La bellesa s'amaga pertot, però a cops apareix i no aconsegueix vestir-se de rutina; va nua i la tenim a l'abast. Hem de pensar que sempre hi és, i que és a prop de tothom, només cal creure-hi i mirar-la. 

El meu amic Cole continua per aquí fent-me companyia i donant-me bons consells. El misteri ens regala un poema a mig camí entre la por i l'admiració; tot és immens, tot és senzill, tot va, vulguem o no. Amb línies que segueixen un angle únic i diferent. Gràcies. 

Per tant, enamorem-nos.

Un infant que plora.

Quan veus un nen o una nena que ploren, tot demana aturar-se; perceps la vulnerabilitat que a tots, sense haver-ho triat, ens afecta. Som petits glops de pols d’estels ordenats amb una amor tan gran que ens fa consciències. La intel·ligència que ho governa tot, per atzar o per qualsevol altra raó, és tan gran i estima tant, que de la pols d’estels en fa pensament; i pensament que sap que existeix. El plor d’un nen o d’una nena et fa descobrir que aquell ésser que potser en un altre context et semblava una molèstia o, fins i tot i en algun cas extrem, algú que t’agredia, no et mostra altra cosa que el reflex de tu mateix quan tens por, quan saps que et moriràs, quan comprens que estàs sol, quan et veus limitat per les teves febleses, per l’imperi del teu inconscient o per la por. Tots som iguals; petits i vulnerables. És una mica allò que li passava a Erri de Luca en alguna de les seves novel·les: “L’enemic no existeix, mai no ha existit, mai no ha sigut un enemic; te n’adones quan el veus mort”. Tots som iguals.

El plor d’un nen o d’una nena et converteix en pare per decret universal, i els teus braços, ells tots sols, senten l’impuls d’abraçar, de consolar, d’oferir protecció; protecció austera, asserenada, neta d’afalacs o d’adulacions formals, sincera, desinteressada... Et converteixes en sacerdot sagrat, en encarnació d’una divinitat a les antípodes de la carrincloneria o de la sensibleria; dissimules l’emoció i els anhels de morir si cal per qui veus plorar, i la veu et surt com la d’aquells avis d’abans, barreja de seriositat, d’amor sec, d’esperança, d’humor suau i de protecció incondicional. La informació genètica transmesa pels teus avantpassats al llarg de milers de generacions fa que al llarg d’uns minuts vegis aquella criatura que plora no pas com la descendència d’un competidor, sinó com la teva pròpia descendència, com la teva continuació, com el teu fill o la teva filla; i per ell o per ella, per la seva dignitat, pel seu benestar, pel seu somriure, per la seva llibertat, donaries fins a l’última gota de la teva sang.

Idees que em vénen al cap quan penso en els entabanadors que ens governen o ens han governat.

Imatge del Comte Duc D'Olivares 

(Imatge en situació de domini públic)

Qui estima la gent, no la converteix en bèstia de bast per pagar un deute que la gent no ha contret.

Qui estima la gent, no especula, ni juga, ni aposta, ni enreda, ni engalipa, ni roba amb guant blanc els diners suats al llarg d'una vida per part de les persones honrades.

Qui estima la gent no té por d'escoltar la seva veu.

Qui estima la gent engarjola els que s'aprofiten de les escletxes de la legalitat (per a embutxacar-se diners que han suat altres) tot aixecant les mans i dient "Escuche, que es legal!"

Qui estima la gent no destrueix la costa per a enriquir-se amb la bombolla immobiliària.

Qui estima la gent no estima més que a la gent el seu càrrec, el seu sou, els seus privilegis, la seva estarrufada carrera a mig camí entre la màfia i el govern.

Qui estima la gent no menteix a la gent.

Qui governa i no estima la gent és literalment un tirà.

Pensaments sobre els bons i els dolents, les presons, la culpa, l'amor... amb el sublim acompanyament de les Geriona.

Per molt que pateixis, no desfaràs el que ja està fet; converteix la ferida en cicatriu curada i alliçonadora.

L'ordre, la lògica, el protocol de la civilització considerada superior que habitem, és moltes vegades profundament salvatge. La riquesa humana és una barreja d'aliment i verí, sovint, difícil de destriar. Ni els bons són necessàriament fora de la presó; ni els dolents són forçosament a dins; perquè, segurament, no hi ha ni bons ni dolents. Empresonem decisions i fets que van enganxats a persones. I probablement les decisions i els fets dels altres són els que viuríem nosaltres si tinguéssim el cos dels altres i si visquéssim enmig de les seves circumstàncies, en definitiva, si fóssim ells. El comportament que experimentem els humans és el més probable de tots els que podem experimentar. No triem el cos que rebem, ni qui som, ni les experiències que vivim, ni l'entorn que ens acompanya. Les solucions o sortides violentes són pròpies dels covards o dels mandrosos; els covards troben refugi en la por que generen als qui els envolten, els mandrosos aconsegueixen un mètode fàcil i eficaç per aconseguir els seus objectius; ni que sigui violent.

D'altra banda, la gent, quan no aconsegueix convèncer amb arguments, crida. Fet i fet, per a ser feliços cal molt poc. 

El bé, l’amor, la veritat, la claredat, la senzillesa, la naturalitat... són més fàcils i agradables; sempre s’hi surt guanyant, i amb escreix. 

Tinguem menys i siguem més. Gairebé sempre, la infelicitat prové d’opinions o idees equivocades o malaltisses, que no fa l'efecte que siguin equivocades o malaltisses.   

L’univers ha aparegut per tal que arribis a aparèixer tu; la teva curiositat, la teva mirada, el teu amor, el teu jo sagrat. Tot té un sentit, perquè tu hi ets. Això és aplicable a qualsevol infant. I ni que no ho sembli, tots som sempre infants.

O res de tot el que he dit i milers d'altres coses...

Tot és privilegi, gaudi, sorpresa, incertesa, bellesa... sempre... en tot moment... Però sempre hi ha algú que sembla tenir la missió de demostrar el contrari, trobant pegues pertot, i proclamant que la vida ha de ser una constant recriminació per qualsevol motiu, fins que no s'assoleixi la perfecció o el que és pitjor la valoració i exaltació del propi ego de forma conscient o inconscient.

Hi ha qui descobreix a cada instant una força creadora i creativa amb la qual la vida ja té un sentit i per la qual només resta deixar-se sorprendre i explorar. Hi ha qui, en canvi, té com a principi vital amargar-se, amargar-se i amargar-se... Indignar-se, indignar-se i indignar-se... Avorrir-se, avorrir-se i avorrir-se... Comprar per a mitigar la buidor... Emprovar-se teles que no poden millorar el que som... i continuar-se queixant per qualsevol equivocació de qualsevol persona, sense atendre la impressionant tonalitat de les fulles dels arbres, els colors de la posta, el somriure de qualsevol infant ni que no sigui el nostre, el gust de la cervesa, tot l'invisible que hi pot haver i que ens mira, el misteri que sempre ens acompanya, els versos d'en Martí i Pol o d'en Papasseit, les melodies d'en Cole Porter, el "Boig per tu", la Pedrera, Montjuïc al crepuscle, l'olor de castanyes, el color de la pell cubana, les corbes d'un cos jove, els plàtans de la rambla, l'olor de gofre, la viquipèdia, les llibretes, els llapis, la Plaça Vella, la fusta de la Plaça Vella, l'olor de clor de la piscina, el Torna torna Serrallonga, els blogs, les fotografies, la guitarra, les abraçades, el temps, els records, les salutacions dels qui estimem...

Oh com estimo el caos! La bellesa del desordre natural, el temps alliberat de la presó dels horaris, les línies arbitràries dels mars de fulles, la roba arrugada, les galtes sense afaitar, els ratolins que lluiten per la supervivència dels seus, com les aranyes o els rats penats, malgrat el fàstic d'alguns adoradors de gossos i gats. El risc, l'absència de càlculs, l'anonimat, l'absència d'aduladors, el silenci, el so de la pluja, els bassals, el fang, el sòl del bosc que embruta la roba, la indiferència pel judici aliè, la lentitud, la independència, la llibertat, la indiferència vers les imperfeccions relatives, la petitesa, la humilitat, l'afecte, l'amor, les sorpreses, l'inesperat, el gust agre de la mostassa, els "durum", la barreja de colors, l'absència de normes urbanístiques, els pobles, el gust de treballar bé perquè sí i prou, la sortosa bona voluntat de tots els infants que van naixent fins que les pulsions i els adults no els espatllem, o res de tot el que he dit i milers d'altres coses... És essencial passar de les mancances i no amargar-se..